DIA 29. SANT PERE MÀRTIR

AQUEST sant era frare dominic del convent de Balaguer i havia exercit el càrrec d’inquisidor general de l’Urgell. Arran de la crema dels convents de l’any 1835 fou trobat el seu segell d’inquisidor en el susdit convent. Aquest segell fou emprat per a encunyar unes hòsties, que la gent del camp posava entre dos paperets perquè es conservessin i les penjava de rams d’oliveres i d’altres arbres, disposades en forma de creu enmig de la qual aplicava els segells. El dia d’avui l’Església beneïa els rams i la gent els anava a posar pels camps i per les vinyes, per tal que les guardés dels llamps i pedregades i perquè fes les collites abundoses i ben plenes. Sant Pere era invocat també perquè afavorís els parts. Els goigs fan al·lusió a aquestes devocions:

Una altra versió dels goigs canta així:

L’oració litúrgica de sant Pere Màrtir al·ludeix la benedicció de rams d’olivera i demana la intercessió del sant perquè allunyi l’esperit del mal i aquest no molesti els habitants de les cases que tenen brots penjats i beneïts, i també perquè aquests rams alliberin de mal temps i dels llamps, a fi que no malmetin els fruits del camp. La virtut benefactora atribuïda als vegetals beneïts avui, durava just un any, que, naturalment, finia avui mateix. Per tal de mantenir la salvaguarda dels camps, calia tornar a fer-ne beneir i plantar-ne de bell nou.

Els rams beneïts guardaven de llamps, de bruixes, de mals esperits i de visites de mala gent. En beneïen totes les cases dominicanes. A Barcelona, el poble acudia amb preferència a l’església de les Beates, que s’aixecava a la placeta i al carrer del mateix nom. Part de fora es feia una fira d’herbes, que era molt visitada. Sortia el sacerdot a beneir-les, seguit de molt de públic, que formava com una mena de processó. Tothom portava rams de romaní, farigola, espígol, fonoll i d’altres herbes populars, ben aromàtiques, que augmentaven lluí virtut ordinària i cobraven força sagrada per efecte de la benedicció. Els rams beneïts eren posats darrera de les portes de totes les cases i dels finestrons de balcons i finestres, per tal que guardessin la casa de bruixes i de llamps i de mals esperits. Concorrien a aquesta mena de processó molts hortolans i pagesos del pla, que feien beneir profusió de rams, especialment de llor i d’olivera. Els penjaven i lligaven amb una canya, de manera que formessin una creu, i els plantaven pels camps i per les terres de conreu perquè els alliberessin de pedregades i dels efectes dels llamps i de la tempesta en general.

Hom també té a sant Pere Màrtir com a advocat de les herbes. La gent creu que les protegeix i les fa créixer, semblantment con es creia de sant Guillem. D’ací que tinguessin a sant Pere per patró els herbolaris, que celebraven llur festa a l’església de les Beates.

La fira d’herbes s’estenia especialment per la placeta de les Beates, pel carrer del mateix nom i cap al dels Mercaders. La gent hi acudia a cercar herbes remeieres, que destinava a fer aigües, olis i vins de remei, i hi anava també a comprar-ne d’aromàtiques per a cuinar.

Els hortolans del Portal de Sant Antoni, que formaven la confraria de sant Abdon i sant Senent, vinculada a l’església del Pi, anaven a beneir els rams a aquesta església i feien tocar una campana, coneguda per la Bruixa, la qual gaudia del do d’allunyar les bruixes que congriaven i menaven les pedregades, per tal que amb el seu so, que se’ls feia irresistible, s’allunyessin dels voltants de la ciutat i no fessin caure llurs pedregades damunt dels horts i dels conreus dels confrares susdits.

Molta pagesia del pla i molta gent de ciutat pujaven a fer beneir rams a l’ermita de Sant Pere Màrtir, que s’aixecava al del del Puig de l’Ossa, part enrera de Pedralbes. Hom creia que els rams cobraven més virtut beneïts en aquesta ermita que en altres esglésies. Les tropes napoleòniques van aterrar l’ermita, i la imatge fou traslladada a la casa de Santa Caterina, del veí poble d’Esplugues, on va conservar-se fins fa una setantena d’anys.

Per les ciutats, on proveir-se de llorer i d’olivera resulta difícil, hi havia qui en venia a les portes de les esglésies on es feia la benedicció. La gent del camp procurava fer-ne beneir prou perquè en sobrés per a poder-ne posar per les entrades i obertures de cases, quadres, corrals, pallers, barraques i tota mena de construccions.

En molts indrets de muntanya, a fi d’augmentar la valor preservat i va de les creuetes, hi posaven enmig una goleta de cera de les candeles beneïdes per la Candelera; a Montmany, de cera del monument de Setmana Santa.

A les parròquies hom celebrava una missa matinal destinada a la benedicció dels rams que els fidels porten. Finida la missa, tots el concurrents solien aixecar els rams enlaire, per tal que rebessin ben bé la benedicció. Finida la funció religiosa, els pagesos anaven als camps i a les vinyes, s’agenollaven, deien una avemaria, feien amb el ram com una creu i la plantaven al camp. Hi havia qui en plantava quatre, una en cadascun dels quatre punts cardinals. A la Plana de Vic la benedicció de l’olivera es feia a punta de dia. Després de la benedicció, feien una processó.

A Agullana, la benedicció s’havia celebrat amb gran solemnitat. Després de l’ofici, sortia una processó pels afores del poble. Beneïen els camps i el terme, junt amb rams i amb pans, que repartien als fidels.

En el Ripollès, diuen, com a Vic, missa a punta de dia i beneeixen rams de diverses menes, especialment d’avet. Els pagesos els planten de manera que envoltin els camps, a cent passes l’un de l’altre. Enmig dels conreus planten un ram i una creu més grossos que els altres, precisament d’avet i de boix. També claven fulles beneïdes en les portes de les cases, en les finestres i en d’altres obertures i molt especialment dalt de la teulada i al cucurull de la xemeneia, que és el lloc preferit per les bruixes per a entrar a les cases.

A Les Lloses, només duen a beneir les branques que formen com una creu, les quals cerquen curosament des de molt temps abans. Les van a plantar als camps, precisament el dia 3 de maig, festa de la Invenció de la Santa Creu. Quan les planten, es treuen la gorra, s’agenollen i diuen tres parenostres. A l’acabament de cada un diuen:

A La Sentiu hi havia una confraria de sant Pere Màrtir, que li dedicava cultes especials per tal que guardés els conreus de tempestes, de plagues i de fredorades tardanes. Les majorales pastaven unes coquetes, de tipus especial, molt ensucrades, enmig de les quals plantaven un brotet d’olivera. Durant la missa eren beneïdes i després les repartien entre els fidels. Als qui havien tingut alguna intervenció especial en la festa els en donaven tota una, i a la resta dels fidels, un retalló.

Per l’alta muntanya ponentina anaven a collir roses de gavarrera i les duien a l’església a beneir. Un cop a casa en feien creuetes i al mig hi posaven una gota de cera beneïda per la Candelera o pel Dijous Sant. Hi havia llocs on feien beneir branques de fruiters florits, especialment de cirerer i de prunera.

El diumenge abans d’avui tenia lloc, al santuari de Montgrony, l’aplec de l’avet. La fadrinalla de Gombreny collia una gran quantitat de branques d’avet i les portava a la plaça del davant del santuari, on el sacerdot les beneïa. De tota la rodalia hi acudia gent del camp, que, un cop finida la funció religiosa, agafaven unes branques beneïdes, feien una almoina i se’n tornaven. Les fulles de l’avet fornien com una creu; la gent de pagès les considera de gran virtut per a esquivar la tempesta i els mals esperits i les prefereix a tota altra per a plantar-les als camps i als conreus, i per a penjar-ne a les portes i a les finestres el dia d’avui. Com que per la baga de Gombreny i de Montgrony els avetars són molt abundants, d’ací que la gent hi acudeix a cercar branques d’avet, que en molts indrets de la rodalia ja fan de mal trobar.

A muntanya, on abunden les boixedes, hom prefereix fer beneir branques de boix, millor que d’altres arbres, perquè sembla que les fulles s’entrecreuïn naturalment.

Hom té també la creença que les branques millors per a fer beneir són les d’olivera i de llorer, perquè són sagrades i esquiven els llamps. Hom creu, en canvi, que les de la noguera i les del roure criden els llamps i, per tant, de cap manera hom no ha de plantar-ne en els camps.

Hom portava a beneir, amb preferència a d’altres vegetals, esparreguera, arç florit i olivera, que hom cremava quan es produïa una tempesta, per tal d’allunyar el llamp. També se’n cremaven per esquivar embruixaments i mals donats. Hom en posava unes quantes fulles damunt d’una pala de la cuina, amb una braseta de carbó, i anava seguint amb aquell foc tols els recons de casa amb la finalitat de fumigar-los i d’allunyar-ne els mals esperits que lli poguessin raure.

Antigament, en molts indrets, abans de plantar les creuetes es descobrien, s’agenollaven i deien tres avemaries.

Al Priorat beneeixen boix; pel Vallès, part del Pla de Bages i la conca de l’Anoia beneïen arç blanc florit. A Balaguer beneeixen polls d’hivern; a Belltall, romaní i farigola; a Isil, salze; pel Bergadà i la vall de l’Hort, avet i teix; a Figueres, mata.

A Ripoll es beneeixen branques de boix; a les Lloses, també branques de boix i, a més, tortellatge i avet. A Agulló beneeixen branques de boix i pans, que es reparteixen als fidels perquè en donin al bestiar.

Pel Rosselló, feien les creus precisament amb branques d’avellaner i amb espigues de blat. L’avellaner, per als pobles primitius europeus, era símbol de la fecunditat. La presència obligada precisament d’aquests dos vegetals pot recordar un ritu antiquíssim, llargament precristià. Cal tenir en compte que l’avellaner i el blat són autòctons de la flora europea, i que no són, doncs, com molts d’altres vegetals, importats d’altres països per efecte de barreges i intercanvis culturals que, encara que siguin molt reculats, representen una fase tardana dins de la pregona vida de l’home.

Era costum recitar una jaculatòria en plantar la creu. La més popular deia:

Pel Bergadà, quan els segadors trobaven entremig del blat un ram dels que havien plantat per Sant Pere Màrtir, segaven el blat del voltant, i el redol que en resultava el deixaven sol enmig del rostoll. Cridaven els companys, entre tres o quatre el voltaven, es descobrien i deien un parenostre, finit el qual feien una bona tirada de vi. L’amo del camp recollia el ram, se l’emportava a casa seva i el plantava damunt de la teulada, al costat de la xemeneia, a tall de parallamps, i creien que allunyava les bruixes i les tempestats i pedregades que d’elles provenien.

A Montmany, quan els segadors, en segar, troben una d’aquestes creus, reposen una estona de la feina. A l’Ametlla del Vallès, quan pedrega i la granissada malmet els conreus, trenquen les creus dels camps a garrotades.

La pagesia del Pla de Barcelona havia portat a beneir una almosta de blat de sementer, destinada a la sembra vinent, que barrejava amb el de llavor, creguda que estenia la seva benedicció a tota la sembradura i a l’acció mateixa de la sembra. Per d’altres terres mediterrànies i romàniques hom atribuïa la mateixa gràcia a sant Blai, que sembla ésser el succedani d’una divinitat gentílica agrària, i feia beneir el gra de sementer el dia de la seva festa.

Sant Pere Màrtir també era invocat contra les bruixes, i hom el reclamava perquè guardés de llur fúria i influència. Els anys en què el dia d’avui s’escau en divendres, el sant se sent més condescendent i tolerant, i, per tant, les bruixes són més perilloses, perquè poden obrar més desimboltament.

A Llofriu els fadrins es disfressaven de bruixa. Es vestien de dona tot malforjats, emmascarats de cara i ben bruts, volent simular velles. Portaven una canya llarga a tall de bastó, adminicle que l’opinió popular creu que mai no desemparen les bruixes. Seguien les cases cantant, bromejant, fent gatzara i captant queviures per a fer un berenar. La gent, i en especial la pagesia, els feien almoina gustosament, creient que així evitaven que es congriessin pedregades. El costum pot recordar una ofrena o un tribut als esperits malèfics congriadors de les tempestes, per tal de propiciar-se llur favor.

La mainada de Prats de Lluçanès jugava amb ballestes fetes amb arcs de fusta i amb sarbatanes de canya; engegava fletxes compostes de tronquets que duien una ploma a un extrem, així com pinyols d’oliva i d’altres projectils semblants, creguda que d’aquesta manera trencava i tallava els núvols i evitava les pedregades. Estava convençuda que com més es divertia amb aquests entreteniments, menys pedregaria a l’estiu.

Pel Ripollès creien que després d’avui no es podia jugar a cartes perquè és art del dimoni, que és el qui desencadena les pedregades. La primera vegada que tronava passat el dia d’avui tiraven tres o quatre cartes enlaire en direcció de la nuvolada, per tal d’esquivar i allunyar les pedregades, i des d’aleshores ja es podia jugar a cartes sense perill de cridar tempestes.

Fou costum estès fer beneir bales de sal obrades pels saliners de Cardona, que portaven i venien els traginers que anaven a carregar sal. Hom les emprava per engegar trets contra els núvols portadors de pedregades, que hom suposa congriades per les bruixes, car la sal és tinguda com a gran antídot per a les bruixes i els esperits malèfics en general.

La pagesia del Penedès observava amb atenció la intensitat dels colors del primer arc de Sant Martí que sortia després del dia d’avui, i creia que si predominava el groc, assenyalava anyada de blat; si el roig, de vi, i si el verd, d’olives.

Avui, per les contrades de muntanya, s’havien lliurat a la cacera i persecució dels talps, tot invocant la protecció de sant Pere Màrtir, considerat com l’assot d’aquests animalons rosegaires, tan perjudicials per als conreus.

Avui celebraven llur festa els paraires i els teixidors del llogarret andorrà de Les Escaldes. L’única indústria de tota la Vall era l’elaboració de la llana, producte de la seva molta ramaderia. Els paraires escaldencs formaven un nucli important i constituïen l’única corporació gremial de tot Andorra, les ordinacions de la qual dataven del 1604, any que les va aprovar el Bisbe de la Seu corn a cap i senyor de la Vall. Avui celebraven una solemne festa religiosa i nomenaven els sobreposats que havien de curar del règim corporatiu i del control gremial per a la legislatura vinent.

Com que sant Pere Màrtir havia estat inquisidor, els oficials i familiars del Sant Ofici, és a dir, els inquisidors, el tenien per patró. El dia de la seva festa no funcionaven els tribunals de la Inquisició, i els processats que per efectes protocol·laris haurien hagut d’ésser jutjats aquell dia, eren perdonats i absolts per efecte d’una suposada protecció del sant. Les persones processades per la Inquisició s’encomanaven a sant Pere Màrtir perquè les fes sortir en bé del trànsit.

Entre gent de mar, és creença estesa que sant Pere Màrtir il·lumina les rutes de la mar quan les naus perden l’orientació i no se saben situar. Només se’l pot invocar en casos desesperats. Mai no deixa d’ajudar als qui el reclamen en casos difícils o molt perillosos. Així que se l’ha reclamat, sorgeix davant de la nau una claroreta, com d’un farell que emergeix de dins mateix de l’aigua i que constantment va corrent i mantenint-se sempre a una mateixa distància del vaixell. Cal seguiria fins que desapareix. Quan es perd, la nau està salvada i conduïda a paratge segur.

Pels voltants del dia d’avui solen revenir les fonts intermitents. D’ací que hom qualifiqui sant Pere Màrtir d’advocat de les aigües folles.

A Solsona beneïen la mare de l’aigua de la font amb una relíquia.

A Caçà de la Selva feien la processó de la primera espiga. La imatge duia a les mans unes espigues de blat verd. Era portada a la processó una relíquia del sant.