DIA 14. SANT ELM

SEMBLA que no ha existit. Els mariners i gent de mar de la Cantàbria veneren com a tal un monjo dominic gallec, el beat Pere Gonzàlez, al qual són atribuïts diversos miracles relacionats amb gent de mar. No era fill de la costa ni se sap que en vida tingués cap relació amb afers de mar ni intervenció en ells. Tampoc no explica hom l’aplicació del nom d’Elm, que no té res a veure amb el nom propi del sant. Al costat d’aquest sant Elm cantàbric n’hi ha un altre de mediterrani, que és sant Erasme bisbe, qualificat d’Erm en la majoria dels dialectes italians, nom, aquest últim, que, en virtut d’afixació de la «t» del final del terme «sant», donà Term, el qual amb el temps s’ha convertit en Telm. Cal advertir que aquestes deduccions són d’origen religiós i no filològic, i que sembla que no s’avenen amb les regles semàntiques. Sant Erasme, en certa ocasió que es trobava a l’Àsia, tenia necessitat d’anar a Itàlia i, com que no disposava de cap embarcació, hi va anar a peu, pel damunt de l’aigua. Aquest prodigi féu que la gent de mar del sud d’Itàlia l’escollissin per patró. Altrament, aquest sant va ésser bisbe d’una ciutat marina, i el seu sepulcre es trobà en una població costanera. La iconografia popular ens presenta aquest sant vestit amb robes bisbals, amb mitra i bàcul, detall que l’acosta més a sant Erasme que no al beat Pere Gonzàlez, el qual devia vestir els hàbits de l’ordre de predicadors, com a dominic que era. Per aquest motiu, hom va traslladar la festa del dia 2 de juny, que feien quan veneraven sant Erasme, al dia d’avui, que pròpiament és la del sant gallec, al qual van aplicar l’apel·latiu de sant Telm.

Sant Elm i la majoria de les imatges advocades contra els perills de la mar solen portar un vaixellet a les mans.

Els seus goigs diuen així:

La Confraria de Sant Elm antigament estava vinculada a l’església del convent de Santa Clara, que s’aixecava vora la Ribera, vers l’indret on avui s’escau la plaça d’armes de l’antiga Ciutadella, dins del parc. L’església i el convent foren tirats a terra llavors de l’enderrocament del barri de Ribera, i a la comunitat de monges claretes els fou concedida una part de l’antic palau reial dels comtes reis d’Aragó perquè l’utilitzessin com a convent, i van fer servir la sala del tinell reial com d’església. Aleshores la confiaria va establir-se a l’església de Sant Miquel, de la Barceloneta.

Hom creu que, quan hi ha molta tempesta, sant Elm des del cel s’encarrega de la direcció de la nau, i que envia una llumeta per avisar als mariners que des del cel vetlla per ells. La llumeta es posa al cim del pal; aleshores tota maniobra resulta baldera, puix que el sant mena i guia la nau; d’ací que el refrany digui:

És a dir, «quan el cim de l’arbre vermelleja del foc follet de sant Elm, lliga el timó i no maniobris». El meteor que avui s’anomena foc de sant Elm havia també estat dit de sant Anselm i de sant Nicolau, quan la gent de mar tenia aquests sants per patrons. Els pagans l’anomenaven Càstor i Pòl·lux, perquè veien en el meteor dues, diguem-ne, flametes, estretament unides, com ho estaven els germans dels noms indicats, elevats al rang de divinitats; i, com la nostra gent de mar d’avui, creien que des de l’Olimp vetllaven per la bona sort de les naus en les tempestes i que els enviaven el foc com avís de llur protecció.

Era creença estesa que els focs follets o de sant Elm en nits de tempesta es posaven damunt de les orelles de les gents que anaven per despoblat. Per evitar-ho, calia, el dia d’avui, dir set parenostres al Sant. Pastors, traginers i d’altres gents que es veuen obligats a haver de caminar o de trescar de nit, solien lliurar-se a aquesta pràctica religiosa, per tal d’evitar que les nits de tempesta el foc follet se’ls assegués damunt de les orelles o del cap.

Els vells pescadors i gats de mar cercaven branquetes de pi marítim que avui posaven en indret adient de la barca, creguts que la protegien contra la xúrria i els cops de mar i que afavorien la pesquera.

Antigament, la gent de mar havia celebrat una processó, que sortia del vell convent de Santa Clara de la Ribera i seguia per tota la vora de mar, des de la llanterna de l’esperó de llevant, fins a les roques de Sant Bertran i al morrot del costat. Durant el curs i en llocs, fixats pel costum, d’anada i tornada, hom beneïa diverses vegades el mar, per tal d’obtenir bona pesquera i perquè no s’enfurís.

Part de fora del vell portal de mar, arran de la platja antiga i, si fa no fa, on avui comença el Passeig del Cementiri i el de la Barceloneta, hi havia un pou anomenat de Sant Elm. El dia d’avui la clerecia de la parròquia de Santa Maria del Mar beneïa l’aigua d’aquest pou i hom en repartia a tothom qui en volia. Fou costum fer asperges damunt de les barques i dels ormeigs per tal de tenir una bona pesquera per tot l’any. Les feia el patró amb aigua del pou del sant o bé amb aigua beneïda que anava a cercar a la pica de l’església de Sant Miquel de la Barceloneta. Les feien amb una branca de romaní, beneït el Diumenge dels Rams, que feia l’ofici d’hisop. Després de la cerimònia, a la qual es donava certa solemnitat, penjaven la branca al cim del masteler com si fos una bandera i la hi deixaven estar fins que el temps la feia caure o es consumia. Aquest pou va subsistir fins ara fa un segle aproximadament, que fou urbanitzat aquell paratge.

La gent de mar havien celebrat festes especials al moll del rebaix, sota la riba i per la vora de l’aigua. Es feien balls i curses de diferents menes i s’encantaven coques. La nota més sobresortint eren les cucanyes. Se’n feien de dos tipus: de pal dret i de pal estès. Plantaven al fons del mar i una mica separat de la platja el pal de barca o arbre de bastiment més alt i més llis que hom podia trobar entre els mestres d’aixa de la ribera. L’ensabonaven ben bé i l’untaven de seu i d’altres substàncies llefiscoses, per tal de fer-lo ben llisquent i inaccessible. Part d’amunt, hi posaven una oca, un pollastre i un conill. Els concursants havien d’anar amb barca fins al peu del pal i enfilar-se amunt fins a arribar al cim. El primer que hi arribava s’emportava l’oca, el segon el pollastre i el tercer el conill. Així que els qui tractaven de guanyar el premi s’havien agafat de mans al pal, la barca se n’apartava ràpidament. Assolir el cim era molt difícil. Abans d’aconseguir-ho calia que ho provessin molts, per tal d’anar-se’n emportant, una mica cadascú, les matèries llefiscoses que untaven el pal i el feien relliscós. En lliscar pal avall, queien estrepitosament a l’aigua, davant la gran riola de la gentada que es congregava vora de mar per fruir de l’espectacle.

En les cucanyes de pal estès, en comptes de plantar-lo dret al sòl, l’estenien horitzontal damunt de dues barques, de manera que tota la seva extensió, exceptuant-ne just els dos caps, parés al buit i damunt de l’aigua. El mèrit consistia a caminar per damunt del pal cilíndric i ben ensabonat i que contínuament es bellugava per l’acció del moviment de les barques. Quan hom menys s’ho pensava relliscava i queia a l’aigua. Tots dos exercicis eren prou difícils i feien fracassar les moltes dotzenes que els provaven. L’espectacle de les cucanyes feia acudir una gran gentada a la vora de mar. La parèmia d’aquells temps deia:

Els vells mercaders que escampaven els productes de la nostra indústria arreu de la gran Mediterrània en vaixells propis, i que participaven de la doble circumstància de mercaders i de navegants, adoraven per patró a sant Elm. Antigament no s’estilava com avui que les embarcacions transportessin càrrega a nòlits. En temps medievals, els mercaders tenien naus pròpies per a portar ací i allà llurs mercaderies, o bé els navegants no feien de simples agents transportadors, sinó que compraven efectes per llur compte i els anaven a vendre terres enllà de la mar, on creien que podrien col·locar-les. Molt sovint eren un mateix el senyor de la nau, qui la menava, el propietari que l’explotava, i el mercader que la utilitzava; és a dir, que, en termes d’avui, eren un mateix el capità, l’armador i el consignatari, i els tres conceptes eren inclosos sota el qualificatiu de mercaders. Aquells mercaders que es confonien amb els navegants, no cal estranyar que adoptessin el patronatge del sant que veneraven els mariners, car tenien tant o més de navegants que de negociants. Aquells braus mercaders van escampar aneu la nostra cultura i quelcom de la nostra manera d’ésser, i van fer arribar fins a nosaltres alenades de modernisme i corrents de novetat d’altres terres i ens van dur, alhora, una bona part de la nostra riquesa medieval. A la Serra de Palaudàries tenia lloc el gran aplec de sant Batllerià, al qual concorria gran gentada de tot el Vallès.

SANTA BIDUÏNA

HAVIA estat tintorera. Per do diví sucava les robes que volia tenyir dins d’un cossi d’aigua clara i les treia del color que li convenia. Amb una mateixa aigua tenyia d’una gran varietat de colors milers de peces de roba. Els tintorers l’havien venerada per patrona. Aquesta mateixa tradició s’explica de sant Maurici Prueta, fill de Castelló d’Empúries, que tenyia amb aigua de mar posada dins d’una galleda.