DIA 19. SANT GUILLEM DE COMBRET

L’ALTEROSA i feréstega muntanya de Combret del terme d’Arles del Tec, al Vallespir, estava dominada per un drac ferotge i temible que era l’estrall del país i que feia impossible la vida humana per aquelles afraus pirinenques. Sant Guillem va vèncer-lo amb el senyal de la creu i aquelles valls van restar tranquil·les i habitables. Les gents del país deien que el dracàs tenia una llarga fillada i que, mort el parc, segurament vindria algun dels seus fills a viure a la cova que ell deixà deshabitada; sant Guillem, per evitar la presència d’un altre monstre, construí una ermita en aquell paratge i va establir-s’hi, allunyant així tot perill. En la seva vida eremítica, sant Guillem només s’alimentava d’herbetes i de la llet que li oferien dues daines que, esquerpes i fugisseres per a tothom, eren per a ell mansoies i creients. Per tal de cridar les gents a missa, sant Guillem desitjava tenir una campana; un dia va presentar-se a la farga d’Arles i demanà als fargaires, que eren uns descreguts, si li voldrien donar el metall que li calia per a fer una campana. Els fargaires, per treure-se’l del davant, van dir-li que agafés ell mateix el metall que li convingués. El metall estava roent i era impossible d’acostar-s’hi des de molta distància; però el sant va arribar com si res fins a la farga, va agafar el metall amb les mans, va pastar i modelar la campana amb els dits i, quan la va tenir al seu gust i manera, se la va carregar al coll com si fos una palla; aleshores va donar les gràcies als farga i res i se’n va anar a penjar-la a l’ermita, a fi de poder cridar de seguida les gents d’aquelles muntanyes a missa i a festa. Els farga i res van restar astorats i d’aquella feta es van convertir. Encara avui es coneixen ben bé damunt de la campana les empremtes digitals del sant, que revelen ben clarament que la campana fou modelada amb els dits.

El sant volia establir la seva ermita en terme de Corsaví; als veïns d’aquest llogarret no els fou grata la proximitat del sant i el van apedregar; a més, li desfeien i desbarataven les obres que ell feia per aixecar l’ermita. El sant va maleir-los i els va dir:

La maledicció va fer el seu efecte.

Els de Corsaví són pledejaires i picabaralles, i sempre els toca el perdre.

Per aixecar l’ermita el sant va demanar ajut als pastors, bosquerols i d’altra gent de la muntanya i els prometé la benedicció per ells, llurs familiars i tots els ramats i interessos. Tota la gent bosquerola de la rodalia va ajudar-lo de bon grat en tot allò que va poder. Un dia un carboner, mentre traginava una pedra, va trobar que li pesava molt i va maleir-la. El sant, que es trobava a l’altra part de la muntanya, miraculosament en va heure esment i va dir al carboner que la llancés timbes avall, perquè no podia tenir en la seva capella cap pedra maleïda; no per això deixaria de beneir-lo a ell i al seu carbó.

El comte Otger, capitost de la reconquesta, va fer la seva gran campanya contra els sarraïns amb una espasa que havia rebut de mans del cavaller sant Jordi. El tremp d’aquesta espasa era tal, que tallava el ferro com si hagués tallat aigua. El gran capitost va morir en braços de l’avi de sant Guillem, al qual va deixar la seva espasa i va encarregar-li que no la donés a cavaller que no fos prou valent per a brandar-la contra els moros, si mai per mai la pàtria tornava a estar en aquest perill. Aquesta espasa va passar a mans del sant home Guillem, qui la va guardar curosament fins que altra vegada els moros van desembarcar a Elna. En veure la terra en perill, l’ermità va cridar el comte Tallaferro i li va lliurar l’espasa d’Otger amb l’encàrrec que la fes servir amb ardidesa contra els sarraïns infidels. El cavaller va rebre l’espasa i jurà al sant fer-se digne de l’herència sagrada que li confiava. Així que el Comte va sortir de l’ermita, la campana tota sola es posà a brandar, tocant a sometent, per tal d’avisar al cavaller que havia arribat l’hora de complir la paraula i combatre els àrabs amb l’espasa divina de sant Jordi. El cavaller va complir ardidament l’empresa. Va posar-se al davant dels braus guerrers catalans i va envestir els moros amb tanta fúria que aviat els féu fugir del terrer català. El cavaller va prendre nom de la condició meravellosa de la seva espasa: de tallar el ferro. Hi ha variants de la tradició que suposen que l’espasa d’Otger no posseïa la virtut de tallar el ferro per ella mateixa, sinó que van comunicar-la-hi la valentia i el braó del braç ardit i ferm del comte Tallaferro.

Hom creu que, en casos de perill, la campana de l’ermita toca sola a sometent i que sempre que hi ha tocat el seu so ha estat eficient i el perill que l’ha feta moure s’ha conjurat i vençut.

SANT GERVASI I SANT PROTASI

LA tradició catalana diu que aquests sants germans eren dos vailets d’una casa de pagès dels afores de Barcelona que feien d’escolanets a la col·legiata de Santa Anna. Cada matí anaven des de casa seva cap a la ciutat per ajudar a dir missa i per aprendre doctrina que els ensenyava el pare Estevanó. Portaven un cistellet amb l’esmorzar, i abans d’ajudar al sacerdot esmorzaven. Però heus aquí que un dia va posar-se a ploure tant que se’ls féu impossible d’esmorzar fora teulat, i van parlar d’entrar a l’església per menjar. La cosa no els va semblar gaire correcta i van creure prudent d’anar a preguntar al Nen Jesús si li sabia greu que esmorzessin dins del temple i demanar-li que volgués acompanyar-los a menjar. Així ho van fer, i el Jesuset va admetre el convit; es va aixecar de la falda de Maria, d’un bot va saltar a terra des de l’altar, i els tres van asseure’s al sòl; van buidar el cistelló i van esmorzar en alegre companyia.

Llestos de l’àpat, el Jesuset se’n va tornar als braços de la seva Marona, i els dos escolanets compliren llur comesa, primer ajudant a dir missa i després aprenent doctrina.

De retorn a casa seva, els vailets van dir a la seva mare que l’endemà els donés més recapte, puix que havien convidat el Jesuset i n’havien tingut poc. La bona dona, que mai no podia pensar-se el que havia passat, molt seriosa va renyar-los pel que deien, que als ulls d’ella era un gran sacrilegi, i els digué que si volien que els donés més recapte no havien de recórrer a una mentida tan grossa. Els vailets, davant del reny, no van dir res més.

Cada dia van seguir convidant el Jesuset, que sempre baixava a menjar i jugar amb ells. Heus aquí que un dia un dels vailets va creure que el Jesuset tanmateix era ben mesquí, puix que sempre menjava del recapte d’ells sense que ell mai no portés res per a convidar-los, i això era realment inexplicable amb tants i tan bons menjars com devia haver-hi al cel. Feta raó en aquest sentit, entre els dos germanets van decidir entaular-ho al Jesuset, però no es van acabar d’atrevir i van pensar de sotmetre el cas a la discreció i consell del pare Estevanó. El bon pare va creure que es tractava d’una criaturada; però, davant de la gravetat i del to amb què els dos marrecs li parlaven, va comprendre que ho deien en veritat i que allí hi havia quelcom de diví. Va aconsellar-los que parlessin al Jesuset en el to que li indicaven i que el requerissin perquè també el convidés a ell. Així ho feren els dos vailets, i el Jesuset els contestà que amb molt de gust els convidava per a l’cndemà dalt del cel i a la taula del seu pare.

Coneguda la resposta del Jesuset pel pare Estevanó, aquest comprengué prou bé el seu significat. L’endemà va confessar i combregar als seus escolanets i seguidament va fer-ho ell, i al punt els tres pujaren al cel, on foren conduïts a una gran taulada, al voltant de la qual hi havia asseguda tota la cort celestial. Jesús presidia la taula, i, com quan seien a terra per esmorzar dins de l’església, va posar els dos vailets un a cada costat seu.

La casa on vivien els dos escolanets fou transformada en capella, que els fou dedicada, i al seu voltant, amb el temps, hi va créixer un poble, que va prendre el nom de la capella, conegut fins fa quatre dies per Sant Gervasi de Cassoles, als afores de Barcelona, i convertit avui en un dels barris de la ciutat.

Hom invoca aquests sants contra la verola, tant perquè la guareixin com perquè no deixi rastre a la cara. En aquest sentit són molt venerats arreu, i llurs goigs hi fan referència quan diuen:

Sant Protasi és també invocat contra la potra o trencadura, i antigament els trencats li oferien les benes en presentalla quan es guarien.

SANT ÓS

SEGONS la tradició, era pelut com un ós, car tenia el cos completament cobert de pèl. Per aquest motiu els barbers el tenien per patró. Hom conta que cada dia, així que es llevaven, li deien la següent oració perquè els portés parroquians.

LA BEATA JULIANA DE FALCONERI

HAVIA estat molt invocada per a les malalties del païdor; hom la reclamava especialment per a les males digestions i per a quan no s’assentava prou bé el menjar.

Els seus goigs fan referència a aquesta gràcia.

Diu la tradició que cada vegada que parlava li sortia una flor de la boca, i d’ací que hom la tingui per advocada contra els vòmits.

SANTA URSUCINA

LA veneraven les fadrines velles i, segons la dienda, amb preferència les lletges i geniüdes, i més encara llurs familiars, els quals li demanaven que els amorosís i endolcís el caràcter.