DILLUNS DE LA VUITADA
SORTIA la processó de la parròquia de Sant Josep o de Santa Mònica. Era l’única de la ciutat en la qual anava una comparsa de nans o cap-grossos. Hi concorrien els infants de totes les escoles del Raval. El penó era confiat a un dels actors de la companyia del teatre de la Santa Creu, dit més ençà Principal. Això feia que hi concorreguessin tots els còmics de la ciutat. La gent acudia a veure la cara que feien pel carrer aquells que dins del teatre amb la mateixa facilitat feien el paper de Déu que el de dimoni i que tan aviat sortien vestits de rei com d’escombriaire.
Els comediants havien estat considerats per molt temps com a gent vil i indesitjable, i no els eren permeses ni tolerades moltes de les coses ni molts dels drets concedits a la resta de la societat. La primera missa que es celebrà en l’església de Santa Mònica fou precisament en sufragi de l’ànima d’una còmica. Per aquesta circumstància i possiblement per la seva proximitat al teatre de la Santa Creu, l’únic existent en aquells temps, els còmics es varen constituir en confraria vinculada en aquesta església, i sota l’advocació de Santa Caterina d’Alexandria, el penó de la qual portaven en aquesta processó, presidint-los. Les vares del tàlem solien ésser portades per oficials del cos d’artilleria dels destacats a la caserna de la Drassana. Els còmics de la resta de la Península estaven aplegats sota l’advocació de la Mare de Déu de la Novena.
Passava pel carrer Nou de la Rambla en tota la seva llargada. Hom feia tots els possibles perquè la processó fos prou llarga per tal que quan el cap arribés a un extrem del carrer la cua encara no hi hagués entrat. La processó s’estenia en aquell moment per tota la llargada del carrer. Feia un gran efecte veure aquella gran estesa de llums i de coloraines. Una nota típica d’aquesta processó era la gran abundor de noies casadores que ocupaven els balcons baixos de les cases, més per exhibir-se que per contemplar la processó. Si no hi feien cap totes les donzelles de Barcelona ben poc se’n devia mancar. Entre la fadrinalla femenina, pels voltants de Corpus, tot era afanyar-se per tal de poder trobar un balcó ben baix al carrer Nou, a fi de poder anar a veure la processó dels còmics. No cal dir que, per aquell carrer, abans i després de la processó hi desfilava tot el bo i millor de la fadrinalla masculina casadora de la ciutat. S’hi concertava més d’un prometatge. Venia a ésser una veritable fira de noies.
També es celebrava en aquest dia la processó de Sant Pere. Es caracteritzava pel gran mirament del veïnat a regar i escombrar els carrers del curs i a empal·liar-los i guarnir-los extremadament. Un any, el sacerdot que portava la custòdia va relliscar i aquesta li caigué a terra. El cas fou comentat irònicament per la ciutat, dient que semblant cosa no podia passar en altre barri que el de Sant Pere. El seu veïnat, molt temps enrera, estava format per hortolans, de les anomenades hortes de Sant Pere, que agafaven tota la part baixa de l’eixampla per aquell indret, així com part dels terrenys que havien estat Ciutadella i avui formen el Saló de Sant Joan i terrenys propers. Per la gran afluència d’hortolans entre aquell veïnat, la ironia ciutadana qualificava aquells veïns de tronxos, i en succeir el cas indicat, es digué de seguida que el portador de la custòdia havia relliscat amb un dels molts tronxos que sempre hi havia per aquells carrers.
També tenia lloc avui la processó del barri de la Barceloneta. En solia ésser pendonista el Comandant de Marina, que delegava l’honor en un subordinat seu. Per aquest motiu, hi concorrien elements oficials de la marina i gent de mar. Hi anaven infants vestits de sants, molts d’ells per efecte de prometences fetes per llurs pares. També es distingia per anar-hi moltes músiques. Solien guarnir els carrers del trànsit amb banderes i gallardets, deixats pels vaixells del port, de llurs empavesades.
En un dels barris de Capellades, en la seva festa, feien com una processó presidida per un ruc tot guarnit de medalles, estampes, cintes i flocs, al qual feien objecte d’honors i d’afalacs. Darrera, hi anava un músic sonant el flabiol. El passejaven per tota la població amb gran reverència i cerimònia. Aquest costum singular pot recordar la festa de l’ase, que tanta importància havia tingut en l’Edat Mitjana, trasplantada de la primeria de l’any al temps de què parlem.
A Canet de Mar feia festa el barri dels gitanos, en pla de competència i antipatia amb el dels abells, que la feia el dimecres. Tot el veïnat, des del més ric al més pobre, es vestia com de gitano, brut de cara i de roba, malforjat, espelleringat i tan fatxós com podia. Guarnien els carrers del barri amb penjarolles de robes brutes i repugnants; treien per balcons, finestres i entrades atuells culinaris i casolans, rònecs i dolents, i exposaven tota mena de malendreços ingrats a la vista. Tiraven escombraries i sutzures pel carrer i es comportaven fins on podien de manera descomposta i abandonada, tractant de semblar gitanos, tant les persones grans com la quitxalla, que havia voltat pels carrers mig despullada. Tota aquesta mena de mascarada es movia dins d’un ambient crític i satíric dels abells.