DIVENDRES DE LA VUITADA

AIXÍ com el dia de Corpus s’estrenava la temporada d’estiu quant a l’ús del ventall o vano, avui es començava quant al vestit masculí. Els estudiants i militars es posaven el pantaló blanc, com tot ciutadà que s’estimava un xic. Fer-ho abans, com no fer-ho precisament aquell dia, hauria estat tingut com una excentricitat o una estranyesa. Les senyores, ja hem dit que seguien el ritme de la moda treta per la gegantessa, i no solien estrenar el nou vestit fins al dijous de la vuitada, en repetir-se la processó de la Seu.

Durant aquesta setmana, les modistes treballaven febrosament, amb una intensitat desesperada, sense parar de nit ni de dia. Aquest atabalament va crear les dites:

o bé

un punt cada pam.

Abans, en desguarnir l’ou com balla, passada la festa del Corpus, el majordom de la Seu repartia les cireres entre la mainada que es presentava a cercar-ne. Des de fa molts anys que no es reparteixen; segons la veu popular, perquè se les mengen els escolanets.

Els escolanets avui començaven a ensenyar la custòdia. L’ensenyaven tota la vuitada, de tres a sis de la tarda, i podia anar-hi tothom. Amb una candeleta anaven mostrant una per una les moltes joies que l’enriquien i en descrivien tots els detalls. Començaven pel sòcol, i, en acabar pel petit pinacle que la corona, feien ús d’una frase final de la descripció, que ja tenien estereotipada i que era tradicional entre l’escolania:

La parròquia de Sant Jaume celebrava la seva processó. En solia ésser pendonista el Governador, que convidava les autoritats i les dignitats més importants de la ciutat. Amb aquest motiu, hi assistien les persones més distingides de la societat barcelonina. El Sagrament anava sota un tàlem obrat amb tissú d’or, del qual penjava un llarg serrell, fet del mateix metall. Foren donats per un devot de la Mare de Déu del Remei, en agraïment d’un favor que n’havia rebut.

Per la vuitada hom solia enramar l’altar i les reixes de les esglésies amb mata, boix i heura. Quan s’establí el costum de fer sortir la processó de la vuitada per fora dels temples, hom va guarnir semblantment els carrers per on havia de passar el seguici. Es feien garlandes d’herbes ben verdes, i es penjaven de banda a banda dels carrers, fent ziga-zaga. Hom també enramava les parets de les cases del curs. Aquestes garlandes eren qualificades d’enramades.

A Llavaneres en diuen bredes, i a Mataró, beneres. Possiblement aquests noms són desfiguracions del terme arbreda, en record d’haver fet enramades amb arbres.

Pels carrers del curs, fou corrent guarnir capelletes, també amb verdor. Hom hi posava la imatge del sant patró, com encara no fa gaire que es feia a Sant Andreu de Llavaneres. Mas tard, la imatge del sant fou substituïda pel Redemptor.

Les processons de les parròquies no podien sortir abans de les sis de la tarda, puix que havien d’esperar que haguessin reservat el Santíssim a la Seu.

En les processons de les parròquies era corrent que hi anessin un mínim de tres penons. El primer era ofert a una autoritat, de la parròquia amb preferència; el segon, a algun feligrès distingit, i el tercer, que era més petit, a un infant, també d’entre la feligresia. Els pendonistes nomenaven dos cordonistes al seu gust, d’entre les seves amistats. Eia de rigor que paguessin la música, i a voltes feien un donatiu a l’església per ajudar al millor lluïment de la processó. Tots tenien molt d’interès que el seu penó portés un bon seguici al darrera, i per obtenir-ho, enviaven targes de convit a tots els amics i coneguis, seguint una fórmula de redacció gairebé protocolària. Era costum que després de la processó el pendonista convidés a un refresc a tots els qui l’havien acompanyat. A voltes, àdhuc hom feia constar en les invitacions les condicions del refresc, per tal que fossin un esquer per a assolir més acompanyament.

Les processons de les parròquies venien a constituir com una mena de festa de barri.

Com ja tenim dit, les festes de barri eren típiques arreu de Catalunya. S’anunciaven molts dies abans per mitjà de banderes grosses i en especial de gallardets, que penjaven enmig del carrer a gran alçada i suspesos de balcó a balcó. Per fer sobretot els gallardets, la gent guardava els billets de rifa caducats, els enganxava uns amb altres i en feia unes tires molt llargues. Des de molt temps abans tota la mainada del carrer guardava els cartipassos per emprar el paper per a fer cadena. La quitxalla s’afanyava, aquells dies, tant com podia, per tal d’omplir força cartipassos i d’aplegar com més paper millor. Els tallaven a tires, i en feien anelles o lleves, enganxant-les amb pastetes, que hom anava a cercar a cal sabater. Hom feia tires llarguíssimes de cadena, amb la qual es feien cabdells molt grossos, amb molt de compte perquè la cadena no s’estripés. Dies abans de la festa, la mainada estava molt enfeinada i invertia a fer cadena el temps o lleure que tenia. Hom també emprava paper de diari, i de tantes menes com en podia recollir.

Una altra feina molt laboriosa, que també feia la mainada, era la de preparar els atuells per a la il·luminació. En termes generals, n’hi havia de tres menes: bombes, salamons i vasos. Les bombes i els salamons es feien amb cèrcols de xescle, disposats de manera que permetessin formar una esfera, quan es tractava de fer una bomba. Els salamons tenien, més o menys, forma cònica, i hom disposava els cèrcols de manera adequada per a obtenir la forma que hom desitjava. Hom cobria els espais entre cèrcol i cèrcol amb tires de cadena, disposada de manera adient. Per a les bombes i els salamons, hom cercava cadena de paper més bonic. Dins hi havia un dispositiu que permetia posar-hi una espelma. Generalment les bombes eren dobles: una de grossa, a dalt, i una altra de més petita, a sota. De la part inferior de bombes i salamons en penjava un manyoc de tires o cintes de paper de color. Si hom no podia arreplegar prou paper vistós, anava a casa dels adroguers a comprar paper bonic, és a dir, de color. La cadena de paper ordinari es reservava per guarnir el carrer. Hom l’entravessava de banda a banda, a una alçada regular, i en ziga-zaga. Les banderetes fetes amb paper retallat són d’introducció moderna, i molt més encara les anomenades serpentines. La major part d’aquesta feina era feta per la quitxalla. Els darrers dies també hi intervenien les dones.

Havia estat costum envelar els carrers. Cada veí deixava un llençol. Hom els cosia amb grans bastes l’un amb l’altre i feia una llarga vela, que bastava per a cobricelar tot el carrer. Si es feia un set a algun llençol, l’amo prenia paciència, es resignava i ho donava per ben emprat en honor del sant patró.

Els homes curaven d’anar al camp a cercar l’element vegetal per a enramar. Amb canyes verdes, mata, heura i altres elements, hom feia una arcada a cada pas de carrer, com per a marcar l’entrada i la sortida del recinte de la festa. Igualment se’n feien a les portalades de les cases i botigues, i quan hi havia un pany de paret llis i una mica extens, hom també l’enramava amb un tapís de verdor. A les places i llocs amples, i a voltes àdhuc davant de les botigues, hom solia plantar-hi pins.

Hom anava a cercar el verd col·lectivament, en colles i amb carro, pels canyars dels molts reguerots que voltaven la Ciutat. Hi anaven especialment mainada i ganasses. Per a la mainada era un dia de gresca i d’alegria.

En les poblacions importants havia estat costum de cobrir els panys de paret llisos i poc vistosos, amb grans quadros i teles pintades, on es figuraven escenes i episodis de la vida del sant patró del barri, a voltes aclarides per quartetes escrites al peu, amb versos coixos i mal rimats, que s’adeien molt bé amb l’estil de la pintura, semblant a la dels retaulons i miracles que omplien les parets de les velles ermites de muntanya. Aquestes pintures solien ésser propietat comunal del veïnat.

Per a l’organització de les festes de barri, era costum corrent nomenar tres pavordes o majorals en representació dels tres estaments antics: la noblesa, els menestrals i el poble. Encara avui perdura en molts indrets l’escollir tres veïns perquè curin de la festa.

Per les contrades muntanyenques gironines, la vigília del dia de la festa del carrer és qualificada de dia de la gallarda, segons dir de la gent, perquè havia estat típic començar les balles de la vesprada, amb què es sol iniciar la festa, amb el ball de la gallarda, que ballaven exclusivament els pavordes i les pavordesses del sant, o els que havien portat el pes de l’organització de la festa.

Havia estat costum fer ombres xineses des dels balcons. Durant un període de temps fou gairebé obligat que el veí o veïns més enginyosos, des d’alguna finestra, fessin sessions d’ombres, que congregaven gran gentada d’espectadors al carrer. Havien estat molt populars, en aquest sentit, dues peces o comèdies: el pas de la processó de Setmana Santa i el de la del Corpus. Una mateixa figura, hom la feia passar vegades i més vegades, i, amb un nombre reduït de ninots, hom podia obtenir un seguici llarguíssim. Els carrers que volien lluir-se, quan passaven els gegants, des de dins del pis on feien les ombres tocaven el flabiol, i quan passava una música, l’orquestra llogada per al ball tocava uns compassos. L’altra funció, que també se n’emportava l’entusiasme de la gent, era la representació de l’arca de Noè, amb una diversitat i profusió de bestioles que feien la delícia de la mainada, algunes de les quals Linneu s’hauria vist amb treballs per a poder-les classificar. Es figurava l’entrada i la sortida, de l’arca, de tota la feram, i, com a la processó, hi havia figura que desfilava més d’una vegada per la pantalla.

A Ponts, durant la vuitada, celebraven la festa anomenada del Quarto. La població estava dividida en tres barris. Cada un feia dos dies de festa. Així les festes duraven tots els dies de la vuitada. Es pot dir que vagava tota la població, puix que les gents dels uns barris concorrien i prenien part a les dels altres. La vigília del Corpus anaven a cercar un pi ben alt i cepat; cada barri el plantava a la plaça o en el punt més cèntric. Al matí del primer dia s’organitzava una comitiva, presidida per donzelles, amb mantellina blanca, que sostenien una arcada o enramada de flors i verdors. Sota de l’arcada hi anaven tres casades que portaven grosses coques. Seguien un estol de noietes, vestides de blanc, amb corona del mateix color, simbòlica de virginitat. Seguia la resta del veïnat, dividida en dues fileres, una d’homes i una altra de dones. Les dones duien al cap paneres amb flors. La comitiva anava presidida per l’orquestra. També s’havien fet dues arcades: una al cap de la passada, sota de la qual anaven dues fadrines i una casada enmig, i l’altra, que tancava la comitiva, formada per dues casades amb una fadrina entre elles. La colla es dirigia vers l’església per oir l’ofici. El sacerdot beneïa les coques, i després les repartien entre els fidels. En sortir d’ofici, s’organitzava el ball al voltant del maig.

A la tarda, s’organitzava una passada o cercavila que recorria tots els carrers del barri. La integrava tot el veïnat, dividit en parelles que ballaven el ballet de Déu. Una junta, formada per les persones més entenimentades i assenyades, escollia prèviament les parelles, i casats amb casats i fadrins amb fadrins, destinava a cadascú el seu company o companya de dansa, que tothom admetia sense protesta. Finida la passada, les parelles se n’anaven a berenar. Era obligat que la balladora convidés el ballador a casa d’ella i que l’obsequiés amb esplendidesa. Tothom es desfeia per obsequiar tan bé com sabia el company de dansa. El berenar resultava un copiós sopar.

L’endemà es repetia el mateix programa i cada barri feia igual els dos dies que li tocava celebrar la seva festa.

A Sant Llorenç dels Morunys, les festes de barri adquirien una fesomia especial. La vigília del dia de la festa, després del toc d’oració del vespre, hom donava enciam a tot el veïnat del barri que en volia menjar. Al matí, després del toc del prior, la gent del barri, amb un ram a la mà, anava a l’ofici, i en sortir, es passejava acompanyada de la música. A la tarda cantaven vespres, després de les quals tenia lloc el ball de la Coca. Es ballaven dues coques, que el veïnat del barri es menjava en comú a casa del prior.

A Berga, cada barri nomena tres administradors i tres administradores, que curen d’organitzar la festa i de pagar-ne les despeses. Aquests càrrecs són conferits als tres darrers matrimonis del barri. Els administradors reben els qualificatius de major, de mitjà i de xic, d’acord amb el temps que fa que són casats. La gent diu que l’elecció dels casats de nou, per a administradors, és deguda al fet que no els cal fer-se vestits nous per a poder ben lluir els càrrecs, puix que poden servir-se dels vestits de nuvi. Amb tota probabilitat que l’origen de la dita elecció deu ésser un altre. Cada administrador escull una verge perquè l’acompanyi, paper que fa una noieta, tota vestida de blanc i amb una corona. Avui hom sol escollir nenes de les que han fet la comunió de poc, i que encara poden lluir el mateix vestit. La vigília del dia de la festa, al migdia, els administradors posen al balcó una palma molt ben guarnida i ricament treballada, distintiu del càrrec. El dia de la festa, l’orquestra va a cercar les administradores a casa seva: primer, la major; de casa d’aquesta, va a cercar la mitjana, i després, la xica. Cada una porta la palma distintiva i va acompanyada de la verge, que porta una safata amb ramets de flors i panellets. Les administradores, amb les respectives verges, precedides per la música, fan una cercavila i s’encaminen cap a l’església. Finida la funció religiosa, les verges reparteixen els ramellets i els panellets entre la clerecia i les autoritats. A la sortida de l’ofici, torna a organitzar-se la comitiva, semblantment a com quan han anat a l’església, i l’orquestra acompanya la colla. Antigament, a la tarda feien ball a la plaça del barri respectiu i ballaven el ballet de Déu, el ball cerdà i d’altres balls típics. Modernament, es féu ball de sala.

L’endemà del Corpus, a Capellades, feien beneir coques a l’ofici i les repartien després entre el veïnat. Les portava al temple la mainada, tota endiumenjada. Les hi duia dins de paneres toies enramades de flors i engarlandades amb cintes i flocs de manera ben vistosa i llampant.

A Bagà, per les festes dels barris feien el cós dels bots. Posaven estesos a terra set bots, ben inflats i separats per un espai de cinc passes de l’un a l’altre. Els concursants els havien de saltar tots set seguits, sense deturar-se en el saltar i sense tocar-ne cap amb els peus ni tampoc caure.

Una de les notes més típiques de les festes de barri de Ripoll era el córrer la vaca. Especialment a les hores de menjar, perquè tothom fos a casa i pogués gaudir de l’espectacle, feien voltar pels carrers una vaca ben lligada amb una corda, que sostenia un bastaix ben forçut, el qual seguia a la bèstia i la conduïa. Afluixava i sostenia la vaca a conveniència. La gent des de les botigues tractava d’excitar-la. Els qui se sentien mas valents se li encaraven des del mig del carrer. La seguien tota una munió de gent, que no parava de cridar i avalotar la bèstia. Així que girava el cap enrera i feia acció com de tombar-se, tots fugien i corrien precipitadament i s’atropellaven. Hom penjava ninots de formes diferents, vestits de maneres ridícules, entravessats de balcó a balcó. En passar la bèstia, els afluixaven la corda que els sostenia i els feien baixar fins al nivell del sòl. La vaca els envestia, i aleshores des dels balcons estiraven les cordes i feien pujar el ninot, més o menys estropellat, enlaire. Aquest espectacle era qualificat de bou amb corda, és a dir, sostingut i menat amb l’ajut d’una corda. Aquest divertiment resultava molt còmic i engrescador i donava lloc a escenes pintoresques.

També era costum estès fer córrer «carretilles». Per mitjà d’un filferro, corrien carrer avall tot espetegant i espantant sobretot les dones, ja que, com més corrien, més les seguien, atretes per l’aire que feien les faldilles en caminar de pressa. Els fogaters de Sant Pere de Torelló tenien com a gran especialitat fer aquest tipus de «carretilles», a part d’altres focs grecs i voladors.

Per les festes de la vuitada, a Olot, abans de l’establiment de l’enllumenat públic, el veïnat feia alimàries des de les finestres, servint-se de gresolets de terrissa, closques de cargol i bombes de paper. Cremaven oli, candeles i botxes de boix. Les cases riques feien, des de balcons i finestres, ombres xineses amb figures de cartó retallat. Fou molt corrent representar una gran nau de guerra com disparava canonades. També s’havia estilat el bou amb corda, que, com a Ripoll, envestia ninots penjats de part a part dels carrers, que baixaven al nivell de les banyes de la bèstia quan passava. Atiaven el bou els ferrers, a cops d’estris de llauna ben sorollosos, i els sabaters, a cops de soles de sabata. També fou costum lligar-los una «carretilla» o un altre foc grec a la cua, que en espetegar enardia la bèstia.

A Sallent, per les festes de barri, a mig matí del diumenge hom repartia al veïnat la típica ensaïmada, que era obligat menjar en tal dia, com a signe de festa.

Per enramades guarnien uns templets, molt adornats amb flors i coloraines. Al cim hi posaven una al·legoria de la festa i del Santíssim Sagrament.

També feien presidir la festa de cada barri per un parell de ninots, que figuraven ésser marit i muller. Antigament eren fets de qualsevol manera, per la mateixa gent, i penjats enmig del carrer per mitjà de cordes esteses de balcó a balcó. Modernament els han perfeccionat. Són fets amb maniquins de fusta i cares de cera, que guarden d’un any per l’altre. Els anomenen els embotits.

L’erecció d’un ninot, precisament de palla, havia estat molt general i es troba estesa per diversos pobles europeus. Possiblement és l’origen de servir-se precisament de palla per fer els diversos ninots mítics de què hem parlat i parlarem en el curs del calendari, que podrien ben ésser fets amb d’altres elements. Aquesta persistència significativa ha donat origen al qualificatiu de ninot de palla i home de palla.

A Reus, curaven de les festes de barri les sagristanes, en nombre de quatre o sis. Tals eren unes noietes triades d’entre les més eixerides del barri. Vestien giponet de seda negra amb mànigues curtes, i manegots, també de seda, que els arribaven fins al colze. N’hi havia que duien les espatlles cobertes amb un mocador de seda tot brodat i sembrat de llustrins; el cap, cobert per un mocador blanc amb puntes, tot planxat i emmidonat. Passaven per totes les cases del barri, acompanyades de la música, i convidaven la gent a la festa, donant-los una coca o un panet beneït. La gent els donava una quantitat, que servia per a pagar les despeses.

Entre la mainada reusenca s’establia gran competència per a guarnir el carrer com més bé millor. Hi havia xicots que feien caure i desbarataven les banderoles, les tires de cadena i sobretot les bombes i els salamons de paper, portats per l’afany que un altre barri no superés el seu. Per trencar l’ornamentació dels competidors, es valien d’una pedra ben lligada al cap d’un cordill, la qual tiraven enlaire per damunt del guarniment que volien desbaratar, i que, en caure, se l’emportava i el desgavellava. Els xicots establien estreta vigilància, per tal d’evitar l’atac dels envejosos.

Al vespre els veïns treien brandoneres per finestres i balcons. Eren repises de fusta, decorades amb estampes enganxades o amb pintures simples d’aire d’ex-vot, que tenien un caràcter tan ingenu com graciós, i que constituïen documents interessants d’art popular. Les brandoneres servien de suport als ciris i espelmes que feien cremar per fer llum a la festa. Els xicots, amb llenya captada pel veïnat, feien una gran foguera a la cruïlla de dos carrers. Així que fosquejava, apareixien marxants de focs grecs que pregonaven llur article amb el crit típic de: borratxos i «carretilles»; a caler, a caler! Aquest crit singular venia a constituir com l’avís que ja podia començar la festa. La foguera s’arborava i tot el barri es llançava al carrer. Els fadrins compraven focs grecs i petadors en quantitat, empaitaven les noies per les quals sentien simpatia i els engegaven bona cosa de focs petadors entre cames i pel damunt. Es produïa, doncs, un foc granejat i espès en totes direccions, fent anar el jovent femení en renou. Molts d’aquests atacs gairebé equivalien a una declaració. Al voltant de la foguera es feia ball rodó, minyons i fadrines barrejats, i quan el foc gairebé s’acabava, es feia ball a estil modern, que durava fins a altes hores.

A Blanes feien grans festes de carrer, que qualificaven d’enramades. Una nota molt sobresortint era que els veïns feien ninots, semblants al carnestoltes, i durant totes les festes els tenien penjats de balcó a balcó, enmig del carrer i com si presidissin la festa.

A Vilarreial, per les festes de carrer, les fadrines jugaven al joc del cantiret. El feien a les cruïlles dels carrers. A cada un dels quatre cantons es posava una donzella, i es tiraven un cantiret buit, de l’una a l’altra, amb gran rapidesa i lleugeresa. Aquella a qui li queia i se li trencava perdia el joc, i era motiu de les burles i de la riota dels veïns. Generalment, les fadrines eren molt destres per a aquest joc; podien exercir-lo durant estona i més estona sense que es trenqués el cantiret.

Durant la vuitada del Corpus, a Xixona, practicaven costums molt curiosos. Feien les festes de carrer típiques d’arreu. Guarnien els carrers amb una mena d’exposició de l’aixovar de les donzelles i de les casades. De part a part del carrer, estenien llençols, tovalloles, tovalles, camises i tota altra mena de roba interior i exterior, en pintoresc i bigarrat panorama. Tothom procurava lluir tant com tenia, i com més i més bonic, millor. Els veïns posaven ninots al peu de les cases en actituds pintoresques; uns, semblava que estiguessin tocant la guitarra; altres, com si beguessin vi amb una bóta… Els anomenaven monots. Era el moment de l’any que es concertaven i es desfeien els prometatges. Fadrins i fadrines, quan no festejaven, s’exposaven i es feien veure tant com podien, per tal de veure si trobaven promesa o promès. Els que festejaven i tenien alguna diferència, desacord o desavinença, esperaven discutir-la i resoldre la precisament durant la vuitada del Corpus, per tal de veure si tornaven a concordar-se o si desfeien el prometatge.