DARRER DILLUNS

A l’Alt Empordà tenia lloc l’aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Requesens. Era conegut per l’aplec de la tramunta, perquè, segons el dir popular, els figuerencs, i tota la gran gentada de l’alt Empordà que els acompanyava, anaven a cercar la tramuntana, per tal que, amb el seu buf sa i rabent, fertilitzés els camps, fes fugir els mals humors i les plagues que atacaven els homes, els animals i els camps, i assegurés la salut de la gent i del bestiar, i les bones collites, que allunyaven la fam i la misèria. Segons la veu popular, l’any 1612 es produí una pesta terrible per tot l’Empordà. La gent moria com a mosques, les fonts s’eixugaven i els fruits es neulien i es tornaven carbó. Semblava que el món s’anava a acabar i que tot corria cap a la fi. Els figuerencs es van encomanar a la Mare de Déu de Requesens, per tal que els ajudés en aquell trànsit desesperat. I heus aquí que un dilluns, que, segons uns, fou el darrer de maig, i segons d’altres, el primer de juny, va despertar-se una tramuntana molt fresca, que va esquivar els mals aires en tres dies, i que va tornar la salut a les llars, a les quadres i corrals i als camps de conreu. I, en record d’aquesta gràcia, tots els anys la gent anava fins a l’ermita de Requesens, perquè la Mare de Déu li fes la gràcia de fer tornar la tramuntana salutífera i vivificadora.

Curava de l’organització de l’aplec la confraria de la Puríssima Sang, de Figueres. La celebració no era fixa i oscil·lava entre el darrer dilluns de maig i el primer de juny, per raó de la discrepància de la tradició, a què ja ens hem referit. Sempre, però, començava en dilluns i acabava en dimecres, puix que durava tres dies. La vigília, s’encenien grans fogueres per Lola la població i pels llocs alterosos dels voltants, per tal que poguessin ésser vistes per la gent de la rodalia i que haguessin esment de la proximitat de la festa. El dia d’aquesta, de bon matí, hi havia un gran repic de campanes i una funció solemne a l’església, després de la qual sortien les autoritats amb la clerecia, i, acompanyats dels confrares de la Sang i d’una multitud de persones, s’encaminaven can a l’ermita. Per tots el pobles on passaven els sortien a rebre les autoritats que acompanyaven els figuerencs fins al final del terme, i, moltes vegades, s’afegien a la comitiva, seguits de molts veïns i devots. En arribar al santuari, era ja hora tarda, i acte seguit, per compte de la confraria de la Sang, s’encenia una gran foguera, que es veia des de gairebé tot l’Empordà, per la qual hom feia saber a tota la contrada el compliment del vot i la bona arribada de les autoritats de Figueres al terme de llur viatge. Moltes poblacions responien encenent d’altres fogueres en indrets alterosos, des dels quals fossin ben visibles, per indicar que s’adherien a l’acte i que celebraven joiosament que fos complert.

El dimarts era celebrada una funció solemne davant de la imatge de la Mare de Déu de Requesens, damunt de l’altar de la qual els confrares havien dipositat la relíquia de la Sang, que havien portal de Figueres i que havia presidit la comitiva. Acabada la missa, els confrares repartien branquetes de boix grèvol a tots els romeus i, especialment, a les autoritats de tots els pobles que hi havien concorregut, a les quals donaven les branques més grosses. Cap al tard, la gent cantaven els goigs, a cor, amb gran solemnitat i reverència.

El dimecres, després de la funció religiosa i d’altre cant dels goigs, la comitiva emprenia el camí de Figueres, i pel camí anaven tornant a llurs pobles les gents que s’hi havien agregat a l’anada. En arribar a Figueres, hom encenia una gran foguera als afores i vers l’indret per on tornava la romeria, per tal de saludar els qui arribaven.

Antigament els romeus portaven la barretina dreta, car és creença estesa per l’Empordà i per la Garrotxa que dur la barretina dreta crida la tramuntana. Perquè es mantingués tesa se l’omplien de palla o d’herba. Hom diu que la tramuntana surt d’un forat perdut entre el bosc. La gent de les contrades veïnes al santuari de Requesens, en anar pel bosc aquests dies, més que la resta de l’any, procuraven esbarriar la brosta i el bosquim que encatifa la boscúria per tal de destapar el forat de la tramuntana i facilitar-li el pas. Hom diu que aquest forat abans eia tan petit que es podia tapar amb un tap de suro, però va creixent; temps enllà n’hi hauria hagut prou amb un barret de capellà i avui no bastaria una pell de bou.

Aquest aplec va celebrar-se fins a l’any 1868.

Malgrat la veu de la tradició, és molt possible que aquest aplec sigui una supervivència d’algun vell culte a les divinitats paganes del vent. Cal tenir en compte que, en temps romans, a Narbona, hi havia un temple dedicat al déu Circius o Cercius, divinitat que personificava el vent. Atesa la gran preponderància de la tramuntana per les contrades veïnes al massís pirinenc oriental, és possible que en alguna vall de la gran carena fos adorada alguna divinitat del vent. Cal tenir en compte que hom aplica popularment a la tramuntana el nom de Maria, seguit de diferents epítets i qualificatius, com també l’anomena Don Joan de Narbona, en record del culte narbonenc al vent, a què ens hem referit, puix que damunt del vell temple gentílic el cristianisme va aixecar una església dedicada a sant Joan. El nom de Joan, aplicat al vent, és força corrent a casa nostra. La comprensió del sentit etimològic del mot requesens potser podria projectar llum sobre el tema a què ens referim.