DIA 22. SANTA QUITÈRIA

HOM la invoca contra el mal de ràbia. Era venerada a la capella de Santa Llúcia, annexa a la Seu. Anava molta gent a la seva festa per demanar-li que els guardés del terrible mal de què hom la té per advocada.

Hom posava una gran bujola d’aigua al peu de la porta de Santa Llúcia. Els qui tenien gossos els hi portaven a beure aigua, creguts que així estaven preservats de tornar-se rabiosos, durant tot l’any.

Molta gent de Barcelona anaven a venerar la relíquia de la santa que es conservava a l’església de la Roca del Vallès, convençuda que així obtindria amb seguretat el seu favor.

Era costum que la gent portés els gossos a missa.

L’esmentada capelleta de Santa Llúcia es veia tan plena de gossos, que n’hi havia més que persones. Atesa la poca capacitat d’aquell temple, la majoria dels qui tenien gos el portaven a missa a llur parròquia i, en sortir, el feien anar a beure aigua de la bujola.

Conta la llegenda que els pares de la santa eren molt ferotges i inhumans. El seu pare se n’anà a caçar i deixà la seva esposa en estat. Una captaire va trucar a la porta del palau, i en veure, la reina, que la captaire estava a punt d’infantar, en lloc de fer-li almoina la va aporrinar, perquè, essent pobra, posava fills al món. La captaire va maleir-la i li va desitjar que ella, en lloc d’infants, tingués monstres. La reina va tenir nou filles. Temerosa per la crueltat del seu marit si, quan tornava de cacera, no li esqueia de tenir nou filles més, va posar les nou filletes dintre d’un cistell i les va tirar al riu. Una pobra dona les va salvar i les va mantenir, fins que un dia, quan ja eren grandetes, el rei, que també anava de cacera, es va perdre i va anar a parar a casa d’aquella doneta. En veure nou nenes totes d’una mateixa edat, vestidetes del iot igual i que totes feien la mateixa cara, el rei se’n va sorprendre i, ben mirades, va trobar que tenien una retirada de fesomia amb ell, i la doneta li va dir com totes nou eren filles seves, i li va contar la passada.

Una d’aquelles nou nenes es deia Quitèria, i quan fou gran sentí vocació religiosa. El seu pare li cercà casador, el fill d’un rei amic seu, amb el qual tenia gran compromís, però la donzella respongué que ella ja feia temps que el tenia cercat i que volia esser esposa de Jesús. La ira del pare fou de no dir i la donzella, que coneixia prou bé el seu caràcter, decidí fugir de casa seva i anar-se’n pel món a demanar almoina, per escapar de la seva fúria. Quan el seu pare tornà a cercar-la per dir-li que es casaria amb el que ell volia, si us plau per força, ja no la trobà. La ira del pare rei no va tenir límit, i decidí sortir a cercar-la, seguit del seu gran estol de gossos caçadors. La donzella i el rei pare van seguir terres i més terres, pobles i més pobles, i com més temps passava, més creixia la fúria del pare, que no parava d’atiar el seu cavall i els seus gossos a córrer i més córrer sense mai parar, i més creixia també la ràbia i la fúria dels gossos que anaven adelerats, traient sempre un pam de llengua, i més creixia així mateix la por de la donzella per la sort que li esperava, si algun dia el seu pare l’arribava a trobar. Van voltar set anys, fins que un dia, que la donzella passava per vora del poble de la Roca del Vallès, el rei pare va albirar-la i, foll de fúria, va atiar contra ella el gran estol de gossos, que se li van abraonar al damunt i en un moment no en va deixar bocí; però, enfuriats i famolencs perquè el cos de la donzella no els havia arribat a una dent, van girar-se contra el seu amo i en un no-res van destrossar-lo a queixalades. L’animeta de la donzella va pujar al cel, mentre que la del seu pare se la van emportar un eixam de diables.

A part d’aquesta llegenda, que es la més coneguda, se’n conten encara d’altres d’aquesta santa, també ben interessants, que no cal explicar perquè no es refereixen a l’advocació de la ràbia.

Just en el lloc on va caure mort el cos de la donzella va brollar-hi una font, l’aigua de la qual és remei i té la virtut de guarir del mal de ràbia, que és del que va morir la pobra santa. Vora de la font hom va aixecar una ermita, que ha subsistit fins ara.

Aquesta llegenda és molt coneguda pel món cristià i hom l’aplica a diverses fonts acreditades per a guarir la ràbia.

Hi ha una cançó popular que explica una altra tradició del martiri de santa Quitèria:

Una altra tradició, encara, diu que la santa va collir el seu cap de terra i amb ell a les mans va caminat més de cent passes, i, mentrestant, el cap va parlar i va perdonar i beneir els seus assassins.

Santa Quitèria, a més d’advocada contra el mal de ràbia, del qual va morir, segons conta la tradició, és també advocada dels captaires, ja que, amb tot i ésser princesa, va anar set anys pel món demanant caritat. La cançó que hem transcrit era una de les preferides pels captaires i pels salmaires per implorar la caritat, i solien cantar-la amb tonades molt planyívoles i llastimoses. Moltes variants de la cançó porten una recobla, que es repeteix molt sovint, la qual diu:

Els salmaires, que anaven de porta en porta resant oracions a canvi d’una almoina, deien així mateix una oració de santa Quitèria, i la gent creia que fer-la resar guardava de mossegades de gossos folls i de ràbia. També hi ha una oració d’aquesta santa, pròpia de salmaire, en castellà, que es troba impresa en romanç i fulls populars.

Una altra tradició conta que la santa tenia quinze germans i que els seus pares, com que no podien mantenir tanta fillada, van decidir llençar un fill, i fou ella l’escollida perquè la tenien avorrida pel fet que era cristiana. La van deixar abandonada enmig d’un bosc, perquè es morís, però no va ésser així, puix que les daines i els isards li oferien llur llet, i els esquirols i d’altres feristeles del bosc li portaven fruites de tota mena. Així va viure molts anys, fins que els seus pares i germans, que la creien morta, van saber que encara vivia i, folls de ràbia, van sortir amb una gran lladriolada de gossos a veure si la trobaven per matar-la. Quan la van trobar, li van atiar els gossos, però les bèsties la van respectar i es van girar contra el seu pare i els seus germans, als quals van destrossar.

A l’ermita de la santa, erigida en terme de Sant Miquel de Campmajor, venen coques beneïdes, enflocades amb flors de paper de color, molt vistoses. Tenen la mida del palmell de la mà, i, segons veu popular, recorden la mida de la mà de la santa. Els qui en mengen resten immunitzats d’ésser mossegats per cap gos foll durant tot un any.

Els aplecs dedicats a santa Quitèria són anomenats aplecs dels gossos, per raó de la gran quantitat que la gent n’hi porta, perquè beguin aigua de la font i restin guardats de tornar-se folls o rabiosos. £s corrent que els caçadors hi portin també els seus gossos. Així mateix els hi duu la pagesia, que, generalment, sempre en té perquè li guardin cases i hisendes. Havia estat costum, quan algú no podia concórrer a l’aplec, fer-hi portar el gos per algun veí o conegut que hi anés, fins al punt qui hi havia fidel que ell sol menava una gran colla de gossos. Antigament havia estat costum formar grans ramades de gossos, procedents de diferents indrets, els quals aplegaven gent que en feien una especialitat i els menaven als aplecs i punts de romiatge contra la ràbia, per tal de posar-los sota la protecció de la santa.

Al llogarret castellonenc de Sanyuel, l’església beneïa el pa de santa Quitèria, que gaudia de la gràcia de guardar de ràbia i de guarir-ne els atacats. Uns dies abans, un grup de fadrins feien una capta de blat per la població. Ells mateixos curaven de fer-lo moldre i de fer pastar la farina i convertir-la en panets petits, que eren conduïts a l’església. El sacerdot els beneïa, i eren repartits als fidels, que acudien a cercar-los amb avidesa, portats per l’afany de posseir un bon remei per a la ràbia.

SANTA RITA

SANTA Rita estava a les portes de la mort i feia dies que no tastava un senabre de res. Les seves germanes no paraven de preguntar-li què li venia de gust, i ella, per tal de fer-les desistir, els digué que només sentia desig d’olorar roses i de menjar figues, coses impossibles d’aconseguir perquè això passava pel gener. Van baixar a l’hort i trobaren tots els rosers florits i les figueres carregades de figues. Per això aquesta santa és advocada de les roses i de les figues i l’havien venerada les venedores ambulants de flors i les figuetaires.

Les fadrines velles que desitgen casar-se i que ho consideren difícil acudeixen a santa Rita com a advocada d’impossibles i la reclamen amb aquestes paraules:

Les mocaderes i dones que es dedicaven a dirigir les operacions inherents a la matança del porc, retien culte a santa Rita, a la qual qualificaven de botifarrera. Segons veu popular, aquesta santa s’havia dedicat a fer botifarres, i les dones de sa casa, quan curaven d’endegar la carn del porc, i especialment en fer les botifarres, invocaven el favor d’aquesta santa, perquè els sortissin ben bones i no les esguerressin en omplir-les ni en coure-les. També, durant l’any, hom reclamava el seu ajut per tal que les botifarres no es malmetessin ni es florissin.

Santa Rita és advocada dels cucs de seda, i la invoquen els qui es dediquen al conreu de la seda, per tal que els ajudi i afavoreixi les cries dels cucs. També la invoquen els estudiants, els quals li demanen que els faci treure una bona nota en els exàmens. La reclamen amb una oració especial, molt poc litúrgica.

SANTA JÚLIA, MÀRTIR

COMPANYA de santa Eulàlia. Hi ha qui la suposa la seva serventa, i també la seva esclava. Com ella, va sofrir el martiri, per bé que un temps més tard. En l’església antiga de la vella Terrassa se n’havien venerat relíquies, entre d’altres de diversos sants.

La pagesia diu del dia d’avui: