18. UNA VISITA A CASA DEL CLIENT

Observar el nou client en el seu cau és una experiència que l’arquitecte ha de passar, si vol comprendre moltes coses que afecten el seu futur immediat. Cada imatge dels ambients on es mou aquest ésser fins ara desconegut que és el client, a més de valdré mil paraules, descobrirà a un observador avesat —i l’arquitecte ho ha de ser— a costums secrets, tics, manies, defectes que el client mai no explicarà. Li fa vergonya o no n’és conscient.

També li servirà a l’arquitecte per contrastar amb el client els conceptes de «gran» i «petit». No tots els homes tenim les mateixes unitats de mesura.

L’arquitecte, doncs, per tal d’anar-se mentalitzant de tots els canvis que pot sofrir la casa fins al dia que la lliuri a mans de la Sra. Mercè, s’arma de valor i truca al timbre.

La Sra. Mercè té el pis tan endreçat! Es veu clar que res no és al lloc que li hauria tocat si les persones de la casa es comportessin d’una manera espontània. Cap símptoma de quotidianitat. És com un museu. S’ensuma una mania per la neteja que pot ser catastròfica el dia que la Sra. Mercè s’hagi d’enfrontar amb una casa que sigui el doble de gran que aquest piset.

—Eixugui’s bé els peus, que acabem de fregar, sap…?

Més tard, per desintoxicar l’esperit de tanta netedat, truca a la porta dels nens.

L’Enric i la Marta viuen en un piset, com un petit refugi, que els va deixar el seu pare quan es van casar. La nova casa és per a ells un somni i el pis on viuen ara, de lloguer i amb mobles impersonals, no ens dóna cap punt de referència sobre la seva manera de viure. Com deu ser realment el seu tarannà? Només obrir la porta, però, s’olora l’amor. Viuen estrets i feliços. Tenen l’edat de fer el niu. Tots els llibres apilats a terra —visca el desordre!—, tota la discoteca entaforada pels armaris de la casa, enmig de la roba, i el piano dipositat en un magatzem de fora, esperant la nova seu.

—Segui, que prendrà un cafè. Ara n’anàvem a fer… Vol menjar alguna cosa? —l’Enric és qui es cuida de la intendència, es veu clar.

—Què, ja està pensant en la nostra casa? Em fa tanta il·lusió! Posi-m’hi força fusta, sobretot —afegeix la Marta.

I finalment, entrar al pis d’en Manel i la Vicky és tota una altra història.

Un pis «marxós» per a una família plena de marxa. Us obre la porta la filipina i entreu en un món excitant, modern, ple de trastos inútils però cars, maquetes de barcos i avions, trofeus de caça i de tota mena d’esports… La música ambiental xiquixí, xiquixí… Quadres grossos, de bons pintors, i ni un pam de paret visible.

Pobres de nosaltres, pensa l’arquitecte. Pensament interromput de sobte per la violenta irrupció del gos, negre, immens, que es llença a ensumar-li els malucs.

—Anàvem a sortir, ens esperen. Tot està una mica desordenat perquè ahir vam arribar de viatge. Però vostè faci, és a casa seva…, passegi’s pel pis i tregui’n les conclusions que vulgui. Allà hi ha el bar, serveixi’s un whisky…

Tot són incògnites… L’única cosa clara és que viuen al dia. I la cuina no fa olor de menjar.

Com hi tocava Groucho Marx, quan deia: «La llar és un lloc on es pot trucar dient no vindré a sopar».