89. CASABLANCA

El final d’una obra, especialment d’un habitatge personalitzat a mida, és sempre deliciosament dolorós per a l’arquitecte.

Arriba un dia que pressents que estàs fent ja les últimes visites d’obra. Que l’atmosfera d’obediència i respecte que t’envoltava es relaxa subtilment. Que comencen a aparèixer embalums empaquetats sospitosos pels racons, que sents la frase: «la senyora ha dit…, la senyora vol…». Hi ha una precipitada transmissió de poders no volguda però inevitable.

El diàleg que durant un any has tingut, íntim, violent a vegades, dramàtic, descarat… amb la casa, queda interromput. Perquè t’està deixant de pertànyer per moments.

I tu mires al teu voltant desconcertat. És l’escena de l’aeroport de Casablanca. I els preguntes, a les parets: «i què serà d’això nostre?…».

Un dia arribes i trobes la porta de la casa tancada. Truques. Una veu estranya a través de l’intèrfon que havien col·locat tort i vas haver de fer arrencar, et diu: «¿De parte de quién le digo?». Aleshores et ve a la memòria la continuació de l’escena de l’aeroport de Casablanca:

«We’ll always have Paris…».