DIA 15. SANT VIT

ÉS invocat contra la corea, dita popularment ball de sant Vito. Sortosament aquesta malaltia, a casa nostra, és escassa. Els pobres qui la pateixen es belluguen contínuament. Per terres germàniques aquesta malaltia, un temps, havia estat molt freqüent. El dia d’avui els atacats anaven a visitar ermites on es veneraven imatges d’aquest sant que tenien fama de miracleres. Formaven llargues corrues a tall de processó que realment esgarrifaven de veure. Tothom fugia de llur vora i evitava de trobar-s’hi, car per una atracció suggestiva acabava per contraure el mal i per bellugar-se com els pobres ro-meus i, emportat per una força irresistible, s’afegia a la processó.

Pel centre d’Europa estigué molt estesa una malaltia del bestiar de llana, coneguda avui per cenurosis, per efecte de la qual caminaven dues passes endavant i tres endarrera, sense poder-ho fer d’altra manera. Aquesta forma inevitable de caminar anguniejava el bestiar fins al punt que, ovelles i moltons, acabaven per caure a terra morts. Els pastors estaven esparverats, perquè la malaltia en qüestió els delmava els ramats amb aires d’extermini. Van demanar ajut a sant Vit perquè van veure certa semblança entre la corea i la malura que patia el bestiar. El sant els va atendre i el flagell va deturar-se. Els pastors dels Alps i d’altres contrades europees, cada any, en el dia d’avui, havien celebrat llargues processons que anaven a visitar les ermites del sant. Caminaven tres passes endavant i dues enrera, per tal d’imitar la marxa del bestiar afectat, per bé que no exactament igual, puix que, com hem dit, aquest en feia dues endavant i tres endarrera.

Segurament que, com un reflex del que acabem de referir, els pastors del nostre Pirineu tenen a sant Vit per protector de les malalties del bestiar i també contra les picades d’escurçó i de tot altre animal verinós i nociu.

El ball de sant Vito és anomenat també la dansa furiosa; per aquest motiu, als qui són molt balladors i senten intensos desigs de ballar, hom els diu que pateixen el mal de sant Vito i creu que aquest sant els protegeix.

Hom té així mateix a sant Vit per patró de la son. Se l’invoca quan hom no pot dormir i quan hom té excés de son. També se’l reclama perquè allunyi els somnis dolents i esgarrifosos. En llevar-se hom sol dir una oració per tal que el sant preservi dels mals efectes del somni. Hom diu:

Conta la tradició que era molt dormidor i que per necessitat hauria dormit cent hores seguides. Per tal que pogués complir amb les seves devocions, cada dia, al moment que havia de llevar-se, el cel curava que un gall cantés en lloc i de manera que el sentís; així l’advertia que era hora de deixar el llit. Per això hom el representa amb un gall al costat i l’invoca per despertar-se a l’hora que desitja.

Per les terres de fonts salades, Cambrils de Solsona, Gerri de la Sal i Peralta de la Sal, avui començava la temporada salinera. Recollien l’aigua en basses de molta superfície i poc fons i la feien passar gradualment de l’una a l’altra per mitjà de canals buidades en troncs de fusta de tipus molt primitiu, per tal que s’anés evaporant i restés la sal posada al fons. A Gerri l’explotació de la sal era comunal; els qui s’hi dedicaven formaven un organisme, anomenat la Societat de la sal, que aplegava tota la que es produïa en un dipòsit col·lectiu, conegut per la casa de la sal, des d’on l’expenien, i es repartien els guanys equitativament.

SANTA GERMANA

LES pastures adoraven especialment santa Germana perquè havia estat pastora.

Quan el santuari de Núria restava tancat a l’hivern, a fi que la Mare de Déu no es corgelés, en tancar el santuari la baixaven en processó al poblet immediat de Queralbs. Avui obrien altra vegada l’ermitatge, i cada any tornaven la imatge al seu altar en devota processó que pujava des del poblet fins a la vall, costa amunt de l’abrupte engorjat.

Avui pujaven a muntanya els grans ramats empordanesos que anaven a pasturar als cims més alts dels Pirineus. Solien estar integrats per quinze o vint mil caps, generalment guardats per una vintena de pastors, sota la direcció del majoral, i per una quinzena de gossos. Restaven a muntanya fins al 15 de setembre, i per l’herba que menjaven era costum de pagar a raó de dos rals per cap.