31. ELS PRESSUPOSTOS

—Miri —diu l’Enric—, entre els estalvis i l’ajuda dels pares, tenim deu milions. Ens volíem fer una casa de quinze i temíem que fins i tot ens en podria costar vint. Però ara ve el constructor i diu que ens la farà per vint-i-cinc.

—Si el constructor diu vint-i-cinc, penseu que es poden convertir en trenta.

—O sigui que, fet i fet, ja en devem poder preparar quaranta, oi?

Estan desinflats. Arribats a aquest punt de la conversa, els nens li fan pena a l’arquitecte.

—I per què no aneu a donar la volta al món amb els diners que teniu estalviats? Mentrestant reflexioneu —no es pot estar de dir— i oblideu una estona la casa!…

—…

—Sou joves i encara no us ha passat l’edat. Tanta necessitat teniu de…

L’arquitecte calla en sec. Els estava prenent un caramel. Un llarg silenci.

—Bé, bé, fem la casa, doncs. Però fem-la amb seny.

Jo ho diu el refrany: «No facis obres, si no tens diners de sobres».

Però la Sra. Mercè és una altra història. S’ha passat la vida treballant com un camàlic i té molts diners sota una rajola. El mal és que se li nota a la cara. Això la converteix en víctima potencial de qualsevol constructor —alguns n’hi ha— disposat a fer-li aixecar la rajola. Perquè, si ens hi fixem, hi ha mitja humanitat que intenta fer aixecar la rajola a l’altra meitat.

L’arquitecte veu de seguida que, arribat el cas, li tocarà fer el paper de sant Jordi entre la donzella i el dragó.

En Manel, a qui tot se li’n va en despeses de les que ell en diu «gastos de representació», i que no té massa plena de diners blancs ni negres la caixa forta —els yuppies no tenen rajoles a casa, tenen parquet—, d’ençà que ha rebut els pressupostos ja no ha dormit cap més nit.

Allò no és el que s’havia imaginat. Però qui es tira enrera, ara? Com riurien els seus amics, després d’haver-se passat tant de temps enviant-los missatges subliminals de que s’anava a fer una casa…

Sort que, per alguna raó, ha fet cursos de control mental, ha llegit Dale Carnegie, ha practicat ioga i altres tècniques. Ara el que cal fer no és deixar córrer la casa.

—A veure, no es tracta d’una autèntica emergència? Una casa gran i còmoda, no em donarà les condicions vitals adients al meu equilibri psicofísic? No guanyaré en agressivitat?… Doncs endavant la casa! D’altres pitjors n’hem sortit —li raona a la Vicky, més que res perquè, escoltant-se en veu alta, es pot autoconvèncer més fàcilment.

Bona teràpia. Ara ja dorm a les nits. La que no dorm ara és la Vicky.