40. ELS DORMITORIS
La gent que ha viscut en cases antigues on els dormitoris eren peces importants, amb llits importants i calaixeres importants, se sent com en una presó dins les cambres de les cases d’ara. La civilització i l’especulació les han anat despullant, primer de les calaixeres, després del mobiliari auxiliar, després de la cadira on deixar la roba. Hi queda… el llit.
Avui, fins a algú que fa cases per vendre se li escapa de vegades:
—Els llits dibuixi-me’ls petits perquè així semblaran més grans les habitacions.
La Sra. Mercè ho sap, tot això, i llença amb autoritat:
—El nostre dormitori ha de tenir trenta metres quadrats.
No sap ben bé què són trenta metres quadrats, però ja hi toca, ja. I segueix:
—Que sigui complet. Que hi càpiga tot el parament, sap…? —i com per justificar-se afegeix—: El tenim d’ençà que ens vam casar…
El parament clàssic —i així ho anuncien encara els venedors de mobles a pes— consistia en un llit doble amb capçalera i peus, un tocador amb mirall, dos sillonets, una tauleta-escriptori, dues tauletes de nit i un armari. Igual que en un taüt dels que es fan avui, tot se n’anava en motllures increïbles d’estil indefinit. Això ja no cap enlloc…
Però la Sra. Mercè és de les d’abans.
—Què faig? —pregunta l’arquitecte a la musa—. Intento rentar-li el cervell?
La Sra. Mercè, com si l’hagués sentit, segueix:
—Que no veu que arriba una edat a la vida en què només queden els records?
—Et costa respectar els altres, oi? —es queixa la musa.
Fos encadenat:
—Tots els metres quadrats útils els hem de donar on es fa vida de dia: l’estar, l’estudi…
L’Enric i la Marta, plens de candor, creuen que el llit representa encara el tàlem nupcial, però no volen tampoc que prengui lloc a la vida de família.
—I els dormitoris dels nens prop del nostre, per poder sentir-los respirar a la nit —afegeix ella.
—Quan tinguin catorze anys, t’estimaràs més tenir-los lluny i no saber l’hora que arriben a la nit.
—Ah no…, li he de dir que els pensem educar molt estrictament.
—…
—I que ningú es pugui tancar amb clau a l’habitació. Hi ha d’haver transparència…
—I tu, quan tenies divuit anys i arribaves a casa molt tard a la nit, què feies?
—Anava al dormitori dels pares i deia «Ja he arribat». La mare preguntava «I quina hora és?».
—I tu la hi deies…
—És clar que sí.
—I ara vols que els fills es perdin el que tu et vas perdre?
Fos encadenat:
En Manel i la Vicky, en canvi, com a bons executius aprenents d’intel·lectual, quan discuteixen el programa figura que «passen» de dormitori i de llit. L’arquitecte té la impressió, però, que a l’hora de la veritat, especialment en Manel «no passa» gaire, i que entre Nietzsche i Kierkegaard, li dóna unes bones empaitades a la seva dona. I que ella es deixa fer. Només faltaria!
