DIUMENGE DE LA VUITADA

EN aquest dia es celebraven diverses processons, car la circumstància d’ésser festa constituïa un al·licient. D’hora del matí, s’havia celebrat la de la parròquia de Sant Pau, la qual no oferia cap particularitat especial. Cap a les darreries, es feia al vespre.

En deien la processó dels gitanos, perquè passava pel barri on aquests vivien. També deien, d’ella, que era una processó de pagès, perquè passava per entre horts i cases de pagès. Conten que una vegada, en plena processó, va travessar el seu trajecte una llebre i que els portants de les creus la van empaitar i van tractar de matar-la a cops de creu. Tota la processó, és clar, es va desbaratar, i va produir-se gran tumult i pànic entre concurrents i espectadors, que veien córrer esverats els portants de les creus, sense saber què passava.

També, al matí, s’havia celebrat la de l’Hospital de la Santa Creu. Antigament, desfilava per dintre les sales de l’edifici, entre les fileres dels llits dels malats i aquests la podien veure del llit estant. Quan així es feia, donava tota la volta a l’edifici, pujava per l’escala del departament dels homes i per la mateixa escala tornava a baixar. Més tard es comprengué que la bullícia produïda pel moviment i sobretot el baf de tanta cera cremada perjudicaven alguns malalts, i es resolgué que, en lloc de voltar per les sales, ho fes pel pati, donant també la volta en aquest. Els malalts que per llur estai de salut podien sortir a la galeria, ho feien, i des d’allí la contemplaven. A un dels angles del pati era guarnida una glorieta amb l’ou com balla.

Hi assistien tots els gegants de les parròquies, a més dels de la Ciutat. Ara fa un segle, n’hi anaven catorze parelles. Tots els geganters i portants eren obsequiats amb un esmorzar de sang i fetge. Com que els gegants no passaven per cap de les portes, per a fer-los entrar calia ajeure’ls. Molta gent acudia a veure entrar els gegants al pati de l’Hospital i a sortir-ne, per tal de veure el bastiment de fusta que forma el cos dels ninots i que és amagat pels vestits. Aquesta vista ingènua constituïa un espectacle per a la societat patriarcal d’aquells temps. Concorrien a aquesta processó els bordets, asilats en l’hospital abans de fundar-se la casa d’infants orfes.

Havia estat costum dels mariners barcelonins fadrins, quan es trobaven per mar en greu perill de perdre la vida, fer prometença que si es salvaven farien feliç una pobra borda. També solien fer aquesta prometença els joves que queien malalts i que arribaven a les portes de la mort. Els qui havien fet aquesta prometença i els qui desitjaven casar-se amb una bordeta assistien, el dia d’avui, a veure la processó de la qual parlem, per tal d’escollir, d’entre totes, aquella que li fos més agradosa i simpàtica. Aquesta processó venia a constituir com una mena d’exposició de les pobres donzelles orfes. En passar per davant la noia que hom havia escollit, li tirava als peus un mocador: de cotó, si el pretendent era pobre; de llana, si era benestant, i de seda, si era ric. Si la donzella el collia, senyal que no refusava el partit, i si no el collia, hom interpretava el cas en sentit contrari. L’endemà el galant passava per la direcció de restabliment i explicava qui era. La direcció feia les indagacions pertinents; si el pretendent era considerat persona de bé i els dos interessats consentien a casar-se, un cop s’havien parlat i tractat, tiraven el casament endavant.

En temps dels nostres besavis havia estat estès el costum de casar-se amb bordetes, per diferents motius. Hom creia fer una bona acció traient una bordeta de la borderia. Havia estat corrent quan es desfeia un casament, sobretot si la promesa era benestant, que el promès, en acció d’humilitat i com una lliçó a la que l’havia deixat, es casés amb una bordeta. Era creença estesa que les bordetes eren més submises i que estimaven amb més intensitat que la resta de les dones. També induïa a preferir una bordeta la circumstància de no tenir ella família. Hom deia que les bordetes posaven tot l’afecte al marit i a la fillada i que no el distreien per ningú més.

Solia concórrer a aquesta processó una gran gentada, a base, especialment, de persones riques i noblesa, que anaven a portar-hi aixes com a acte d’humilitat. Era costum dotar algun bordet. Els bords duien cota blanca, una corona de roses i, a les mans, una vara alta daurada. Les noies vestien túniques i vels de seda blanca, i portaven la cabellera estesa i tota enramada de flors. Duien una palma a la mà. La veu popular qualificava aquesta processó de fira de les bordes. La Constitució de l’any 1820 va prohibir la concurrència de les pobres bordetes a la processó, per vexatòria i humiliant. Amb referència al costum i la circumstància de trobar-hi casador, la corranda barcelonina diu:

Aquesta processó va celebrar-se fins que l’Hospital de la Santa Creu fou traslladat a l’Hospital de Sant Pau.

També es celebrava la processó dita dels estudiants. Sortia del convent de Santa Caterina, conegut popularment per la catedral dels frares. Els estudiants del col·legi del Bisbe anaven dividits per assignatures, formant diferents grups. Cada grup anava presidit per un penó, darrera del qual seguien els deixebles i professors de l’assignatura que els representava. Els seminaristes vestien manteu, i els altres estudiants, toca. Anaven presidits per una imatge de sant Tomàs d’Aquino, llur patró. Hi anaven: un pendó de la Mare de Déu del Roser, de gran mèrit, els gegants, els entremesos i la Colla del Sant Esperit. Deixà de sortir l’any 1835.

També es celebrava la processó de la parròquia de Santa Maria. Aquesta parròquia posseeix la millor custòdia de Barcelona, després de la de la Seu. Es una joia de veritable mèrit artístic i de gran valor material. Fou donada a l’església per un parroquià anomenat Nadal, el qual deixà en voluntat testamentària que fos guardada a casa d’un dels seus descendents. Per aquesta raó, la valuosa custòdia no es troba en el temple durant la resta de l’any. Per la processó, es va a cercar a la casa on la guarden i, un cop celebrada aquesta, hi és tornada. Antigament, en el moment de passar el Sagrament per davant del Palau reial, instal·lat en la vella Halla dels draps, e$ tiraven sis canonades. La parròquia té gegants propis, amb la particularitat que la gegantessa simula ésser de nissaga negra. Aquesta processó assolia gran lluïment i era tinguda com una de les més importants de la ciutat. Va distingir-se per la gran concurrència d’infants vestits com de sants i molt especialment de sant Joan. Hi anava un sacerdot revestit, que portava un gran ventall adornat i enribetat amb grans borles d’or. Representava la confraria de la Minerva, que fou la primera, i per tant la més antiga, de la ciutat. No concorria a cap altra processó. També hi assistia el gremi dels teixidors, que anaven vestits de tota etiqueta, presidits per la bandera de sant Pancraç, llur patró.

Com que el Palau reial queia dins del terme de la parròquia de Santa Maria de la Mar, el rei gaudia del càrrec de pendonista amb caràcter perpetu. Per una reial ordre particular, el rei confiava la missió de la seva representació al Capità General, que sempre era el distingit amb l’honor de portar el penó, personalment o per delegació en algun subordinat seu de categoria.

L’any 1706, va portar-lo l’arxiduc Carles d’Àustria, considerat pels catalans com a rei en oposició a Felip V.

Al matí, també es celebrava la processó de la parròquia del Pi, que era considerada com la més lluïda de totes, després de la de la Seu, i sobretot la que feia un curs més llarg. Els veïns del Raval, que eren parroquians d’aquesta església, es queixaven, en certa ocasió, perquè la processó no passava per aquella part de la ciutat, i, per satisfer llurs desigs, s’allargà considerablement el seu curs. Hi assistia una valuosa i rica bandera, dita de les Santes Espines, semblant a la dita de Santa Eulàlia, que concorre a la processó de la Seu i simbolitza la ciutat. Era aquella a la qual anaven més músiques i més jovenalla, i sobretot, les colles dels sarauistes, vestits amb extraordinària elegància, segons les modes de l’època. Anaven dividits en dues colles o partits, els Paus i els Gitanos, que tant enrenou portaren entre el jovent barceloní vuit-centista. La concurrència d’aquest element li donava un to especial d’alegria i bullícia, car en aquells temps, que el jovent no tenia altra aspiració que la dansa, els sarauistes constituïen el floret del jovent barceloní, el més elegant i divertit. Era costum repartir dolços amb profusió, sobretot a les noies, a les quals feien patir amb llur elegància i gràcia. Entre els que hi concorrien i els que l’anaven a veure es reunia tot el millor jovent d’ambdós sexes de la ciutat, per la qual cosa prenia la processó un caire especial. També hi anaven gegants propis; primer, dues parelles, més baixos que la mida corrent en aquesta mena de personatges, i més tard, una de sola, tan alta, que era la més alta de Catalunya. Els gegants d’aquesta parròquia es caracteritzaven per vestir de manera extremada, no comuna entre els personatges del seu rang. També hi anava, cap a les darreries, una mena de bou, tot deformat i desfigurat.

La gegantona era estrafeta i desproporcionada. Tenia una testa molt petita i uns costats molt grossos en relació a la seva mida i proporció. Quan sortia, la gent deia que anava a comprar cap i a vendre costats.

La parella de gegants nous anava vestida amb extrema elegància. El gegant havia portat barret de xemeneia i fumava un cigar llarguíssim, tant, que la veu popular deia si tenia un metre, i feia glatir molts fumadors. El personatge treia fum per la boca, a fi de donar més sensació d’estar fumant. També hi concorrien trampes pròpies.

Cap d’aquestes processons, excepte la de Santa Maria, no es celebrava modernament. Se’n feien, en canvi, d’altres: les de les barriades de Gràcia i Sants. La primera, per la gran concurrència de jovent, per la seva vida i animació i sobretot per l’alegria que en ella es vessava, recorda molt la de la parròquia del Pi.

Pel Maresme es fa la benedicció de les espigues, si aquest dia s’escau dins del juny; cas que no s’hi escaigui, la fan un altre dia d’aquest mes igualment, puix que hom creu que no pot fer-se en altre temps. Es reuneixen tres o quatre pobles per fer-la junts. Cada any es fa en un poble diferent. Des del vespre abans, vetllen el Santíssim en una ermita forana. Fan el rés litúrgic, mig resat i mig cantat, confrares seglars. En rompre l’alba, fan l’ofici, i seguidament organitzen una processó que va fins al pedró, i des d’allí beneeixen els camps i les messes. Si no hi ha pedró, es para una taula enmig d’un camp de blat i es fa la benedicció des d’allí.

A Bagà, els quatre darrers dies de la vuitada les dones organitzaven la festa. Feien una passada pels carrers, presidides per la música. Anaven amb atxes de vent enceses i algunes duien a la boca un cigar ben gros. Elles curaven de l’organització del ball. Els fadrins seien al voltant de la plaça, com ordinàriament ho fan les dones, i esperaven que elles els anessin a treure a ballar. Venien obligats a acceptar el ball i de cap de les maneres no podien negar-s’hi.

Al santuari de la Mare de Déu del Collell tenia lloc l’aplec de les cireres, així anomenat perquè era costum que els pagesos de la rodalia hi anessin a vendre cireres i perquè els concurrents a l’aplec tenien com a tradició el menjar-ne.