75. LES COL·LECCIONS

De vegades una casa sembla talment un pretext per aixoplugar col·leccions importants i voluminoses d’objectes. Això pot ser divertit per a l’arquitecte, o almenys interessant, ja que el pot obligar a desproporcionar els espais habitables convencionals, i així treure’n un rendiment singular.

Faltaria saber si tot això té algun sentit. Sentir-se enganxat a una sèrie d’objectes inerts, que moltes vegades només tenen valor en funció de la quantitat…

La Vicky confessa:

—Jo tinc una col·lecció de màscares. I les voldria penjar totes per la casa. Potser a l’escala. En un lloc que es vegin.

—I no és una col·lecció una mica necrofílica? No seria millor concentrar-les en un indret, com ara l’estudi? Tenir-les més controlades… per si se n’escapa alguna?

Amb tot aquest panorama, s’entén perfectament allò que podia ser la febre rampinyadora de Napoleó o dels colonitzadors anglesos. Les mètopes del Partenó queden petites al costat de tot el que ha arrambat la Vicky en els seus «deu anys sacrificats de viatges en bé de la col·lecció», com diu ella. No sé per què serveixen les duanes.

Però es veu que ja ho tenen, els yuppies, això del col·leccionisme. És un tic emparentat amb l’afany de posseir. L’arquitecte havia visitat una vegada la casa d’un conegut polític que col·leccionava orinals, cosa que li havia semblat d’un cert mal gust. Però els trofeus de caça d’en Manel, el que fan és autèntica por. I sumats a les màscares…

—I tots aquests pobres animals, morts de mort violenta, no li produeixen una sensació de crueltat acumulada?

—Ai no, i ara! Em donen més seguretat en mi mateix.

—…

—L’únic problema d’aquesta sala d’estar és que t’hi sents una mica sol, i no sé per què…

En canvi al Sr. Antoni, com que li havia semblat que, a falta de coneixement, bones són les enciclopèdies, té l’Espasa.

—Com que al pis on vivim no l’he pogut col·locar, la tinc encara embalada, esperant la casa nova, en unes caixes a sota el llit dels nens.

A la casa nova, és ben clar que l’enciclopèdia s’haurà de tenir a la vista. El dilema per a l’arquitecte és si el Sr. Antoni s’atrevirà a treure l’envoltori de plàstic dels volums, ja que immediatament començaran a agafar pols. O si la Sra. Mercè li ho deixarà fer.

—I ara no me la posi en un racó amagat… que ja el començo a conèixer, a vostè —li talla els pensaments el Sr. Antoni.