11. TRUQUEN A LA PORTA
—Posa’t les ales i surt! Truquen a la porta —crida la musa dels del bany—, jo no puc perquè m’estic pentinant.
L’arquitecte respira a fons i obre. Sona una música celestial i un raig de llum blanca l’enlluerna. Apareix, caigut del cel, el client que esperava feia tant de temps. Com l’àngel dels Pastorets.
L’arquitecte comença a estudiar-lo. Se’l mira, l’olora, el toca… més o menys com fan els gossos. Mil preguntes, que caldrà contestar, sorgeixen.
—Necessito que m’ajudi. Vull fer-me una casa.
Al principi, li costa traduir en paraules concretes el que pensa. La primera entrevista està més plena de somnis que d’altra cosa. I l’arquitecte, pacientment, sobre aquests somnis ha de començar a muntar-se un puzzle de com és de debò el Sr. Antoni o en Manel o l’Enric, i què és, no el que diu que vol, sinó el que realment necessita.
El Sr. Antoni. El Sr. Antoni és a la porta, seriós i mudat. I amb la seva dona. El primer dia tots vénen amb la dona. Després la majoria la fan desaparèixer de la vista de l’arquitecte. La posen al calaix i només la treuen quan els convé. El que ells no saben, en aquests primers «rounds», és que això ho pagaran car abans que s’acabi la casa.
Perquè és un fet que, a mesura que el projecte i la casa creixen, creix també la dona… i ja es veu qui ha de guanyar.
Però el Sr. Antoni comença tal com creu que s’ha de començar. Amb la dona penjada al braç.
I cada vegada que ella vol obrir la boca, li fa:
—Tu calla, ja parlarem a casa.
A casa, segur que no parlaran. Que n’és de difícil, parlar a casa!
En Manel. En Manel, com a bon executiu, arriba molt llançat i exigent.
Per al bon resultat final de la casa, és bo que l’arquitecte hagi passat ja l’edat en què tots creiem fermament que som uns màgics d’Oz, cridats del cel per organitzar a fons l’existència dels altres.
L’arquitecte haurà de fer-li entendre a en Manel que ell només el pot ajudar en una petita parcel·la, i que organitzar el gran embolic de la seva vida només ho podrà fer ell mateix tot solet. I que la manera de començar no serà precisament fent una casa nova… per més que sigui «culturalment compromesa», com diu ell.
—Miri, ja sé que una casa ben planejada i ben feta és el context apropiat per a una vida interior plena… i vinc aquí a la recerca d’una superioritat.
Caram, com va de fort aquest home, pensa l’arquitecte. On l’haurà llegit aquesta frase? Però ara recorda que si no hi ha superioritat els yuppies no són feliços.
L’Enric i la Marta. L’Enric i la Marta, cadells espantats que han entrat gairebé de puntetes, seuen davant l’arquitecte, muts, expectants. De llançats, res. En la seva mirada es llegeix que esperen que els facin preguntes transcendentals. Segur que algunes possibles respostes ja les han assajat a casa. Per relaxar-los en la primera trobada se’ls ha de parlar de la vida, de l’amor… una mica de tot. Menys de la casa.
—Així que fa només un any que sou casats?
Per què d’arquitecte a pare hi va un pas tan curt…?