62. UNA DE BARBACOA
Aquest nom d’importació, transplantat d’altres cultures… quants temes de conversa i quantes interferències ha portat en molts projectes de cases aïllades!
Tan senzill que era abans! L’àvia tenia al fons del pati una tarima d’obra amb una graella i un rudimentari cendrer. A l’estiu hi fèiem unes costelles a la brasa que encantaven. Tothom al voltant, amb l’allioli de l’avi que no es tallava mai, i un porró de vi. Allò funcionava per definició.
Però noi, van arribar els corrents de l’estranger. Es veien pel·lícules americanes amb gent elegant, celebrant una d’aquelles festes pròpies de la jet-set, en un jardí no menys elegant, on hi havia una llar de foc complicada, amb una teuladeta, un motor, una pica amb aigua, uns taulells i un cuiner amb gorra fent els honors als hostes famèlics que l’acorralaven. Aquells sí que en sabien de viure! I quin rerafons eròtic que respirava tot allò!
I així es va anar estenent la cultura de la barbacoa.
En Manel va més enllà i, amb l’excusa de la barbacoa, sospira per introduir en el programa un pavellonet, on sembla que es podran fer les coses que no es poden fer dins la casa. Allà, menys pel que fa a la caça, que serà comprada a la carnisseria, i a la dona, que haurà de ser la seva, vol intentar amb la colla d’amics de l’ànima, rememorar tot allò que ja havia inventat Lluís XIV amb més raó de ser i amb més gràcia.
La Vicky ja el marca de prop, ja, però mentre no li embrutin la casa, és capaç d’estar-hi d’acord.
Però hi troba defectes.
—Això ho veig petit. I no m’hi farà un moble bar?
—…
—… I jo què en faig dels plats bruts, després. La pica ha de ser més gran per rentar-los.
—…
—I per rostir hi falta el motor…
—…
—… i si al costat fèiem un fornet per al pa?
—Però vostè en menja, de pa?
—No. Faig règim, però…
En Manel té, a més, altres obsessions.
—Saps què em fa por? Doncs que sigui més petita que la dels Masdexexars…
—A la llista que he fet de la primera festa serem vuitanta. Alguns hauran de seure al sol…
—Als Marillez no els convidis, eh, que no ens van dir res quan la noia es va separar…
Quanta lliçó de vida mundana! Així que l’arquitecte, en un esforç per adaptar-se, mentre passeja pel futur jardí amb la Marta, deixa caure:
—Què, hi voldreu una barbacoa, oi?
—Ai no, escolti, no ens emboliqui. A casa cuinarà la Juana un cop a la setmana i ho descongelarem cada dia. I el diumenge l’Enric…
Són d’una altra generació, lliure de lligams. La generació que superarà les barbacoes?