35. ELS PLÀNOLS I L’OBRA

«Alea jacta est». Per a tots.

Senzillament, hi ha uns plànols i a partir d’ara es tracta només de… Que bé, oi? Sí, sí…

Però, això que hi ha uns plànols és un dir. L’arquitecte prou ha fet un projecte complet. I prou en va donar tres còpies al constructor la setmana passada. Que les va perdre. I prou arriba a l’obra el primer dia amb noves còpies de totes les plantes, els alçats i els 57 plànols de detall, perquè ho sap que les va perdre.

—Per favor, aquestes guardi-les bé.

I comença l’obra.

Doncs, mira quina casualitat, tot és començar i al cap de quatre dies resultarà que set plànols es van mullar amb la mànega, un va caure sobre el formigó, dos se’ls va emportar el fuster, d’amagat, tres els va deixar l’encarregat al lampista, un el van fer servir ahir per encendre el foc i la resta el sol se’ls ha menjat…

El cas és que… «aquell pany de paret en diagonal, que moria en pendent fins a entregar-se a l’alçada de la llinda de la finestra» que tan clarament quedava explicat en el plànol 57, farcit de cotes, i que l’arquitecte havia estat tot un dia per engendrar, s’està fent més o menys d’oïda. O sigui, malament. Però, on és el plànol 57?

L’arquitecte, al llarg de l’obra, té sovint la sensació que algú deu empaperar la seva casa amb còpies dels seus plànols. Si, almenys, abans o després d’empaperar, algú se’ls mirés…

El constructor, mentrestant, es pregunta per què se li deu haver acudit agafar aquesta obra, si a l’arquitecte ja se li veia a la cara que és un detallista maníac.

I l’Enric i la Marta, que amb prou feines baixen dels seus núvols wagnerians l’estona que dura la visita, es pregunten, veient el panorama, si l’arquitectura no deu haver deixat de pertànyer a les arts majors. Però no s’atreveixen a dir-ho en veu alta. Es pregunten també si s’acabarà de gestar primer la casa o la criatura que estan esperant.

I això durarà així fins al final.