69. SUGGERÈNCIES A DOJO SOBRE LA MARXA

És un problema aconseguir que el client tingui la sensació que participa en la construcció de la casa, sense que realment pugui posar cullerada en res.

L’arquitecte s’imagina que la participació dels propietaris pot consistir, com a màxim, a deixar-los opinar sobre el color de l’estuc (si n’hi ha) de la façana. I atenció, que opinar no vol dir decidir. Déu nos en guard!

Però ells, és clar, ho entenen sempre al revés i es pensen que són els amos de tot abans d’hora. No saben que el seu destí és pagar i…

—Ha trucat la Sra. Mercè.

—…

—Diu que et volia fer només una petita suggerència.

—Si torna a trucar… —l’arquitecte comença a tremolar.

—És que sembla que era urgent. Diu que ara que el bastiment de la porta del dormitori encara no està collat i l’envà de l’esquerra arriba només fins a l’armari del costat…, que potser seríem a temps a reconsiderar si obrim al revés per entrar de cara a l’altra porta…

L’endemà, després de dormir-hi, l’arquitecte decideix enfrontar-se amb la Sra. Mercè. S’ha aixecat content. Se sent afinat com un violí. La mira fixament i, d’una manera estudiada, li deixa anar una frase que l’havia impressionat molt quan la va sentir temps enrera en boca d’un famós arquitecte català.

—Vostè pot afrontar el fet que la casa que jo li estic construint és una contribució important a la història de l’arquitectura?

—A l’història de què, diu…?

Uns moments de silenci. La Sra. Mercè sembla fins i tot una mica confosa. S’haurà equivocat d’arquitecte?