LA VIDA AL CAMP

ELS pobles més vells consideraven el blat com a sagrat i rodejaven de sentit religiós les feines més importants que es movien al seu entorn, sentit del qual estaven fin ara més o menys investits els qui es dedicaven a les tasques de la seva collita i elaboració i, uns mesos abans, de la seva sembra.

Pels pobles de l’Europa meridional, especialment entre els mediterranis, la collita dels cereals constitueix la més important de la vida agrícola, puix que representa l’obtenció del pa, tingut com la base alimentària principal. Encara avui entre els pobles de cultures joves tot el que es relaciona amb les feines de les messes està impregnat de mitisme i rodejat d’un llarg rengle de ritus i de cerimònies màgico-religioses que també havien practicat les civilitzacions antigues dels pobles mediterranis dels continents africà i asiàtic, a l’entorn de les quals van girar una bona part de llurs religions. Moltes de llurs creences i pràctiques foren heretades pels pobles de cultura clàssica, pels hel·lènics primer, i més tard pels romans, que les van estendre pels pobles moderns neollatins, entre el costumari agrícola dels quals es troben una munió de vestigis, una bona part d’ells associats a cançons, relacionats amb jocs i danses fetes al seu so, que a voltes en constitueixen l’eix i amb les quals estan estretament associats.

El blat és sagrat i beneït i per això dóna tant d’aliment. Nostre Senyor el va beneir tant amb la mà dreta com amb la mà esquerra i per aquest motiu, quan hom parteix un gra de blat pel mig, veu en cada meitat la mà de Jesús en actitud de beneir. Hi ha qui diu que s’hi veu la cara del Redemptor en record d’un miracle obrat per la Mare de Déu llavors de la fugida a Egipte. Els saigs d’Herodes la van atrapar. Per salvar el seu fillet se’l va posar dins de la falda. Els soldats li van preguntar què hi portava i ella va dir que hi duia blat. Els ho va ensenyar i, efectivament, el Messias s’havia convertit en blat; i encara avui el blat mostra la seva figura. Una variant de la tradició diu que foren els portalers de la ciutat els qui van deturar a Maria per veure si portava res que pagués portalatge.

Segons la veu popular, antigament hom se senyava amb un gra de blat. Encara hi ha mals que hom ha de senyar-los amb aquesta gramínia als dits, la qual ha de llançar així que els ha senyats. El gra agafa el mal i el malalt resta guarit.

Hom creu que per tal d’evitar que el diable destorbi les messes, així que s’inicia la sega, un estol d’àngels invisibles baixen del cel i no paren de voleiar per damunt dels camps de blat. Hom diu també que un àngel pren cos en un dels segadors, i resta com a tal mentre dura la sega sense que ni ell ho sàpiga, i esquiva i destorba els plans del diable sense adonar’se’n. L’àngel s’estatja en el més innocent i pur de pecat de tots els qui intervenen en les messes.

El blat és considerat com el rei de tots els fruits. És el que dóna més aliment i porta més riquesa i benestar; és el més estimat i el que ocasiona més plors quan se’n perd la collita. D’entre tots els fruits, el blat simbolitza l’or i per això és daurat.

Hom creu que durant les messes la llei és més rigorosa en favor de tots els qui hi intervenen. El mal fet als segadors o a l’altra gent que participa en la sega i la batuda, la justícia el castiga amb doble pena, a fi de protegir els segadors i aconseguir que la gent els tingui més respecte, amb mires a facilitar les messes.

Les messes donaven lloc a un costumari molt important dins del conjunt de la vida rural, com també des del punt de vista etnogràfic; costumari gairebé perdut del tot, atesos el avenços mecànics introduïts d’uns anys ençà en les tècniques agrícoles. Donarem una impressió lleugera dels vells costums del segar i deixarem per a quan tractem del juliol allò que es refereix a la batuda, puix que aquesta feina, generalment, es fa dins d’aquest mes.

Les diferències de clima entre les contrades pirinenques i les de les riberes de l’Ebre fan que no sigui adequada per tota l’extensió del territori la mateixa data per a les feines de la sega. El refrany corrent que diu:

no és pas com a totes les contrades en què es conrea el blat i és contradit per d’altres refranys locals que assenyalen d’altres moments de l’any per a aquestes feines. Els refranys que aconsellen la sega pel juny són, però, els més abundosos.

Per les altes valls muntanyenques, a Taüll i a Castellar de N’Hug per exemple, situats a 1.400 metres d’altitud, que és l’alçada màxima a què es conrea el blat, aquest no és segador fins a la darreria d’agost, i encara ho és més tard el sègol, que arriba a créixer fins als 1.500 i tarda més a madurar.

És molt interessant de conèixer els corrents i desplaçaments humans a què ban donat lloc les feines de la sega, per tal de conèixer els diferents elements i materials de la nostra cultura popular.

Les contrades del planell central, on es produïen grans quantitats de blat, exercien una forta atracció sobre els segadors, dels quals n’hi acudien molts de les serres de Prades, de la Cont a de Barberà, del Pla de Bages, del Cardoner, de les envistes del Pedra Forca, de la regió de l’Hort i Sant Llorenç de Morunys, de la Seu d’Urgell, del Pallars jussà i sobirà, i de la Conca de Tremp, a més a més dels vigatans, que mai no hi mancaven. També venien segadors francesos, en especial de l’Ariège, generalment cosa d’uns cinc o sis-cents. Baixaven pel juny; seguien la vall de la Noguera Pallaresa; pels volts de Sant Jaume arribaven als voltants de Sort, ja de tornada, on dallaven l’herba dels prats. També hi havia contingents francesos que baixaven a segar a Andorra i a la Cerdanya.

Els segadors cerdans i de la contrada de la Seu anaven a segar a Andorra, a l’alt Pallars, a la Vall Ferrera i a la Vall d’Àneu. Hi havia colles que des de Bagà arribaven fins al Capcir, on restaven per treballar en les feines de la batuda. Hi havia segadors urgellesos que arribaven fins a l’Aragó. Els de Vinaixa es llogaven a Casp; els d’Agramunt arribaven fins a la Llitera i àdhuc fins a Binéfar i Montsó. Els de la Terra Alta i la Castellania de Gandesa voltaven per tot el baix Aragó, fins a Alcolea de Cinca. També anaven colles al Millars i al Mestrat, del regne de València.

Els segadors de la Plana de Vic són probablement els qui han assolit més fama. En són testimoni el qualificatiu de vigatà, emprat com a sinònim de segador, i la gran extensió del tipus de garba qualificat de vigatana, que hom troba a la Segarra, a l’Urgell, a Andorra i a les Conques de Tremp i de Barberà, límits màxims d’extensió d’una tècnica en el lligat i endegament de les garbes deguda als vigatans.

Els pagesos pobres de la Segarra deixaven llurs cases i, seguits d’un ruquet que els portava el bagatge, s’escampaven per les contrades bladeres per tal d’ocupar-se en les feines de les messes i guanyar uns dinerons que ben bé els venien per al sosteniment de llur família. Eren qualificats de segalós perquè, quan se’l portaven de casa, menjaven un pa molt pobre, fet de segaló, barreja de molt sègol i poc blat. També se’ls coneixia pel nom de segarretes, que hom associava a la idea de segador miseriós i pobre.

Els segadors transhumants solien deixar les seves llars empesos per la necessitat d’obtenir un bon guany i amb l’afany de tornar a casa amb tants diners com poguessin. A fi de poder estalviar, duien un sarró amb pa i alguna vianda, aliment que els servia per a sostenir-se mentre anaven de camí i cercaven lloga. Dormien al ras i no feien posada en cap hostal. Portaven manta per abrigar-se, la qual, amb el sarró, el volant i l’ample barret de palla, constituïa tot llur bagatge. Anaven amb una brusa curta ben característica. Molts duien la testa embolicada amb un mocador mostrejat de colors vius, entre els quals dominava el vermell. Hi ha un tipus de mocador de cotó ordinari, de coloraines llampants, qualificat de mocador de segador.

La cançó ens parla dels moviments de segadors i de llur trasllat d’unes contrades a unes altres:

Les colles que pujaven de les terres planes vers les contrades bladeres de Lleida passaven pel vell camí ral de Manresa a la ciutat del Segre. En arribar a Cunill, entre Calaf i Cervera, que és el darrer punt des d’on es veu el Montserrat per aquella cantonada, tots s’agenollaven, deien una salve encarats a la muntanya, i demanaven a la Moreneta protecció per a ells i, sobretot, que afavorís la collita vinent, que els assegurava la feina i el pa per a un altre any. Venien, per tant, a considerar la Mare de Déu de Montserrat com a advocada i protectora del fruit de la terra. La cançó dels garbers es fa ressò de la pràctica devota, que ha subsistit fins a la darreria de les grans segades a força de sang:

Ara fa un segle, i en un dia que variava cada any, d’acord amb l’estat del blat, es feia una gran concentració de colles a Calaf, vingudes de diferents indrets, i d’allí s’escampaven vers les cantonades on tenien destinat d’anar a segar. La cançó dels garbers es fa ressò d’aquest aplec de colles vingudes de les diverses contrades de tramuntana i de migjorn, situades a orient de l’Urgell.

Es lliuraven a diversos jocs i balls, alguns de regust ben especial. Crida l’atenció el del Bon Jesús. Feien una rodona com més gran millor, formada per tots el segadors, exceptuats els capitans. El cap de colla més garrit i de més autoritat d’entre tots es posava enmig de la rodona i iniciava una cançó dialogada entre la resta, que responia a cor:

El capdanser anava dient que el maltractaren, l’escopiren, el bufetejaren, l’assotaren, li carregaren la creu, l’arrossegaren, se li jugaren els vestits, el coronaren d’espines, el clavaren en creu, li donaren fel i vinagre, i finalment preguntava:

Mentre cantaven els de la colla, hom feia passar un pitxell de terrissa, dels emprats per a beure aigua al camp, de l’un a l’altre, seguint el ritme de la cantarella, i el qui es trobava amb el pitxell a la mà en el moment de cridar: «Que el casessin!», restava convertit en Bon Jesús durant la temporada de la sega, títol que el feia blanc de les bromades, burles i males passades que volguessin fer-li els altres segadors, que no eren pas poques ni gaire suportables, si el designat per la sort no era prou enèrgic per a deseixir-se’n.

Acte seguit de la designació es presentava un company, per regla general un dels capitans que no havien pres part a la gresca, vestit barroerament de dona, i requeria el Bon Jesús com si fos la seva muller, i de manera poc galant i polida el convidava a comportar-se íntimament com a nuvis, amb obstinada persistència de tota la catèrvola, que els empenyia i els atiava. Si el Bon Jesús era jove, hom li cercava promptament una noia, per a casar-lo, d’entre les fadrines de les cases on intervenien, i feien abraçar la parella i els induïen a comportar-se com a promesos i més encara, enmig de gran gresca i aldarull.

És possible que la gresca recordés alguna cerimònia antiga, encaminada ben segur a procurar la bona reproducció de la sembra i l’èxit de la collita vinent, aspecte molt interessant per als segadors, per tal com els assegurava la feina. Ja hem vist com parlaven a la Mare de Déu de Montserrat. És molt possible que en la cerimònia figurés l’acte de la reproducció, com hem vist en el ball de Sant Isidre, de què hem parlat en la pàgina 618. Qui sap si hom tractava de fer reproduir i fructificar les llavors per mitjà de la màgia simpàtica.

Trobem algunes creences relacionades amb la terra, precisament de segadors i pròpies només del temps de les messes, que bé poden recordar un culte especial, potser vigent tan sols durant la sega i la batuda.

Per la Terra Alta, durant el temps de la sega, els segadors creien que no podien seure sinó a terra i que havien de dormir també a terra, gairebé sense jaç i a ple aire, puix que dormir sota teulat destorbava la bona marxa de la feina. Resulta molt interessant aquest afany d’estar en el màxim contacte possible amb la mare terra.

Hom té per molt malastrugança que es vessi sang al camp mentre dura la sega. Si algun segador es talla o algú es fa mal, és corrent que, si es fa sang, se n’amagui i procuri que els companys no ho vegin, per tal d’estalviar-los la inquietud que els ocasionaria el saber-ho. Quan en la feina es produeix alguna anormalitat, els segadors creuen que és deu haver vessat sang. Hi ha qui opina que el mal averany no deriva precisament del vessar-se sang, sinó del caure’n a terra. Si se’n vessa, però s’evita que en caigui al sòl, no esdevé cap desventura.

Per la Ribera de l’Ebre creuen que durant les messes la terra es beu el verí de les serps, dels fardatxos o llangardaixos i de totes les feristeles verinoses del camp, per tal que segadors i batedors puguin fer llur feina amb tot descans i sense temor dels atacs o mossegades d’animals danyosos.

Entre el costumari de les messes trobem diversos jocs, balls i d’altres pràctiques, que molt probablement recorden cultes antics, però en general es produeixen en acabar la segada i en vénen a ésser com una mena de corol·lari. Ens hi referirem quan parlem del fi de la sega.

Un altre joc de segador, al qual no donaven la importància ni la proporció del del Bon Jesús, era el dels esclops. Els segadors formaven rodona i feien voltar els esclopets que usaven a tall de manopla per no tallar-se en subjectar les manades de blat amb la mà esquerra, mentre feien córrer la falç o el volant amb la dreta. Cantaven una cançó curta, al so de la qual es feien passar els esclopets de l’un a l’altre. Deia així la corranda:

En arribar al darrer vers, hom havia d’allargar l’esclopet al company de la dreta, però, sense donar l’hi ni deixar lo anar, havia de recular com si anés a prendre el del company contrari, sense agafar-li’l tampoc, i altra vegada allargar-lo i donar-lo al veí immediat, com de costum. Aquesta alteració en la continuïtat i aquest retrocés en el moviment comportaven confusions per als qui no eren prou llestos, que topaven amb els companys i deixaven anar els esclops quan encara el veí els havia d’agafar. L’esclopet que queia a terra, sobretot si era nou o eslava en bon estat, al moment desapareixia, pres per algun segador llest que contemplava el joc. Hom induïa sobretot a jugar als esclops els segador novells que encara no havien sortit mai a segar en colla, als quals deien que el joc venia a constituir com una mena d’exercici de deseiximent de moviments, per a moure la falç i el volant amb despreniment i agilitat. Com que solien portar un esclopet nou, se’ls perdia sense saber com, i no hi havia manera de recuperar-lo, motiu pel qual havien de quedar se sense o amb un de vell i tronat. El joc, a la seva darreria, constituïa una «novatada» o un pagament de patenta com a novell. Qui sap si temps enllà comportava un ritu d’iniciació. Resulta interessant de tenir en compte les persones sagrades que refereix la cançó, de manera no pas gaire reverent. Hi ha una variant en la cantarella que retreu les mateixes sagrades persones en-feinades en la sembra:

Sembla que el joc rítmic, molt estès entre mainada i jovent, propi d’aplecs i de fontades del tot independents de la sega i de la sembra, pot reconèixer el seu origen en alguna cerimònia relacionada amb el conreu de la terra i que sembla que es troba revelada pel sentit de les cantarelles que li serveixen d’eix melòdic.

No era pas aquest joc l’únic costum dels segadors que pot recordar algun ritu d’iniciació. Les colles que portaven un vailet, li deien que a l’Urgell no volien ningú que no sabés beure a galet i que a tots els xerrics, abans d’entrar-hi, els provaven si en sabien. Els feien creure que vora de la bassa de Vilagrassa hi havia un home que era l’encarregat de fer la prova, proveït d’un gros pitxell ple d’un vinet molt saborós. I en passar per aquest lloc, que, segons els segadors, era l’entrada de l’Urgell, hom feia beure als novells amb un càntir del qual rajava qualsevol sutzura repugnant. Hom també els deia que hi havia garbes que es redreçaven i caminaven, i que en passar un pont, el de Lleida o el de Balaguer, els ponters els feien pagar un pontatge tan fort, que no bastaria per a pagar-lo tot el que guanyarien en tota la temporada de la sega. Per enganyar els ponters i defraudar el tribut els proposaven vestir-los de garba, tots ben tapats amb branques i verdor, per tal que els burots es pensessin que es tractava d’una garba que caminava i no li reclamessin el pontatge. I, en arribar el cas, o me’l vestien de verdor o l’amagaven i confonien entre la colla perquè els ponters no el veiessin. El vailet vestit de garba té molta semblança amb el maiet disfressat amb herbes de què parlem en la pàgina 343, i podria ben ésser que, com aquell, fos la darrera gradació d’alguna divinitat camperola del gra despresa d’alguna cerimònia.

Abans les colles de segadors portaven una bandera, generalment verda o vermella; a voltes dels dos colors. El davanter feia de banderer, i quan segaven la plantaven enmig del camp. Si passava una altra colla de segadors solien exigir que els fos donada la bandera. Aleshores s’entaulava una competència entre les dues colles, que es jugaven una suma en metàl·lic, la qual a voltes havia arribat a una unça d’or. Cada colla elegia el segador que tenia per més brau i llest en la feina. Els dos segadors es posaven a segar un ram cada un tan de pressa com podien. Els companys els animaven amb crits i frases d’encoratjament. El qui acabava primer el ram, restava vencedor. Si era la colla que passava la vencedora, se n’enduia la bandera; si era aquesta la que perdia, havia de pagar a la vencedora la suma convinguda. A voltes la disputa era només per les banderes i la que perdia venia obligada a lliurar la seva a la que guanyava. Perdre la bandera era un descrèdit i la colla que es presentava a segar sense bandera era, per tant, criticada i poc considerada.

Les colles feien gran gatzara pels llocs on passaven, i difonien una alenada de joia i de goig de viure. Les colles de vigatans o segadors, integrades per vint-i-cinc o trenta, entraven a Santa Coloma de Queralt formades; el capità anava al darrera amb la bandera. Quan entraven a la vila de Ponts cantaven, al so de cornamusa i tamborí:

A Sort ballaven el contrapàs a la plaça.

El pas i el sojorn de les colles de segadors eren benvistos i ben rebuts per part del veïnat de les poblacions per on passaven i del d’aquelles on feien estada, car representaven una novetat i un intercanvi. Les fadrines, sobretot, esperaven la vinguda dels segadors com una alenada de joventut i un fons d’esperança. Una corranda ens diu:

Temps enllà les messes es movien en un ambient de cançons i de música. Les colles procuraven portar un sonador i entre la fadrinalla hi havia estímul per a aprendre de sonar el flabiol i la cornamusa, perquè el músic de la colla solia ésser objecte de distincions i avantatges. A Santpedor, per tal que pogués anar descarregat i li fos possible fer música en tot moment, quan anaven de camí es podia fer portar les alforges per un altre, i a Polinyà gaudia del dret d’ésser el primer d’escudellar-se i de beure. El sentit de la música estava tan vinculat amb les messes que els segadors de Súria i els d’Alinyà empraven, per lligar les garbes, un tipus de garrots llargs que eren garrotadors i flabiol alhora, i àdhuc els havien fet servir d’arma de defensa si es presentava el cas. És remarcable la doble utilitat d’arma i d’instrument músic que ja hem trobat entre la mainada de la Terra Alta, que enviaven amoretes al cel amb un arc i tocaven l’arpa amb el mateix arc que engegaven les sagetes, com expliquem en la pàgina 969 del volum II, i com la fadrinalla eivissenca que acompanyava les caramelles de Nadal i les danses amb el so d’un espasí copejat amb la fulla d’una daga, i també com la xicalla de Torelló, que feia servir de petador i disparador de bales de cànem mastegat el mateix tirador que emprava ensems com a flabiol de fluixa, i encara la de Montcada, que igualment emprava un galindó com a sarbatana. Atesa la valor sagrada originària de la música, el segador flabiolaire venia a tenir en les velles colles deix semisacerdotal. També hi havia colles que duien cornador, encarregat d’anunciar amb un toc de com les hores dels àpats i de les begudes, l’arribada de la serventa amb la minestra o el beure, i encara d’altres moments de la vida col·lectiva. Els cornadors, que es troben així mateix a Mallorca, sonaven corns marins, i els trobem en llocs ben apartats de la costa, on sembla més propi que empressin corns de bou, tals com a Martinet, de la Cerdanya, a Puigreig, al Lluçanès, i a Sant Julià de Cerdanyola, al Bergadà.

La cornamusa era coneguda amb tota una diversitat de noms graciosos, presos unes vegades del seu so manyac, i d’altres, de la seva forma o de la manera de portar-la en fer-la sonar. El nom més corrent és el de sac de gemecs; a Olost en deien el sac de les aspres; a Senterada, la ploranera; pres del bot que constitueix el recipient del vent, al Palau del Vidre, l’anomenaven la cabreta; a Arles de Tec, la borrassa; a Sant Quintí de Mediona, la manxa borrega, o simplement la borrega, i borregaire el qui la sona; a Ceret, a la Cava i a Xerta, el bot; a Gandesa, Castellserà i encara per d’altres llocs de la Castellania i de l’Urgell, en deien el botet; per la Ribagorça, el boto; a Tremp, la buna, i pel Segrià, bot dels gemecs; a Santa Agnès de Malenyanes l’anomenaven la botella; a Tossa de Mar, a Olot i a Prades del Conflent la coneixien per la coixinera; a Ribes del Freser i a Sau era anomenada la mossa verda, i a Artés, la criatura verda. A Merlès la coneixen per marieta; a Puigbacó, per margarideta, i a Campdevànol, per catarineta. A Mallorca en deien xirimia, que era el nom comú al continent i que ja el trobem al segle xiv. A la Seu d’Urgell, els segadors, a més de la cornamusa, portaven flabiol, tamborí, gralles, corns, trompetes i, modernament, cornetins. Els del Vallès i els de la Segarra portaven unes trompetes llargues, de llauna, qualificades de trompes. Darrerament les havien substituïdes per cornetins.

Les segadores o dones que anaven amb algunes colles de segadors eren l’alegria de les poblacions per on passaven. Cantaven cançons acompanyant-se d’una pandereta. Vegeu-ne una mostra que cantaven a Agramunt:

Quan tornaven a Artesa de Segre encara tenien prou delit per a ballar el ball rodó tot cantant la cançó típica de la Raimundeta, així com el Rotlletó.

Cal que descrivim, ara, la manera com es formaven les colles. Cadascuna era formada per un home emprenedor i d’experiència en aquella tasca. Començava per emparaular un nombre de segadors que variava entre la dotzena i la trentena; a voltes, àdhuc més. Ell solia restar com a cap de la colla. Hi havia cap de colla, sobretot entre els vallesans, que primer seguia les contrades que havia de recórrer la colla; veia les terres i els camps que havien de segar i feia tractes amb els amos. Les colles d’algunes comarques portaven dones, sobretot les de la Garrotxa, la ribera del Segre i Conca de Tremp. Tenien per missió lligar les garbes. Portaven solament una falceta o falç petita.

En les colles de segadors hi havia dos càrrecs: el cap de colla, que rebia el qualificatiu de capità, i el davanter. El capità era el qui dirigia i disposava la feina, contractava les llogues i admetia o rebutjava els segadors que formaven la colla. El davanter era el segador més garrit i més valent per a la feina. En posar-se a segar, el davantar era el primer i el qui anava al davant de la colla, i el capità era el darrer. Segons costum general, en les feines del camp fetes en colla, tals com cavar, dallar, segar i d’altres, no s’hi posen tots alhora. Quan el primer ha donat un parell de passes, comença el segon, i el tercer no s’hi posa fins que el del seu davant també és dues passes enllà, i així fins arribar al darrer. Si tots són prou garrits, durant tot el treball mantenen la mateixa distància proporcional. Entre segadors, quan per a la millor distribució de la feina es formen dues colles, el capità fa de davanter en la segona i fan de cua els dos altres segadors més aptes de cada colla. Quan els segadors són tan ardits que el capità no els pot aconseguir, sol cridar: «Minyons, a la garba!», crit que els convida a fer beguda i tornar l’alè un moment.

El cap de colla rebia diferents apel·latius: el de cap, a la Garrotxa i el Vallès; i el de capità de la colla, a Cerdanya, Bergadà, l’Urgell i la Segarra. Generalment no segava i es limitava a dirigir i distribuir la feina. Distribuïa els homes a les diferents cases. A cadascuna hi deixava un davanter o segador major. Cada colla tenia un banderer que portava l’ensenya de la colla. Hi havia colles que també tenien un aiguader. Quan el capità prenia part a la segada, era el primer de la filera que ocupava un rem; a la cua hi anava el renoc, el més jove o menys destre de tots. Al Vallès el capità anava de primer de tota la colla, i ocupava el darrer lloc el davanter o truger. Per les valls d’Olot el primer era el cap de colla, anomenat davanter; el segon era el trempa, i el darrer era qualificat de truja.

A la Garrotxa els segadors formaven colles o cobles de dos volanters i una lligadora. En fer el àpats, cada coble formava un grup i la lligadora curava de servir als volanters. La colla portava un cornador que anunciava els moments de començar i deixar la feina amb un toc especial de com, que variava segons el casos. La serventa de la casa que els portava el menjar era qualificada de rebostera.

Hi havia colles que portaven un vailet o xerric que curava de fer algunes mecàniques a l’abast i capacitat de la seva edat. El cas, però, era poc freqüent.

Pel Bergadà el més vell dels que intervenien en les feines de la segada i la batuda era considerat com el patriarca de la feina; se’l consultava en tots els dubtes i eren atesos tots els parers i consells que donava.

Per l’Urgell, segadors i dalladors es lloguen en punts de contractació fixats per la tradició, generalment la plaça. Els qui es volen llogar, abans de sortir el sol es presenten a la plaça amb el volant o la dalla al coll i fan tractes amb els amos dels camps, que també hi acudeixen. Així mateix lloguen les lligadores i les gents accessòries a la sega. També es lloguen d’aquesta manera les dones que amb falcetes herbegen o tallen les herbes que creixen entre els sembrats. Aquestes van en colles i les capitaneja una d’elles, que és la qui fa la lloga. Solen treballar només al matí.

Fins fa un segle al Pla de Barcelona es conreava molt de blat; els bladars arribaven a tocar les muralles. La lloga dels segadors, a ciutat, es feia el dia del Corpus al matí, a la Rambla, davant la Portaferrissa, i allí fou on es van encendre les primeres espurnes de l’avalot que va conduir a l’anomenada guerra dels Segadors.

Les llogues per a la sega es feien a preu fet, a raó de tant per quartera de sembradura i la vida. El nombre d’àpats i la qualitat del menjar solien respondre a costums tradicionals que variaven segons les contrades, per bé que les diferències no eren gaire essencials.

Els tractes i llogues de segadors es feien verbalment i sense testimonis; un cop closos i acordats, l’amo i el cap de colla s’estrenyien les mans com a acte de segellament del conveni, que mai no era trencat per cap de les dues parts, per desfavorable que resultés.

A Binéfar i a Tamarit de Llitera s’havia celebrat com un mercat de segadors durant la temporada de les messes. Hi feien cap segadors que desitjaven lloga i pagesos que necessitaven treballadors. Hi acudien gents de totes les contrades properes lleidatanes i aragoneses. La fira es feia cada dia.

A la Conca de Tremp, un cop concertats els tractes per a la segada entre l’amo del camp i el capità dels segadors, feien una beguda com a refrendament del tracte. Un cop havien begut, ni l’un ni l’altre dels dos concertants no podia desdir-se’n. Si, per la causa que fos, no tenia lloc la beguda, els tractes podien ésser trencats sense que la pari perjudicada se’n pogués donar per ressentida. Aquesta beguda era qualificada d’alifara.

Com ja hem dit, el conreu de la terra i les feines del camp, entre les cultures primitives, és patrimoni de les dones, i, entre els pobles civilitzats, aquestes encara fan feines que semblen impròpies d’elles, tant per raó del sexe com per la duresa de la feina. La Cançó del gojat ens parla d’una mare i filla segadores:

Generalment, els segadors invoquen la Mare de Déu del Roser, advocada de molta de la nostra pagesia. A la Plana de Vic solien oferir-li l’espiga més llarga, que posaven entre les mans de la imatge. Els segadors del Pla de Bages veneraven la Mare de Déu de les Pallisses, que es venerava a Llanera. També veneraven sant Albert d’Unyà, nat a la Vall d’Aran, qui, segons la tradició, era segador, del qual vam parlar en la pàgina 605.

Quan les colles sortien de llur poble per a emprendre la campanya de la sega solien lliurar-se a alguna pràctica religiosa. Els d’Ulldemolins oïen una missa de comiat a l’ermita de Sant Antoni. Els de la regió de Pedraforca anaven a acomiadar-se de la Mare de Déu del Gresolet. Els del Cardener acudien a la Mare de Déu de Coaner; els de la conca del Llobregat, a la de Fussimanya; els de l’alt Bergadà, a la de Pallé; els del Solsonès, de la Vall de l’Hort i de la Ribera Salada, a la del Miracle de Riner; els de les Fonts del Llobregat i els del Ripollès pujaven al santuari de la Mare de Déu de Falgars o a la de Montgrony. Els segadors del Cabrerès s’encomanaven a les imatges marianes del Coll d’Ossor i de Cabrera, mentre que els del Gironès i de la Vall d’Hostoles acudien a la del Far, a la de la Salut del santuari de Sant Feliu de Pallerols, a la de les Olletes, de Sant Esteve de Bas, i a la de les Ànsies, de les Preses. Els de la Costa Salada i de la Selva s’encomanaven a la Mare de Déu dels Socors venerada en una capelleta de Tossa de Mar, la imatge de la qual portava una mitja cana amb què, segons tradició, empaitava el dimoni si mai es presentava al camp a fer-ne de les seves.

Pel Penedès, antigament, abans de començar la sega, cercaven per tot el terme l’espiga més llarga i més plena, la portaven a l’altar del Sagrament, i el sacerdot celebrava la dita missa del blat, després de la qual podien començar la sega. Aquesta funció religiosa afavoria la feina de les messes.

Per la Terra Alta havia estat costum, abans de començar la sega, tallar l’espiga més alta i més granada i anar-la a oferir a la Mare de Déu de la Fontcalda, que es venera en un santuari propi en terme de Gandesa. Per aquest temps l’altar de la imatge estava tot exornat d’espigues de blat, les millors de tota la contrada.

Les colles de Samalús, en passar per davant d’una creu quan anaven de camí, la saludaven, descoberts, amb la següent oració:

Per segar, hom se serveix de la falç, del volant i de la dalla. La més antiga d’aquestes eines és la falç, i la forma més arcaica, la falceta dentada, usada a la Vall d’Àneu per tothom, i en el altres llocs, només per les dones.

La falç dentada havia estat general als pobles mediterranis. Ja se’n servien els egipcis, els grecs, els llatins i els gals. Avui a casa nostra només l’empren les dones. Amb aquesta falç es segava estirant i fent força; per tal que la mà no s’escorrés en estirar, al cap del mànec hi havia com una vora. Amb la mà esquerra, resguardada amb el soquet o esclopet de fusta per no tallar-se, agafaven la manada d’espigues, que després tallaven prement la tija amb la falç. El volant té més fulla i és tot ell més gros; les espigues es tallen a cop, sense necessitat d’agafar-les; hom només les aparta. Son dos sistemes diferents.

Amb volant es sega més de pressa, cal més esforç i, per tant, no és feina pròpia de dones. Quan segaven amb falç, per cada tres segadors anava una lligadora que lligava les garbes segades; però com que amb volant es va més de pressa, cal una lligadora per cada dos segadors. Mentre per uns indrets lligar les garbes és feina pròpia de dones, en d’altres ho fan homes. Per la Ribagorça i bona part del Pallars oriental és patrimoni de les fadrines, que llueixen els garrots de fusta que empren per lligar, tots ells musicats i exornats a punta de ganivet, posats a la cintura de manera que resultin ben visibles. Enllà d’aquesta petita zona no es troben garrots de lligar que siguin musicats.

Els volants, molt probablement, van ésser importats de França i no van aparèixer a la Cerdanya fins a l’acabament de la primera meitat del segle xix. Una tercera i més recent onada de la mateixa procedència ha introduït la dalla. Al camp de Tarragona i al Priorat no hi han arribat encara ni el volant ni la dalla. La dalla, al nord de Catalunya, s’empra des del 1890.

La tècnica del dallar és força diferent de la del segar, i els dallaires àdhuc observen uns altres costums. El dallar és poc freqüent i sembla, com acabem de dir, que és d’influència francesa. Antigament voltaven marxants francesos de dalles. La cançó dels bandolers Xafarroques, pare i fill, dictada l’any 1804, ens diu:

Cada segador es porta les eines per a la seva feina. El volant que empren per tallar les espigues el duen penjat al coll de manera ostensible i com un trofeu. Per tal que no s’hi puguin fer mal duen el tall resguardat amb l’esbós, bastonet flexible amb un tall de dalt a baix que encaixa perfectament amb el del volant i salva la seva acció tallant mentre no es fa servir. A fi de preservar-se del tall del volant en agafar les espigues amb la mà esquerra, duen les didales, mena de didals de canya que cobreixen els dits. També se’n feien d’unglots d’animals de peu rodó. La cançó del testament de l’ase diu que deixa:

També empren l’esclopet, més modern que les didales. És com un guant de fusta de forma molt semblant a un esclop petit, dins del qual caben els quatre dits llargs. El polze se’l resguarden amb una didala. També porten pedra esmoladora per a treure tall al volant. El bagatge dels segadors, a més de les eines referides, el forma simplement una mudada.

Els de la Ribera de l’Ebre només duien al damunt quatre peces: barret de palla d’ales ben amples, camisa ben ampla, ordinària, que semblava un sac amb mànigues, calces i espardenyes.

Els vells segadors portaven barrets de palla d’ales exageradament amples i de copa cònica semblants a les cofadures de molts personatges carnestoltescs i caps de comparsa, que, com tenim explicat, podien recordar antics subjectes mítics o sacerdots de cultes molt arcaics, categoria que qui sap si por fer-se extensiva al segadors cofats semblantment.

Els segadors de Martinet, per guardar-se de punxar-se amb els escardots i d’altres herbes punxoses que trobaven entre el blat, portaven davantals de pell tova, generalment badana, molt amples i folgats, tallats per la part inferior per a adaptar-se a les cames. Els duien lligats a la cintura, al coll i a les cames a tall de carnals. També portaven manegots de pell, gairebé fins als colzes, per tal de guardar-se el braços.

Els de Linyola portaven tres remeis que empraven per guarir-se de tot mal: oli de paper, fet amb oli verge i cendra de paper d’estrassa, que portaven dins d’un recipient de banya i servia per a untar talls o ferides; ungüent de paper, fet amb greix dolç i cendra de paper, emprat per untar cops o torçaments; i vinagre dels quatre lladres, fet amb alls, fonoll, ruda i romaní bullit, que servia de beuratge per a tot malestar. El cap de colla solia actuar d’adobador i de curador i era el qui curava de proporcionar-se, fer i portar els remeis.

Els segadors empraven unes alforges especials dites de segador, més petites que les comunes, on duien una mudada, les cots o pedres per a esmolar les falçs i ben poca cosa més. Quan anaven de camí portaven els diners, guanyats afanyosament, dins de «culebres» lligades a la cintura. Eren unes bosses de pell, llargues i estretes, que feien l’ofici de cenyidor, dins de les quals posaven les monedes una al costat de l’altra i que tenien la forma d’una serp. Mentre treballaven, com que anaven mig despullats, solien portar els diners cosits a la vora dels carnals de les calces.

L’esmolar i preparar les eines és cosa exclusiva del davanter.

Els vells segadors, sobretot els fadrins, solien enflocar les falçs amb cintes de coloraines i amb llaçades fetes amb espigues i tiges del mateix blat o cereal que segaven. La Cançó dels tres segadors fa referència al costum:

Com que la feina urgeix i apressa, era costum que els segadors no fessin cap festa. Treballaven els diumenges i tot, amb alçament del precepte. Era corrent que en les poblacions on hi havia colles de segadors el sacerdot digués una missa dels segadors fosc encara, a la qual concorrien els vigatans per tal de no haver d’interrompre la feina per a poder complir amb els deures religiosos. Hi havia colles que durant la feina i en moments de repòs invocaven la Mare de Déu i passaven el rosari. Era corrent que cantessin, es pol dir sempre, la cançó de les gràcies, que venia a suplir la manca del actes més directes de devoció quan la urgència de la feina no permetia dedicar-hi l’atenció suficient.

Del sentit de la gran activitat del temps de les messes se’n fa ressò el qualificatiu de diumenge de segador aplicat als dies de gran intensitat de treball, en què hom es lleva molt de matí i va a missa matinal.

Aquesta intensitat de la feina la trobem reflectida en el refranyer:

Hom diu que antigament els segadors anaven a missa a l’hora de l’altra gent i mentre hi eren el diable campejava sol per entre el blat i el maleïa. I és per evitar l’acció del dimoni que els segadors van a missa a punta d’alba i així que n’estan llestos tornen al camp per tal d’esquivar-ne el diable.

Conten que un any d’una collita molt gran, com mai no s’havia vist, quan ja la sega estava gairebé enllestida, un dilluns va desencadenar-se un aiguat tan fort, que se’n va emportar totes les garbes, fins al punt de no restar ni un gra per a fer un trist panellet, i aquell any, que havia d’ésser de gran abundor, va ésser un dels de més fam de què hom té memòria. Si s’hagués pogut treballar el diumenge les garbes haurien estat apilades i resguardades i l’aigua no se les hauria pogut emportar. Per tal que el cas no es repetís, Nostre Senyor va dispensar els segadors de fer festa el diumenge, i des d’aleshores la sega no s’interromp.

Hom diu que temps enllà, si la sega era tan separada de poblat que resultés molt lluny per anar a missa, a fi que els segadors no s’haguessin de desplaçar i de gastar energies anant i venint, podia dir missa el segador més vell de la colla. El més jove li feia d’escolà. La deien enmig del camp i servint-se d’un munt de garbes com de mesa.

Entre els segadors de Collbató la cerimònia es reduïa a recitar amb certa solemnitat i molta devoció la següent versió del Parenostre del petit, que la colla escoltava amb unció, agenollada i amb la testa descoberta:

Els segadors ripollesos, en arribar a la casa on havien de segar, cantaven una cançó de salutació i de benvinguda, la qual tenia una segona part de comiat que només cantaven quan se n’anaven, ja enllestida la feina.

A Sant Quintí de Mediona, per mica que poguessin, començaven la sega en dijous, perquè, segons tradició, la Sagrada Família fugi cap a Egipte en tal dia, i la Mare de Déu va obrar el miracle de fer florir, granar i segar un bladar en una breu estona per tal de poder-se amagar darrera de la garbera del blat.

A Eivissa començaven les messes precisament en divendres, puix que a les Pitiüses tenen aquest dia com de molt bon averany.

Els segadors començaven el treball en clarejar, a les tres o a les quatre de la matinada. Aguantaven sota el xardorós sol de juny fins a les set o quarts de vuit del vespre. Interrompien la feina molt sovint per menjar o fer beguda. El companatge o menjar durant la segada anava a càrrec de l’amo del camp.

Els vigatans, abans de començar la feina, cercaven quatre pedres, les fregaven ben bé amb all i en posaven una a cada un dels quatre costats del camp per tal d’allunyar i esquivar-ne les serps i d’altres feristeles, per por que, sobretot quan fessin migdiada, no els tallessin l’alè i no els fessin emmalaltir o morir.

Pel Camp de Tarragona, abans de començar la segada, el més vell dels segadors amagava set pedres en altres tants indrets del camp, per tal d’encortar el poder de les bruixes durant les messes i guardar el camp, el blat i els segadors d’encisos i d’embruixaments.

Els segarretes, abans de començar les messes, untaven la falç amb greix d’ós, i quan no en podien heure d’ós, de llop, i amb set grans d’all, a fi que no els poguessin encortar ni embruixar l’eina i desbaratar-los la feina.

A Sant Quintí de Mediona, abans de posar-se a la feina, es senyaven i deien la següent oració, estranya i incoherent:

No fa gaires anys que els segadors de Reus encara recitaven una variant més curta. Al Penedès fa anys que no la diuen i s’ha conservat com una manera còmica infantil de senyar-se.

La persistència d’aquest tipus de documents fa creure que el costum degué estar més estès que no pas ara i que pot referir-se a alguna pràctica, aparentment molt arcaica, de la qual s’ha perdut el record.

Els vells segadors de Reus, en un moment o altre del dia, i generalment al matí abans de començar la feina, mai no es descuidaven, en llurs oracions, de dir un parenostre a Sant José (Jousé?) perquè els guardés les meses de foc, i era freqüent que contessin casos d’haver-se cremat les garbes i els bladars per haver negligit la devoció al sant referit.

Els segadors vallesans, abans de començar la segada, cada dia feien tres creus a terra amb el volant, i, acte seguit, es senyaven i donaven la primera falçada.

Els menorquins, en canvi, abans de començat la feina de cada dia, se senyaven. El cap de colla deia: «En nom de Déu». Els companys responien igual. Al vespre, en acabar, deia també el cap de colla: «Déu hi faci més que noltros». La resta dels segadors responien: «Ell qui pot. Amén».

Era corrent que els segadors, en veure el sol per primera vegada al dia, el saludessin i reverenciessin. S’hi encaraven, es treien el barret, se senyaven i amb tota unció deien:

Dita l’oració, el saludaven amb un acatament o inclinació de cos, es tornaven a senyar, es cobrien i es posaven altra vegada a la feina. Al punt de migdia el tornaven a saludar amb el mateix ritual, però amb aquesta altra oració:

Els de Collbató en pondre’s el sol també el saludaven. Tots es dirigien vers la posta, es treien el barret, s’agenollaven i acotaven la testa mentre el cap de colla cantava:

La gent vella deia que saludar i reverenciar el sol era igual que adorar Nostre Senyor, que era el qui l’havia creat, i que si hom nu podia complir amb els preceptes de l’Església, mentre venerés el sol ja havia complert.

Per la Terra Alta el dia que estava núvol, durant la sega, deixaven de segar, car deien que el blat es malmetia si no era segat al bon bat del sol. Per tal que mentre dinaven o feien beguda el sol no es pongués, el cap de colla plantava la falç dreta damunt del rostoll, mànec en terra i fulla enlaire. Els dies que estava núvol posaven dues falçs creuades tall per amunt enmig del camp, a fi que tallessin els núvols i fessin asserenar.

A Fitó creien que la rosada de marinada és salada i perjudica els blats, mentre que la de serè és dolça i els afavoreix. Amb rosada de marinada ni carrilen els cargols. Negre nit tasten la rosada; si és salada, dallen tant de blat com poden abans de sortir el sol, puix que la salabror, en escalfar-la els raigs solars, rosteix i crema les espigues; si la troben dolça, esperen segar més tard i sense angúnia.

Hi havia segadors que prenien una espiga del primer manat que tallaven i se la posaven al barret, a tall de ploma o de flor. Així que els era avinent en treien set grans de blat i els posaven al mànec de la falç, creguts que era un amulet de gran força que tornava l’eina invulnerable als maleficis. Hom creia en la virtut d’oracions i recitats que anul·laven o dificultaven l’acció de les eines, puix que per efecte d’ells les falçs no tallaven o no menjaven bé.

Així que havien donat uns quants cops de falç i havien segat unes quantes manades, solien dir que ja havien assegurat el bé de l’ànima per a un any més, per tal com ja en sortiria el blat suficient per a obtenir-ne les Sagrades Formes amb què poder oficiar i combregar tot un altre any, satisfent així la necessitat de l’ànima.

L’excels poeta Guimerà, en la seva obra La festa del blat, retreu una cerimònia de la sega. La donzella de la casa sega la primera garba i la porta a l’altar del Santíssim de la parròquia, on el sacerdot la beneeix. La garba resta al temple fins al darrer dia de la sega. La mateixa donzella la va a cercar, seguida de la cobla que sona. La torna a casa i la puja a la finestra de la cambra dels avis, on resta la garba fins al juny següent, que serà substituïda per la de la segada vinent. Els grans del blat, en caure de les espigues, serveixen de menjar per als ocells.

Abans a Linyola pastaven una cuca de forma especial ben maurada amb oli i ben ensucrada. Després de donar les primeres falçades i quan hi havia prou espigues segades per a fer una garba, la colla es deturava, i entre tots els qui havien segat, i ningú mes, es menjaven la coca que la mestressa, o en son defecte l’amo, partia en tants trossos com segadors hi havia. El costum de festivar el primer cop de falç o la primera garba havia estat molt estès.

A Gavà i per d’altres poblacions del Pla de Barcelona, així que havien caigut les primeres espigues, la mestressa les agafava, se les enduia a casa, les desgranava, amb un morter casolà molia el blat, i de la farina en pastava un pa que feia coure de seguida i que aquell vespre mateix era menjat per la colla de segadors presidida pel cap de colla o per l’amo, el qual amb tota solemnitat beneïa el pa i la taula descobert de cap com la resta de la taulada, que de peu dret i amb tota unció repetia les paraules del cap de colla, qui actuava de sacerdot d’aquell acte que tenia més de litúrgic que de profà. El tast dels fruits primerencs fou privilegi de cabdills, magnats i reis, que, amb llur do màgic primitiu, els donaven la gràcia i la virtut alimentària que els eren reconegudes mercès a llur facultat personal; cabdills i magnats que eren alhora reis i divinitats, funció que ve a representar el cap de taula dels segadors.

El blat de les primeres espigues tenia virtut i hom el guardava per emprar-lo per a diferents usos, sobretot remeis. Servia per a guarir tot el mal provinent de la sega i era un bàlsam pels segadors. Si es lligaven a la cintura, a tall de cenyidor, la primera espiga que tallaven, no patien de llomadura ni de dolor de ronyons, que tant afecta els segadors que han de fer força ajupits. Si es lligaven una de les primeres espigues a la canella, no s’espunyien en manejar la falç. Tota afecció que se’ls presentés durant la sega se la podien guarir bevent aigua de pa i blat ben bullida i fent-se una cataplasma de blat a la part afectada. Per als mals que es guareixen senyant-los amb un gra de blat mentre es diu l’oració adobadora, cal emprar precisament grans de la primera garba; també ha d’ésser-ho tot el blat usat per a remei en general. La primera garba es batia sola primer que cap altra, per tal d’estrenar l’era i que el blat no es barregés amb el de cap altra garba, car li hauria minvat la virtut.

A Lledó adornaven amb un ram ben gemat la primera mula de la riata que traginava les garbes del camp a casa o a l’era. L’arribada de la mula portadora del ram era celebrada amb beguda i amb mostres de joia i alegria.

A Fitó les primeres espigues d’un camp sembrat per primera vegada després d’haver-ne trencat el bosc, no les segaven amb cap eina de ferro ni amb res que hagués tocat foc; les tallaven amb dues pedres cantelludes, picant les una amb l’altra pels cantells. Creien que si no ho feien així la terra rebutjava la llavor i es feia esquerpa a deixar d’ésser bosc i a convertir-se en terra campa. La creença pot recordar temps anteriors a la descoberta dels metalls, en què era obligat servir-se de pedres com a eines tallants.

Els segadors, en començar la feina, feien un toc de trompeta especial, diferent d’altre que en feien en acabar i dels que anunciaven l’arribada de la fadrina que els portava la beguda. Abans de deixar la feina per anar a menjar, fer beguda o pel que fos, tot bon segador acabava i lligava la garba que tenia començada.

Quan sortien a segar a les cinc, per exemple, a les sis esmorzaven: menjaven sopes, mongetes i un tall de botifarra.

A la Garrotxa l’encarregada de portar la minestra als segadors era qualificada de rebostera. La seva presència al camp era saludada amb una tocada de corn marí. El primer qui la veia tirava el barret enlaire i exclamava: «Jo l’he vista!», com si fos motiu de glòria. Immediatament el corn anunciava a la colla la presència de la fadrina i la beguda o àpat immediat. En d’altres indrets el segador que albirava de lluny la serventa que els portava la beguda aixecava la falç enlaire i en to de joia exclamava: «Ja la veig! Ja la veig!».

Els dallaires quan veien venir la rebostera la saludaven icant, o sia proferint un crit intens d’iiiiiiiii!

La cançó dels dallaires fa al·lusió a la rebostera:

Quan la donzella s’havia retardat, per tal de no posar-la en evidència, no tocaven la trompeta, i el capità anunciava amb un crit l’arribada de la beguda.

Els segadors de Busa refusaven les serventes esquerranes, creguts que en donar-los els queviures amb l’esquerra el treien el gust. És creença estesa que les esquerranes fan el menjar dessabut i fat.

A Bagà creuen que, per malament que vingui, hom ha de procurar que els segadors sempre tinguin aigua en abundor, perquè l’aigua no es pot negar i qui la nega té l’infern guanyat, i fer patir set d’aigua als segadors podria portar la crema de les garbes.

Si els segadors, i especialment el capità, estaven contents de la serventa que els portava l’aigua i les begudes, li feien obsequis. Era corrent que amb brins de palla ben lligats amb un vencill i estufats i eixamplats fessin com un ramell. Les galanies abundaven més quan la serventa i els segadors eren joves.

Si no hi havia cap garba per a lligar, el davanter cridava: «Peu enrera!», per tal de fer parar la feina. Si hi havia blat per terra, el crit era «A la garba!», i tots els segadors s’afanyaven a lligaria. Hi havia caps de colla que acostumaven cridar: «Garba!, garba!», i els segadors responien amb joia: «Bona!, bona!». Per reprendre la feina, el capità cridava: «Blat avall i fora!», i els segadors es tornaven a posar a la segada.

Els segadors, per menjar, s’aplegaven en rodona prop de les garbes, entorn dels plats.

Els segadors menjaven en plats de mà de certa fondària i precisament de color, qualificats de plats de segador o de Banyoles. Antigament usaven plats de fusta, i sembla que foren ells els darrers d’usar-ne. Se servien també de coberts de fusta. Usaven tovallons de quadros blancs i blaus, dits de daus.

Els segadors de la Terra Alta menjaven en comú, tots amb un mateix plat grossíssim, qualificat de ribell o de pitança; que només servia en temps de sega. Era vermell, amb unes vorades de vies grogues, i relativament pla. Per menjar, els segadors s’asseien a terra en rodona i cada un amb la cullera feia el tall, és a dir, marcava amb una ratlla, feta damunt de la vianda, la part que li pertocava menjar a proporció. El primer en fer el tall era el capità. El seguien els altres per ordre d’edat. El capità feia una rodona enmig de la vianda i tot aquell cercle era la seva part. No es posava a menjar que no haguessin acabat els seus companys. Si creia que havia fet la rodona massa petita i que havia de restar amb gana, podia xauar. Aixecava la cullera enlaire i cridava: «Xau!». Tots els segadors paraven de menjar i el capità eixamplava la rodona al seu gust i conveniència, en detriment de la part dels companys. Quan el capità es posava a menjar, els segadors que ja havien acabat cantaven una corranda amb aire de jota i que no tenia cap relació ni feia al·lusió a la feina.

A les set i a les vuit feien beguda. Hi havia begudes petites i grosses. Quan només bevien, ho feien a peu dret. Per les begudes grosses menjaven una mica de llonganissa, pinyons, avellanes i bevien vi. Al camp sempre hi havia la cistella ben proveïda d’aquests queviures.

Les colles urgelleses i de la ribera del Sió, quan havien de beure s’aturaven i a cor cantaven una cantarella petitòria de la beguda que deia així:

A més de les begudes de cada hora per a remullar el carcanyó, que la duresa de la feina i els raigs del sol batent eixuguen molt de pressa, els segadors tenien al camp, sota l’ombra d’un arbre, una botija d’aiguardent i un porró de vi de segador, és a dir, meitat vi i meitat aigua. Perquè es mantingués fresc el tenien dins d’un cove de palla i embolicat amb un drap mullat. També tenien, sota l’ombra, aigua en barrals de fusta o de terrissa, segons les contrades, i de formes diverses.

A les nou hores, feien cassola de carn amb patates i arròs. A les deu i a les onze, tornaven a fer beguda. A migdia, feien un dinar ben substanciós; menjaven precisament escudella, gairebé sempre de fideus, i bones platades de trumfes i fesols, és a dir, de patates amb mongetes. En havent dinat, feien una petita becaina. A la una, feien l’aiguardent, i era costum general que abans de reprendre la feina diguessin un parenostre; després deien les gràcies mig cantades, mig salmejades o resades.

L’anomenada Cançó de les gràcies, que canten per les contrades lleidatanes, no té res a veure amb la sega ni amb les gràcies; fa referència a les ànimes, al diable i al rés del rosari. Amb tota probabilitat amaga un cant anterior de sentit mític, que tant podia anar encaminat a allunyar els esperits malèfics que podien desbaratar la feina, convertits en dimonis per l’home dels nostres temps, com a regraciar el geni del blat recordat per les ànimes, que hom no se sap explicar quina relació pugui tenir amb les messes. Moltes versions es canten mig en castellà i es troben molt bàrbarament conservades.

Cantades les gràcies, els segadors vells es senyaven de cara al sol, deien un o més parenostres, segons les colles, i amb la mateixa tonada, un xic alterada, per adaptar-la a la lletra, dirigien la següent cantada a sant Barrambori.

Segons els segadors, sant Barrambori és l’advocat del barram, és a dir, de la boca, i patró del bon menjar i del bon beure, confrare de sant Tornem-hi i de sant Llemic, apòcrifs com ell. Finides les cantades, feien pa i trago i començaven la feina de la tarda. A les dues, tornaven a fer beguda; aquesta vegada no era anunciada pel toc usual de trompeta. A les tres hi tornaven.

A les quatre, berenaven abundantment. A les cinc i a les sis, tornaven a fer les corresponents begudes. A les set, feien el beure de les torrades, amb aiguardent o vi blanc. A Llevorsí encara feien un «trago» i un bocí al moment cie plegar; l’anomenaven cocó. La darrera beguda era coneguda per alçar el ruc i l’alçada de l’ase a Santa Coloma de Queralt i a Gósol, i per alçada del burro a la Garrotxa.

Per ésser la darrera beguda de la jornada solien donar-li certa solemnitat; bevien al so d’una cançó típica de beure, que marcava la llargada de la tirada del traguinyol. El qui bevia podia tenir el porró enlaire mentre durava el cant, i en arribar a la nota final del «puuum» havia de parar i passar el porró al company immediat, el qual només podia beure també mentre durava la cançó, que era cantada tantes vegades com segadors bevien. Si sobrava vi i bevia algú més dels presents que no fos segador, el seu beure no se celebrava amb la cantada. Vegem a continuació la cançó.

A Sant Julià de Cerdanyola, quan l’amo no se’ls portava prou bé, no els donava el recapte suficient o els escatimava la qualitat, després de cada àpat i abans de tornar a la feina cantaven la cançó de la mandra, tot estirant-se i badallant mandrosament. Era opinió estesa que aquesta cançó cridava la mandra, que aviat feia cap i s’agafava a tots els segadors tan i tan fort que, per més que fessin, no se’n podien desfer i tot aquell dia, almenys, es bellugaven molt, però no feien gaire feina. L’amo es donava per ben entès i procurava que l’endemà el recapte fos més bo i més abundant, perquè la gent no hagués de tornar a cridar la mandra, la visita de la qual li costava cara. Generalment hom solia cantar aquesta cançó en havent dinat, quan el sol és més fort i convida més a jeure que a treballar. La cançó referida es limita a aquests quatre versos repetits vegades i més vegades mandrosament:

El darrer concepte es refereix als segadors francesos, que antigament venien a grans colles a segar amb dalla.

Durant les messes hom no pot menjar carn de llana. Ha d’ésser precisament de pèl, bestiar porquí o cabrum. Hom no n’explica la causa.

A Bagà, en lluna plena, els segadors no volen escudella perquè és poc gustosa i la carn d’olla resulta fada.

A Lledó creien que mentre el blat floreix i durant les messes no es pot torrar pa perquè el gra del camp es car-bona i es crema.

És norma general de molts pobles de cultura ressagada l’abstinència de certs menjars, el dejuni i, sobretot, la castedat en temps de collita i d’apropiament de fruits i de dons de la terra. El refrany que diu:

I diversos d’altres del mateix sentit poden recordar abstinències de caràcter ritual més que mesures higièniques, no gaire freqüents en estats primaris de cultura.

Unes corrandes menorquines que es canten amb tonades del segar fan referència al tribull que els segadors porten a la cuina de la casa on seguen:

Durant les feines de la sega i de la batuda, tots els menjars i les begudes esdevenen beneïts, per tal que no facin mal als segadors per més que en mengin, a fi que puguin dedicar-se a llur treball sense que res els interrompi ni perjudiqui la feina. Poden acarcanyar-se d’aigua tant com vulguin, per més suats que estiguin, sense por que els faci mal.

A Sant Feliu del Recó era desafecte i vista amb mals ulls la presència al camp de persones estranyes a la sega. Antigament havien estat blanc de bromes pesades; sobretot les remullaven. Eren més malvistes les dones que els homes, majorment si eren velles. Hom creia que feien esguerrar la feina. Es pot dir que l’aversió pels forasters al camp havia estat general a Europa.

Els ocells acudeixen en grans vols i farien estrall en les espigues si hom no prenia mesures. Fou costum de plantar diversos espantalls, del sentit originari dels quals hem parlat en la pàgina 622 del primer volum. Abans hom havia fet soroll repicant tabals i d’altres estris sorollosos; era feina de la minyonia. A Mallorca el costum ha perdurat fins ara; també ho feien nois, generalment els porquers; movien renou copejant llaunes sense parar de voltar pels sembrats, pel rostoll i per entre les garbes.

La cogollada volta pels camps de blat, roba una espiga i corrent s’enlaira cel amunt, com temerosa que li tirin en cara el furt, i crida tot fugint.

La mainada del Pla de Barcelona es lliurava a la cacera de pardals pels camps de rostoll després de la sega. Feien un clot a terra i posaven enmig del camp una gabieta amb un pardalet, gabieta que cobrien amb boll per tal que no fos visible a l’ocellada. Pels voltants escampaven uns quants brins envescats. El pardalet piulava i n’atreia d’altres que acudien per veure’l i restaven enganxats amb el vesc. En fer el clot i amagar-hi la gabieta solien cantar una cançoneta de probable origen màgic.

Generalment el juny no és ventoler, i és poc freqüent el cas de ventades durant la sega; però, quan bufa, el vent desbarata la feina. Entre segadors creien veure en ell art del dimoni que volia pertorbar-los la tasca, i hom tractava de combatre’l de diferents maneres. Per la Terra Alta brandaven les falçs enlaire com si seguessin, per tal de tallar el vent mentre bufava. Pel Priorat posaven a terra dues falçs en creu, amb els talls encarats vers l’indret d’on ventejava, i al Penedès hi engegaven cops de pedra.

Era d’ús molt corrent establir competències i entaular contrapunts entre segadors. Acceptat el desafiament, s’assenyalaven dos rems de la mateixa amplada, i cada grup triava el millor segador perquè el segués. El qui trigava més a acabar perdia. Així ho feien a la Segarra, a l’Urgell, a la Vall de Vianya, a l’Alt Bergadà i al Cadir. També competien a dalla contra volant.

Pel Bergadà plantaven la bandera a un extrem del camp. El que primer acabava el tall era el qui arribava més aviat a la bandera, que se l’emportava i restava elegit banderer. Si en començar un altre camp la guanyava un altre, aquell en restava amo. Així es feia una selecció contínua del càrrec, que requeia sempre en el més llest i brau de la colla.

Pel Bergadà la bandera, plantada enmig del camp i de cara al sol, servia com de rellotge per a saber les hores i quan els havien de portar recapte. Els segadors es guiaven per l’ombra que projectava la bandera per a saber en quin moment del dia es trobaven.

A la Garrotxa, en acabar un rem, els segadors es lliuraven a mostres de gran joia, llançaven els barrets enlaire i ballaven una sardana damunt del rostoll, coneguda per la sardana del rostoll. L’amo els donava una llonganissa que es menjaven en un àpat extraordinari.

Quan un segador trobava una creueta de les plantades per Sant Pere Màrtir, perduda entre el sembrat, era costum que fes un crit especial que variava segons els indrets; consistia en un avís als companys fent-los saber la troballa. Tots acudien al lloc, feien una gran reverència a la creu i deien un parenostre o una avemaria. Hi havia llocs on s’agenollaven; seguidament el qui l’havia trobada feia un traguinyol i, un cop llest, passava el porró als companys, que el feien voltar de mà en mà. Era costum que el segador que havia trobat la creueta fes la tirada més llarga. Acabada aquesta beguda extraordinària, tots tornaven a la feina.

A Castellar del Vallès ruixaven el ram amb vi i en d’altres llocs els segadors més immediats s’agafaven les mans i feien una mena de ball rodó al voltant del ram abans d’arrencar-lo. També n’hi havia que llançaven els barrets ben enlaire.

L’espai de terreny damunt del qual s’ha parat una taula en funcions d’altar, sigui per beneir el terme des d’allí o per comunir el temps i les tempestats o per qualsevulla altra funció, esdevé sagrat i el propietari hi perd en absolut el dret. Com que passa a ésser de Nostre Senyor, no el pot conrear, i, si ho fa, no pot apropiar-se el fruit que n’obté i ha de lliurar-lo a l’Església. És corrent que hom el sembri i que lliuri el blat amb destinació a fer les Sagrades Formes.

És condició de bon segador segar arran de terra i deixar ben poc rostoll, puix que com més llarga és la tija tallada, més palla fa i més profit se’n treu. La recobla de la Cançó dels tres segadors recomana que:

Al Ripollès la quantitat de blat que hom segava i feia caure a cada cop de falç constituïa una gavella. Amb tres gavelles feien una garba, i la garbera o cavalló constava de deu garbes; un cavalló, per tant, representava trenta falçades. Un bon segador havia de fer divuit cavallons diaris, equivalents a cinc-centes quaranta gavelles o cops de falç. Vers l’any 1920 els segadors guanyaven tretze rals diaris i la vida.

Les garbes es lliguen amb el venci11, fet amb brins vegetals formats per tiges d’espigues nuades fins a tenir la llargada convenient. En segar, hom talla el blat amb un cop sec de volant. Les espigues cauen a terra estassades; llavors hom les embraça amb la mà esquerra, coberta amb les didales o l’esclopet, i, sense deixar mai el volant de la mà dreta, recula una mica i les estén damunt del vencill; després lliga la garba. Per aquesta feina, tot i ésser molt pesada, va molt bé cantar, puix que les cançons expresses de segar marquen el ritme del treball. Els cinc primers compassos, ràpids, marquen els cops del volant. Segueix una pausa com de repòs, i la resta de la melodia escau per a estassar, recular i lligar la garba.

Les cançons de les feines agràries, especialment les de llaurar, de segar i de batre, havien estat comunes als pobles mediterranis; no sabem si actualment encara se’n canten fora de casa nostra. Les tonades, sobretot, són encara vives entre la pagesia de tot el domini de la llengua, almenys del Pirineu ençà; no sabem que se’n cantin per terres de la Catalunya francesa.

La cançó de segar típica de les valls d’Olot i la vall d’Hostoles és la de la Blancaflor, cantada amb una variant melòdica adient al ritme de la feina. Vegeu el text d’aquesta cançó en el volum I, pàgina 651.

Donem una mostra de cançó típica de segar al Ripollès.

Per la Garrotxa cantaven a duo. El cap de colla iniciava el cant: cantava una cobla o estrofa de cançó que, després d’una pausa breu, responien els companys, tot cantant els dos darrers versos per dues vegades. Seguia una altra pausa i el cap de colla reprenia el cant. I així seguien.

Una cançoneta mallorquina ens descriu amb brevetat el gest propi del segar:

Aparentment, sembla que el segar no es presti a cantar, car és una feina molt dura i pesada i apar que hagi de requerir massa esforç perquè deixi alè per a cantar, però no és així. A molts segadors el cantar els és tan necessari que no sabrien fer moure la falç amb llestesa i amb ritme si no cantaven. El valor de les cançons de segar, com de Iotes les de treball, és netament rítmic i marca i mesura el temps del moviment, que regula i acompassa. La lletra és completament indiferent; tota la força radica en la tonada, que esdevé com una eina i que com a tal està desposseïda de bellesa melòdica; podríem dir que la seva valor estètica és nul·la i resta absorbida per la gran força rítmica. Les cançons són curtes, de quatre versos només; és a dir, són corrandes. Dintre la Península solen ésser del tot estranyes a la feina i per llur significat no tenen res a veure amb el segar. A les Balears, en canvi, hi ha corrandes de sega al·lusives al paper utilitari que exerceixen en la feina, i hom en canta un repertori extens i interessant alhora.

Pel Penedès celebraven la lligada de la primera garba. La feien tan grossa com nou de les altres. La posaven en el lloc més preeminent, i amb altres tres garbes de mida normal feien la primera garbera. Els segadors feien un ball al seu entorn al so de flabiol i tamborí, instruments que cada colla portava. La garba era anomenada garba de la mestressa, i el ball era qualificat igual.

Generalment la feina de lligar i fer les garbes era pròpia de dones. Solien fer-la més aviat joves. Per a estrènyer el vencill i fer força es valien d’un estri de fusta de forma cilíndrica i de cosa d’un pam de llargada, afuat per un cap i gruixut per l’altre, qualificat de garrot, com tenim dit. N’hi havia d’historiats i embellits amb gravats i buidats, fets a punta de ganivet i a voltes omplerts els buits amb plom o estany. Solien ésser motiu de present d’enamorats. Eren obra de pastors, que els feien per encàrrec dels festejadors. Constitueixen documents notables d’art popular i rústic en fusta.

Per l’Empordà les lligadores duien una agulla de pit i se la guarnien amb margaridoies, capblaus i boix; així feien com un ramell típic propi de les dones que intervenien en les messes.

Les fadrines casadores es lliuraven a diverses ordalies de caient amorós; entre d’altres, anaven desgranant una espiga tot dient:

Les que sentien simpatia per algun minyó, o si ja festejaven, es cargolaven, ben estreta, una tija de blat al dit del cor de la mà dreta, i seguidament cloïen la mà per tal que per la pressió la tija es descargolés, mentre cantaven:

I jutjaven de l’afecte de l’amor segons que l’espiga es descargolés més o menys.

Hi ha diferents tipus de garbes; entre elles, la vigatana o garba d’un cap, anomenada així perquè les gavelles o manades s’hi posen sempre en una mateixa direcció; la grossa o cap-i-culada, apropiada per al blat curt o per a l’ordi. Aquesta té més volum que la primera. A la zona meridional les garbes eren aviat portades a l’era i allí es muntaven les garberes de deu garbes amb quatre sostres. A la zona bladera central les garberes es fan al camp mateix. N’hi ha de dos tipus: la vint-i-una, que pren el nom del nombre de garbes que la formen, i la llarga o de rengle, dita també sellàs, que a voltes arriba a contenir més de dues-centes garbes. Per les contrades plujoses donen al munt de garbes una forma més dreta a fi que l’aigua es pugui escórrer fàcilment. Hom les anomena cavallons. N’hi ha d’estrella i de garba dreta. Cada varietat té una àrea pròpia.

Els segadors, al vespre, tornaven a les cases on posaven, cansats de la dura feina de tot el dia, dalerosos de sopar i de reposar; generalment, hora ja els tenia la taula parada i, un cop havien sopat, se n’anaven a jóc; però si eren joves, encara tenien humor per a cantar i jugar poc o molt. Eren amics de cantar els goigs de sant Patantum, personatge imaginari, patró de la gent de gresca; aquests goigs eren cantats per gent de taverna, i la seva lletra havia estat molt impresa. Els segadors invocaven humorísticament a sant Patantum per patró perquè, segons els goigs, malgrat tenir una mà torta i un braç cargolinat, havia estat un brau segador. No donem el text d’aquesta cançó perquè ja la vam publicar, reproduïda d’un full volant de literatura de fil i canya, en la pàgina 406 del volum segon. Aquests goigs devien ésser molt populars, si hem de jutjar per les moltes edicions que en coneixem.

Havia estat així mateix costum recitar el diàleg del blat i del diner, intensament ponderatiu del valor del primer per damunt del de la moneda. Entre vells segadors la conversa era improvisada, per bé que servint-se de versos i de figures i frases fetes de sabor tradicional; el més freqüent, però, era servir-se d’un text imprès, del qual coneixem diverses edicions, àdhuc de set-centistes. També jugaven el joc del moliner. Volent imitar la fressa i el moviment del molí, cantaven:

Mentre cantaven feien voltar un plat cap per avall, que volia simular la mola del molí com roda, i amb una cullera de fusta picaven a ritme al cantell de la taula, per tal d’imitar la fressa del picamola. Finida la cobla, entaulaven el diàleg següent:

Tots, a cor, repetien la recobla i tornaven a començar. A cada represa variaven els dialogants. Quan veien venir la minestra acabaven la cantarella, i l’interrogat, en preguntar-li què duia a moldre, responia: «Xeixa», puix que a cada represa referien un gra diferent.

L’amo s’asseia a un cap de taula i el cap dels segadors a l’altre; aquest llescava el pa i feia les parts. Generalment, en les pagesies on hi havia molts treballadors, el més vell o de més respecte seia també a cap de taula i llescava el pa per a tothom per dret propi.

En arribar les sopes a taula, el cap de colla o bé el més vell, amb certa unció i a voltes descobrint-se, deia:

I feia com si les beneís. També hi havia qui ho feia amb el primer que era portat a taula, fos el que fos. Aquest costum fou general entre segadors lleidatans.

A Sentfores el segador de cap de taula, amb unció semisacerdotal, salmejava la benedicció, que els companys escoltaven respectuosament i descoberts. Entre els vigatans, sobretot, aquest costum havia estat molt general. A Sant Benet de Bages, abans de posar-se a menjar, el músic de la colla havia fet una sonada de flabiol.

Els segadors de Polinyà creien que la benedicció de la taula era per a des-embruixar el menjar i perquè no fes mal. Pot recordar cultes a les velles divinitats del menjar i cerimònies de caràcter profilàctic.

Entre segadors es menja molt all-i-oli; el qualifiquen d’ungüentum apostolorum i el consideren un remei per a molts mals.

La darrera vegada que aixecaven el porró solien cantar, a cor, una cançó de beure:

Els segadors vallesans i del Pla de Bages, sobretot, eren molt amics de tocar el flabiol; molts dies, en havent sopat, feien una sonada que feia acudir les fadrines del poble, i ben aviat armaven ball al so de cançons.

Quan el blat és alt, per ésser a la vora del temps de la sega, hom creu que hi ha entre les espigues un ésser invisible que és l’amo del blat i del qual no coneixem el nom. Tot el fa moure ençà i enllà, com si fossin onades; la gent se’l figura com un mar en l’aigua del qual es banya satisfet, i és averany de bona i pròspera collita per a l’any vinent. No cal dir que les espigues es mouen per efecte del vent, i com més es belluguen més bé aniran les messes i les altres collites. Hi ha qui interpreta la remor de les espigues i creu sentir-hi frases per les quals l’ésser apòcrif que hi campeja expressa la seva opinió, favorable unes vegades i contrària d’altres. Són molts els qui es miren els camps d’espigues onejant pal vent com un mar. Està molt estesa per Europa la rondalla d’unes gents que mai no havien vist el mar ni camps de blat; hom els va fer creure que un bladar era el mar, s’hi van tirar a nadar i l’amo els en va treure a garrotades. És possible que la cantarella recordi creences mítiques de l’ordre de la referida.

A Palau d’Onyà fan creure als infants que en el blat, i amagada en les darreres espigues que es seguen, hi trobaran una guatlla, i els indueixen perquè vagin a cercar-l’hi.

A Balsareny diuen que entre les espigues es cria una mena de cuca tan petita que ni s’arriba a albirar, la qual és la mare de la peresa i hom l’anomena així. Al pobre segador que té la mala ventura de topar-la tot segant el fa objecte del seu enuig; li encomana una mena de verí, que hom no sap com treure’s del damunt, que porta mala gana per a fer res i poc delit. Del segador poc delitós hom creu que ha ensopegat aquesta cuca i que l’ha fet objecte del seu atac, del qual no es podrà sostreure en totes les messes, i els companys el fan tema de burles. La peresa només sol campejar pel blat en començar la segada. El renou que mouen els segadors i la masega que es produeix al camp la molesten i se’n va.

A Castellar del Vallès i a Collbató havien mantejat el segador més curt de feina i que anava sempre a la cua del rem. Aquest costum havia estat abans força estès i recorda un ritu de creixement. Pot recordar alguna cerimònia encaminada a afavorir la collita vinent.

A Merlès, al moment de donar el darrer cop de falç, feien una sonada de flabiol expressa, semblant a la mateixa que abans havien fet en les grans solemnitats de l’església en aixecar el Santíssim.

Qui dóna el darrer cop de falç en segar o la darrera batollada en batre encarna temporalment l’esperit del gra i se’l fa objecte de distincions, simpàtiques en uns casos, desafectes en d’altres, segons sigui el concepte que rodeja la idea inconscient de l’ésser mític que vivia en el gra.

L’aterrament de les darreres espigues donava lloc a cerimònies curioses, qualificades comunament de matar la cuca. Era general que un dels segadors n’arrenqués un pomell i anés corrent a amagar-lo dins dels cavallons que tenia més a mà. Els seus companys, si se n’adonaven, li corrien al darrera per tal de recuperar les espigues abans de donar els darrers cops de falç. Quan les colles portaven música, un d’ells voltava el darrer blat tot tocant la cornamusa, la gralla o la cometa, i després els altres el segaven. Així ho feien a Guissona i a Jorba. Els d’Organyà feien un ball rodó a l’en-torn del darrer blat. I encara a vegades l’amo es posava enmig de la rodona, o bé hom hi deixava un porró, i un segador, després de beure, el passava als companys, que el feien voltar de mà en mà. Així ho feien a Agramunt, Calaf i Artesa de Segre. Els d’Agramuntell i els de Cervera àdhuc cantaven, tot ballant, Mori la cuca:

Per l’alta muntanya ponentina, quan mancaven poques espigues per segar, els segadors movien gran cridòria, donant a entendre que perseguien una cuca i que els calia estar amatents perquè no s’escapés. Així que donaven el darrer cop de falç, i en batre les últimes espigues, llançaven un crit intens i gutural a l’uníson, de caràcter molt primitiu, semblant al renill d’un cavall. Aixecaven els volants enlaire i es lliuraven a manifestacions de gran alegria amb frases tradicionals que variaven segons els pobles i que tendien a significar que havien atrapat, i no se’ls havia escapat, un ésser imprecís i innominat que tractaven d’agafar.

Pel baix Urgell el qui tallava la darrera mota es treia la camisa fora de les calces i es lliurava a saltar i ballar estranyament enmig dels seus companys, que feien un ball rodó al seu voltant, al so de flabiol. Finida la ballada, l’amo havia d’obsequiar el segador amb un vas de vi del més bo que es podia obtenir; aquest vi era qualificat de vi de la cuca i hom ja el guardava curosament com a premi per al segador heroi de la mort de la cuca, puix que així anomenaven l’acció de segar el darrer blat.

Per la Garrotxa el darrer manat d’espigues és anomenat la cuca. Un segador les agafa per la part superior i les estreny amb la mà mentre un altre els venta un cop fort de volant per tallar-les. En matar la cuca sostenen un diàleg tradicional, incoherent i insubstancial en aparença.

Al Ripollès, per matar la cuca, deixen un manat d’espigues dretes enmig del camp. Dins hi posen una llonganissa i les lliguen per la part superior. Tots els segadors fan rodona al voltant de les espigues i els apunten llurs volants. A un crit del capità, que diu: «Minyons, a matar la cuca!», tots alhora es llancen a tallar els darrers brins de la segada. Amb certa solemnitat els porten a la casa, i la mestressa els fa present de la llonganissa, que constituïa el cor de la cuca o qui sap si tota aquesta.

Encara en d’altres indrets posen entre les espigues una llonganissa i les lliguen per la part superior. Al seu voltant s’estenen segadors menats pel capità, qui dirigeix una mena de sermó a la cuca com si es tractés d’un condemnat. Tots l’amonesten i cada u, segons la seva inventiva, li parla en to de reconciliació o de consell. Finalment, fan com si el confessessin en vigílies del moment de morir. Feta la paròdia del confés, a una ordre del capità, tots es llancen amb llurs volants contra el sentenciat i tallen el manat. Entre tots es mengen la llonganissa, que sembla encloure el sentit de la cuca o del confús ésser mitològic que ve a simbolitzar.

Per la Garrotxa feien el ball de la cuca fera. Deixaven sense segar unes quantes motes de blat, amb les quals feien un pomell, que lligaven amb nombroses cintes de colors diversos i virolats. Els segadors feien un ball rodó al voltant de les espigues, tot cantant una cançó la recobla de la qual deia:

Pel mig de la rodona es passejava un segador que feia el paper del drac. Caminava de mans a terra. Per tal de no punxar-se amb el rostoll portava lligats a les mans un parell d’espardenyots. Sostenia el volant amb les dents, amb el tall i la punxa enfora. A cada nova cobla es destacava un segador del grup dels ballaires i feia tot el que podia per tal de segar d’un cop la mota que s’erigia enmig de la colla. El drac curava de defensar-la amb el volant que mossegava. Els segadors es valien de mil estratagemes per distreure i enganyar el drac i apoderar-se de la mota. Si s’acabava la cançó sense que l’haguessin poguda segar, el drac restava heroi de la cerimònia, la segava ell i es penjava les cintes al barret com a signe de triomf i de victòria.

Per la Terra Alta cada un dels segadors joves feia tot el que podia per segar el darrer manat d’espigues. El qui ho assolia es posava a cridar tan fort com li era possible amb aire de triomf; es treia la camisa i les calces i, sense altre indument que l’ample barret de palla, es posava a córrer i a saltar per damunt del rostoll amb les espigues a la mà, fent com una mena de ball estrany enmig de gran cridòria d’alegria dels companys. La gresca durava fins que el cor els deia prou. Els segadors vells no s’esforçaven per tallar les darreres espigues, car ho consideraven com a cosa del jovent.

A Castellar del Vallès el cap de colla donava unes voltes pel rostoll de quatre mans a terra. Els companys l’empaitaven i, quan l’atrapaven, feien veure que el ferraven, subjectant-lo fort perquè no s’escapés i picant-li les soles de les espardenyes amb els esclopets, a tall de martell.

A Palausolitar, si un cop lligada la darrera garba sobraven vencills, les lligadores en feien una trena a guisa de corda que posaven al coll, a tall de corbata, del que havia tallat les darreres espigues, o en feien com una corona que li cenyien al cap.

Per la Conca de l’Ebre, en acabar la sega, engegaven un gall per damunt del rostoll. Els segadors l’empaitaven i el mataven a cops de volant; se’l menjaven per a sopar.

Hi havia segadors que, en comptes de deixar-lo córrer, el lligaven de potes amb una corda i el penjaven enlaire, suspès entre dos arbres. Els segadors passaven per sota corrent i estiraven el coll del pobre gall, i el qui l’hi arrencava restava heroi. El joc de l’ànec, que fins fa quatre dies havia estat en ús pel Pla de Barcelona i pel baix Llobregat per les Carnestoltes i per la festa major, i del qual vam parlar en la pàgina 111 del segon volum, amb tota probabilitat que deu derivar d’aquest costum de sega. La cerimònia pot encloure la resta d’un ritu de sembra, puix que vessar sang a terra hom creu que fertilitza i ajuda la germinació.

A l’Urgell, en acabar de segar, deixaven anar un gall pel rostoll, tots els segadors l’empaitaven i el qui assolia matar-lo era com l’heroi de la festa i l’anomenaven el rei de la sega, que era objecte de distinció per part dels companys, els quals li feien una corona d’espigues que cenyia la resta de temps que convivien, que no era pas gaire, puix que ja es trobaven al final de la feina. Es menjaven el gall pel sopar de les acaballes. Hom creia que com més l’havien d’empaitar per atrapar-lo, més bona fóra la collita vinent. Pel baix Urgell enterraven el gall viu de manera que només tragués el coll, i tots els segadors l’atacaven amb les falçs fins que el mataven. Aquest procediment de matar un gall ha subsistit fins fa quatre dies entre nois per la festa de Sant Nicolau.

En record del sacrifici d’un gall per celebrar la fi de la sega, en diversos indrets de l’alta muntanya l’acabament de la sega el qualifiquen de matar el gall.

A Linyola també, acabades les messes i àdhuc només la sega, els segadors empaitaven els gossos que trobaven i, si els podien acorralar i atrapar, els mataven amb les falçs.

A Castellar del Vallès, quan un segador s’empiocava o emmalaltia durant la sega, creien que l’havia mossegat el gos del blat amagat entre les espigues, al qual devia haver punxat o tallat amb la falç sense adonar-se’n, i que per càstig havia de deixar la feina uns dies. Del segador que tenia poc delit també deien que havia topat el gos, qui per castigar-lo li havia donat peresa. La colla se’l mirava malament i amb recel i tenia el cas com un mal averany per a la feina. És possible que els qualificatius de gos i gosseria que hom aplica a la mandra prenguin origen d’aquesta creença. A Linyola el fet que a un segador se li desmanegués o se li trenqués la falç tot segant, era tingut com a molt mal averany; hom li deia que havia trencat la pota del gos i se’l creia el causant de totes les irregularitats que es produïen entorn de la feina. Entre la quitxalla dels nostres temps, per fer espantar els més petits, els acusàvem d’haver-nos trencat la pota del gos, i els fèiem càrrecs i amenaces per aquest delicte. És possible que aquesta entremaliadura infantil respongui a la creença referida. Per diversos punts d’Europa suposen l’esperit del gra encarnat en un gos.

A Garriguella, el darrer dia de la sega, deien que calia estar previngut per evitar l’esgarrapada d’un gat que hi havia amagat entre les espigues, i els segadors feien bromades a l’entorn de qui agafaria el gat, mig amb al·lusió de qui fóra el qui daria la darrera falçada, mig de qui fóra el qui més beuria en l’àpat de les acaballes. A voltes, vers el final de la tasca, deixaven anar un gat que corria esverat pel rostoll, empaitat pels segadors, que tractaven d’acorralar-lo i de matar-lo amb les falçs. Si ho assolien, se’l menjaven de més a més en el sopar tradicional de fi de sega. Al qui havia segat les darreres espigues el tractaven de gat i durant tot el sopar era tema de bromades per part dels companys, que el qualificaven de marrameu i cada vegada que se li dirigien acompanyaven les paraules d’uns quants marrameus. L’obligaven a beure a desdir, fins a fer-li perdre la serenitat.

A Llagostera el darrer dia de la segada portaven al camp el bou amb què l’havien llaurat, tot enflocat de cintes i adornat de banyes, i li feien donar unes quantes voltes pel camp. Darrera seu hi anaven els segadors saltant i ballant i brandant les falçs. Quan havien prou voltat el menaven vers el mig i al seu entorn ballaven una sardana curta al so de la Cançó dels tres segadors. El mestre Pep Ventura havia compost una sardana curta anomenada de la Sega, que sembla que havia estat la preferida per a aquest ball, inspirada també en el motiu melòdic d’una versió empordanesa de la cançó susdita.

És possible que hagués estat costum general ballar una sardana damunt mateix del rostoll en caure les darreres espigues, com una de tantes expansions de joia per a celebrar la fi de la sega; en poden ésser un indici les nombroses sardanes escrites per diversos mestres compositors empordanesos, ben aferrats a l’agre de la terra, que havien compartit el noble art de la música amb el no menys noble del conreu de la terra i que bé podien haver alternat el maneig de la falç amb el de la lira d’Orfeus. El mestre Soler, de La Bisbal, té dues sardanes titulades La Garba i Blat segat; el mestre Serrat, de Sant Joan de les Abadesses, en compongué una que anomenà l’Espiga daurada; Felip Vilaró, d’Arbúcies, en té una anomenada El goig del batre; en Josep Pi, de Pals, n’escriví una dita La segadora; el mestre barceloní Joan Balcells en té una que titulà Festa de garbers; i el popular Xaixo, de l’Escala, en compongué una que anomenà El cant del batre, per no citar-ne més.

A Besalú els segadors anaven darrera el bou saltant i ballant, i li explicaven que tot ho devien a ell, que havia treballat perquè poguessin sembrar i per això ells havien pogut segar.

A Palafrugell el qui havia segat la darrera garba es disfressava de margaridot, mig com de dona malforjada, s’amagava darrera d’unes garbes i, en passar la colla amb el bou, sortia sobtadament i feia com si el volgués matar. L’empaitava tota la colla, que cridava i corria, i es produïa un gran aldarull i molta bullícia.

Per la Ribera del Ció qualificaven la darrera garba de cabra i tractaven de donar-li figura de tal fins on era possible; li posaven un parell de banyes, o dos bastonets curts que feien el seu ofici, i li penjaven una esquella. Un segador jove se la carregava al coll i donava unes quantes voltes pel camp enmig dels crits alegrois dels companys.

Els segadors de Riu i de Martinet, a la Cerdanya, havien practicat un costum semblant, donant a la garba el nom de truja, animal que tractaven de figurar molt superficialment, com la cabra de la Ribera del Ció.

Diversos pobles de l’Europa meridional creuen que l’esperit del blat està encarnat en una llebre; donen aquest qualificatiu a les darreres espigues i es lliuren a danses o jocs per tal de veure si l’atrapen. Els segadors de les altes contrades lleidatanes, en acabar de segar les darreres espigues, feien el ball de la llebre. A la Conca de Tremp consistia en un ball rodó molt saltat i esbojarrat fet damunt mateix del rostoll. A l’Urgellet el segador que havia donat el darrer cop de falç era qualificat de llebrot, es posava enmig de la rodona i saltava i gambava a desdir. Tot d’una, aprofitant un moment d’intencionada distracció dels companys, s’escapava; els ballaires el perseguien, i, tot i bellugar-se molt, procuraven no atrapar-lo massa aviat, puix que per part de tots hi havia molt d’interès a fer durar força la gresca. Fa una quarantena d’anys que encara el ballaven els segadors de Basella. A la Vall de Bianya canten una cançó que, a jutjar pel seu tema, podia haver servit per al ball de la llebre. És molt remarcable que els segadors tenien gran interès per córrer com més millor per damunt del camp segat, però no donaven ni un pas fora del camp. En altre temps aquesta correguda responia, possiblement, a la intenció de fertilitzar la terra i assegurar una bona collita per a l’any vinent. Podria ésser que el joc de nois de la Llebreta, que es jugava amb preferència en aquest moment de l’any i que era a base de córrer, tingui alguna relació amb la dansa o joc dels segadors. D’entre els jugadors un fa de rei, un altre de pagès i un tercer de llebreta; tota la resta figuren ésser gossos. La llebreta fa estralls al camp del pagès, que acudeix a demanar al rei que li deixi els gossos servint-se de la següent cantarella:

El rei dóna mil excuses per no donar-los; diu que dormen, que seuen, que mengen, que beuen, etc., mentre el pagès repeteix persistentment la demanda cantant i la llebreta fa babarotes i mirotes als qui fan de gos. Quan el rei comprèn que tots estan ben distrets cedeix els gossos, que es posen a empaitar la llebreta fins que l’atrapen. El joc comporta també el fer-se un tip de córrer en persecució d’una suposada llebre, semblantment com feien els segadors lleidatans.

A Menorca, tal com van reduint el redol del blat, diuen que clouen la llebre. Probablement que el qualificatiu recorda alguna creença o cerimònia avui perduda. Finida la sega té lloc un àpat extraordinari a l’era o sota l’emparrat de la casa. Mengen sopes i carn a dojo, el típic arròs amb llet, bunyols i orellanes. Acabat el sopar es fa ball, en el qual els segadors ocupen el lloc principal.

El darrer dia de la sega era corrent suar el vi. Per tal d’acabar d’hora treballaven amb daler i amb tanta pressa com podien. Suaven a desdir i, a fi de refer-se, bevien molt vi barrejat amb aigua. La transpiració era tan ràpida que el líquid no tenia temps de descolorir-se, i suaven vi fins al punt que la camisa els en restava tota tenyida, segons deien.

Vers les acaballes feien l’anomenada garba de la mestressa; tots tenien interès que fos com més grossa millor. Cada segador hi portava una bona braçada d’espigues, i de totes en feien una garba gegant, a voltes tan grossa com vint de les ordinàries; tan gran era que arribava a sortir-ne una quartera de blat. Aquesta garba era posada enmig del camp i els segadors feien un ball rodó al seu voltant al so d’una cantarella taral·lejada. Antigament, quan entre els segadors solia haver-hi cornamusaires o flabiolaires, ballaven al so d’un d’aquests instruments.

A Samalús i a Cervera, a voltes es posava un segador dins la garba i àdhuc, en alguns casos, el mateix amo. La mestressa obsequiava els segadors amb un refresc. A Bagà i a Banyoles l’asseien damunt de la seva garba i li feien rotllo per a menjar. A Torà, al Vallès i a la Vall d’Àneu, els segadors feien un ball rodó a l’entorn de la garba de la mestressa tot cantant i bevent. El transport de la garba de la mestressa a l’era revestia certa solemnitat. A Sant Pere de Torelló la posaven tota sola al carro i feien un viatge exprés per ella. A Agramunt plantaven la bandera al damunt de la garba i hi penjaven pollastres i conills. A la garba de la mestressa se li dedicava una batuda especial a l’era, i tot el blat que n’eixia era per a ella.

Pel Vallès havien fet la darrera garba ben grossa, creguts que, fent-ho així, asseguraven la bona qualitat del gra de la collita vinent, la mesura del qual estaria en relació amb la de Ja garba darrera.

A Riu feien un viatge exprés per portar la darrera garba que no podia passar per camí i que era conduïda camps a través.

La garba de la mestressa es batia sola amb tota solemnitat i hom recollia fins al darrer gra. Abans de batre-la hom netejava l’era de tot altre gra per tal que no es barregés amb el d’aquesta garba. Hi havia qui la batia la primera i com a començament de la batuda. El gra era exclusiu de la mestressa, que el guardava curosament. El feia moldre separat de l’altre i guardava la farina per fer-ne coques i pans especials i propis de les grans solemnitats, tals com el primer pa de la collita, el de la festa major, el de la mort del porc, el de Nadal, i totes les coques de rebosteria casolana inherent a les festes indicades i encara d’altres.

Per les contrades de migjorn no s’acostumava fer la garba de la mestressa i, oposadament, hom concedia tota la importància al primer blat segat, del qual es feia una garba especial, qualificada de primera garba, que rebia tots els honors (per terres de tramuntana les concedien a la darrera), i el blat i la farina que en resultaven eren objecte de preferència i distinció entre els altres.

A Bot segava les darreres espigues el segador més alt, creguts que així eï blat de la collita vinent es faria tant més alt com més ho era el segador. Així mateix foren preferits els segadors rossos i roigs de pèl, perquè asseguraven que l’anyada vinent el blat arribaria a ésser ben ros i daurat com llurs cabells.

A Canyelles el darrer dia de la sega els segadors s’endegaven de manera que hagués de segar les darreres espigues el més fàcil i bonifaci de la colla. Així que les havia tallades tots l’aclamaven com a nuvi i deien que el casarien amb la padrina. Tal era la darrera garba, que vestien malforjadamsnt com de dona amb unes faldillotes i un davantalot. El feien objecte de mil bromades i estranyeses. Si el segador no era prou enèrgic per a defensar-se’n, simulaven un casament en què el segador més vell feia com de capellà i els altres els restants papers adients. Havia estat costum amagar l’última garba darrera d’alguna pila, fer veure al nuvi que havia perdut la dona i oferir-se per fer-li veure la padrina. Entre dos de forçuts l’aixecaven enlaire, agafant-lo per les orelles o per sota les barres. També l’induïen, com a nou casat, a portar la dona a Montserrat i tractaven d’ensenyar-li el camí i fer-li veure les muntanyes de Montserrat, aixecant-lo enlaire de la manera indicada. El joc infantil de fer veure la padrina segurament que és una extensió d’aquest joc de segadors.

A Barberà del Vallès al qui segava les darreres espigues l’anomenaven el pubill del blat i el batejaven tirant-li pel damunt tota l’aigua que restava als barrals i als càntirs; hom procurava que n’hi hagués força per tal de poder-lo ben remullar. Havia estat molt estès el costum de tirar-se pel damunt l’aigua dels barrals en acabar de segar les darreres garbes, segons dir dels segadors perquè, com ja havien acabat de suar, no els en caldria beure més. El costum de remullar-se havia estat comú arreu d’Europa i respon a una cerimònia propiciatòria de la pluja.

Per la Ribera del Ció mullaven ben bé les darreres espigues. Si per la vora del camp hi havia algun corrent o alguna bassa d’aigua entollada, les hi ben submergien i, si no, les xopaven bé amb aigua dels barrals.

Pel Baix Llobregat feien un manat amb les set darreres espigues, que anomenaven el jaio i les enterraven enmig del camp creguts que així afavorien i augmentaven la collita vinent. Sembla que es tracti de la degeneració del sacrifici humà per a afavorir la sembra, representat en aquest cas pel jaio fet amb espigues. Un costum semblant han practicat fins ara algunes tribus mores.

Al Camp de Tarragona, per tal d’assegurar la collita, havia estat costum deixar la darrera garba al camp a fi que se n’aprofitessin els ocells.

Pel Vallès els segadors, així que havien segat la darrera garba, es treien les calces, es posaven la camisa fora dels calçotets i amb les falçs a les mans feien un ball rodó saltant tant com podien. Creien que com més alt saltessin millor seria la collita del blat de l’any següent. L’afluixar-se de roba deien que era per tal de desassuar-se. És molt possible que es tracti de la desfiguració d’un vell ritu encaminat a afavorir la fecundació i germinació de la sembra vinent.

A Fitó, així que acabaven de donar el darrer cop de volant, feien una rodona damunt del mateix camp, que consistia en un bon àpat de cargols a la petarrellada o a la vinagreta, cargols que durant tota la segada tant els mateixos segadors com l’altra gent més o menys intervinent en la sega havien procurat de collir com més millor per tal que la rodona fos ben abundant. Eren preferits, per ésser els més bons, els coneguts amb els noms de bovers i bocaforts, però quan aquests escassejaven solien aprofitar els bocamolls, els joanets i les monges o mongetes. A les illes Medes es cria una espècie qualificada de cendrosa, no coneguda al continent, que és la millor i que deu el seu nom al color de la closca. Per coure els cargols feien damunt del rostoll una bona rodona de palla d’uns tres dits d’alçada i prou ampla perquè hi poguessin cabre tots estesos al damunt. Cobrien aquell llit de palla amb un paper i damunt estenien els cargols tocant-hi de boca. Els tapaven amb un gruix de palla, calaven foc a la rodona i anaven afegint-hi palla al damunt fins que no se sentia espetegar cap cargol, que era signe que ja eren cuits. Els segadors s’asseien al voltant disposats en rodona. En el centre posaven un plat d’hospital o de gall amb bona cosa de vinagre, oli, pebre i sal per a sucar-hi els cargols, que anaven agafant de la pira i que treien de la closca amb una agulla feta d’una pua de bruc o d’altre vegetal. A l’altra mà tenien un bocí de pa per recollir les gotes que queien dels cargols gotejants. Contínuament voltava el porró de mà en mà, puix que, com bé diu el refrany, els cargols són agulles d’enfilar vi, i hom tenia en desmèrit que el porró estigués un sol segon en vaga i que arribés a tocar a terra perquè ningú no l’enlairés. La foguera per a coure els cargols ha d’ésser feta precisament amb la darrera palla de la collita anterior, que, si escassejava, hom guardava expressament per a aquest cas. També es feien cargols dolços i picants, amanits amb molt de sucre i bitxos.

Per la Terra Alta, un cop enllestida la segada, els segadors es posaven el volant dret al darrera del cap, de manera que els voltava la testa, per l’estil d’una corona, i, amb les eines així disposades, feien un ball rodó al damunt del rostoll.

Els segadors de la Garrotxa, com a fi de segada, feien una espècie de ball, brandant els volants i fent-los dringar i fregar els uns amb els altres, semblantment a un ball de bastons fet amb falçs.

En alguns indrets del Penedès, un dels tals, Subirats, un cop segades les darreres espigues, les empilaven i en feien una garbera ben grossa enmig del camp, i al seu voltant feien una dansa que qualificaven de ballar la Cuca. Ballaven al so de flabiol, que algun dels mateixos segadors tocava. Tots duien les falçs a les mans i voltaven espitregats i ben xops de suor.

Per celebrar la joia del tallament de la darrera espiga s’havien fet diversos jocs, representacions i mascarades damunt mateix del rostoll tot just donada la feina per enllestida. Al Ripollès havien fet el joc de la mula del senyor rector. Dos segadors es posaven de quatre grapes, un damunt de l’altre, ben lligats de cos amb una faixa per tal que no es poguessin deixar anar un de l’altre, de manera que els dos homes, en caminar, quan l’un ho feia cap endavant, l’altre ho havia de fer al contrari. Es tapaven amb una manta o borrassa de faisó que només se’ls veien les cames. Un, que feia d’amo de la bèstia, tractava de vendre-la. Sortien diversos compradors que la concertaven, volien saber si era guita, si tenia bon pas i si feia de bon muntar. Així que s’hi acostaven, engegaven moltes guitzes, i, per muntar-la i fer-la caminar, es giraven no pocs treballs que feien riure molt. Era obligat que els intervinents com a actors, i a voltes eren tots els segadors, es disfressessin tan estranyament com podien i, sobretot, que s’emmascaressin i empastifessin la cara.

Altre joc era el de la vella sorda. Un segador es vestia de vella i simulava filar enmig del rostoll. Els altres li anaven a explicar que algú estava molt malalt, generalment el rector o el vicari. Com que era més sorda que una tàpia costava molt de fer-li entendre, i contestava amb estirabots extravagants. L’anaven informant del curs de la malaltia fins que li feien saber la mort. Quan, després de molt cridar i de molts esforços, s’adonava del cas, es posava furiosa i empaitava els companys, que fugien. Aquell a qui atrapava el feia objecte de la seva fúria i, si no hi havia dones a la vora, li treia la camisa i àdhuc les calces. Qui sap si aquest joc pot tenir relació amb el de ball rodó mimat de nenes de què també és protagonista una vella sorda que fila, que sembla recordar ritus més aviat de sembra i del qual parlem en el volum cinquè.

A Busa havien ballat el ball de les guitzes. Estesos en llarga tira o en rodona, segons els casos, saltaven i guimbaven alegrement i lleugera, ventant guitzes ençà i enllà, a tort i a dret, tractant d’empaitar, tot ballant, les persones estranyes a la segada que es trobaven al camp, àdhuc el mateix amo del blat, i feien tot allò que podien per guitar i copejar a tots amb intent de fer-los mal. L’afany de molestar les gents estranyes a la feina que es trobaven pel camp havia estat comú a diversos pobles.

També havien fet el ball de la mula ferrada; simulaven ferrar-la i es produïa gran renou. La facècia tenia més aire de dansa que de mascarada i els ballaires, en accionar, tractaven de clavar-se guitzes. Per aquesta contrada eren populars diverses danses en què els ballaires en donaven cops de peu.

A Maials, sobretot quan hi havia segadors joves, solien fer el joc de la barca que camina per terra. Dos segadors s’asseien a terra encarats, recolzant l’un els peus damunt del ventre de l’altre, ben estampits per a poder-se sostenir. Disposats així, fent pressió amb les mans a terra, s’alçaven una mica i caminaven formant un sol cos, que, als ulls de la gent de la gleva, figurava una barca que caminava.

A Fitó feien una representació pintoresca. Un dels segadors joves, a voltes el més petit de tots, es disfressava de dona i, posat enmig del camp, es bellugava efeminadament, mentre els seus companys feien ball rodó al seu entorn tot cantant la cançó de la Margarideta, que volia representar el del mig, el qual anava posant de manifest les parts del cos que el cor referia i que ell mostrava al viu i amb tot el realisme.

Segons dir de la gent vella, temps enllà el paper de la Margarideta, protagonista de la cantarella, era fet per la mestressa, la qual tots els de la colla tenien dret de tocar lliurement, com més ençà feien amb el segador jove. I quan la mestressa era vella o massa gran, feia el paper una filla seva o una serventa jove. Aquest joc atrevit qui sap si pot recordar pràctiques encaminades a procurar la fecunditat de la sembrada vinent i assegurar una bona collita. El seu pujat erotisme resulta molt significatiu.

Ja vam transcriure aquesta cançó en parlar de les Carnestoltes en la pàgina 338 del volum II.

Les colles antigues de l’Alt Empordà, després de la segada, armats amb garrots, feien com una mena de ball de bastons estrany per damunt del rostoll al so del corn, que sonava el cap de colla. Saltaven i guimbaven fins que no podien més de tan suats i de tan cansats.

Al Prat de Llobregat, per festivar l’acabament de la sega, penjaven una olla, suspesa amb una corda a dos arbres, i els segadors, aclucats d’ulls, la trencaven amb un cop de bastó. El qui ho assolia era nomenat pare de la sega, títol que ostentava com un honor fins la segada de l’any vinent. A l’àpat de fi de sega ocupava el cap de taula, era el primer a servir-se, podia escollir els talls més bons, repetir tant com volia i beure el doble que els altres. També podia guarnir-se el barret amb espigues teixides a tall de corona o com un plomall. Posaven dins de Tolia tants pardalets com podien assolir, els quals, en trencar l’estri, emprenien el vol tot esverats. Hom creia que la collita vinent fóra tant més grossa con més pardals podien amagar-se dins de l’olla i com més testos se’n feien en trencar-la. Entre la gran diversitat de cerimònies de fi de sega que s’efectuen en diferents indrets del centre d’Europa es simula un naixement, com amb tota probabilitat tracta de figurar la que acabem de referir, en la qual el segador fa el paper del pare (i així l’anomenaven), l’olla, el de mare, i els ocellets, el de fruit del naixement. Aquests pardalets amb tota seguretat són germans del animalons que surten de la sopera que destapa sant Isidre en el ball d’aquest nom que encara ballen a Sant Privat de Bas. El joc o cós de l’olla, propi de la mainada en les festes de barri, recorda la cerimònia descrita, atenuada amb la substitució dels moixonets per aigua. Per la Castellania, la Terra Alta, el Millars i el Mestrat no fa pas gaire que encara posaven a l’olla uns quants vileros o pardalets. Aquest joc havia estat molt estès fins ara per diverses regions del nord de la França, practicat per gent gran i emprant a tall d’olla un abeurador de coloms, suspès enlaire, que els concursants atacaven, passant corrent a cavall per sota. El contingut de l’abeurador el constituïen també ocellets.

Antigament, a Castellar del Vallès, el cap de colla, i, si era massa vell, un dels segadors joves més garrits, muntat en xancles i amb unes faldilles fetes amb borrasses o d’altres drapots, era protagonista d’un ball esbojarrat i estrany que els seus companys feien entorn seu, saltant com mes millor, sense seguir el compàs de la tonada de flabiol que sonava un dels segadors.

A Canyelles, en altre temps, així que havien donat el darrer cop de falç feien el joc de la patusca. El cap de colla o el qui havia segat les darreres espigues acoblava els quatre companys mes braus o els més divertits i els qui havien resultat més curts de feina, els feia posar, agrupats, d’esquena i amb una o més faixes els lligava per damunt de les cames i els feia ajupir tots de mans a terra, de manera que es tocaven pel darrera, com si fossin quatre bèsties lligades o una amb quatre testes i setze cames. El capità pujava damunt del grup i atiava ara l’un, ara l’altre, dels companys, que, en ésser requerits pel genet, havien de caminar i fer seguir els companys de recules i de gairell. La resta dels presents feien ball rodó entorn d’aquesta mena de monstre, que aneu a saber quin sentit devia tenir originàriament. Ballaven al so de corrandes, una de les quals feia referència a la patusca i en parlava com si es tractés d’un joc d’interès. Quan al camp no hi havia dones, els segadors que feien de patusca es solien treure les calces i, amb la camisa mig aixecada, en agrupar-se es tocaven al viu uns amb altres.

A Castellar del Vallès, en començar i en acabar l’àpat i quan ja tothom estava a punt de seure, feien un ball extravagant, saltant i gambant alegrement i estranyament fins que el cap de colla deia prou. Aleshores tothom seia i començaven a menjar. La mateixa ballada feien en acabar. Cada u ballava sol i a la seva manera, sense relació amb el que feien els companys, per bé que procurant excel·lir en estranyeses.

A Sant Quintí de Mediona havia estat costum de l’àpat de fi de sega menjar coques de formes antropomorfes i d’animals, especialment de gall, de moltó, de conill i de porc. Quan es pastava a casa, les mares solien fer ninots de pa d’aquest gènere per a la mainada, segurament com una extensió i desviació dels que per la sega menjaven obligadament els segadors i per Nadal el comú de la gent.

Per les contrades bladeres de la baixa Lleida havia estat costum del darrer àpat menjar coques amb tapeta. Hom posava pel damunt talls de llonganissa, llom, costelles de porc i, a més, esberles de pebrot, albergínia i tomàtec, cobert tot per una tapeta de pasta prima i ben oliada.

La feina forta del segar venia a durar una quinzena de dies. La cançó també ho indica:

A Su creien que les messes pròpiament no podien passar de vint-i-un dia, i hom llogava els segadors necessaris i prenia totes les mesures pertinents per no sobrepassar aquest nombre de dies. És interessant de remarcar que vint-i-u és el múltiple de tres per set, amb dos números de gràcia i de sentit meravellós i màgic l’efecte del qual hom degué creure que influïa en l’èxit de la feina.

És creença que el cant de les cigales fa créixer el blat, i que no es pot segar mentre les cigales encara canten, puix que el blat cada dia creix. Tan bell punt, però, aquest hemípter para de cantar, cal posar-se a la feina, car és quan el blat està més a punt:

Quant a la relació de les cigales amb les messes, a Balsareny creuen que les cigales canten set dies seguits sense gairebé no parar per res i després es rebenten, puix que, segons opinió de la gent vella, la sega no podia durar més d’una setmana, i tot el blat que es segava passats els set primers dies no arribava a bona fi i no aprofitava. Els antics senyors posaven en moviment tota la seva gent per tal d’enllestir la segada amb el mínim de temps possible, i com a ponderació de força i de poder sempre retreien els dies que els calien per a segar llurs camps, ja que com menys en necessitaven millor signe era de comptar amb més vassalls i feudataris. Semblantment feien els monestirs; eren molts els que segaven i agarberaven el gra en el temps que durava la missa. Els senyors i les dignitats, quan anaven als Sants Oficis, passaven a través de camps estesos d’espigues rosses i onejants, i quan en sortien se’n tornaven per entre garberes i rostoll. Vassalls i feudataris havien treballat a la desesperada per aterrar i agarberar les espigues en una estona.

Pel Pla del Llobregat creien que les cigales es rebentaven de tant de cantar i que de llur pellofa o despulla en sortia una altra bestiola, anomenada dimoni, cabot o passavolant, que fugia a corre-cuita cap al cel a avisar que ja es feien les messes i que calia ajudar la sembra i la florida de les espigues per a Pany vinent. Per tant, la collita pròxima depenia del cant de les cigales, que hom no molestava per res, sinó al contrari, per convidar-les a cantar la maina-dada els cantava una cançoneta.

Si durant la segada les cigales callaven, els segadors es deturaven preocupats, car creien que la bestiola no rebentaria al seu degut temps i no podria procurar per les messes de l’any vinent. Aquestes creences, més esteses per la Catalunya vella que per la nova, fa anys que s’han perdut.

Quan els blats rossejaven, la mainada solia escampar-se pels camps proveïda d’un instrument infantil de factura popular, conegut per sona-cigales, fet amb un bocí de canya o una closca de nou, tapats amb un paper gruixut, o un naip vell travessat per un pèl de cua de mul o d’ase, que, suspès a un broquet de fusta, es fa rodar amb rapidesa i imita el cant monòton i porfidiós de les cigales. Podria ben ésser que aquest estri i la seva utilització haguessin format part de vells ritus agraris, conduents a accelerar el creixement dels vegetals, com n’havia format part el joc de la baldufa, conforme ja hem explicat.

El sona-cigales, fet amb una closca de nou i un boixet de fer puntes, era més propi de les nenes que dels nois, puix que per raó del sexe els era més fàcil d’utilitzar boixets i clofolles que no pas canyes i naips, més a l’abast dels nois.

Hom deia dels segadors que sempre estan en gràcia de Déu. Quan arribaven a una casa, la gent deia: «Gràcies a Déu que han vingut», perquè així asseguraven les messes i salvaven el blat. La seva presència, però, portava tant de renou i de bullícia que, quan se n’anaven, deien: «Gràcies a Déu que són fora». Per això cantaven la Cançó de les gràcies en arribar i en anar-se’n.

La mestressa, en acomiadar els segadors, solia fer-los ofrena de poms d’alfàbrega i de clavells, que ells es posaven a l’orella, a la cinta del barret o a la gira de la barretina. Abans d’abandonar les cases cantaven la cançó del comiat i de la salutació i bon desig.

Cantades les cançons de comiat i dita la frase «estigueu bons», abans de sortir de la casa, i ja carregats amb el paquetet de la mudada i les eines, feien encara una darrera beguda al so d’una cançó, que marcava la durada del beure, el qual revestia tot l’aire d’una cerimònia final d’una comesa sagrada.

Entre els costums de comiat dels segadors trobem avui algunes cançons que a la darreria del segle passat encara es ballaven, les quals semblen recordar tractes íntims amb la mestressa o amb la filla gran, o potser amb totes dues, cançons i danses que amb tota probabilitat devien anar encaminades, originàriament, a afavorir i assegurar l’èxit de la sembra i de la collita venidores per efecte d’una pràctica de màgia simpàtica. Els segadors de Sant Julià de Cerdanyola cantaven i ballotejaven en rodona entorn de la mestressa una cançó dialogada que deia:

A voltes cantaven només el capità i la mestressa, darrerament tots a cor. La mestressa va demanant que li posin totes les peces de roba que componen el seu vestit; per això hom pot suposar que està completament despullada quan el capità o tota la colla tracta d’anar-se’n i els demana que la vesteixin. La cantarella permet d’endevinar una escena íntima amb un dels segadors, que en la cançó sembla que discuteixi i que devia ésser el cap de colla o bé el més petit de tots, com refereix la cançó dels tres segadors, relació sostinguda qui sap si davant de tota la colla, que ballava mentrestant per tal de donar més efectivitat a la cerimònia.

Les colles de Llers, entre les expansions pròpies del comiat, havien cantat i jugat la Cançó del peu polidor amb les noies de la casa, la més gran de les quals feia de Margarideta. Vers la darreria del costum la gresca no passava d’un joc alegre que temps enllà possiblement havia estat més real. La filla gran de la casa ve a representar el paper de la mestressa. Per la Conca de l’Anoia el cap de colla gaudia del dret de ballar, vora del foc de Sant Joan, tant amb la mestressa com amb la pubilla.

A Collbató i al Bruc, quan les messes s’esqueien per Sant Joan i per Sant Pere, els segadors, al so de cornamusa i flabiol, feien un ball rodó entorn de la foguera, i quan havien voltat prou ballaven una gallarda o una contradansa. El cap de colla tenia dret de ballar amb la mestressa, i el banderer amb la filla de la casa. Els altres balladors s’aparellaven amb el floret de les noies.

Al llogarret empordanès de Les Viles, si l’amo ha quedat content dels segadors, en saldar comptes els dóna un xai. És costum que els segadors en facin present a la Mare de Déu i que per la festa major la bestiola vagi a la processó darrera de la imatge, seguida d’una colla de segadors amb llurs falçs. És possible que el costum recordi alguna cerimònia precristiana relacionada amb les messes.

Pel Lluçanès i pel Ripollès, després de segats els camps, hi deixaven entrar el bestiar. Hom anunciava al veïnat que podia engegar-hi els ramats amb un toc de campana especial, darrera del qual precisaven amb unes campanades quin era el camp que restava obert i lliure al bestiar.

A Sant Quintí de Mediona, quan cada u havia segat el camp propi, com a servei públic i veïnal anaven a segar, i més tard a batre, els bladars dels qui per malaltia no se’ls havien pogut segar ells mateixos. També curaven de la sega dels camps de vídues i de gent impossibilitada de fer-s’ho o fer-ho fer. Aquesta feina veïnal i altruista solia fer-se els diumenges al matí. A hora convenient el grallaire del poble feia una passada per convocar la colla dels segadors, que s’aplegaven a la plaça, des d’on sortien col·lectivament al so de la gralla, la qual no parava de sonar durant el camí, i al camp mentre durava la feina, que es feia al so de música. Els treballs comunals o de vila, així com els de prestació personal, semblava que havia estat corrent que es fessin al so de música, costum molt estès ara pels pobles balcànics i orientals.

La sega a Mallorca s’organitzava de manera ben diferent que a la Península. Una nota molt interessant a remarcar és que era feina més de dones que d’homes. En termes generals, per cada segador llogaven dues segadores, i posats a la feina tots treballaven igual. Tampoc no usaven les mateixes eines que al continent. Segaven amb falç dentada, amb la qual podríem dir que serraven les espigues, així com nosaltres les tallàvem amb el volant. També empraven didales de canya. Portaven manegots de roba de sac i al del braç esquerre hi duien, a més, un bocí de pell d’ovella. Empraven un davantal molt ample i folgat, fet també de teixits de sac o de pell d’ovella, sense llana, que es penjaven al coll i els arribava fins a les cuixes, on se’l lligaven amb vetes iguals que a la cintura. Com els manegots, el davantal era per a defensar-se de les punxades dels escardots i d’altres paràsits espinosos del blat amb què ensopegaven en segar. La gent per a la sega era llogada bastant a la bestreta. En llogar-la, donaven a les dones un parell de pessetes de paga i senyal per tal que no es poguessin desdir de la lloga. Als homes no se’ls donava res i hom es refiava de llur paraula.

La sega a Mallorca es feia de tres maneres diferents, quant a l’organització: a jornal, a trossada i a escalada. Els segadors jornalers cobraven un tant cada dia, fessin la feina que fessin. Aquesta era la fornia menys emprada. En la sega a trossada, l’amo calculava el nombre de segadors que calien per a segar els camps que tenia de sembradura, amb l’espai de temps que li convenia invertir-hi, i llogava el nombre de famílies necessari perquè entre totes sumessin el segadors que li precisaven, comptant homes, dones i mainada, mentre fossin aptes per a empunyar la falç. Dividia l’espai de terreny a segar per tantes famílies com havia llogat, tenint en compte que a cada tros hi anés compresa segada bona i dolenta, i també el nombre de persones de cada família. Un cop determinades les porcions, se’n feia un sorteig amb rodolins escrits i posats dins d’un barret o a palletes de mides diferents, una per cada tros. El cap de cada família treia un rodolí del barret o estirava una de les palletes que l’amo cloïa amb la mà, i havia de segar el tros que la sort li havia destinat. Aquest sistema no era gaire emprat i els trossers no es guanyaven pas gaire la vida. Una corranda prou ho dóna a entendre:

La forma més corrent i gairebé general era la d’escarada o preu fet per tota la segada.

Per a la sega per escarada hom llogava a raó de cinc escaraders per cada parell de terra de sembradura. L’amo escollia un escarader i una escaradera majors, que eren els qui curaven de cercar la gent del sexe respectiu necessària per a la feina; ell era el responsable de la colla en general, i ella de les dones.

Les segades començaven en dilluns. Els escaraders feien cap a la possessió el diumenge abans, cada un amb el seu trossell, fardell que contenia la roba de la mudada i les eines. La mestressa curava d’instal·lar les dones, i l’amo, els homes. A les dones se’ls destinava una cambra en el pis més alt de la casa, ben emblanquinada, amb llits de pots i bancs i una màrfega de palla de moresc. Als homes els donaven un llençol ben blanc, i anaven a dormir a la pallissa. Cada un escollia l’indret que li era més plaent. Al voltant de la pallissa hi havia nombroses estaques clavades a la paret per a poder-hi penjar el trossell. Per cada escarador llogaven dues escaradores.

Un cop la colla s’havia instal·lat, feien un gran ball. Si entre ells hi havia algú que sabés tocar la guitarra, ballaven al so d’aquest instrument i, si no, al so de cançons. Quan havien ben ballat, l’amo els anunciava que anaven a començar el rosari. Feien la corona, seguida d’un gran nombre de parenostres i de tres avemaries. Finit el rés sopaven i se n’anaven a dormir.

Vers les tres de la matinada, l’escarader major cridava els companys, i l’escaradera, les companyes. Ell, sol, deia un parenostre i els altres escaraders l’imitaven darrera seu. La feina començava així que s’havien vestit. En veure sortir el sol, tots s’agenollaven, es descobrien, s’hi dirigien i deien fervorosament l’oració que ja vam transcriure en la pàgina 721.

Fou costum, abans de començar, dir un parenostre a Sant Josep, advocat general de les collites per tal que donés unes messes ben abundants.

Feien els àpats en colla, enmig del camp, ajaguts de panxa a terra i estirats; es disposaven en rodona i posaven al mig una greixonera plena de recapte. Hi havia colles en què cada segador tenia la seva escudella amb orelles i cobert, precisament de fusta. En canvi, hi havia colles que no empraven escudelles individuals i llurs components prenien tots de la greixonera del mig. Quan l’escarader major creia que ja havien reposat prou, els cridava a la feina i tots lli tornaven.

Una serventa qualificada d’aiguadera curava de treure aigua fresca d’un pou i de servir-ne als segadors. En donava una escudella a cada un al tall ou segaven.

Vers les deu feien es ruc. Era una reposada més llarga que les altres; menjaven unes quantes figues seques i bevien una mica d’aiguardent, que a voltes els servia la mestressa mateixa. Després fumaven una pipa. Només bevien aiguardent quan segaven blat; per l’ordi i la civada no els en donaven. Una cançó de sega diu:

Si l’amo estava content dels segadors, quan els anava a veure al camp els convidava a fumar una pipada de tabac i a reposar un moment de la dura feina.

En lloc de begudes més aviat fan fumades, car ordinàriament, quan tenen set, beuen aigua que els facilita s’aiguera; només dues o tres vegades beuen aiguardent. Quan el segador major creu que la gent pot estar cansada els convida a fumar amb el crit de: «Foc!». Els segadors s’asseuen i l’aiguera els dóna la pipa, que ella mateixa cura d’omplir amb tabac de pota o de pagès, procedent de Menorca, el qual sol formar part del companatge i que, per tant, paga l’amo. L’aiguera dóna a cada segador la seva bossa amb tot el menester per a encendre la pipa, ja que fins ara els segadors baleàrics no empraven llumins i se servien encara d’esca i de pedra foguera, que, junt amb l’altre utillatge necessari, guardaven dins d’una bossa de pell. Una graciosa corranda ens descriu el conjunt de l’utillatge de fumar.

Dinaven, si fa no fa, un semblant com per esmorzar. Abans de començar a menjar, l’escarader major deia un parenostre, i, quan l’havia acabat, l’imitaven els altres segadors. A les tres, l’aiguadera anava repartint aigua als segadors amb l’escudella. A les cinc, feien un berenar de pa, formatge i enciam amanit. A posta de sol, s’hi dirigien altra vegada, es descobrien, s’agenollaven i deien tres avemaries i un glòria i li donaven les gràcies per haver pogut fer una bona segada amb pau i tranquil·litat. Treballaven encara una estona més. Sopaven a taula amb tota la gent de la casa, amos i servei. El sopar era frugal: sopes amb llet i res més. Finit el sopar, feien un ball que durava fins a les onze de la nit, hora en què se n’anaven a dormir, per tornar-se a llevar a les tres i començar la jornada.

Els segadors tornen a la casa de l’amo en dues colles, una d’homes i l’altra de dones, un bon tros separades; la dels segadors va al davant. El fadrí més garrit sol deturar-se a ballar sol enmig del camí, en tant els companys segueixen llur via. Mentre aquell espera l’arribada de la colla de les dones salta i guimba de manera esbojarrada i sense concert. En arribar les fadrines treu a ballar la que més li plau, i, agafats ambdós de mans, salten i volten tan com poden, enmig de la gatzara i les riallades dels companys, i hom creu que com més avalotadament accionen, més pròspera i gran serà la collita vinent. Solen ballotejar al so de cançons d’aire alegre que canten els mateixos ballaires, de les quals donem una per mostra.

Fou costum que entre el segador i la segadora més eixerits entaulessin una competència per veure quin dels dos corria més i arribava més aviat a la casa quan retiraven a la vesprada. Els concursants s’alleugerien força de roba; segons deien, per anar més lleugers, però originàriament el sentit devia ésser tot un altre. Com que generalment ells eren més forts que elles i per això, si haguessin corregut junts, sempre haurien guanyat, donaven avantatge a la companya, que sortia primer un espai de temps fixat per la colla, la qual actuava de jutge de la cursa. Curses d’aquest gènere encara estan avui en ús com a cerimònies màgiques per a facilitar el creixement dels vegetals. Sol córrer una parella completament despullada.

En arribar el rem a la casa, l’amo, o la mestressa, iniciaven el rés del rosari, que passava tota la colla. En acabar donaven les gràcies per la bona feina del dia, i de seguida el pareller major encenia el foc de la llar, enmig de la qual penjava la perola d’aram amb el recapte del sopar.

El dissabte feien durar el ball més estona. El diumenge, de bon matí, anaven a missa; en tornar esmorzaven i se n’anaven a dormir. A migdia es llevaven, feien un bon dinar, i a la tarda feien un gran ball amb tota la gent de la casa. Llurs familiars els enviaven un paner de bones viandes, que cada un d’ells rebia amb goig i alegria. Tots celebraven l’arribada dels paners, i la setmana vinent, a l’hora de les begudes, es menjaven llur contingut entre tots i en comú, a raó d’un paner cada dia.

Generalment es fixava un dia per acabar l’escarada, i si, per error de càlcul o per qualsevulla circumstància, no podia acabar-se aquell dia, calia llogar d’altra gent a jornal o com fos. Entre els escaraders de les possessions s’entaulava un peu de competència per tal de veure quina seria la primera en acabar. El darrer dia tots s’afanyaven tant com podien. Quan uns estaven llestos, prenien unes banderes, que ja hi havia expresses per a aquests casos, i anaven amb aire de triomf vers els de la possessió que encara no havien enllestit i els aporrinaven amb crits de «Porro! Porro!». Quan tots estaven llestos, organitzaven un ball a la clasta més espaiosa i ballaven totes les colles en comú.

El segador curt de feina és qualificat de s’ase de sa segada i cobra una part menys de jornal que els altres. Quan, en segar, els companys de cada costat li avancen els talls i el deixen enrera, tallant-li el pas, diuen que l’han encorralat i li criden: Ja hem tancat l’ase al corral, i és motiu de burla i de riota per part de tots. Com que va a la saga, gairebé sempre sol ésser el qui talla les darreres espigues. Els companys li diuen que ha quedat ase i a voltes li pugen a coll-i-be i es fan passejar pel camp.

Quan els segadors d’una possessió acaben la sega abans que els d’una altra de veïna, els van a plantar bandera. Cerquen la canya més lletja que troben, i lligueu al cim un drap ben brut, la van a plantar al camp veí enmig de grans riallades de burla i s’ofereixen per ajudar-los. El cas és pres a voltes com un repte i ha donat lloc a baralles i disputes.

L’àpat solemnial de la sega era anomenat bogiot, equivalent a ninot, potser en record de temps en què era presidit per alguna figura que degué representar la divinitat de les messes, transformada en un simple ninot amb el lliscar del temps.

Havia estat costum donar una ovella a la colla dels segadors perquè se la mengessin en l’àpat solemne del final de messes. Ja des de molt temps abans hom l’escollia i a voltes la marcava per determinar ben bé quina era. Els pastors la feien objecte de més bon tracte que a la resta del ramat. Era corrent que, en passar el bestiar per vora dels camps en sega, els segadors els recomanessin un bon tracte per la seva ovella. Enllestida la feina anaven a oferir la pell de l’ovella com a caritat i en profit del culte a la Mare de Déu.

Abans de matar l’ovella, les fadrines que intervenien en la sega la ben adornaven de cintes i llaços i la feien passejar per tot el camp, encara no segat del tot, puix que hom feia la cerimònia el dia abans d’acabar, el vespre del qual hom matava la bestiola per tal de poder-se-la menjar l’endemà per dinar. Hi havia cases que guardaven uns quants talls, els salaven i, pel sembrar, els donaven als parellers que llauraven, creguts que els donaven braó per a fer el solc més profund i que el sementer anava més bé.

El diumenge després del que seguia al de l’acabament de la sega, els escaraders, reunits en colles, anaven al santuari més immediat per donar gràcies a la Mare de Déu o al sant que s’hi venerava pel favor que els havia dispensat de poder acabar les messes amb goig i alegria, pau i tranquil·litat. Pel camí deien el rosari. Quan havien complert amb l’Església, feien un gran ball anomenat de les acaballes.

Generalment només hi prenien part els escaraders o treballadors a preu fet; els jornalers i mossos llogats tot l’any no solien intervenir-hi. La segadora més garrida de la colla ballava amb una ampolla d’aiguardent al cap. Era de rigor que no perdés cap dels punts de la dansa i que en ballar no atenués l’acció per a res. Si li queia i se li trencava, era motiu de burles i riota per part dels companys. Binisalem havia estat el punt on la festa havia conservat més tipisme. Modernament els balls que es ballaven eren els corrents i comuns, però en temps antic sembla que s’havia fet un tipus de dansa especial.

De retorn de la visita al santuari anaven a casa de l’amo a cobrar la feina feta. La soldada dels escaraders solia ésser de deu lliures, i la de les escaraderes, de cent sous, és a dir, de la meitat. L’escarader i l’escaradera majors guanyaven una mica més que els altres.

A Menorca, com que el segar era la feina més ben pagada, per les messes molta gent d’ofici es lliurava a la sega. L’amo feia de cap de colla. Sempre es posava al cap del rengle i era el primer de rompre a segar i de començar el tall; l’amo pagava el pa i la carn, que sempre solia anar a dojo. Cada dues hores feien una fumada, i a mitja tarda, la bereneta.

Com ja hem dit, moltes de les cançonetes mallorquines de segar fan referència a la feina i als costums que es mouen al seu entorn. En transcriurem unes quantes que ens ajudaran a formar concepte sobre aquest moment tan interessant, dins de la vida rural, en el costumari baleàric.

A l’entorn de les messes, com de tot allò molt important per ell mateix i una mica complex de desenvolupament, havien sorgit tot un seguit de curioses creences, preocupacions i contarelles interessants de tenir en compte.

El pa és sagrat i beneït per Déu Nostre Senyor. Tothom qui en menja, almenys una vegada a la vida se l’ha d’haver guanyat amb la suor del seu front. Per això hom creu que el qui no ha segat almenys una vegada no pot entrar al cel. Diuen que antigament, quan la gent complia més els preceptes de la tradició, tothom segava poc o molt, si més no una vegada a la vida. El Papa i el Rei havien de segar; i darrera d’ells tots els altres mortals. Era bo que seguessin tot un dia, però ho havien de fer com a mínim fins que suessin. Així feien honor a la paraula divina que mana que hom es guanyi el pa amb la pròpia suor.

Pel Bergadà els fadrins, abans de demanar la mà d’una donzella, havien d’haver anat almenys una vegada a segar. Si no en sabien no es podien casar, puix que no se sabien guanyar el pa.

És creença que els volants, quan són dolents, no poden ésser llençats ni emprats per a altra feina. Se’ls ha d’enterrar, puix que si se’ls desconsiderés o apliqués a un altre ús, el qui ho fes cauria en gran desventura i contrauria un mal que cap remei no li podria guarir.

Hom creu que quan el mànec de l’arada es fa malbé no pot ésser cremat ni emprat per a cap altre ús. Cremar una eina de treballar la terra o qualsevol dels seus elements porta gran desventura, i hom diu que l’ànima del qui el crema no pot entrar al cel.

Diuen que, en general, les eines de treballar la terra no fan mal, i si arriben a fer-ne, mai no és en la proporció que ho faria qualsevol altra eina o objecte. Cop per cop, el d’una eina de pagès mai no és tan intens ni dolorós. Per a guarir el cop d’una eina de conreu no s’ha d’actuar damunt del mal, sinó damunt de l’eina. Hi ha diversos conjurs, destinats a comminar les eines i a reprovar-los llur acció perjudicial, per efecte dels quals les eines mateixes retiren i desfan el mal que han fet.

Probablement que hom havia practicat cerimònies dirigides als arreus i eines per tal que fessin bona feina i qui sap si perquè no ferissin ni fessin mal al qui les manejava. En un sagramental del segle XII pertanyent al monestir de Sant Pere de Roda figura una oració per a beneir la falç.

Pel Vallès creuem que el blat i les eines emprades per a segar-lo són molt sentits, que no se’n pot parlar malament ni referir-s’hi en termes de menyspreu o despectius, i molt menys encara maleir-los, puix que se’n deriva una gran desventura, car hom maleeix el sant pa de cada dia i les eines que ens ajuden a obtenir-lo. Quan hom sent parlar mal del blat sol dir:

Conta la llegenda que abans, per a segar, tallaven les espigues amb unes tisores i d’una a una. La feina era llarga, laboriosa i pesada. Uns segadors que van venir d’unes terres molt llunyanes van portar volants. Els primers que els van veure no se’n sabien avenir i els feia l’efecte que eren unes menes de serps que rosegaven i tallaven les espigues així que s’hi acostaven. Un d’ells va tocar-ne un, i com que no tenia noció que fos una eina dotada d’un fil tallant, es va fer un tall molt penetrant del qual rajà molta sang. Aquest fracàs va augmentar la prevenció contra el volant i la creença que era una bèstia que l’havia mossegat. Van llançar-lo ben lluny i a cops de pedra van internar matar-lo. Cada vegada que el tocaven, el volant dringava i saltava. La gent, creient que l’apòcrifa bèstia bramulava i es retorçava, encara fugia més del volant i es refermava més en la creença que es tractava d’un animal i no d’un ferro. Qui sap si aquesta tradició pot tenir relació amb la gran aprensió de molta gent per a tocar volants, nascuda de la suposició que tallen als qui no coneixen i que fereixen gairebé només mirant-se’ls. Hom creu també que els talls de volant es guareixen conjurant Feina amb oracions i deprecacions, millor que actuant damunt de la ferida directament. Hi ha diverses fórmules per a conjurar els volants que han tallat algú.

Pel Vallès creuen que cada any grana una espiga d’or. La troba el segador de més virtut i honradesa. El qui la troba resta erigit rei dels segadors, i fins a les messes següents, en què la nova espiga d’or n’erigirà un altre, pot considerar-se com el rei de tots ells.

Hom creu que en cada terme neixen dues espigues especials diferents de les altres: l’espiga reina i l’espiga torta. El segador que té la fortuna de segar la primera gaudeix de gran ventura i la sort li somriu arreu. Al qui ensopega l’espiga torta li succeeix el contrari: la desgràcia el persegueix i cau en malaurança.

Diuen que hi ha blat que cria una pedreta menudíssima, confusible amb la terra, qualificada de pedra molla. El segador que n’ensopega una amb la falç resta amb l’eina esmussada i esguerra tot el que fa. Si la pedra és de les més menudes, la malastruga dura només un dia, però si és grossa, se’n pot ressentir àdhuc tota la setmana.

A la Terra Alta, en algunes partides hi ha petits claps o porcions de terreny que hom creu que no es poden conrear perquè són del llop, i d’ací que les anomenin llobades. Si per descuit hom les sembra, no es poden segar i hom ha de deixar que les espigues es malmetin, car del contrari el llop, que com a amo del terreny ho és del fruit que s’hi fa, se’n donaria per ofès i per perjudicat i deixaria caure tota la seva fúria damunt dels ramats i dels conreus de l’amo del camp que no li havia respectat allò que és seu. Com hem dit en la pàgina 670, volum I, hom havia vist en el llop, i més encara en l’ós, la personalitat del geni de la vegetació. És possible que aquest llop abstracte recordi algun geni de la terra i dels vegetals, i que les llobades i els fruits que hi creixen constitueixin la resta d’antics sacrificis o tributs.

A Sant Feliu de Boades era admesa entre segadors una gran llicència en el parlar. Bromejaven de paraula amb les lligadores de manera atrevida sense que elles es molestessin, sinó ben al contrari, semblava que el parlar així els era agradable.

A Pauls de Brai creien que el renegar afavoria la bona marxa de les messes; per aquesta raó, durant les feines del segar i del batre, la gent en general, i sobretot els qui hi intervenien directament, renegaven a desdir. Sembla que els renecs originàriament anaven destinats a espantar els esperits malèfics i a desfer maleficis i encisos.

Hom creu que mentre dura la sega no es pot anomenar per res el diable, puix que si se l’anomena es presenta i desbarata tota la feina. Hom creu així mateix que crema el blat i es perd la collita. Conten que una doneta que tenia uns grans bladars es dolia de no trobar segadors i va demanar que se n’hi presentés algun, baldament fos el diable. Al punt se li van presentar tres jovenassos que s’avingueren a tots els tractes que els va fer i que li segaren el camp amb un tancar i obrir d’ulls. La dona va veure que tenien peus de boc i les mans forçades. Davant d’això, tota va esparverar-se i va comprendre amb qui se les havia. A l’hora de pagar-los va treure una imatge del Sant Crist i els diables van fugir cames ajudeu-me.

Pel Bergadà creuen que hom no pot fer foc al camp mentre duren les messes, ja que el diable se n’aprofitaria i lo abrandaria amb un no-res.

Durant la sega no pot anar al camp cap dona vella, i durant la batuda tampoc no pot anar-ne cap a l’era. Si n’hi anava alguna s’esguerraria la collita de l’any següent.

En començar a segar, hom ha d’evitar fer-ho pel costat de tramuntana, puix que porta mala ventura.

Igual prevenció ha d’observar per la batuda i per la llaurada.

Hom creu que els segadors esquerrans porten malastrugança i que esterilitzen el camp, motiu pel qual l’any vinent no lleva i les llavors que s’hi sembrin seran follades i no arrelaran.

Els segadors de la Terra Alta creien que havien de portar obligada-ment faixa vermella i que del mateix color havia d’ésser la cinta del gran barret de palla amb què es resguardaven dels raigs batents del sol. Mostraven el pit nu a l’acció de l’aire i del sol.

Els prodigis de la sega vertiginosa s’obtenen per l’ajut d’uns éssers infinitament menuts, tant, que en caben moltes dotzenes de milers dins d’un didal. No tenen altra missió ni facultat que la de treballar a la desesperada i amb una rapidesa mai no somniada. Estan sempre a les ordres i sola la veu del qui els posseeix, disposats en tot moment a fer les obres més grans i portentoses que hom els demana. Segar un camp, per ells, és cosa tan senzilla que resulta comparable a no haver de fer res. Així que hom acaba de manar-los una feina, tot suats i adelerats de tan de pressa que l’han feta, ja demanen amb gran daler una altra feina, la qual, per extraordinària que sigui, la tenen feta tan bon punt com l’amo els l’ha acabada de manar, i prestament en demanen més. Hom ha d’ésser prou amatent per a dir-los que se’n tornin a la capsa o estoig on hom els guarda, car del contrari, irritats per manca de feina, matarien l’arno sense pensar-s’hi gens. Aquests éssers, que vénen a ésser com una mena d’escarabats o de mosquits, són anomenats maneirons a bona part de la Catalunya occidental; a l’Urgell els diuen familiars o familianos, nom que també els és aplicat enllà de la carena pirinenca, fins al Cantàbric. A Cerdanya els anomenen petits. Generalment hom els guarda dins d’un canó d’agulles o dins d’una capseta de tabac de polsar. Els segadors, que fan prodigis amb llur ajut, els porten amagats dins d’una esquerda del mànec de la falç, la qual fan córrer mil vegades més de pressa que el llamp. Quant a la seva adquisició, hom conta que una vegada un gran senyor, acompanyat d’un criat, anava de camí; va tenir set i va aturar-se a beure a una font. Per tal que en ajupir-se a beure no li caigués a la naquera la capseta dels maneirons que portava al damunt, va deixar-la damunt d’una pedra del costat de l’aigua. Un cop hagué reposat seguí la seva via i s’oblidà d’agafar la capseta dels maneirons, que va trobar i agafar el segador protagonista de la contarella. Pel Pallars diuen que els qui tenen maneirons han de portar obligadament corbata vermella perquè així ho desitgen aquests personatges. Per aquest detall resulta fàcil de saber qui en té.

La veu popular explica de subjectes, tinguts per bruixots, que havien fet colles de segadors i que havien obtingut grans resultats en la feina, ajudats per arts de meravella i d’encís. És popular la rondalla d’un bruixot que va llogar una gran collada de gent. Va presentar-se a demanar feina a una casa que tenien uns camps immensos que es perdien de vista. L’amo, en veure aquella gentada, els va llogar portat per aquell refrany que diu que:

En tot el dia no van tocar feina i se’l van passar parlant i bromejant. L’amo, enutjat i amoïnat, cap al tard va reptar el capità perquè no havien fet res. Aleshores es va posar a segar el cap de colla sol i en una estoneta va tenir segat tot el camp, el qual tota la colla no hauria pogut segar en una setmana. Per ponderar l’extensió del camp i la rapidesa del segador, hom diu que aquest va acabar de segar-lo abans que l’amo tingués temps de donar la volta al camp muntat a cavall. L’amo va preguntar al segador quan li havia de donar per paga. El segador li contestà que tirés una garba enlaire. Així ho va fer aquell, i la garba se’n va anar cap al cel volant com si tingués ales i no la van veure mai més. Hi ha indrets on diuen que el segador es passa el dia esmolant les eines, i en d’altres, que s’entreté adobant-se les espardenyes.

Dels camps segats per mal art no en resulta res de bo. Conten d’un segador bruixot que ell mateix va aconsellar a l’amo que tragués tot el blat del camp, perquè si no el treia se li cremaria. Com que es va fer tard van deixar-ne quatre o cinc càrregues al camp, i l’endemà no hi van trobar res. Hi ha hagut camps segats així que mai més no han llevat, de manera que s’ha perdut la llavor que hi han sembrat.

Conten d’un segador que era bruixot i tenia part amb el diable. Va fer colla de segadors i va llogar-se per a segar un camp tan immens, que la vista s’hi perdia. Va passar-se tot el dia adobant pipes per a tots els companys, que, mig ajaguts, no feien sinó fumar. L’amo, furiós, va presentar-se cap al tard al camp disposat a discutir l’afer amb el cap de colla. Aquest es va treure un flabiol de la butxaca, va posar-se a sonar, i al punt les falçs i els volants, tots sols, van posar-se a segar amb tanta llestesa que al cap d’una estona no restava en tot el camp ni una espiga dreta. El blat segat, ell tot sol, s’empilà i lligà formant garbes que, al so del flabiol, van posar-se dretes i van ballar una gran sardana al voltant dels segadors, que no paraven de riure i de fumar. L’amo, tot espantat, va creure que allò era art del dimoni. Va córrer a l’església a cercar el senyor rector, que va venir de seguida amb la caldereta de l’aigua beneïda i l’hisop. Quan van arribar al camp no hi van trobar res, ni segadors ni garbes. Aquell camp va restar estèril i mai més no hi va créixer cap mena d’herba.

Per la Vall d’Hostoles era molt popular una cançó, que hom cantava amb ritme de sega, narrativa d’una segada prodigiosa efectuada per uns dimonis. Diu així:

Aquesta tradició es troba molt estesa com a rondalla, aplicada a diverses feines allunyades de la sega i localitzada en diferents indrets.

Segons el nostres avis, les coques i altra pastisseria destinada a l’església només podien ésser farcides i adobades amb mel, que és l’únic requisit de sentit diví fet obrar personalment per Nostre Senyor per les abelles, i d’ací que la collita del pa i el crestat de les arnes siguin simultanis com diu la parèmia:

A Su i a Cardona creuen que durant el temps de les messes totes les herbes cobren virtut, i, més que cap altra, les que creixen en els camps que hom sega. Aquest do és especial per als segadors, per tal que amb qualsevol herbeta es puguin guarir si es fan mal o si es troben malament. Els pobles antics tenien la mateixa creença i suposaven que la divinitat del gra els comunicava do diví per a beneficiar els segadors. Quelcom d’aquest sentit recorda la creença en la virtut de les herbes mentre Jesús és al monument.

Pel Vallès creuen que les marietes, els graciosos i acolorits coleòpters, són l’ànima del blat i que hom les ha de respectar, puix que matar-les perjudica els conreus i fa minvar la collita. Probablement que en d’altres temps aquesta creença degué estar més estesa que avui i és molt fàcil també que sigui l’origen del respecte i semiveneració que hom sent per aquest petit insecte.

La mainada arrenquen tiges de blat, les tallen de manera adient i en fan petits sonadors que generalment qualifiquen de caramelles. Per la Plana de Vic creuen que aquella musiqueta infantil, suau i simple, afavoreix la sega, i per aquest motiu veuen amb bons ulls que la quitxalla campegi pels bladars i faci caramelles.

A Peralada, especialment els nois, feien nununs amb una palleta, proveïda d’un tallet a un extrem, que en bufar produïa un so dolç i monòton, la pintura onomatopeica del qual va donar origen al nom d’aquest instrument incipient. Els infants traçuts arribaven a assolir una petita varietat de sons tocant alhora tres nununs de llargada diferent, fets amb altres tantes palletes desiguals de mida. La mainada empordanesa deia que cridava el blat de l’any que ve, i la gent, sense creure-ho, veia amb bons ulls aquest entreteniment infantil, que bé podia recordar alguna pràctica de caient màgic.

Per tal que el sonador es fes bé i l’espiga sortís sencera i perfecta la mainada de l’Urgell cantava:

Per les terres ordieres de la Segarra, la quitxalla, vers el començament del juny, voltava pels ordiars per fer la simbomba, Agafaven tiges ben revingudes i les fregaven amb els dits mig mullats, que feien córrer amunt i avall tot cantant:

Creuen que aquesta cantarella fa créixer l’ordi i esquiva les cuques i les males herbes que el neulen. Ja tenim dit que la simbomba i d’altres estris semblants havien format part de diverses cerimònies de caràcter ritual, de les quals possiblement el costum de la quitxalla segarreta pot ésser una romanalla.

Un indici de la creença subconscient en l’existència del geni del blat el trobem en els crits que fan els segadors quan seguen el darrer blat i en els noms que donen a les darreres espigues. A Pessonada, quan els segadors acaben un camp, alcen una gran cridòria: «Fui, Peret, volta’l!; fui que t’agafen!». Van voltant el blat en rodona i el seguen així fins que han acabat. Hi ha crits que encara precisen més: «Ací hi ha la cuca! Anem a matar la cuca!». És molt interessant el qualificatiu de boc que hom dóna al darrer blat a Gósol i a Jorba, i el de bocarrot a Samalús i a Sant Pere de Torelló. La darrera mola és qualificada de cabra a Samalús. A Solsona, si un segador es deixa passar al davant pel qui treballa al rem del seu rostat i aquest té temps de tallar-li el blat al seu davant, restant-li només una mota estreta per segar, li crida «T’has de menjar el boc, ara!». A Samalús, al segador que enllesteix darrer la feina, li criden: «T’has quedat boc!», i li fan: «Be! be!». Són d’una valor extraordinària totes aquestes dites que semblen personificar en el boc l’esperit del blat.

Hom considera el boc com un dels animals de més força genèsica. És possible que sigui per aquesta raó que hom relaciona aquest bor amb l’esperit del blat, que hom s’imagina de gran vigoria generadora, per tal d’assegurar plenament la reproducció i amb ella la seva perpetuïtat. Si no fos així, no es comprendria la confusió del geni del blat amb el boc, que en la cultura popular d’arreu dels pobles mediterranis és considerat com el símbol del dimoni, el qual tant d’interès hom té a allunyar del camp perquè no desbarati les messes. Podria ésser que l’aparellament dels conceptes del geni del blat i el boc formi part de la mitologia indígena anterior a les influències foranes que agermanen el boc amb l’esperit del mal, i que el bocarrot dels segadors sigui, per tant, autòcton.

Resulten molt remarcables unes pintures neolítiques de la Cueva de los Letreros de Vélez Blanco, a Almeria. Entre bocs i cabres hom veu un home amb careta o màscara de boc i un altre de ben gros, amb igual disfressa al cap, que porta una falç a cada mà. Sembla evident que representa algun personatge important: un sacerdot, un màgic o qui sap si una divinitat de la sega, representada amb els seus atributs.

Poden encloure el mateix concepte, també, el costum referit d’engegar un gall per damunt del rostoll una vegada enllestida la sega, la seva mort per diferents procediments i l’expressió de matar el gall emprada per bona part de l’alta muntanya ponentina per indicar la fi de la sega. El gall, com el boc, es considera posseït d’una força genèsica excepcional.

L’home de l’edat de pedra creia que un esperit donava vida al blat i feia abundosa la collita. Creia també que quan es segava el camp el geni és refugiava en les darreres espigues que restaven per a segar. Sovint prenia la forma d’un animal. El qui podia apoderar-se’n no sols assegurava el rendiment d’aquell camp, sinó a més la riquesa, prosperitat i abundor de la seva llar. Potser les curses en la feina i els contrapunts responien al desig de voler segar el darrer blat.

Tots aquests costums conserven el record de quan el darrer blat era considerat com el receptacle d’un geni o esperit que el feia fructificar i que mereixia un culte especial, precursor dels tributs que més tard foren dedicats a la Mestressa dels Blats, coneguda pels pobles antics amb els noms de Demèter o de Ceres.

La religió de les divinitats agràries i la seva litúrgia es troben molt esborrades i confuses pels pobles mediterranis; per les terres del centre d’Europa se’n conservaven encara abundants vestigis a la primeria del present segle. Era corrent la veneració de l’anomenada mare del blat, que venia a ésser com el geni femení d’aquesta gramínia, succedani de Demèter i Persèfona, deesses del blat entre els antics hel·lènics. Aquest geni, sempre femení, era personificat de diverses maneres: a voltes per una garba que cobrien amb vestits de dona i que feien tema de distincions i festeigs, garba que venia a recordar la nostra garba de la mestressa; altres vegades era figurada per un ninot i també per una minyona. Podríem aportar abundosa documentació estrangera del profús costumari de les festes de fi de sega que ofereixen detalls interessants quant al culte al geni i a l’esperit del blat, però no escau al caràcter de la present obra aprofundir massa sobre aquest tema, que no deixa d’ésser un de tants dels tractats en el present calendari.

Dels conreus i dels fruits del mes de juny en trobem els següents proverbis:

És temps de birbar i entrecavar. En molts indrets és feina pròpia de dones. Solen treballar a jornal, i en les contrades vinateres és costum que a més se’ls pagui el vi.

Al Bergadà observen les capces del manxiulot o baladre i, si espleten bé, ho tenen per senyal de bona collita de patates i de blat.

És el moment més bo de l’any per a empeltar tota mena d’arbres fruiters:

Vers aquest temps per les terres magres on la cria de bestiar no tenia importància, i per tant no comptaven amb fem per a adobar la terra, començaven a fer formiguers o boïcs. Feien feixos de llenya i d’herbes dolentes i els deixaven estar uns dies al camp per tal que s’hi encauessin animalons nocius a l’agricultura, en especial formigues i rèptils. Cobrien el feix ben bé de terra i deixaven només un forat, generalment arran del sòl, per a poder-hi calar foc. Un cop encesa la llenya, el tapaven. Calia vigilar la pira per tal d’anar-la tapant per allí on la terra s’escorria o bé el foc es feia pas. Hom solia fer boïcs en gran nombre i es passava tot el dia recobrint-los i vigilant-los. Era feina entretinguda i hom tenia el costum de cantar i més encara xiular. Al Penedès havia estat típica la tonada que transcrivim més amunt. Arribat el vespre, hom tapava ben bé les piles a fi que cremessin tota la nit. L’endemà hom desfeia els formiguers. Aquella terra constituïa un bon adob i hom l’escampava pel camp abans de sembrar.

Les contrades alleres del Penedès i el Gironès vers aquest temps enforquen els alls. Sol ésser feina femenina que aplega bastantes dones, les quals, ahir més que avui, es lliuraven a cantar, per tal com la feina és ensopida i monòtona. Solien cantar tantes cançons com se’ls acudien, però pel Penedès en cantaven una de curta extensió melòdica i literal que responia a l’acció i al ritme de la feina i que era pròpia de l’enforcar.

El tipus general dels fores és de dues cames, cada una de les quals té dues tires de vint-i-cinc cabeces cada una; un forc, per tant, consta de cent cabeces disposades en quatre tires i dues cames.

És el temps de les migdiades o sestes a l’ombra i lluny del sol:

Pel juny arriben els falziots, que la gent té pels marits de les falzies. Són els senyors de les orenetes, i així com les falzies vénen a vigilar el comportament de les orenetes, els falziots vénen a veure què fan les falzies.

Per aquest temps les guatlles volten pels camps i observen les messes, i quan canten diuen l’estat del blat. Abans de la sega canten:

Quan és segat alteren llur cant i diuen:

I per la batuda repliquen:

Ara és també el bon temps per a caçar-les. Aquest ocell fa el niu a terra, entre les espigues, i no es mou dels sembrats. Hom estén damunt del sembrat una xarxa molt fina, de forma quadrangular, qualificada de filat. Hom reclama les guatlles amb un estri especial anomenat botet, fet amb un os de conill o de colomí, al final del qual hi ha com una bossa llarga i prima, semblant a una didala de segador. Dins de la bossa hi ha uns quants pèls torrats al foc, perquè s’endureixin i prenguin una forma d’espiral que els permet fer l’ofici de molla. Hom prem la bossa o botet de manera especial i produeix un so que imita molt el cant de la guatlla mascle. Les femelles en sentir-lo, cregudes que les criden, deixen el niu i tresquen per entre les espigues. Quan hom creu que ja n’hi ha una sota del filat, fa soroll per espantar-la, i l’ocell tracta de fugir i es troba embolicat en el filat.

Abans de la sega és el gran temps per a caçar també perdius. Solen freqüentar els camps de blat i d’altres cereals per tal de menjar-se el gra. Hom para llaços en els bladars, ben dissimulats entre les espigues. Aquests llaços solen ésser fets amb pels de cua de cavall blanc o de porc, per tal que per llur color no destaquin d’entre el blat.

La gent creu que el cucut fuig així que veu la primera garba. Conta la tradició que el cucut era vell, vell i no havia pogut tenir el goig d’un fill. Amb penes i treballs va aconseguir tenir-ne un que era la seva joia i que se l’estimava com a la nineta del seus ulls. Però heus aquí que una carreta tota carregada de garbes va aixafar-lo i el va matar. I per això tan bon punt veu una garba se li desperta el dolor de la pèrdua del fill estimat i fuig desesperat per evitar aquella vista que li és tan ingrata.

Per aquest motiu el refrany, tot recordant el cas, ens diu:

Un entreteniment de la quitxalla de pagès, vers aquest temps, era anar a des-encauar bufons o rats bufs, servint-se d’un instrument anomenat galindó, mena de flabiol de vares de factura infantil. Es feia d’escorça de figuera en saba, de la qual tallaven una branca i en feien desprendre l’escorça de la fusta, semblantment com per a fer flautelles, segons tenim explicat en la pàgina 640 del primer volum. El tronc després del canó feia l’ofici de vara, fent-lo pujar i baixar rítmicament amunt i avall del flabiol, amb el qual feien un so petit que devia resultar ingrat als bufons, ja que en sentir-lo sortien de llurs caus i se n’anaven corrent enllà, deixant darrera seu una estela damunt de l’aigua molt del gust dels infants. Aquest instrument, més perfeccionat i a mida d’home, era emprat especialment per ballar.