42. L’ALTAR

—A casa ens agrada mirar la tele mentre dinem, sap?

En Manel busca el pretext que sigui per no haver de parlar mai amb la seva dona.

—Si no es veu la tele des de la taula de menjar, és igual —s’interposa ella, que deu pensar que per aquí podria encara salvar el matrimoni—; i és que la tele destrueix la família, sap?

L’arquitecte corre a fer el posat que no ho sabia.

—Jo, en canvi, considero que la tele trenca l’aïllament de les persones i dóna temes per a la conversa familiar —torna a l’atac en Manel.

L’arquitecte segueix el diàleg entre marit i muller com si veiés un partit de tennis. Si tan gran és la incomunicació, potser sí que es podria intentar trencar-la amb la televisió. Tot i així, segurament és preferible una bona incomunicació que un mal programa televisiu…

—I al dormitori n’hi vull una altra —continua en Manel, mirant de reüll la seva dona—, que per adormir-se o… el que sigui, va molt bé.

—Ai, Manel…! —celles amunt, parpelles avall.

L’arquitecte, com si no ho sentís.

Tot plegat que, ho vulguem o no, la televisió sovint és l’altar dins el santuari de la família.