DIA 16. SANT QUIRZE I SANTA JULITA

ENTRE altres poblacions, avui celebra la festa major la vila costanera de Calella, que venera per patrons sant Quirze i santa Julita. Antigament havien fet un ball d’almorratxes per l’estil del que per Sant Pere fan a Canet de Mar, del qual parlem en detall en parlar d’aquest dia. A Calella, a voltes per dificultats d’obtenció d’almorratxes de vidre, o per altres causes, s’havien servit d’almorratxes de terrissa de tirat diferent del tipus comú en vidre, per la raó que la terra no permet un treball tan polit i filigranat com el vidre. No per això aquestes almorratxes deixaven de tenir llur gràcia i constituïen un interessant document de l’art popular en terra cuita.

Al llogarret pirinenc de Durro feien la festa major petita, dedicada a sant Quirze o Quirc, com allí l’anomenen, que veneraven en una capella del turonet proper a la població que s’aixeca enmig de la tartera de Godó, on fou trobada la imatge, segons veu de la tradició.

La nota sobresortint de la festa era l’encesa de falles, semblantment com a d’altres pobles de la rodalia fan per Sant Joan. Les falles de Durro, però, eren diferents; les feien amb troncs o llates prims, amb els quals formaven com un feix que lligaven amb maliquera, planta paràsita semblant a l’heura que feia l’ofici de corda. Hom entatxonava a l’interior del feix teia i d’altra fusta reïnosa i combustible. Les falles tenien de vuit a nou pams d’alçada. La llenya per a fer les falles havia d’ésser precisament robada o donada. Per Sant Quirze s’aplegava la fadrinalla que havia de fer falles per tal d’organitzar-se en grups per anar a prendre la llenya de les golfes i dels desoris de les cases del poble. És una tradició que el sant, a fi que la seva festa pugui ésser ben lluïda, fa que ningú no senti el soroll que produeix la jovenalla en entrar furtivament per les cases a altes hores de la nit, saltant parets, escalant finestres, tirant la llenya daltabaix al carrer, i armant tota l’altra masega necessària per a cercar i treure de les cases la llenya i carretejar-la. Conta la veu popular que una vella molt gelosa de la seva llenya, que no podia sofrir que l’hi toquessin, car la volia tota per ella, se’n va anar a dormir al peu de les golfes, ben tancades, i féu servir de coixí la soca que més interès tenia a con servar. El jovent va entrar-li a casa, va remenar-li tot el llenyer i àdhuc se li’n va emportar el tronc que li feia de coixí sense que es despertés ni s’adonés de res. Quan la llenya robada no bastava per a fer les falles necessàries, la fadrinalla feia una capta de llenya i anava a demanar-ne amb preferència a les cases on n’havien robada més. La gent era condescendent i en donava amb molt de gust per tal de captar-se el favor del sant.

Uns dies abans plantaven davant de la capella uns pinetells destinats a constituir la foguera inicial, amb la qual havien d’encendre totes les altres falles. Cap al tard de la vigília de la festa els fadrins pujaven a la capella, cadascun amb la seva falla. Duien un bot de vi per tal de remullar la gargamella i convidar els vianants i la gent de bosc que solia anar-los a veure. Quan les campanes de la parròquia tocaven a rosari, els fadrins el passaven en comú al peu de la capella i feien una gran foguera que es veia des de tota la vall i que qualificaven de faro. Cada un encenia la seva falla en el «faro», començant pel fadrí major. La colla, formada generalment per una cinquantena o seixantena de fallaires arrenglerats, l’un darrera de l’altre, com en processó, donava tres voltes a la capella, i immediatament els seus components emprenien la marxa rostos avall, corrent tant com podien, presidits pel fadrí segon, que obria camí. En darrer lloc anava el fadrí major, que tancava la corrua com a signe d’autoritat. Per tal que el torrent de guspires que es desprenien de les falles no els cremessin els cabells, els fallaires portaven lligat al cap un mocador vermell de quadros. Tot el bosc s’inundava de claror i de raigs d’espurnes, que semblava que tot ho havien d’encendre, però no se sap que mai s’hagués calat foc, puix que el sant guardava els interessos del veïnat perquè ningú no resultés perjudicat de la seva festa.

Tot el poble sortia als esguards per tal de veure el magne espectacle i de rebre els fallaires quan arribaven. Es sortia a fer música, formada per guitarres i violins. Les fadrines els cantaven una cançó adequada al cas, sense cap valor literari, acompanyada amb el so de pandereta.

Els fallaires, seguits de tot el poble i enmig de gran aldarull, feien cap a la plaça. Les falles que s’havien mig esgavellat eren tirades al centre i en feien una pila informe que constituïa una ingent foguera. Les que encara es mantenien compactes les plantaven al voltant de la plaça. La fadrinalla feia una dansa en rodona a l’entorn de la gran foguera, servint-se de cançons pròpies per a la dansa. Començaven a ballar les noies soles, i els joves hi anaven entrant al requeriment d’elles, fet per mitjà de les cançons.

La mainada imitava els fadrins. Feien falles petites que encenien en un faret plantat vora de la població, sobre el camí que feien els fallaires en tornar a la població. Quan arribaven els fallaires, la quitxalla, cada un amb la seva falleta, s’afegien a la colla dels fadrins i entre tots feien una gran corrua de fallaires.

A Pineda es feia una festa molt lluïda. A la processó hi anava una dona amb un infantó agafat per la maneta, vestits ambdós de manera adient, que figuraven ésser sant Quirze i santa Julita. A la tarda es ballava el ball de les almorratxes. Trencava dansa el batlle, que feia parella amb la seva muller, filla o altra dama. Al seu darrera seguien els regidors per ordre de categories. Per a sortir a ballar calia que el fadrí indiqués al pavorde la noia que havia escollit per a balladora; ell l’anava a cercar, li feia donar un parell de tombs i l’oferia al fadrí que l’havia demanada. El ball acabava amb una sardana. Era costum que, després d’haver trencat unes quantes al-morratxes, el fadrí fes ofrena d’un ventall a la balladora com a record de la diada.

Sant Quirze és l’advocat de la mandra i el patró dels ganduls. El tenien per protector i per advocat els qui vivien sense treballar, els quals hom diu que cada dia al matí en llevar-se li deien set oracions especials per a demanar-li que els mantingués la mandra; feia així:

SANT ENRIC CAMÀLIC

PATRÓ i advocat dels camàlics del Pla de la Boqueria, continuadors dels antics bastaixos de barra i capçana que veneraven d’altres sants. No sabem quin grau de relació pogués haver-hi entre els gremis antics de la gent de la força i els bastaixos i camàlics moderns del Pla de la Boqueria. Possiblement que no devia haver-hi cap vincle gremial o de confraria, ja que el camàlics moderns veneraven un altre sant. Segons la veu popular, el sant de què parlem era camàlic. Fa una setantena d’anys que en el dia d’avui els camàlics es vestien amb llurs robes més bones i, fumant amb pipes grossíssimes, típiques de la gent de llur ofici, es passejaven per la Rambla amb aire senyorívol, sense mirar-se ningú. Si algú els hagués proposat que li portessin algun paquet o fardell se l’haurien tret del davant com un mal esperit que tractava de fer-los pecar davant de llur advocat.

SANTA LUTGARDA

ELS nostres avis la tenien per una gran advocada per a afavorir els parts. Així que una dona quedava encinta comprava una estam-peta de la santa i li feia llum durant tota la gestació. Al vell monestir de Valldonzella de Barcelona hi havia hagut una confraria formada especialment per homes casats, els quals feien devocions a la santa per tal que ajudés llurs esposes en el trànsit del part. Els marits de les dones que havien tingut un part difícil se solien fer confrares de santa Lutgarda a fi que protegís llurs esposes si es tornaven a trobar en l’esmentat trànsit. Fou costum que quan una partera moria, si el nadó era una nena, se li posés el nom de Lutgarda, perquè quan fos gran la seva santa la protegís i no morís de part com la seva mare. Aquest costum explica la relativa abundor d’aquest nom femení anys enrera. Els goigs de la santa es fan ressò d’aquesta invocació: