LA VIDA A MUNTANYA

VERS Santa Creu solien pujar els ramats que havien baixat a la terra plana i a la marina a passar la hivernada. El retorn del bestiar, que representava la riquesa i el patrimoni de la casa, era celebrat amb joies i alifares familiars en les quals les cançons i les danses fetes al seu so constituïen la part més important de la festa rústica. Els ramats restaven a casa del ramader fins a mig juny, que era quan pujaven a muntanya. Durant l’estada a la casa tenia lloc la tosa, que constituïa un dels moments més importants de la vida ramadera.

Cal despullar el bestiar del vestit d’hivern a fi de deixar-lo fresc i alleugerit per a l’estiu. La tosa revesteix certa solemnitat entre els elements pastorals. El dia abans maten una de les ovelles més grasses del ramat per tal de poder fer un bon àpat. L’arribada dels tonedors és celebrada amb beguda. La colla fa una cantada tradicional de salutació i de bon jorn a la casa.

Els tonedors duen un sac al coll amb la roba de tondre, calces i espardenyes brutes de la suarda que deixa la llana del bestiar. Dins d’una bossa de cuir duen les tisores i la pedra per a esmolar-les. El dia de la tosa els pastors fan festa i no toquen feina per res. Aquest dia i el de Nadal són els únics que no treballen. El pastor contempla l’operació ben assegut en una cadira enmig de l’era i vora del corral, on sol tenir lloc l’operació. Els tonedors mentre treballen solen cantar. La tonada és marcadament rítmica i s’avé al moviment de les tisores. El repertori de cançons de tondre és vast.

Els tonedors formen colles dirigides per un capità, que és el qui fa les llogues i cerca feina. Solen seguir unes rutes fixades per la tradició. Com l’altra gent que intervé en ramaderia, acudeixen a les fires i mercats de bestiar i allí concerten les llogues i determinen més o menys el temps d’efectuar llur feina.

La tosa comença de bon matí. Encara a hora fosca els rabadans curen de lligar de potes els xais, que són els primers de tondre. Solen no esmorzar fins que han tos tota la xaiada. En havent esmorzat es tonen les ovelles. Hi ha dues categories de tonedors: els davanters o llauradors, perquè de tondre les parts més fàcils se’n diu llaurar; esquilen només l’esquena; és feina pròpia dels tonedors novells i poc destres. Els més hàbils, anomenats darrers, tonen les potes i el ventre, que són les parts més delicades.

La feina d’esquilar no priva de cantar. Aquest costum no es troba tan sols entre nosaltres, sinó arreu. Entre l’etnografia musical són ponderades les cançons d’esquilar camells pròpies dels pobles musulmans. Els nostres tonedors cantaven molt. Donem la tonada més tradicional entre els de l’alta muntanya llevantina i central; no transcrivim el text que hi aplicaven perquè és modern i sense cap valor.

Els tonedors del Bergadà i de les Fonts del Llobregat cantaven una curiosa versió de la Cançó del marit xic xic, amb una recobla especial que volia pintar la fonètica del moviment de les tisores en tondre. Explicaven que el protagonista de la cançó era un homenet menut com una puça, poruc i fredolic, que s’amagava entre la llana de les ovelles i que calia anar molt en compte a no trobar-lo en tondre, car deien que un tonedor de Gispony el va trobar entre la llana d’un moltó i, sense adonar-se’n, d’una estisorada el partí pel mig.

Aquest minúscul personatge, que també campeja pels cançoners d’altres pobles neollatins, el trobem relacionat amb d’altres de la mateixa talla, herois de rondalla dels quals en Patufet és el prototipus a casa nostra. Hi ha cantaires que relacionen la cançó i la rondalla amb el capità del ball dels cavallins d’Olot, de què parlem en ocupar-nos del dia vuit de setembre. L’home petit sembla tenir marcat deix mític, qui sap si relacionat amb els ramats.

En tondre, els tonedors ho fan de manera que tota la llana tosa d’una ovella resta estesa a terra. Un cop l’han tosa del tot, apleguen la llana amb un aire especial, la lliguen i en fan un paquet qualificat de velló. Fou costum que el cap de colla toses el cap més gros del ramat, en fes un velló ben garrit i graciós, qualificat de velló de la mestressa, i li’n fes ofrena. La mestressa ho agraïa amb un donatiu de menjar que els tonedors es menjaven en colla. Sembla que antigament l’ofrena era feta per mitjà d’una cançó o d’uns versos especials que cantava o recitava el cap de colla tot sol, i que la colla corejava amb les tisores enlaire, obrint-les i tancant-les a ritme, com un acompanyament particular a la cançó.

Els tonedors beuen molt; cada quart fan voltar el cabdell de fil negre, nom festiu que donen al porró. Solen beure al so de cançons que marquen la durada del traguinyol.

Mentre durava la tosa els tonedors estaven investits de certa jerarquia que podia recordar temps en què la tosa degué tenir caràcter de funció semi-religiosa. El foraster o estrany a la casa o a la feina que mentre durava la tosa entrava al corral o a l’era, havia de saludar els tonedors amb frases i formes especials obligades que comportaven una distinció i deferència vers ells, els quals celebraven la visita fent una beguda i convidant el visitant a beure. Al qui no complia aquest precepte el remullaven de mala manera amb l’aigua de la bujola destinada a sucar-hi les pedres d’esmolar les tisores.

Per la Vall d’Aran hom invitava parents i amics semblantment com per la mort del porc, però amb menys escala. Mataven un o més caps de bestiar de llana, i després de l’àpat s’havia fet un ball molt interessant i propi, puix que no ens és conegut d’altra ocasió. Era d’una sola parella. Primer ballava el pastor tant com volia i amb tantes dones com desitjava, sobretot amb la mestressa, sense que cap d’elles s’hi pogués negar. Ballava vestit de samarra i cuera i amb l’indument típic de pastor. Quan estava cansat de ballar, treia ball un altre dansaire que no gaudia del dret omni de fer ballar les dones que volia, com el pastor. Una altra nota típica d’aquest ball la constituïen els instruments emprats per fer el so: una flauta feta amb un os de canyella de pota de xai, i un timbal compost d’una ferrada de fusta mig plena d’aigua, fixa a terra, amb una pell de xai lligada part d’amunt de la boca, que hom copejava rítmicament per marcar el compàs del ball. El solia tocar un rabadà, i el flabiol de xai el sonava un pastor.

Els tonedors mallorquins anunciaven des de molt lluny llur proximitat i arribada a la casa on anaven a tondre amb una tocada típica de cornamusa o xeremia.

Iniciaven la festa familiar de la tosa amb un desdejuni de truita.

Els tonedors de la l’Illa Daurada, com els del continent, movien les tisores al ritme d’un bell repertori de gaies cançons, de les quals donem una per mostra.

A Manacor, a Mallorca, el dia de la tosa havien fet una festa molt curiosa qualificada des casament des xot i sa xota. Reunien la parella de xots més garrits del ramat, els guarnien les banyes i tots ells de cintes i llaços; els lligaven pel coll un al costat de l’altre, i el pastor els feia passejar per tota la clasta seguit dels tonedors i de tota l’altra gent que intervenia en la tosa. El passeig es feia al so de flabiol.

Creien que aquest casament simbòlic influïa en la reproducció del bestiar i que el ramat augmentaria tant més com més solemnitat donessin a aquest aparellament. Es feia un sopar extraordinari de fideus amb cabradella i després es feia ball, en el qual pastors i tonedors eren els herois de la festa. El costum fa anys que ha caigut en desús. Pastors i tonedors, com a distintiu de llur categoria pastoral, duien davantals de pell de xot amb dues fulles, una que els cobria el pit i l’altra l’esquena, que es posaven pel cap com una casulla.

Els tonedors creuen que cada any neix un xai al qual, en tondre’l, la llana se li torna d’or. És el xai del velló d’or. El tonedor que el ton esdevé feliç i sempre més la riquesa i la benaurança li somriuen pertot arreu. Aquesta sort s’obté per gràcia divina i en premi a la seva virtut i bonesa.

Finida la tosa i molt abans de pujar els ramats a muntanya es fa la marca del bestiar. Cada ramader té una marca o senyal especial, de línies molt simples. La marca és de ferro amb un mànec llarg que permet de sucaria sense tacar-se. El suc per a marcar és fet amb pega dissolta en oli. Com a adherent hi barregen una mica de llet d’ovella. Hom marca tots els caps a l’esquena o a l’anca. A més d’aquest senyal que es fa damunt de la llana de la bèstia i que és fàcilment visible a certa distància, hi ha el senyal d’orella, que complementa el primer. Consisteix en un petit tall fet a l’orella, de forma diferent per cada ramader, que ajuda a la identificació d’un cap en cas de dubte. Com que quan puja el bestiar a muntanya es barregen diferents ramats i formen una ramada grandiosa de diversos milers de caps, cal marcar-los per tal que siguin identificables en tornar de muntanya i refer cada ramader el seu ramat.

Generalment el bestiar es marca a l’anca, gairebé sempre a la dreta. Els caps de la tinguda del pastor, a fi de distingir-los dels de l’amo, es marquen a l’esquena. Els marrans s’assenyalen de les dues anques i a més se’ls fa una marca, en sentit invers de les altres, al damunt de l’esquena. Les cabres i en general el bestiar de pèl es marquen amb foc, servint-se de marcadors semblants als emprats per al bestiar de llana, escalfats al foc i aplicats roents damunt de l’esquena i vers les anques. Als moltons se’ls en posen diverses que formen combinacions i dibuixos. És corrent que les marques les posi l’amo; les dels moltons, però, les solen posar els pastors i són motiu de lluïment. És entreteniment de pastors i rabadans i motiu de fantasia i d’ostentació entre pastors. Per a pinzell empren un borralló de llana lligat al cap d’un bastó, que suquen en el color.

Als manyacs i moltons més estimats dels pastors els omplien tota l’esquena de dibuixos i figures de diversos colors i de tall molt simple i elemental, del mateix aire que les ratlles i cercles que embellien els collars i que sobresurten en tot l’art ornamental pastoral. Aquests dibuixos, semblantment com els dels collars, reconeixen origen màgic; tenien la valor d’amulets contra l’acció malèfica dels esperits malvolents i són del mateix ordre que el tatuatge dels pobles de cultura retardada i els ornaments de pèl retallat que fan damunt de les anques del bestiar de peu rodó per moltes contrades de la Península. Aquestes línies simples i elementals sovint semblen recordar l’estilització de la figura humana i tenen certa paritat amb els gravats prehistòrics de caràcter antropomòrfic que hom pot veure en el dolmen del barranc a Espolla, i en el del Mas d’Azil, a l’Ariège.

L’assenyalament dels xais, antigament, també havia estat motiu de festa familiar, amb àpat i balles, però no revestia ni llunyament les característiques i la importància de la de la tosa. A Andorra havien ballat L’esquerrana i La bolangera.

A Mallorca, on la temperatura és més elevada i els insectes abunden més que al continent, les mosques amoïnen de manera molt persistent el bestiar de llana, sobretot després de la tosa. Per tal de preservar-le’n l’untaven amb morques o residus d’oli. Els pastors, mentre esmorcadaven, solien cantar cançons que s’avenien amb el ritme de la feina.

Després de la tosa passaven els paraires per tal de parar la llana, és a dir, de rentar-la, pentinar-la, cardar-la i fer-li totes les manipulacions necessàries per a poder-la filar. Els paraires eren gent seriosa i que gaudia de molt crèdit entre el poble. El parar es feia en dues tongades: en la primera rentaven la llana i en la segona la pentinaven. Empraven uns coves molt grossos fets de filferro. Treballaven vora dels recs, torrents o corrents d’aigua. Feien una fogaina amb pedres i damunt hi escalfaven una caldera d’aigua. Quan era mig calenta hi tiraven la llana i la ben rabejaven. Quan la creien al punt la tiraven dins de coves que submergien dintre el riu perquè l’aigua corrent la ben esbandís. Un cop la llana era neta la feien eixugar a l’era. Per a pentinar-la, primer suavitzaven la llana amb oli; la untaven amb setrills de tres brocs a fi d’anar més de pressa i perquè l’oli restés ben repartit. De setrills de paraire n’hi havia de vidre i de ferro. La llana untada la passaven per unes pintes de llargues pues de ferro que escalfaven en uns fogons especials amb foc de llenya de roure que no embrutava la llana i li donava suavitat i dolçor. Calia tenir molt de compte que la llana no es cremés. Paraven la llana blanca separada de la negra, que era qualificada de sa color o de burell.

La llana, un cop parada, la filaven. Els pastors eren bons filadors de llana. Se servien de filoses molt més grosses que les de filar lli o cànem. Un cop filada era portada al teixidor perquè en fes peça. De la més prima o estam, que era la flor, en feien l’estamenya, que hom emprava per a robes de mudar, especialment per a vestits de dona. De l’altra se’n feia roba més gruixuda, però també de bona mena. La burella era emprada per a fer-ne roba basta de cada dia, sobretot capots. Així mateix se’n feia peces de punt de mitja: tricots, mitges, etc.

Els paraires sortien en colles i es dirigien vers diverses poblacions importants muntanyenques: Organyà, Pobla de Segur i Pont de Suert, des d’on s’escampaven per les altes valls muntanyenques seguint les conques del Segre, de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana. En grups de dos es dirigien vers les cases que ja tenien aparroquianades des d’anys i per tradició familiar i rigorosament respectades. Solien anar un d’edat, que era pròpiament el paraire, i un altre de jove, qualificat d’emborret, que era l’ajudant o l’aprenent. Traginaven les eines típiques a coll: les pintes fetes amb escardots, el fogó de ferro de forma especial, el setrill de tres brocs per a untar i amorosir la llana, i el cove de filferro per a rentar-la al riu i que servia de recipient per a acomodar l’altra farfatalla.

Cardaven la llana i l’estamaven, és a dir, n’escollien i separaven les fibres més llargues i fines que en constituïen la flor. Cobraven a raó de tres rals la lliura d’estam i de tres quartos la de llana ordinària i corrent; cada dia en venien a treballar de 10 a 12 lliures.

Feien vida a la casa, que els peixava molt. Quan els convenia parlar de llurs coses sense ésser compresos de la gent que els sentia empraven una gerga especial i pròpia que anomenaven llatinada de cuixals, formada per uns quants substantius i verbs amprats al fons del lèxic comú, alterats de valor, i per d’altres termes propis o originals estranys i desconeguts per als no iniciats. La barreja d’aquests elements donava a la conversa una fesomia rara i excepcional. Es tracta d’un cas de llenguatge propi d’ofici interessant d’estudi, del qual a casa nostra no coneixem cap més cas que el dels vells bosquerols.

Els paraires de Gósol treballaven només en temps hivernal, quan les neus envaïen la regió del Pedraforca i, impossibilitats de treballar la terra, es veien forçats d’anar-se a guanyar el pa lluny de casa. Sortien per la tardor i tornaven per Pasqua, poc més o menys.

Els paraires, mentre pentinaven i cardaven la llana, es pot dir que sempre cantaven. Una de les cançons pic-ferides, per tal com la tonada s’avenia bé amb la feina, era La dama d’Aragó. Hi ha versions que suposen la gran dama filla d’un paraire, i entre gent de l’ofici era tradició que havia estat treta i dictada por un paraire. A muntanya, sentir cantar aquesta cançó per un home ja evocava la idea de paraires, als quals fins els sabia greu que la cantés d’altra gent.

També cantaven una graciosa corranda al·lusiva a la feina del parar, en relació als molts paraires que treballaven per les conques del Llobregat i del Freser, antigament, quan la ramaderia per aquelles contrades pirinenques tenia una gran importància, avui perduda:

Trobem les següents parèmies respecte al tondre i al parar:

Per aquest temps hom sol treure les esquelles al bestiar de llana. S’acosta l’època de pujar els ramats a muntanya, i allí no cal portar esquella. La treta de les esquelles revesteix certa solemnitat pastoral. Entre el pastor i l’amo del bestiar fixen el dia. La feina sol ésser presenciada per familiars i gent agregada a la casa. Les esquelles són reunides per raó de llurs diverses menes. Hom les enfila amb cordes i en fa restos o carrassos. Amb tot compte, solen pujar-les als graners, golfes i altres terrabastalls, i deixar-les penjades en estaques clavades una mica enlaire, on resten fins que cal tornar-les a utilitzar. Cada esquella va penjada amb el seu collar, generalment de fusta, embellit amb dibuixos i figures geomètriques, fets a punta de ganivet. Abans de desar-les, els pastors reviseu els collars i els batalls de tota l’esquelleria, i els adoben i endeguen si cal.

Quant a l’anada del bestiar a muntanya, el refrany diu:

Per anar a muntanya, només posen esquelles als moltons grossos, que fan com de guia a la resta, però només les duen durant el camí. Així que arriben al lloc destinat a l’estiuada, els les treuen, i no els les tornen a posar fins que n’han de baixar. El so de les borrombes dels manyacs que van davant guia el ramat i anuncia el seu pas.

Pel maig es casen les ovelles:

Regna pels prats una gran alegria entre el bestiar, que bela i salta més que durant la resta de l’any empès pel goig de viure i de perpetuar l’espècie. Les ovelles porten cinc mesos, i per l’octubre surten els resultats de les alegries del maig:

Pel maig belen les ovelles de contentes i per l’octubre els xais que neixen.

L’herba tendra sol reprendre el bestiar de llana i el fa anar desfet. Com una regla higiènica se’l segovia, és a dir, se l’esquila de la cua i de la part superior de les anques. El segovien els mateixos pastors. La llana de segovis és baixa i ordinària, però la guarden i la barregen amb la llana de la tosa per tal de dissimular la seva qualitat.

A la primeria d’aquest mes es desfan les bacives. El bestiar que les formava és reintegrat al ramat i barrejat amb el bestiar de cria per tal de poder pujar tot plegat a muntanya a passar l’estiuada. El període de la cria ja ha passat i el bestiar pol barrejar-se sense perjudici per a la reproducció.

És el moment de l’any en què l’herba és més gemada, les bèsties pasturen més bé i l’ofici resulta més fàcil.

Com que la tosa solia coincidir amb el desmamament dels xais, en molts indrets l’endemà de l’esquilada començaven a munyir les ovelles que ja no menaven xai, per tal d’aprofitar la llet. Així s’iniciava la temporada de formatjar i de fer mantega, sobretot pel massís occidental pirinenc, puix que per la muntanya oriental, on les cries s’avancen, ja fan formatge pel gener, encara que poc, com vam referir en la pàgina 303 del volum I. El període de l’elaboració del formatge dura fins al setembre, és a dir, el temps en què el bestiar és a muntanya, que és quan les ovelles fan la llet més bona perquè mengen herba millor.

Els formatges de llet d’ovella per les muntanyes es fan de manera molt primitiva. Els pastors bullen la llet dins d’una gran caldera i, perquè es prengui, hi posen herba col ben picada. Quan ja és presa, la pasten i la colen amb un drap de lli. Després l’espremen tant com poden per tal de donar-li solidesa; aleshores posen el presó dins d’un motllo o formatgera de fusta o de terrissa a fi de donar-li forma; passat un temps el treuen i l’escalden bé amb aigua clara o amb el xerigot, és a dir, amb el líquid que desprèn la llet en ésser maurada i pastada. Si volen que es conservi més el salen dins de la mateixa formatgera. Un cop enllestit l’emboliquen bé i el guarden en lloc on no el toqui l’aire i durant tres o quatre setmanes cada dia el giravolten i remouen per tal que s’eixugui i no es floreixi.

Hom solia cantar mentre formatjava; una de les cançons preferida era la de la Pastorel·la, que ja vam transcriure en la pàgina 303 del volum I.

La llet de maig és la més bona de l’any per a fer formatges; surten forts i durs i no es corquen per més que es guardin.

Per a fer mantega empraven uns bots especials obrats pels botellers i basters de muntanya. Aplegaven la llet en recipients de fusta o de terrissa i els posaven a la naquera d’una font o a l’acció d’un corrent d’aigua fresca que remullés ben bé el vaixell sense que arribés a la llet. Aquesta formava nata que amb un cullerot de fusta de boix posaven dins del bot, que acabaven d’omplir de vent bufant amb un canó de canya i després el lligaven ben fort. Per tal que la nata es mantegués i desprengués la part aquosa copejaven el bot amb una pedreta, seguint el ritme d’una cançoneta que feia al·lusió a la feina. Obtinguda la mantega la posaven en motllos de fusta per donar-los forma esfèrica i la salaven.

L’abundància de les pastures influeix també en la creixença del bestiar de peu rodó.

A muntanya les orenetes no arriben fins per aquest temps. També es veuen les primeres mosques d’ase, que són la tortura del bestiar. Hom creu que les porten les orenetes, puix que generalment aquest dípter campeja, si fa no fa, la mateixa temporada que l’ocell.

A mig maig arriben les falzies.

Hom creu que la falzia és la mestressa de l’oreneta. Quan ja fa temps que les orenetes tot ho maneflegen i fan de les seves, arriben les falzies per veure què fan, si es porten bé i si són bones minyones. Estan un parell de mesos fent el niu de fang per les parets, semblantment com les orenetes; després se’n van i deixen a les seves serventes encarregades de continuar el negoci un parell de mesos més, tot esperant la tardor.

Arriben les tórtores a grans vols i envaeixen els boscos alterosos i espessos. Hom mira la tórtora com una mena de fada o estadant sublim del bosc que en copsa els secrets i penetra la sentor. La gent vella la contemplava amb admiració i respecte en el sentit indicat, car la creia missatgera d’amor i agent entre els mortals i els éssers fantàstics i sobrenaturals que habiten les boscúries.

És el temps de caçar aloses i cotolius vora dels sembrats, on solen acudir. Hom planta pels marges mirallets disposats de manera que una mica d’aire els fa moure. Els ocellets, creient que els que veuen en els mirallets són de llur espècie, s’hi acosten i cauen en els paranys que hom els ha plantat.

Pel maig fa el niu el pigot, conegut també per bec-fort, puix que hom creu que té tanta força al hec que podria foradar el ferro. Fa el niu dins de la soca dels arbres, en la fusta dels quals practica una cavi lat amb el bec. La gent creu en l’existència d’una herba tallant i corrosiva que té la propietat de tallar i foradar el ferro amb gran facilitat. Aquesta herba només la coneix el pigot, i d’ací que hom la qualifiqui d’herba pigotera o de tall. Per a obtenir-ne és aquest el moment millor de l’any. Hom cerca un niu de pigots i, quan la vella és fora, el tapa amb una planxa de ferro. Quan torna la vella, en veure que no pot entrar al niu, va a cercar un brotet d’herba pigotera, el frega per damunt del ferro i al moment resta foradat com si fos de paper. Un cop franquejada l’entrada del niu, el moixó llença l’herba, que ja no necessita, i hom la poí collir i aprofitar-se’n. Hom conta d’aquesta herba que si en llaurar se n’ensopega una mica talla la rella com si fos de paper. Hom creu que els lladres se’n serveixen per a tallar les reixes de la presó. Una versió del ball d’en Serrallonga en parla per boca d’un dels personatges, que diu que la coneix i que se’n podran servir en profit de la colla.

Hom creu també que pels volts del temps en què ha de venir el cucut no és bo sortir de casa dejú, perquè si la primera vegada que hom el sent cantar a la temporada està dejú, aquell any passarà fam i angúnies per menjar, i si està satisfet pot tenir per segur que no patirà en aquest sentit.

És temps que les grives fan niu.

Com que és temps d’amoretes, tots els ocells les canten, fins els més insípids, i àdhuc els batracis.

La bonança del temps comporta el cant dels ocells i convida a alleugerir-se de roba.

L’oriol, tot satisfet en veure les primeres cireres, canta alegre i gojós:

I endavant del mes, quan ja abunden, se sent generós i convida els vianants, als quals diu:

Per aquest temps comencen a sortir les niarades de corbs i envaeixen les contrades properes als paratges on nien. El Pla del Llobregat havia estat envaït per aquests ocells de mal averany, que baixaven dels cims de Corbera, on niaven, per menjar-se les despulles dels penjats de les forques del carner de la Creu Coberta i de les cases del Canyet i atipar-se de faves dels grans favars quan el conreu de les patates encara no estava tan estès i la gent àdhuc menjava pa de faves. La gent sentia gran repulsió vers aquests ocells, tant perquè menjaven carn de mort com perquè els feien estrall en els favars, que eren temps enllà uns dels recursos alimentaris més importants. Quan de vespre passaven a grans vols la mainada els maleïa amb la següent cançoneta:

Els nostres avis deien que l’esclat de la cantadissa dels ocells despertava la parleria a les dones, que vers aquest moment se sentien més enraonadores que durant la resta de Pany. I per tal que es moderessin fou costum penjar a la paret unes gracioses estampes que venien els vells imatgers, la vista de les quals frenava la llengua loquaç de les dones.

Aquest mes és el característic de la cacera. Hi ha calendaris vells que representen aquest mes per la cacera. Hi figura un cavaller que porta un falcó en actitud d’anar a caçar.

Les nits clares de lluna de maig hom creia que eren les millors per a caçar enzes, o sia mussols o xibeques, que hom utilitzava com a reclam per a la cacera a la crossa o a l’enze. Amb brancatge hom feia una barraca per amagar-se i cercava unes quantes pedres del voltant, que emblaquinava perquè destaquessin, i hi escampava vesc. Amagat a la barraca, feia sonar un flabiol xibequer compost d’un canó de canya completament llis amb el qual s’imitava el cant de la mussola. Els mussols en sentir-lo acudien i es tiraven damunt de les pedres blanques, on restaven envescats i agafats i hom els podia agafar fàcilment amb les mans. Per caçar a l’enze hom plantava a terra una crossa de fusta, damunt de la qual posava el mussol ben lligat per una pota, per tal que no fugís. Pel voltant de la crossa hom escampava brins vegetals ben envescats. El mussol no parava de moure’s i gabiejar i feia mil contorsions i galindaines, la vista de les quals devia constituir com una mena d’espectacle, puix que acudien molts moixons a veure l’enze i sense adornar-se’n restaven envescats; així hom podia agafar-los amb facilitat.

L’àguila també es caça per aquest temps.

Abans hom la tenia per animal nociu i els caçadors l’havien captada semblantment com l’ós, el llop i la guilla. La clavaven dalt d’un bastó i anaven de casa en casa tot cantant.

Les mestresses els donaven especialment ous, que servien per a fer una truita gegant, i si els en sobraven els venien als mercats següents al preu establert d’un diner cada un.

La gent de muntanya quan veien un ocell d’aquests resaven a santa Prisca perquè els guardés de les seves urpes. Mentre anava i venia de Roma, santa Prisca caminava tot llegint llibres de devoció i mai per res no es deturava, plogués a bots i a barrals o fes un sol abrusador. Una àguila volava sempre pel seu damunt per fer-li de paraigua quan plovia i de para-sol quan calia. Quan morí, el seu cos quedà insepult per molt de temps i les àguiles feien fugir les bèsties carnisseres perquè no el devoressin i van vetllar-lo fins que fou enterrat.

Probablement degué existir alguna divinitat gentílica de la cacera, de la qual l’acció del cristianisme ha esborrat el record. Els vells caçadors barcelonins veneraven la Mare de Déu de la Cacera en una imatge de la vella església del convent de Santa Caterina que, segons tradició, fou trobada dins d’un cau de conills per una fura que va aviar-hi un caçador per desencauar una presa que perseguia. Els caçadors lleidatans acudien a la Mare de Déu de Castell-llebre, venerada a Peramola; va trobar-la el baró d’aquest nom en una illeta que formen les aigües del Segre en bifurcar-se i va descobrir-l’hi una llebre que perseguia tot caçant.

Entre la xicalla de pagès havia estat molt estès el costum inhumà d’anar a afollar nius. Aquest vituperable costum donà lloc a diverses preocupacions infantils. Quan entre xicots es parla d’ous d’algun niu, no es poden anomenar amb llur nom genuí, car la serp ho sentiria, s’enfilaria arbre amunt i se’ls menjaria, i, en anar-los a agafar els xicots, no els trobarien. Hom ha de dar-los un altre nom preconvingut i admès en el lèxic infantil amb el seu valor figurat; generalment, se’ls anomena pedretes; també se’ls diu palletes i casquetes. Hi ha indrets on creuen que la serp només sent les converses que parlen d’ous de niu, si se sostenen precisament sota teulat, i en d’altres, al contrari, si se’n parla precisament al ras. Presos els ous d’un niu, cal amagar-los ben bé, perquè la vella no els pugui pas trobar, car se’ls emportaria. Si mentre hom porta els ous al damunt, venint d’afollar el niu, es topa amb la vella, aquesta s’adona del cas i es tira als ulls del que li ha pres els ous i els hi pica fins a treure’ls-hi. Per a espantar la vella, cal que hom no pari de fer música; per això, a afollar nius, rarament hi va un de sol; sempre solen anar-hi com a mínim dos: un que porta els ous ben amagats, i un altre que pel camí, de tornada, va sonant un flabiol de canya, de factura infantil. Per corregir els infants del vici d’anar a afollar nius, hom els diu que per cada ou que afollin els caurà una dent i que els entrarà una serp al cos que els donarà una setmana seguida de mal de ventre masclí que no se’l podran guarir amb cap herba ni altre remei. Els xicots quan han afollat un niu posen molt de mirament a no orinar ni fer ses feines en despoblat, perquè no els pugui entrar la serp al cos.

Vegeu la cançó per a espantar la vella:

Els bosquerols i picadors de bosc consideren aquest temps el més propi per a fer llenya de fogaina i per a fer carboneres.

La qualitat del carbó s’estén a la cendra que fa, i la cendra del carbó de maig era la més estimada per a fer sabó i per a remei. La gent en guardava per emprar-la en medicina casolana i els cendraires ambulants, que compraven cendra a canvi de sabó, de la cendra de maig en donaven més. A Barcelona les antigues saboneries estaven establertes al carrer de la Cendra, que va prendre aquest nom del costum de portar-hi la cendra a canvi de sabó.

Vers la darreria d’aquest mes paren de baixar rais i cessa, doncs, el transport fluvial de fusta per la Noguera Pallaresa, puix que l’aigua s’aprima i no fa possible la navegació, que sol començar a la primeria del febrer.

Sol iniciar-se la pesca als llacs pirinencs, que dura fins que fineix el bon temps. En els llacs molt allunyats de poblat els pescadors es solen instal·lar per tota la temporada en barraques lleugeres obrades per ells mateixos amb brancatge. Solen emprar-se els diferents sistemes de pesca que es practiquen en aigües dolces i plàcides. El més corrent i productiu és el del rossegall. Consisteix en una xarxa que hom manté estesa en posició perpendicular per mitjà de ploms que la fan calar i de suros que la mantenen ensurada. Per cada cap la sostenen els pescadors embarcats en basses molt simples fetes amb troncs d’arbre lligats a tall de rai. Passegen el rossegall en aquesta disposició per tal d’empènyer el peix i acorralar-lo vers l’indret que els interessa. El peix, per tal d’escapar-se, es tira contra la xarxa i resta agafat entre les malles, i per tant emmallat. Antigament, els mateixos pescadors anaven a vendre el peix a Banyeres. El portaven dins d’uns recipients de cistelleria que es penjaven al coll a tall de motxilla. Per a entrar-lo França endins havien de fer una llarga jornada de camí no gens planer.

La pesca fluvial també és abundant en aquest temps. Solia començar-se la pesca a la teia. De vespre hom passava per vora de l’aigua amb una teia encesa de manera que la claror il·luminés força el corrent. Les truites, sobretot, acudien atretes per la resplendor i hom els engegava un cop de forquilla o de fitoreta, feta generalment amb una forquilla corrent o amb una triença especial de ferro adherida al cap d’un bastonet, a tall de mànec, que es clavava al peix i el feia fàcil d’agafar.