DIA 7. SANT SIXT I SANT HOU

FOREN martiritzats llavors de la persecució de Decià, i llurs cossos restaren ocults i completament ignorats durant molts segles, guardats dintre de dues caixes enterrades en un paratge del terme de Celrà.

Un veí del poble, que cada dia oïa missa i era tingut pel més devot del poble, una nit va tenir una revelació d’un àngel, que li va dir que anés a la partida anomenada Valltorta, vora de l’esglesiola de Santa Tecla, del terme de Celrà, on, en una vinya, trobaria enterrats els cossos de dos sants màrtirs. Al capvespre, el pagès anà a l’indret indicat i en un bardissar de vora del camí va veure sortir, de sota terra, una gran claror, tan forta, que semblava que talment fos de dia. Passada una mitja hora, la claror va apagar-se amb gran suavitat. L’endemà, el pagès tornà al mateix lloc i veié altre cop la mateixa claror, que igualment es va fondre. Va tornar-hi l’endemà passat, i també la va veure, i cada dia augmentava en intensitat. El pagès no va dubtar de la paraula de l’àngel, que fins aleshores li havia semblat un somni, i va posar-se a cavar amb gran afany en el punt on havia vist la claror. Aviat trobà una caixa, que semblava tota d’una peça, sense cap senyal de juntura. Sota d’aquella en trobà una altra, completament igual.

El pagès va comunicar la seva troballa al senyor rector, el qual en donà compte al bisbe de Girona, qui va anar-hi amb un gran seguici, per tal de portar les dues caixes en processó cap a Girona. Quan els clergues que les portaven van arribar al torrent que marca el terme de la població de Celrà, les caixes van fer-se immensament pesants, i impossibles de fer seguir. Tothom va creure que els sants indicaven, d’aquella manera, que no es volien moure de Celrà. Les caixes foren conduïdes a l’església. El bisbe va demanar a tothom que fes fervorosa oració, i als sants, que volguessin revelar qui eren. Les caixes es van obrir, van mostrar les seves preades relíquies a tots els presents, els quals van poder veure un paper escrit, en què es llegia el nom de cada un dels dos sants. De seguida foren aixecats dos altars a la parròquia, i en cada un va ésser guardat un dels dos sants, per tal que tothom pogués venerar-los.

La festa de Sant Sixt es celebra el 7 de maig, i la de Sant Hou, el 17 de juliol.

Una variant de la tradició diu que, durant molts vespres, van sortir, arran de terra de la clotada on foren trobats els cossos sants, unes llumetes en forma de creu, que només veia un veí. Intrigat per la persistència del fenomen, va contar el cas al senyor rector, i van donar-hi providència fins que van trobar les santes despulles. El bisbe de Girona les volia portar cap a aquesta ciutat i féu carregar les urnes en una carreta de bous, però tantes vegades com els van dirigir vers la ciutat, les bèsties es van decantar vers Celrà, fins que el prelat va comprendre que era desig dels cossos sants no moure’s d’aquesta població. En el lloc on foren trobades les urnes va néixer un llorer, que mai no va tenir una vida esponerosa.

Una tradició diu que sant Hou tenia una germana que fou muller d’un cavaller molt ferotge, el qual tenia el castell damunt d’un cingle espadat, de la carena del Montgrony, vora del santuari d’aquest mateix nom. Aquest cavaller obligava a casar-se amb ell totes les dones de qui s’enamorava. Així que es trobaven en estat, les degollava, tirava el seu cos al fons d’un avenc profundíssim, que encara subsisteix vora d’on la veu popular situa el castell, i ràpidament cercava una altra muller. Quan va casar-se amb la germana de sant Hou ja havia mort mes de cinquanta esposes.

Així que el cavaller va saber que estava en camí d’ésser pare, va dir a la seva esposa que es preparés per a morir, puix que ell no volia portar fills al món. La pobra dona va fugir, però ell la va perseguir, li va tallar el coll, i, contra el seu costum, no la va tirar a l’avenc de vora del castell. Sabedor sant Hou del que havia passat, cercà el cos de la seva germana, li posà la testa damunt del coll i la va ressuscitar. Seguidament, va encaminar-se cap al castell del seu cunyat, que va trobar tancat i barrat. Va trucar, i el cavaller, temerós de l’acció del sant, en comptes d’obrir, encara va tancar i barrar més fort. El sant va agafar una pedra i la va tirar damunt de la porta del castell, que tot plegat va abalançar-se i va caure dins del pregon avenc, conegut encara avui pel forat de sant Hou.

Si les nits dels dissabtes o en ocasió de grans tempestes hom passa per la vora del forat, sent encara els gemecs del mal cavaller, que continua espeternegant pel fons de l’avenc.

Del dia d’avui, en diu el refrany:

SANT AUGUST

EL tenen per patró la gent de circ, gimnastes, saltimbanquis i, sobretot, els pallassos, que el reclamen perquè els ajudi a fer riure encara que ells estiguin tristos i passin algun trasbals. També l’invoquen els qui fan jocs de mans, per tal que distregui els qui els miren, els faci invisibles a ells, i als altres no els permeti d’entendre les trampes i les martingales de llurs jocs.

Avui el llogarret valencià de Canet lo Roig feia un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de la Salut. Per terres de València solen començar a la vigília, és a dir, a la vetlla. Davant de l’ermita, o a l’era que sol haver-hi al costat, s’encén una gran foguera amb llenya prima, hom procura que sigui ben grossa, perquè es pugui veure de ben lluny. Es fa ball al so de tabalet i dolçaina. El dia de la festa, al matí, es canta missa amb sermó. En acabar, el sacerdot treu d’una bosseta tantes paperetes com majorals hi dels homes fadrins del terme, i els que surten en sort resten nomenats majorals per a l’any següent. Des de l’endemà, ja exerceixen llur càrrec i ja curen del necessari per a l’organització de la festa de l’any vinent. En alçar Déu durant la missa i en acabar-se aquesta, s’engeguen masclets part de fora de l’ermita. La cobla formada per la dolçaina i el tabalet visita les cases principals del terme, especialment les dels majorals sortints i les dels entrants. A la tarda es fa ball a l’era. Cap al tard i quan el sol declina, es fa el cós d’home. El majoral primer dóna el senyal de sortida. El tabal i la dolçaina no paren de tocar per enardir els corredors. A la meta els esperen els músics; el primer que arriba ha de ventar un cop fort damunt del tabal, per tal d’anunciar l’arribada. El premi sol consistir en un mocador de pita. És costum que el qui el guanya en faci ofrena o present a una donzella promesa, o familiar en son defecte. Hi ha aplecs que, en havent sopat, tornen a fer ballades i a encendre fogueres. En els aplecs mai no falta la fira, en la qual se solen vendre torrons i fruites, tendres o torrades. També hi ha parades de begudes fresques. Aquestes fires són qualificades de porrat.