DIA 17. SANT PASQUAL BAILON

ERA fill de València, i la tradició diu que va viure a la nostra ciutat. Conten que era pescador i que amb les xarxes espelleringades, els ormeigs desballestats, els hams rovellats i cap per avall i sense esquer, pescava a desdir i més ell sol que tota la resta dels altres pescadors de la ciutat. Tot el peix que pescava el donava als pobres i als altres pescadors que no havien pescat gaire i que no s’havien guanyat el jornal.

No sabia fer un pas sense saltar i ballar, i d’ací li ve el qualificatiu de bailon, que ja li donaven a València abans de venir a Barcelona. Diuen que es va fer frare del convent de Sant Francesc.

Els pescadors barcelonins l’havien tingut per patró.

El culte es celebrava a l’església de Sant Francesc, que els frares menorets tenien vora de la mar i que donava a la plaça del Duc de Medinaceli. Després de l’any 1835, tenia lloc a l’església dels Sants Just i Pastor.

Les pescadores, per tal de palesar llur devoció a sant Pasqual Bailon, ballaven una dansa davant de la seva imatge.

La gent prenia en broma la devoció de les pescadores i cada any omplia l’església de Sant Just per fer-se un tip de riure a costa d’aquelles pobres dones. L’any 1862, el vicari general va considerar la devoció grotesca i irreverent i va manar que fossin tancades les portes del temple per tal de privar-hi l’accés a les pescadores.

No sabem si després dels fets luctuosos de l’any esmentat, que van comportar la ruïna de l’església de Sant Francesc, la imatge del sant va passar a la parròquia de Sant Just, o bé si les pecadores van cercar un sant que semblés llur advocat, per dedicar-li llur dansa. El cert és que, darrerament, en comptes de ballar davant d’una imatge de sant Pasqual, ho feien davant de sant Bernardí de Sena, que vestia els mateixos hàbits que el primer, perquè ambdós eren franciscans.

Aquesta actitud va produir un gran disgust entre l’art dels pescadors, que creien que el sant s’enutjaria perquè no li feien la cantada i la ballada de costum i els retiraria la seva protecció.

Conta una altra tradició que era pastor i que guardava un ramat incalculable de caps, que ni tan sols se’ls mirava ni els deia res, puix que es passava el dia dient el rosari, que duia sempre penjat al coll, però el bestiar obeïa cegament la seva voluntat, la qual li comunicava només de pensament. Els pastors l’invocaven sobretot quan se’ls avalotava el ramat, per tal que el reduís.

Avui feia la seva festa major la vila castellonenca de Villarreal, pàtria de sant Pasqual Bailon. La vigília, al vespre, davant del convent on havia viscut aquest sant, encenien una gran foguera. Durant el dia, la mainada feia per la població una capta de llenya i d’endimaris vells, al so d’una cançoneta que diu:

La foguera s’encén després del toc de les ànimes, moment en què repiquen totes les campanes de la població.

Es celebrava una lluïda processó, a la qual assistien diversos entremesos; el més notable era el ball de gitanetes. El formaven deu noies i un noi, que es situava al mig vestit de pastor i feia el paper de director del ball, indicant a les balladores els gestos i passos que havien de fer. Les noies anaven ballant durant tot el curs de la processó, la qual era molt llarga i durava unes tres hores. Tots els vestits eren propietat de l’Ajuntament. Al vespre es feia un gran ball a la plaça, a la llum i al voltant d’un gran fester o cremaller, en el qual es cremava teia. El ball es feia al so de la dolçaina i del tabalet. Constava de les següents parts: la tana, l’arenilla, les seguidilles, la marineria, la bolangera i l’anguila. La part final venia a ésser com una mena de contrapàs o de farandola. Tot el poble s’agafava per les mans fent llarga tira, al darrera de la qual anaven els músics que feien el so. Aquesta tira que semblava una anguila immensament llarga, voltava per tots els carrers de la població i girava i tombava a gust i caprici del capdanser, que, com aquest mot indica, la presidia i anava al davant. Després d’haver prou voltat, saltat i corregut, la gran tira tornava a la plaça, on feien un altre punt de ball i donaven la dansa per acabada.

Contra la pèrdua de memòria i l’atuïment i turpitud de les facultats mentals, hom també reclama aquest sant, i hom té per cert que el qui l’invoca en aquest sentit no ho farà en va. A Girona, creuen que guarda d’encisaments i mal donat.

Hom creu que els qui neixen aquest dia no moren tampoc embruixats ni atuïts.

Per no morir sense sagraments, hom li diu cada dia un parenostre, i, tres dies abans de morir, ell avisa al seu devot i li dóna tres cops, per l’estil de sant Benet, o tres estirades al coixí. Hom el reclama així:

A Mallorca l’invoquen per ben dormir i no tenir mals somnis, i li parlen així:

Els pastors el veneren com a advocat contra les malalties del bestiar en general, per al qual el consideren com un gran protector. També se l’invoca contra els mals encomanadissos.

SANT LLOGARI

HAVIA estat molt venerat i invocat perquè ajudés en els parts difícils i laboriosos. També era invocat per a les morenes i trenca-dures. En aquest darrer sentit era objecte de gran devoció la imatge d’aquest sant venerada a la Sala de Sant Llogari, sufragània de Castellterçol. Els goigs de la imatge venerada a Cervera diuen així: