PRIMER DIUMENGE

ÉS conegut amb les denominacions diumenge del Roser o Roser de maig, perquè en la majoria de poblacions se celebra la festa del Roser.

Per formar part de la confraria del Roser, calia pagar un quartà de blat en concepte d’entrada. Les confraries arribaven a tenir una suma important de blat, que servia per a auxiliar les necessitats que poguessin tenir els confrares. El qui havia acabat el seu blat en manllevava al fons comú de la confraria; el retornaria per la collita, i en pagava l’interès moderat de sis punyeres per quartera. El primer prohom de la confraria s’encarregava de vigilar aquestes operacions i de reconèixer la qualitat del blat retornat.

Els confrares de Torà es valien d’un sistema curiós per a elegir els nous majorals. La confraria posseïa una post quadrada, damunt de la qual el primer majoral feia una rodona amb guix. Tots els confrares que estaven en edat i condicions d’ésser majorals traçaven amb guix un raig damunt de la rodona, que venia a semblar com una roda de carro amb tants raigs com confrares aptes per a càrrec comptava l’entitat. Al cap de la ratlla cada u escrivia una inicial o altre signe distint. A l’hora de votar, cada u feia una ratlleta travessera damunt del raig del confrare que al seu juí podia ésser majoral. Quan tots havien fet la seva ratlleta, el dos majorals sortints, a presència de tota la camarada, comptaven les ratlles; el qui en tenia més era elegit primer majoral, i els altres, per ordre de ratlles o de vots. Feta l’elecció, s’esborraven les ratlles i es guardava la post o roda dels majorals fins a l’any següent.

Per diferents indrets, les majorales, després del llevant de taula, donaven compte públic de la suma recaptada, per mitjà d’un toc de campana, a raó d’una batallada per cada sou recollit. Un sou equivalia, escassament, a uns tretze cèntims de la moneda actual.

La devoció per la Mare de Déu del Roser ha respirat més sentor camperola, ben sadollada d’agre de la terra. Els hortolans del Portal Nou, de Barcelona, tenien la Mare de Déu del Roser per una de les copatrones de llur confraria.

També veneraven la Mare de Déu del Roser com a advocada protectora els velluters i teixidors de vellut de seda. No sabem per quin motiu, aquests teixidors tenien llurs telers instal·lats en horts i sota d’una mena de porxo, per tal d’estar a sopluig. Aquests horts solien estar voltats de rosers, tampoc no sabem el perquè.

Els raiers, que transportaven, riu avall, la fusta dels boscos de muntanya cap a la terra plana, tenen per patrona la Mare de Déu del Roser, a la qual demanen protecció contra els perills de la navegació, que, encara que sigui fluvial, no deixa d’oferir-ne.

També la tenien per advocada celestial els paternosters o rosariaires, els quals es dedicaven a fer rosaris de catxumbo i d’altres grans que venien pels carrers en mercadatge ambulant.

Cada diumenge de maig, de bon matí, sortia en moltes poblacions la processó del rosari, que en aquella hora seguia pels carrers més importants, tot cantant el rosari i lliurant-se a d’altres devocions. Gairebé tota la concurrència la formaven dones. Abans de sortir la processó i ben fosc encara, es feia una passada, bo i cantant una cançó que convidava el veïnat a despertar-se i a anar cap a l’església per assistir a la processó. Per raó de fer-se, aquesta passada, abans de l’alba, era qualificada d’aurora i de desperta, perquè tenia per objecte despertar. Hom va confondre els conceptes corresponents al rosari que es cantava durant el curs de la processó i al qualificatiu de la passada, i va anomenar la devoció rosari de l’aurora, malgrat sortir essent ja ben alt el sol. Per desvetllar el veïnat, els qui feien la passada, a més de cantar la cançó pròpia de la desperta, a cada cantonada i en d’altres llocs adients del curs feien un toc de campana especial. Com que circulaven en plena fosca, es feien llum amb grossos fanals.

A Mollet feien una processó amb gamfarons i creus, que anava fins al monument megalític conegut amb el nom de pedra salvadora. Des d’allí, el sacerdot beneïa el terme i molt especialment les vinyes. Deixava el «lignum crucis» damunt de la pedra superior del dolmen, que feia com de mesa de l’altar durant la cerimònia. Quant al nom del megàlit, la tradició explica que durant la guerra de Successió s’hi va amagar un cabdill de les forces de la terra que fugia perseguit per les tropes enemigues. Com que va assolir salvar-se, d’ací que qualifiquessin el monument de pedra salvadora.

En diverses poblacions de la Catalunya nova s’havia celebrat la processó dels angelets, anomenada així perquè hi anaven profusió d’infants vestits com d’angelets, amb túniques de seda i unes ales daurades que els sortien de l’esquena. A Valls, cada angelet feia anar pel seu compte deu homes a la processó, que portaven una atxa encesa a una mà i un pom de flors a l’altra. Antigament, hi anaven també moltes donzelles, vestides de blanc, que volien simbolitzar els misteris del Roser. De retorn a l’església, rifaven una joia entre les fadrines que havien anat a la processó.

A Reus feien la processó dels àngels. Hi anaven molts infants vestits d’angelet. Cada infant feia anar a la processó, pagant-los pel seu compte, dotze homes, que portaven una atxa encesa a una mà i un pom de flors, com més gros millor, a l’altra.

A Camarasa, després de l’ofici, celebraven una processó, en la qual anava la majorala del Roser amb un pa grossíssim, col·locat damunt de la post amb què l’havia dut al forn, posada damunt del cap. Aquest pa era beneït, i repartit entre els devots.

A Mataró, a Solsona i, abans, per molts d’altres indrets, feien la processó de les roses. L’església feia la benedicció de roses i seguidament s’organitzava la processó, dividits els fidels en dues rengleres, una d’homes, que duien a la mà una rosa vermella ben grossa, i l’altra de dones, amb una rosa blanca.

Al santuari de Lluc, a Mallorca, feien una solemne funció durant la qual beneïen roses, que repartien entre els fidels que donaven almoina, i després feien com una processó forana, els assistents a la qual lluïen a la mà les roses beneïdes.

A Besora, la vigília, els majorals del Roser, que acabaven l’exercici de llur càrrec, sortien a fer una cercavila amb els penons, seguits de molta fadrinalla i de músics. Durant el curs, es lliuraven a mil excentricitats i extravagàncies, algunes no gaire adients. D’ací que hom anomenés aquesta passada la processó dels boigs. De retorn a l’església, i mentre les campanes brandaven anunciant la festa de l’endemà, els fadrins enramaven molt bé el temple.

Havia estat costum estès la benedicció de roses, que eren repartides als fidels, a voltes dins del temple mateix, i d’altres, en tornar de la processó que se solia organitzar, mentre que hi havia llocs on els concurrents a la processó portaven poms de roses beneïdes. Fóra llarg ressenyar els petits detalls que distingeixen aquest costum, segons les localitats.

Pel Rosselló i per d’altres terres de la França endins també s’havien dedicat festes a la Mare de Déu del Roser per part de les donzelles, que eren qualificades de roseres i rosières, i, com pels Pirineus ençà, sobresortien les processons i les danses, perdudes temps ha i gairebé esborrades del record de la generació present. El darrer ball del Roser de què tenim notícia el feien les pavordesses de Banyuls de la Merenda per la diada de l’Assumpta; en parlem en ocupar-nos d’aquest dia.

A Mallorca, a l’ofertori de l’ofici major, reparteixen poms de roses beneïdes a tots els feligresos. La pagesia cura de proveir l’església de bona cosa de roses que els escolans passen a recollir per les cases amb grossos paners. Hom empra les fulles de roses beneïdes per fer aigua de roses per a guarir el mal d’ulls, i oli de roses per als talls.

Per l’estil fan al llogarret valencià de Segart.

També fa festa el llogarret empordanès de Montagut. La nota sobresortint són les sardanes, com arreu de l’Empordà. Antigament ballaven contrapassos, i al matí, en sortir d’ofici, el jovent més polit i més garrit del poble, vestit amb robes ben brutes i espelleringades, feia el ball dels Esparracats. Les noies tenien gran goig de ballar amb el jove que anava més mal vestit i més brut. Dansaven una variant del ballet, perduda fa anys i de la qual només es conserva la melodia. Aquest ball pintoresc no havia estat privatiu de Montagut, car es feia també per d’altres pobles de la rodalia.

Els veïns del barri de Sant Magí de Reus celebraven llur festa. A part dels jocs i de les sorts típiques de les festes de barri, representaven el Ball de Sant Domènec, propi també dels veïns del barri del Pedró, que el feien per la festa d’aquest sant, que s’escau el dia quatre d’agost, i del qual parlem en tractar d’aquest dia.

La xicalla de Verdú sortia pels camins que menaven a la vila; allí feia cadena barrant el pas i cantava:

Era costum dels qui anaven a la fira tirar a la xicalla grapats d’avellanes torrades i d’ametlles ensucrades que els infants s’agarbonaven per recollir a l’aranya i estiracabells.

Els nostres avis avui es treien la primera peça de roba d’hivern, creguts que així no es refredarien i no els perjudicaria l’anar més prims.

Del primer diumenge del Roser ens en parla així el refrany: