28. UNA QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

I arriba el dia D —compte que una obra n’està plena de dies D!— i l’arquitecte ha de presentar els primers dibuixos. Cada presentació és com un examen final. I el fet que el tribunal no sigui més entès sinó menys, en la matèria, no facilita les coses.

—I estigues preparat per a qualsevol eventualitat —la musa dóna l’últim consell mentre sent pujar l’ascensor—. No pensis que perquè a tu t’agrada el que has fet, els ha d’agradar a ells per força… i corda’t el botó de la camisa.

Un somni de l’arquitecte: així que el projecte sigui sobre la taula, ja està. La responsabilitat haurà passat a ser compartida. Però no. Això gairebé mai no és possible.

—Això és la cuina? —la Sra. Mercè assenyala sobre la planta.

—No, és el bany.

—Això és el bany?

—No, és el menjador.

—Ah, això no és el menjador?

—No, això és la cuina.

Així doncs, l’arquitecte es queda sense poder compartir la responsabilitat amb ningú. I menys amb la Sra. Mercè.

Un altre somni de l’arquitecte: poder sentir sobre les espatlles l’escalfor de la confiança que se li dóna. A més confiança, més instint de superació. En canvi, continua sentint la veu de la Sra. Mercè:

—Escolti… i si no m’agrada un cop fet? És que no m’ho sé imaginar, sap…

—Doncs si no s’ho sap imaginar, no té més remei que confiar en mi.

—Ah… però és que no sé si m’agradarà el que vostè em fa…

—Sra. Mercè, a última hora s’ha de ser fatalista. Amb el temps ja s’hi acostumarà.

La tragèdia és que ell ho diu seriosament i la Sra. Mercè s’ho pren en broma.

L’arquitecte té una temptació. S’adona que, a nivell de projecte, se li podria amagar l’ou en tantes coses a la Sra. Mercè… Però això no resoldria res, desgraciat —allunya els mals pensaments—, aquestes coses acabarien sortint un dia o altre…