23. EL LLAPIS I EL PAPER BLANC

Arriba el moment de la veritat.

Després d’unes quantes converses amb el client, l’arquitecte finalment ha d’agafar llapis i paper. Se sent sol, més sol que mai. L’acte creacional és un acte de soledat.

El tauler en blanc sembla més gran. El tauler amb un paper en blanc al damunt demana primer que res un acte de valentia i, a cada ratlla, en demanarà un altre, i un altre, i un altre… Actes de valentia i d’amor per l’arquitectura, en justa correspondència a la valentia i al risc de l’home que ha decidit donar-te a fer una casa per a ell.

A ritme de violins, a estones de violoncel i, en algun moment de contrabaix, al llarg de tot el procés de creació arquitectònica, a cada problema de criteri que es plantegi, es produirà un enlairar-se i un aterrar continus.

Aquest enlairar-se i aterrar de l’acte projectual és l’exercici bàsic i el més difícil.

Perquè si no es produeix el melodrama (què és una vida sense melodrama?) i l’arquitecte no arriba a enlairar-se mai, la seva arquitectura es converteix en un subproducte.

—I tu no voldràs pas fer subproductes, oi? —fa la musa.

—…

—Encara que cobris subhonoraris?