66. LA CASA CREIX, LA LLAVOR MADURA

L’hivern ha arribat.

A l’hivern, els paletes, quan entren a l’obra de bon matí, encenen el foc. Una foguera grossa, generosa. No han de plànyer la fusta. I al voltant del foc col·loquen els portaviandes amb el dinar per escalfar.

Clareja i a la vora del foc s’hi està bé. L’arquitecte i el constructor, de tu a tu, es plantegen els temes de la visita abans de llençar-se heroicament dins la casa. Perquè no hi ha lloc més fred, a l’hivern, que l’interior d’una casa a mig fer i sense tancar. Fa més fred a dins que a fora.

El gran avantatge de les visites matineres amb fred és que, quan tot just clareja, és impossible barallar-se. Tothom se sent un màrtir, i això uneix les persones.

Un altre avantatge és que les visites duren menys estona. Tothom procura anar al gra, perquè té ganes de marxar. Tothom fa cara d’«acabem aviat perquè no puc més».

Com que, per molt estudiat que estigui un projecte, res no esdevé després exactament igual que com ha estat concebut, la direcció d’una obra és una cosa summament emocionant. I l’arquitecte sap que ha d’estar molt despert i concentrat. I l’aparellador també. I el constructor. La pega és que, amb aquell fred, no hi ha manera de concentrar-se.

Els nens, però, malgrat el fred, segueixen vivint l’obra intensament. No fallen a cap visita i no paren de fer preguntes a l’arquitecte. Com que la Marta està embarassada, últimament ja no pot pujar per l’escala de mà. Però es queda al costat de la formigonera i dóna conversa al manobre.

Un dia de març, quan el sol ja despunta i comença a escalfar, diu l’Enric:

—La meva dona no ha pogut venir, avui. Li sap greu. Li agrada escoltar les seves explicacions. Però ja no es troba gaire bé.

La setmana següent fa un fred que pela, però la Marta, sortint de la clínica, ha volgut portar el nen acabat de néixer a l’obra. És un fet simbòlic d’amor i un cant de futur. Decididament, pensa l’arquitecte, són els clients més macos que ha tingut mai. I no tenen fred.

Una bona raó per convocar les visites a les vuit del matí és intentar desmarcar-se del propietari. Però, en el cas d’en Manel, això és completament inútil. En Manel no falla mai. Ve invariablement a les visites amb un llibre sota el braç, com qui no vol la cosa. Si el llegeix o no, tot venint cap a l’obra, no ho ha pogut saber ningú… En tot cas, com a mínim, el color del llom va canviant periòdicament.

L’arquitecte i el constructor, en un «fair play», tàcitament, van decidir al principi de l’obra que mai mantindrien les seves discussions bizantines en presència d’en Manel perquè tots dos tindrien les de perdre. Val més que sembli que tot va bé i deixar-lo ser el protagonista durant mitja horeta, que després ja es cansarà i se n’anirà i aleshores podran començar la visita de veritat.

Davant d’en Manel, entre el constructor i l’arquitecte es registren converses més o menys com aquesta:

—Han portat aquelles mostres que vaig demanar d’allò?

—Sí. Són allà. Les trec?

—No, no. Avui és tard. Demà passaré un moment per veure-les. I allò altre que vam quedar?

—Ja està resolt. El que ara necessitaria és aquell detall d’allò de dalt.

—Aviat el tindràs. Però mentrestant mireu-vos bé els plànols 57 i 62. Ja ho comentarem.

—Sí, sí, ja ho comentarem.

Arriba un moment que en Manel, com que no entén res, ja no es pot aguantar més i pregunta:

—Què passa? Què heu de comentar? Hi ha algun problema?

—No, no… no —salta l’arquitecte—. Tot va bé. Discutíem petites ximpleries… Tot va bé.

De sobte es crea un silenci. Tothom espera que marxi en Manel, però ell no té cap pressa. Sembla que no s’adona que fa nosa. I sembla que tampoc té fred. És clar que ve molt equipat.

Sembla que, al final, l’únic que té fred a l’obra és l’arquitecte.