PRIMAVERA

ELS pobles clàssics començaven l’any per la primavera; feien coincidir el seu inici amb el desvetllament de la Naturalesa, aparentment esmorteïda pel fred durant la hivernada. Aquestes idees estaven plasmades per tot un cerimonial que tractava de figurar-les plàsticament; encara en sobreviuen nombroses restes arreu de la vella Europa entre el profús costumari carnesloltesc simbolitzador de la mort de l’any vell i caduc i el de les festes maials que evoquen el reviscolament de les forces i el retorn a la vida, cicles que no sempre es presenten prou definits ni ben determinats per efecte de l’aiguabarreig del calendari que amb la seva evolució ha trasbalsat i tergiversat les velles dates de celebració de nombroses pràctiques i cerimònies.

Roma va començar l’any pel març fins al 153 abans de Jesucrist, en què fou traspassat oficialment al gener; això no obstant, seguiren celebrant-se amb tot llur esplendor les festes ambrosíaques, que festivaven la fi de l’hivern i sobretot l’arribada del bon temps, portador de la joia del viure, de gaia alegria i de la torxa ardent de l’amor. La persistència de les festes populars que marcaven el trànsit de les dues estacions mantingué vivent entre les gents el sentit del començament de l’any per la primavera; tant és així, que a França persistí el Cap d’any pel març fins al 1653 i el papa Innocenci XII no l’establí al primer de gener fins al 1657. Els pobles celtes, germànics i eslaus, de cultura naturalista més retardada i per tant de civilització més tardana que la llatina, van imitar la calculació mediterrània de l’any, com ho prova l’adopció del terme calenda, i van seguir els canvis i evolucions del calendari llatí.

Encara avui entre la nostra gent més en contacte amb la terra i més aferrada al seu agre, i per tant de sentit més tradicional, hom considera l’any dividit en dues grans estacions: l’hivern i l’estiu, que comença pel març; la idea de la primavera és, doncs, gairebé inexistent, com ens ho demostra la gran escassetat de refranys que s’hi refereixen, puix que només en coneixem el següents:

Pagesos, pastors i gent de mar observaven atentament els signes del cel, és a dir, els estels, els núvols i els vents, i en treien deduccions quant a les característiques i particularitats de l’estació que s’iniciava i obraven en conseqüència amb llurs pronòstics. Donem la visió que del cel estelat tenia cada un d’aquests tres grans estaments, que constituïen la gairebé totalitat de la població d’ahir, sobretot la més en contacte amb la natura i, per tant, la més afectada pel curs del temps atmosfèric i que estava més a la mercè del cel.

La pagesia escandinava, i sembla que àdhuc la d’altres pobles nòrdics i centrals de la vella Europa, havien emprat uns calendaris gravats en fusta damunt d’un bastó o d’una mitja cana, semblantment als bastons que fins ara han usat els nostres pastors i els de molts països per portar el compte dels caps del ramat. Podria ésser que la gent del camp hagués copiat el sistema de la gent de samarra, que tal volta assentava amb signes el curs del temps damunt d’un bastó, com ho feia amb els comptes del caps que guardava.

Aquests calendaris consistien en un rengle de figures simbòliques de les diades més assenyalades i sobresortints de l’any agrari, buidades damunt de la fusta amb la punxa del ganivet i de manera molt sumària i elemental. Entre figura i figura feien uns menuts talls que corresponien al nombre de dies que separaven les dues diades.

A casa nostra no hem trobat dades concretes d’aquests calendaris de fusta, no cal dir que molt anteriors a la descoberta de la impremta i aptes per als analfabets, però qui sap si en poden ésser una evolució perfeccionada i superada les auques del Sol i de la Lluna que han arribat fins als nostres temps sense cap significat clar i que els nostres avis feien servir per jugar a la quina, si bé llur origen és evidentment un altre. Les auques són llibres de sants destinats a l’ensenyament per mitjà del gravat per als qui no sabien de llegir, que s’instruïen mirant figures. La Història Sagrada, les faules d’Isop, els quadrúpedes, el ocells i els peixos més importants, els tipus dels diversos països, i àdhuc la novel·la, com la vida de Telèmec, de Don Quixot i de Gil Blas de Santillana, a part d’altres, havien constituït temes d’auques; així mateix en podia constituir el calendari, que és un dels temes d’interès més etern i universal, tant més com més hom està aferrat a l’agre de la terra. L’auca del Sol i de la Lluna, de sentit inconegut, conté diverses figures de relació inexplicable en el bigarrat conjunt, que poden respondre a la idea del curs del calendari. Destaquen en lloc preeminent, com en els calendaris gravats en fusta, les figures del Sol i de la Lluna. La cigala pot simbolitzar el temps de la sega, i el molí, el de la mòlta; l’estel pot al·ludir el de les veremes, que anunciava el moment de fer-les; i el mussol, típic de la tardor, la collita de l’oli, puix que una nota típica d’aquesta feina és la presència d’aquesta au cap al tard. El cérvol, la llebre i el caçador poden assenyalar el temps de cacera, com els peixos i el pescador de canya, el de la pesca, i la cabra, el moment de les pastures. El niu pot referir-se a la primavera amb la cria dels ocells, com la cigonya, a la vinguda de la tardor, el porc, a la mort d’aquesta bèstia, i la dona que cabdella, a les filades pròpies de la hivernada. L’esmolet pot referir-se a la Pasqua, que és quan rondaven més les gents d’aquest ofici. Les testes de dos dels rodolins del darrer rengle bé poden al·ludir les Carnestoltes, i àdhuc el següent, que sembla ésser un ós, que tant sortia a ballar per aquest moment de l’any com per la Candelera, segons ja tenim explicat. Els gegants, les trampes i els entremesos fan referència al Corpus, i els músics i grallaires, a la festa major, celebradora del goig de la collita; també poden al·ludir-hi les danses que figuren en d’altres variants de l’auca, i l’àpat, que es veu en totes. Els pollastres poden referir-se al Nadal, i la campana, al toc persistent, tètric i característic del dia dels difunts, que en d’altres auques està figurat per la mort. El penell del cim del Montjuïc que assenyala la direcció del vent podia recordar els mesos ventosos, com les naus, el temps bo per a navegar. El cor indica el maig gai i florit, encès d’amoretes, i el cavaller i el captaire, el bon temps per a trescar i viatjar, figurats en d’altres variants per la galera de viatge; finalment, els guerrers i la torre signifiquen el retorn al bon temps, en el qual es reprenien les lluites guerreres i les gents d’armes tornaven a la brega després d’haver passat les fredorades vora del foc de la llar. Aquestes imatges, i encara d’altres que figuren en les diverses auques d’aquest tema i que no es troben en la que reproduïm, que és la més arcaica que ens és coneguda, poden encloure un sentit relacionat amb el curs del temps calendàric. Cal tenir en compte, però, que no segueixen l’ordenació calendàrica que segurament seguien els documents anteriors que van inspirar-les. Potser quan fou buidada, vers mitjan segle XVII, la que inserim, ja se n’havia perdut la valor utilitària i es convertí en un full de gravats apte per a un joc d’atzar, si bé sembla que aquesta mena d’auques també havien servit en sentit pronosticaire.

Ara comença a governar el cel el signe d’Àries (equivalent a moltó), el qual regeix durant mig any, segons el dir popular, i comporta el temps més bo de l’any, que comprèn la primavera i l’estiu. Des d’ara les ovelles, en opinió dels pastors, s’ajeuen i dormen del costat dret, i així criden i ajuden el bon temps. Hi jeuen fins al 4 de setembre, que entra al cel el domini del escorpins i dels animals danyosos i verinosos, que, si bé no comencen llur govern fins a la darreria d’octubre, ja deixen sentir llur influència un mes abans. Durant el mal temps les ovelles i molt d’altre bestiar dormen del costat esquerre, fins que torna a regir el moltó i a fer bon temps.

En iniciar-se la primavera es reprenia la navegació, interrompuda durant la temporada hivernal. Fustes i naus eren tretes de les drassanes i dels assecadors on havien romàs guardades durant els mesos tempestuosos i eren botades per emprendre de bell nou la navegació, i es tenia de bon averany començar a navegar precisament el dia de la Mare de Déu. és a dir, el vint-i-cinc de març. Com una conseqüència del recomençament del tràfec es reprenien el comerç forà i el tracte amb gents llunyanes que de moltes terres acudien a la nostra ciutat.

Les restes de les cerimònies rituals pròpies del solstici hivernal i les de caràcter màgic relacionades amb la primavera es presenten arreu alterades de data per efecte de la influència de l’Església, que les ha allunyat del període quaresmal, propi d’austeritat i de dejuni. Les del ceremonial de primavera, en desplaçar-se, s’han barrejat amb les de la primeria de l’any.