78. LA MÀGIA DE L’ESPAI CLOS

—Tingui en compte, Sra. Mercè, que en una casa ben concebuda, les seqüències d’espai-temps, en travessar-la, tindran una subtil emoció de buit i ple, d’alt i baix, de clar i de fosc. Això és el que dóna l’ànima a l’edifici.

—Ai, ai…

—I aquesta ànima dels espais closos, o delimitats, en el si de les parets d’una casa és l’essència de l’arquitectura.

—Déu meu, quines coses m’explica vostè ara… vol que torni demà amb el meu home?

L’arquitecte, excitat, sense fer-li cas, continua.

—…I que la casa a mida és una experiència total. Un espai i un ús que es creen d’una sola vegada. Continent i contingut. Un programa concret, amb un racó per a cada determinada funció. En la casa a mida, difícilment hi cap una redefinició d’espais posterior. Si hi intervé altra gent, la casa pot quedar que «ni figa ni raïm». I s’ha de fer d’una sola mà.

—Em sembla que ja ho entenc. La seva?

—La meva.

—Ahhh.