DIA 21. SANT PAL·LADI, PATLLARI O BATLLORI
ERA bisbe i confessor, fill de prínceps i home de gran noblesa. Nasqué en terres de França i va distingir-se per les seves grans predicacions, mitjançant les quals convertí al cristianisme milers i milers d’heretges. Un dia que estava predicant a una immensa multitud, el diable, enfuriat per les moltes ànimes que convertia i que li prenia, va abalançar damunt d’aquella gran gernació una immensa muntanya de pedra que hauria aixafat milers de persones. El sant se’n va adonar i féu el senyal de la creu, per efecte del qual la penya es desvià i caigué enmig de gran terratrèmol, però no féu mal a ningú.
Sant Pal·ladi, segons una capçalera dels seus goigs. (Col. de l’autor.)
Mort i enterrat el sant en terres de França, un monjo va robar el seu cos d’amagat per tal de portar-lo al seu convent com a relíquia valuosa i preada, però en passar per Camprodon el cos va tornar-se tan feixuc, que li fou impossible portar-lo més enllà i es veié obligat a deixar-lo a l’esmentat poble, el qual el prengué per patró i l’ha venerat fins ara. Amb aquest motiu celebra avui la dita vila la festa major. El segon dia de la festa, a la tarda, era costum dedicar el primer contrapàs als forasters, especialment als de Prats de Molló, que acudien en gran nombre a la festa, molts d’ells només per tal de ballar el contrapàs que els era dedicat i com un gest de gentilesa i de fina cortesia. A llur torn, els pradencs, en la festa que celebraven per les Santes Justa i Rufina, el 17 de juliol, també dedicaven un contrapàs als camprodonencs que en gran nombre anaven a Prats per ballar-lo.
El ball del contrapàs havia estat més propi de la gent d’edat i reposada, la qual el ballava amb una tan gran unció i respecte que, més que unes gaies balles de festa major, semblava que complien un precepte de litúrgia popular. El jovent, després del contrapàs, solien dansar el ball francès, que acabava amb la corranda en la qual aixecaven les balladores tan amunt com podien.
Gràfic, del segon terç del segle XIX, per a aprendre a ballar el contrapàs llarg. (Col. de l’autor.)
La gent donava a aquest dia el nom de festa de l’orella, perquè la celebraven els sords i gents que eren perjudicats de mal d’oïda, car sant Patllari és l’advocat pel mal d’orelles. Es venerava a la Seu, on se celebrava una festa molt lluïda, establerta per un canonge que era extremadament sord. Hi acudien els qui no tenien l’oïda prou fina. La veu popular deia que també hi anaven els orelluts i els qui tenien les orelles lletges o defectuoses de forma, per tal que el sant els les corregís i els les fes tornar boniques.
La festa de l’orella fa molts anys que s’ha perdut.
Els malalts de la vista reclamen el favor de sant Patllari, i es passen pels ulls una pedra prodigiosa, de la qual ens parlen a bastament els goigs.
La pedra tan peregrina
que vostre amor nos prepara
per tornar la vista clara
és eficaç medicina;
molts tenen experimentat
ser lo col·liri millor.
Prodigi fou el quedar
a Camprodon vostre cos,
i ho és la pedra tornar
la vista a l’ull calitjós,
per lo qual sou visitat
de concurs molt numerós.
En vós els pobres, subsidi,
los malalts, curació,
els indefensos, presidi,
els desemparats, patró,
els cegos, amb vostra pedra,
troben remei prodigiós.
Sant Patllari era patró dels cadeners. Antigament hi havia ferrers especialitzats a fer cadenes. Estaven establerts a la vora del mar, car aleshores les naus empraven, potser, més cadenes que avui. La coberta estava tallada per una cadena que s’estenia de banda a banda, vora del castell de proa, i que era qualificada de cadena de l’esclavitud. Fins al peu d’aquesta cadena el patró era amo i senyor de la nau i tenia ple domini damunt dels mariners. Enllà de la cadena els tripulants restaven lliures de la fúria del patró, i si aquest els pegava, els insultava o els maltractava de paraula o d’obra, es podien defensar i podien prendre testimoni per a fer-li càrrecs.
Avui, pel Ripollès, pugen els ramats cap a muntanya, des de la terra plana on han passat la hivernada. Vegeu el que diem sobre transhumància del bestiar de llana en la pagina 801.
SANT RAMON GUILLEM DE RODA
ERA català, procedent de les contrades gironines. Fou bisbe de Roda; va contribuir a la població de la Ribagorça i contrades properes i influí en la civilització d’aquell país.
SANT ALBÀ
SEGONS la tradició, era rei i feia de pagès, i, con també diuen de sant Avi, fou el qui va descobrir l’arada, la qual va facilitar molt el treball de la terra, puix que abans es remenava amb un bastó. Una altra versió diu que era simplement pagès i que, en premi del favor que va fer a la pagesia, fou erigit primer rei i després sant. Els pagesos s’hi encomanaven i li deien:
Sant Albà,
ajudeu-me a llaurar,
Sant Albà,
ensenyeu-me de cavar,
Sant Albà,
sigueu-me guia en el segar.
I pel mateix estil el reclamaven en d’altres feines. També li demanaven ajut per al bon èxit de les messes, perquè no plogués quan les garbes eren al camp, i perquè fes un ventet fi i dolç quan calgués ventar, a fi que la bufada s’emportés la palla i deixés el gra.
SANTA DEMÈTRIA
ÉS advocada i invocada contra l’alferecia o epilèpsia.