LA VIDA A LA COSTA

HOM tenia aquest mes com el més bo per a tirar barques en mar i per a estrenar embarcacions. El dia preferit era el primer dimecres. Fou costum que pescadors i mariners es posessin de peus a l’aigua i que, tot jugant, s’empaitessin i es remullessin uns al altres com una mena de lustració. Ho havien de fer precisament amb aigua de mar. També era considerat com el temps més bo per a fer remeis a base d’aigua de mar, puix que hom la tenia per més remeiera que en cap altre moment de l’any. Aquest dia, per tant, era quan es batejaven més barques. Fou corrent donar-los un nom, generalment de dona, i a més el de la mestressa i el del patró com a cognoms; de manera que, per l’estil del bateig de les persones, se’ls posaven tres noms. Hom celebrava una festa que solia consistir en un àpat i a posar la bandera a la barca, que per regla general mai no portava.

Fou molt comú repetir la festa el dia que s’esqueia la del sant que la barca portava per nom; aquest dia era costum no fer-la treballar i, per tant, no sortir en mar.

Antigament, quan la navegació no oferia la seguretat d’avui, durant els mesos de la hivernada, propensos a tràngols i marors, hom no navegava; les naus eren tretes de l’aigua i guardades sota cobert i en lloc resguardat. Bon compte en podrien donar les drassanes barcelonines, que havien servit de magatzem de les nostres braves i voladores naus durant els mesos que la mar oferia perills. El refranyer de la gent de mar encara ens recorda el temps en què els bastiments i vaixells passaven un temps sense navegar i restaven a l’assecador:

Hi ha qui creu, però, que navegar en aquest mes és perillós:

Vers mitjan mes el temps comença a bordejar. Fa temps quiet i les vente-gades, en la mar, són sense mala intenció; l’horitzó és calitjós i la boira marina ni ajuda ni fa mal a la pesca. El temps és molt i humit:

Comença a ésser bon temps per a pescar la saupa amb canya de la costa estant, ben escada amb algues. També es pesca amb canya l’oblada, servint-se com a esquer de pa i formatge.

Igualment, vers aquest temps, comença la pesca de l’esparrall, de mabres, d’orades i de llobarros, per mitjà del volantí.

Per aquest temps hom comença a pescar sardineta o patoia, i la pesca abundant i intensa dura fins a la darreria de juny. D’on, que hom digui amb referència a Sant Joan d’abril:

I per indicar una gran abundor i sobretot una multitud, la gent de mar diu que:

Hom té la sardina per indigesta.

Per aquest temps les tonyines suren a flor d’aigua i neden tranquil·les i de manera ben visible. La seva vista és tinguda com a averany de bona pesca i, sobretot, com a indici d’abundor de l’espècie. Així, hom diu:

Entre gent de mar era creença que la tonyina, així que cau una persona a l’aigua, corre a treure-la i que no para fins que, viva o morta, l’ha conduïda a la platja i l’ha ajudada a sortir de l’aigua. Com un gest de respecte i d’agraïment, per aquest temps els vells pescadors s’abstenien de menjar tonyina.

Cap a les darreries d’aquest mes s’acaba la pesca del bou, perquè generalment no es pesca gaire i es malmet l’ormeig.

Això val per a la pesca costanera, car, sis milles enllà de la platja, hom pot pescar tot l’any. Els pescadors de bou petit o costaner diuen amb al·lusió a les grans parelles de bou:

Per a la pesca del bou la veda és de cinc mesos: maig, juny, juliol, agost i setembre; i per a l’artet només és de tres; i d’ací que Hom digui que:

També acaba per aquest temps la pesca de Fart. La veu popular diu que la pesca de l’art és el refugi dels pobres, perquè hi és admès tothom, encara que no sigui pescador, que no entengui res en l’art de la pesca i que estigui mancat de facultats físiques per a donar rendiment en la feina.

Gent pobra troba manera de defensar-se del patir, amb l’art. En parar aquesta pesca sorgeixen dificultats per a viure.

Els pescadors creuen que vers aquest temps apareix el percolet, mena de moixonet que surt de la mar i a la mar se’n torna; sol posar-se damunt dels ormeigs i joguineja alegrement. És blanc com la llet i es té per averany de bona pesca. Ve a ésser com una mena de follet marítim.

Vers la primeria d’aquest mes comencen a treballar les salines de Sant Carles de la Ràpita. Omplen d’aigua de mar uns estanyols i bassals de poc fons immediats al trencant de les ones, per tal que s’evapori per l’acció dels raigs del sol batent. Fan passar l’aigua a través de diversos estanyols fins que, evaporada del tot, resta la sal al fons del darrer. L’extracció dura fins a l’agost, en què la sal queda completament cristal·litzada i reunida en grans runes.

La mainada de la costa començava a tirar-se a l’aigua i a fer diferents jocs d’enginy de nadador. Per la Costa Brava entraven mar endins fins que l’aigua els arribava arran del llavi superior; aleshores bufaven amb el nas per fer bombolles a l’aigua. Quan ja ho havien fet prou reculaven un parell de passes, a fi de quedar amb la boca fora de l’aigua, i cantaven:

Fent-ho així creien que no es podien ofegar. També jugaven a amagar pomes; les enterraven sota de la sorra coberta per l’aigua, i per a cercar-les calia estar una estona capbussat. Quan havien de passar estona sota l’aigua cantaven, abans de tirar-s’hi:

També s’embarcaven en una samal, amb mans i peus fora que bellugaven a tall de rems, mentre cantaven a ritme:

Aquestes cantarelles poden recordar formules màgiques per a no ofegar-se o invocacions a la divinitat del mar.

Vers aquest temps la mainada de la costa començava a jugar damunt la sorra de la platja. És remarcable que la majoria dels jocs corrents entre els infants de platja prenien caires i solucions diferents que no sembla pas que fossin sempre motivats per efecte de l’ambient i que en alguns casos qui sap si poden recordar cerimònies i pràctiques relacionades amb la mar. Per determinar els càrrecs dels jugadors, en moltes poblacions, en lloc de recórrer a les cançonetes i formuletes eliminatòries segons ús general entre terrals, empren amb preferència la sort del pa i del vi. Mullen un palet d’una cara i el tiren enlaire; si cau de la cara mullada, guanya el qui ha dit vi, i si cau de l’eixuta, el contrari.

Per jugar al cucut, el qui fa aquest paper amaga tres palets enfonsats a la sorra sense que els altres jugadors puguin veure-ho. Quan els té amagats els crida, i el tapen d’ulls. La colla ha de cercar els palets, i el cucut, a les palpentes, ha d’atrapar un dels jugadors mentre estan enfeinats cavant a la sorra. El qui atrapa, para; si troben els palets abans que el cucut aconsegueixi agafar cap company, torna a començar el joc.

El traçat del joc del marro es fa també damunt de la sorra. Se l’anomena renglaneta; hi juguen tres, cada u amb una pedra que mou lliurement damunt del quadro, i el qui assoleix posar-ne tres de rengle, guanya.

Altre joc típic és el de l’infern, que consisteix a amagar un palet de manera introbable, sovint enfonsat dins la sorra de sota l’aigua, però ben a la vora del rompent de les ones. Quan el rei l’ha amagat ho anuncia als companys amb una cantarella.

També és fet arran d’aigua, i a voltes fins a mullar-se, el joc del salt de moltó, qualificat de xeringuna o xiringaina, que es distingeix de les versions terrassanes per diverses sorts especials.

Per als jocs d’amagar, el qui para canta una cançó mentre copeja a terra o damunt d’una fusta amb una pedra, seguint el ritme de la cantarella, per tal que els companys puguin comptar els cops i comprovar que ha estat el temps fixat, que sol ésser el de tres vegades la cantarella. Durant aquest temps s’han d’haver amagat, i un cop acabada la cantada, la llavor, o el qui para, ja els pot empaitar. En els jocs de fet, cuit o cluc, si l’empaitat pot agafar un palet de terra al moment d’ésser atrapat, resta lliure si la llavor no ha estat a temps de collir-ne també un altre.

Per la Costa Brava, abans la fadrinalla i més ençà els infants, vers aquest temps havien jugat una variant del joc de la xerranca, que en uns indrets anomenaven xanclis, i en d’altres, ona. Feien un traçat damunt de la sorra amb set compartiments (en uns llocs, circulars, i en d’altres, quadrats) que els jugadors havien de recórrer a peu coix, seguint les regles del joc i sense fer córrer cap palet com en la xerranca. Sembla que pot tractar-se de vestigis d’una pràctica d’aire màgic destinada a atreure el peix i augmentar la pesquera. Entre els pobles pescadors d’Alaska i de la badia d’Hudson estan encara en ús pràctiques semblants amb el propòsit referit.