SEGON DIMARTS

ANTIGAMENT s’havia celebrat un aplec al santuari de la Mare de Déu de Caldes de Boi. Els llogarrets de la Vall de Boi estaven agrupats en dues comunes, que anaven a visitar i festivar col·lectivament i corporativament, la Mare de Déu, en dos dies diferents: l’una per l’Anunciació o Encarnació, i l’altra, tal dia com avui.

Havia estat típic ballar la Xinxirinxina per part dels fadrins més garrits i presumits que acudien a l’aplec. La ballava un fadrí sol, amb una escombra grossa que, mig ajaguda, sostenia amb una mà, i que no podia deixar de tocar mai a terra. El ballaire, mig ajupit, repicava de peus, seguint el ritme de la cançó i, en arribar a la recobla, saltava per damunt de l’escombra, ara amb un peu, ara amb l’altre. Repetia el ball diverses vegades, girant-se d’una i altra cara, passant per sota l’arc format pel seu braç i l’escombra fent corn rístol, però sense aixecar per res l’escombra del sòl, puix que si, impensadament, l’alçava, perdia el ball. L’escombra havia d’ésser molt llarga de mànec, per tal de fer possibles les evolucions sense deixar de tocar a terra. Entre els fadrins s’establia competència per tal de veure qui se’n sortiria més bé i qui trauria millor el ball. És possible que, abans, l’ofici de l’actual escombra l’omplís una bandera dedicada a la Mare de Déu, representativa i simbòlica de la Verge. Per terres d’Itàlia s’havien fet balls semblants, per part de majorals i prohoms de confraries, que saltaven i botaven per damunt del pal de la bandera de la corporació. El ball de sant Blai, dels pastors rossellonesos, del qual parlem en la pàgina 717, volum I, és del mateix ordre que el de la Xinxirinxina, que es feia al so de la següent cançó: