64. SUNSET BOULEVARD

En Manel, un altre obsès. Diu que si la piscina no té 25 metres, no val la pena.

—S’ha de poder nedar bé. Ah… i s’ha de veure des de la sala d’estar.

—Ja que el terreny és prou gran, no seria millor crear-li un entorn propi, recollit, discret, incorporant-la al paisatge i protegint-la dels veïns? —l’arquitecte veu clar que, amb el cos que té la Vicky, la casa veïna pujarà de preu.

La Vicky, però, abstreta de la conversa, s’empassa un sospir:

—Ah, les piscines de Sunset Boulevard, a Hollywood…!

I com la voldrà ara? Amb en William Holden a dins i tot?^[13]

Quan la clienta ha vist moltes revistes i ha somiat moltes truites, a més de la grandària, també la forma pot arribar a ser un autèntic problema.

—I ara no ens la faci quadrada, allò tan vulgar… —la Vicky tanca els ulls; quan la clienta tanca els ulls per parlar és quan es torna més perillosa— …m’agradaria una forma de ronyó, o rodona…, que sigui una mica original… baixar-hi per una escalinata… que l’aigua brolli d’entremig d’una rocalla, uns focus submarins per encendre quan ballem una nit d’estiu…

En Manel ja la volia prou complicada, però no tant. Ara, veient cap a on tira la cosa, intenta cautelosament posar-se del costat de l’arquitecte. Segur que li sortirà més barat.

—Mira, deixa que la faci a la seva manera. Deixa’l fer… Fins ara tot el que ha anat fent ens agrada, oi?… Doncs deixa’l fer! Ja ha vist què volem. Ell ja ens interpretarà.

Però allò ja no hi ha qui ho pari.

—L’altre dia fullejant una revista a la perruqueria… No té un paper?…

Així que la Vicky també va a la perruqueria.

—Deixi’m un paper que li dibuixaré el que vull dir…

L’arquitecte fa cara de que s’han acabat els papers al seu despatx. Tot inútil.

—És que aquelles piscines que surten a les pel·lícules…

Que en fan de mal les perruqueries!