DIA 12. SANT NAZARI
HOM l’invoca contra la bogeria. Conta la tradició que sant Nazari tenia la pretensió d’ésser l’home més ben afavorit físicament de tot el món; creia que la seva bellesa superava notablement la de tot altre home i se’n sentia profundament orgullós. Nostre Senyor el volgué castigar i li féu créixer en gran manera el nas. Cada dia li creixia bona cosa, fins al punt de fer-se ben perceptible la creixença de l’un dia a l’altre. Acabà per tenir una fesomia tota grotesca i estrafeta. El sant es va desesperar tant que va acabar per tornar-se boig. Després de molt de temps d’haver perdut l’enteniment, el nas se li anà escurçant fins a tornar al seu estat normal i el coneixement se li va aclarir altra vegada. El sant comprengué que Nostre Senyor havia volgut castigar la seva presumpció i el seu orgull, i durant la resta de la seva vida va dedicar-se a la devoció i la penitència.
Un nassut, segons una capçalera de ventall del segon terç del segle XIX. (Col. de l’autor.)
SANT OLIMPI
BISBE de Barcelona, baró de grans virtuts i mereixements que va distingir-se per la seva gran prudència i excepcional zel en el govern del seu poble fidel i cristià.
Sant Olimpi, bisbe de Barcelona, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)
SANT ONOFRE
SEGONS la tradició, aquest sant era rei, i per tal de purgar un pecat abandonà la vida palatina i se’n va anar a fer penitència a una cova, on vivia completament nu i menjava només herbes del bosc.
Sant Onofre, segons una capçalera dels seus goigs. (Col. de l’autor.)
Va escollir per morada una cova petita, humida i ingrata. La tradició empordanesa assenyala com a tal una cova del terme de Palau-saverdera, que qualifica de Sant Onofre, i creu que fou morada i sopluig del sant, on va fer la seva penitència. A dintre hi ha una gran llosa de pedra, damunt de la qual s’agenollava el sant, i encara s’hi coneix l’empremta dels genolls, així com un tint un xic rogenc de la sang del sant per efecte de la seva penitència. Sant Onofre no cobria la seva nuesa per fred que fes, i des que decidí lliurar-se a la penitència no es rentà mai més la cara ni es tallà els cabells ni la barba, la qual acabà per arribar-li a les cames.
Fou per això que els cabelleraires, que eren els qui feien perruques i treballaven el cabell, van escollir-lo per patró.
El cabelleraire, segons una auca valenciana d’oficis. (Col. de l’autor.)
Diu també la tradició que sant Onofre, tot i ésser d’estirp reial, conreava un hort proper a la cova, per tal de poder oferir verdures i menjars als vianants que passaven per allí la vora i en sentien necessitat, car ell només menjava herbes boscanes. En atenció a aquesta tradició, els hortolans del Portal Nou el veneraven com a patró, i eren molts els qui portaven el seu nom; tant és així que, en temps dels nostres avis, dir-se Onofre gairebé comportava ésser hortolà o pagès, i hom sentia vers aquest nom la mitja desconsideració burleta que hom sent pels pagesos.
L’hortolà, segons una auca vuit-centista. (Col. de l’autor.)
L’allunyament que s’ha produït de la pagesia del nucli ciutadà ha dissociat per complet la idea d’aquest nom de la de camperol.
Els xocolaters, assoladors, enrajoladors i torners també tenien per patró sant Onofre, així com els mestres botonaires, que obraven botons de banya, d’os, de nacre, de fusta i d’altres matèries.
El torner, segons una auca valenciana d’oficis. (Col. de l’autor.)
El torner, segons una aura set-centista d’oficis. (Col. de l’autor.)
Les donzelles que es volien casar dedicaven unes oracions a sant Onofre i en acabar cada rés afegien:
Gloriós sant Onofre,
deu-me un casador
amb un bon cofre.
És a dir, amb un bon dot i ric de robes i de diners. Hom també invoca aquest sant contra els llamps.
Les fadrines mallorquines invoquen sant Onofre perquè faci que el marit que els espera no sigui baboia:
Oh gloriós sant Onofre,
un saltiri us diré
perquè quan me casaré
no em doneu s’homo bajoca.
SANT JOAN DE SAHAGUN
EL tenien per patró els corders de viola que treballaven els budells per fer-ne cordes per als instruments; no sabem quina relació pogué tenir aquest sant castellà amb la gent d’aquest ofici. Formaven una confraria vinculada al vell convent del Carme, on també tenien la llur els mestres de dansa i, durant algun temps, els músics.
SANT ESCUDER
LA gent de viure trampós reclamava l’ajut de sant Escuder, que, segons de veu popular, era gitano i protegia les trampes i el viure tèrbol dels de la seva raça, els quals cada vegada que feien una trapelleria o enganyaven algú li cremaven un ciri. Diu també la veu popular que es venerava a l’església de Sant Antoni, que era la dels gitanos. En el mercat vell de Sant Agustí, situat a la plaça d’aquest nom, que més tard va passar a Santa Caterina, hi havia uns murriets i gent de l’urpa, coneguts pels xurriburris, que cada vegada que feien desaparèixer quelcom oferien una closca de cargol plena d’oli (que tampoc compraven) amb un fil de cotó a tall de ble, llum que feien cremar davant de la imatge de sant Cugat de l’església d’aquest sant al carrer dels Carders.