VIGÍLIA DE CORPUS

A les dues de la tarda, sortien de la Seu tres ambaixades del Capítol, que anaven a convidar els Consellers i prohoms a la festa religiosa de la tarda. Les ambaixades sortien amb vuit minuts de l’una a l’altra. La comitiva sortia de la Seu per la porta de Santa Eulàlia, i pel carrer del Bisbe tornava al porxo.

A la plaça de Sant Jaume tenia lloc la festa dita dels obrers. Per la seva celebració, hom feia empal·liar la plaça i els fossars, a càrrec dels qui obtenien la passantia de notaris públics. Els Consellers i llurs acompanyants, asseguts en els pedrissos ben encatifats del voltant del fossar de Sant Jaume, contemplaven una ballada especial de l’Àguila, mentre esperaven la vinguda dels dos obrers. Aquests repartien als congregats ramellets i banderetes d’or berberí, que eren tinguts com un present que comportava molta distinció i consideració. Eren portats dins de grosses bacines d’argent, que eren conduïdes amb certa solemnitat i gairebé en processó. Davant del seguici hi anaven el drac i els diables, els gegants, i alguns anys àdhuc la víbria i els cavalls cotoners. Seguien darrera els qui portaven les bacines, que eren moltes i anaven custodiades per dues persones de diversos estaments, entre les quals figuraven els militars i cavallers més distingits, sense que llur noble dignitat en valgués de menys. Tots anaven previnguts de vergues fortes, perquè ningú no toqués res. La mesura no servia de gaire, puix que la gent no feia cas de les vergassades que els defensors de les bacines repartien; el poble es llançava damunt de les bacines darreres i les deixava buides en un moment. Els ramellets i banderetes eren repartides a proporció de la categoria dels qui els rebien en present.

Finida la festa dels obrers, sortia de la Casa del Comú el cavall de Santa Eulàlia. Anava tot cobert per un ric drapatge de domàs carmesí, damunt del qual hi havia, brodats, els escuts de la ciutat i la creu de la santa patrona de Barcelona. Anava muntat per un personatge que vestia una gran túnica barrada de roig i de groc. Precedit pels trompeters i els tabalers de la ciutat, feia la passada de la processó. Entrava a l’església de Santa Maria pel portal del Born, passava darrera del presbiteri i sortia pel portal Major i, arribat a la Seu, també entrava pel portal Major.

Des dels temps de més esplendor de la festa, a la tarda s’organitzava una comitiva integrada pels principals entremesos, la qual feia una passada i seguia tot el curs que l’endemà havia de fer la processó. Hi anaven els tabalers de la Ciutat, els diables, que engegaven gran espetec de «carretilles» i focs petadors, el drac, els cavallers, els gegants, i encara d’altres elements, que han variat amb el curs del temps. Aquesta passada se n’emportava l’entusiasme del poble tant com la mateixa processó, puix que arreu del seu pas escampava l’alegria i la bullícia, i congregava gran gentada al seu entorn. Aquesta passada es pot dir que encara perdura, reduïda a la volta que fan els gegants, els quals, fins just ahir, encara anaven precedits de les trampes, continuadores dels antics tabalers de la Ciutat.

Els gegants i les bèsties del Comú anaven a visitar les principals autoritats. La sortida d’aquesta comitiva era esperada i molt celebrada pel veïnat, especialment per la mainada, que feia tots els possibles per poder veure el pas dels gegants. Fins fa molt poc temps, subsistí el costum que els gegants anessin a fer una ballada davant dels edificis de les autoritats i davant de casa de lots els regidors. Per donar una idea de la prodigalitat dels magnes personatges, en el sentit indicat, bastarà dir que l’any 1820 van fer fins a 50 ballades davant de les cases de tants altres ciutadans distingits.

Aquesta passada també la feien la major part dels gegants de les poblacions on n’hi havia.

A Reus, surten a marcar el curs una parella de gegantons. Ell havia dut a la mà una tralla o fuet, qualificat de bitxet pels reusencs. En giravoltar, la trena de les xurriaques s’estenia i feia fer un ample rotllo al seu voltant. A aquesta circumstància es devia el qualificatiu de bitxets aplicat a la parella de gegantons. Hom fa creure a la mainada que, per tal que puguin celebrar el Corpus, els bitxets li reparteixen coca amb cireres, però, com que molts anys no arriba per a tanta canallada com els surt a veure i a seguir, cada mare, per prevenir que el seu fillet no es quedi sense, en havent dinat li dóna una coca. Tota la quitxalla de Reus segueix la passada dels bitxets, menjant coca i enmig de gran cridòria i gatzara.

Les cobles, llogades essencialment per fer música a la processó i fetes venir sovint de poblacions foranes, en algunes localitats importants havia estat costum que, al vespre, anessin a les cases de les principals autoritats a tocar albades, que venien a equivaler a la ballada dels gegants.

A València, surten a ballar les tres parelles de nans, que volten la ciutat i van a visitar les cases dels regidors i dels principals prohoms del municipi, davant de les quals fan una ballada, tan graciosa com escaient a la seva grotesca figura. Evolucionen al so d’una tonada típica de tabalet i dolçaina, molt popular a la ciutat del Túria. El ball és abundant en reverències, salutacions i cortesies, que li donen un caient joglaresc i servil, molt d’acord amb el paper histriònic i albardesc dels personatges de cartó.

A mitjan segle XVII, la vigília del Corpus, al matí, els jurats i oficials de la ciutat esperaven en llurs cases la passada que feien els misteris i danses, els quals sortien amb gran ordre de la casa de les roques a les set del matí i seguien el curs de la processó de la següent manera:

El capellà de la ciutat, a cavall; el capellà, amb bonet, i el cavall, encobertat. Dama dels momos. Dansa de la Diablera. Danses, quatre o més, de toqueados. Dansa de gitanes fingides. Misteri del rei Herodes. Misteri de Sant Cristòfol. Misteri d’Adam i Eva.

En tornar a la Casa de la Ciutat, el capellà de les roques repartia els grups perquè passessin a lluir les seves habilitats per les cases dels oficials majors, ministres reials i visitadors.

Antigament, es feien representacions d’actes sagramentals en un cadafal a la plaça de la Seu. Acabada la representació, l’administrador del Corpus repartia, als comediants i al poble, 200 lliures de confitura; confits que eren tirats enlaire i agafats a l’aranya estiracabells. Els carros, amb els comediants, se n’anaven a repetir la representació enfront de la Diputació.

Algunes d’aquestes representacions encara es feien a la darreria del segle passat.

Dels tres misteris que han aconseguit els nostres temps, el que té fesomia de més vell i sabor més arcaic és el d’Adam i Eva. Hi prenien part fins a set dialogants: Déu Creador, Adam, Eva, l’Àngel querubí, l’Àngel llec, la Serpent temptadora i la Mort. Pren per argument els tres primers llibres del Gènesi; figura la Creació, pel Pare Etern, del cel, de la terra i de l’home, a qui fa senyor del Paradís, ensenya els arbres del bé i del mal i prevé que s’allunyi de l’ombra del segon. El serpent no para de porfidiejar respecte a la nostra mare Eva, fins que aquesta, feble, se l’escolta, i amb manyagueries femenines convenç Adam perquè tasti la fruita del pecat. Comès el mancament, el Creador expulsa del Paradís els nostres pares, els quals li demanen misericòrdia, que el bon Déu els promet, i els prediu la redempció del llinatge humà. L’escena es descabdellava damunt d’un carro, semblantment com es feia amb la tragèdia clàssica grega. El vehicle sostenia el rudimentari decorat que ambientava i emmarcava la representació, la gual hom simulava tenir lloc al Paradís i a l’ombra de l’arbre del mal o de la pomera del pecat. Una part del diàleg era musical i estava tallat en diverses mètriques poètiques, reveladores d’una mà experta i hàbil en el seu autor. En la documentació municipal cinc-centista figuren nombroses partides pagades en diferents anys per a l’adreç i adob d’aquest misteri, que sembla ésser anterior als autes sagramentals, tan populars per terres de Castella. També havia anat un entremès del Paradís a la processó de Barcelona, amb un arbre que, segons els cronistes, era una figuera, i del qual ja ens parlen documents de la darreria del segle XIV; nosaltres ens hi hem referit en la pàgina 11. Creiem que aquest entremès era del tot plàstic i que no constituïa, per dir-ho així, el decorat de cap misteri ni representació dialogada.

La roca del misteri d’Adam i Eva data del 1535, i probablement aleshores fon dictat el text de la representació. Pel seu tall bé podria ésser d’aquell temps, bastant abans dels autes sagramentals dels autors clàssics castellans, que no tenen pas tant de caràcter ni tampoc sabor tan arcaic, i que són més refinats. Pel tall i el tirat del llenguatge, creiem que bé podria ésser a la primera meitat del segle XVI quan es va construir la roca.

Del misteri de Sant Cristòfor ja se’n troben dades de mitjan segle XV. En la documentació dels jurats de la ciutat, corresponent al 1449, figura una partida per al pagament d’unes canes de domàs blanc destinat a la túnica de l’infant Jesús, que figurava en aquest misteri. Representa el passatge tradicional de la llegenda del sant Cananeu, que, desitjós de servir el cel, demana consell a un ermità, que devia figurar sant Cugat, el qual li aconsella l’abstinència i la penitència. El sant diu que no se sent amb fortitud per a complir-ho. L’ermità li recomana que es dediqui a passar gent vianant d’una banda a l’altra del riu. Se li presenten un romeu i una romeva i el seu pare i Jesús infant, al qual també passa i troba més pesant que tot el món. El paper del sant el representava un bastaix ben alt, i, per aparèixer més agegantat, durant la representació pujava dalt d’un tamboret, que restava amagat sota la túnica del diví passa-rius, el qual la duia excessivament llarga en relació a la seva alçada. Una part del diàleg era musical, i, tant la melodia com el text, conserven molt regust d’època, per bé que no semblen pas ésser del segle XV. La representació es feia enmig del carrer, des del sòl i sense altre adreç escènic que l’escambell que servia per a agegantar el protagonista de la representació. El sant Cananeu gaudia de gran popularitat durant l’època d’or de la festa dels entremesos i representacions de la festa del Corpus. Se’l considerava com un dels sants advocats contra el mal de contagi, i aleshores, que les epidèmies eren tan freqüents i tan intenses, el seu culte era molt estès. No s’hauria comprès la seva absència entre el policrom retaule que constituïa la part espectacular de la festa eucarística. Sant Cristòfor figurava en la processó de Barcelona; no tenim idea de com, per bé que sembla que com un gegant, precursor històric dels gegants posteriors. No tenim noció que ell formés part de cap conjunt especial, ni que fos protagonista de cap representació dialogada. També figurava sant Cristòfor a la processó d’Aix-en-Provence, representat per una figura amb una túnica curta, i amb un paner penjat al darrera l’espatlla, dins del qual portava l’infant Jesús. Sembla que aquesta figura també tenia aire de gegant.

El misteri de la degolla és el més llarg dels tres, aquell en el qual intervenen més figurants, el de trama més complicada i d’acció més viva, i de segur que el més modern i de menys mèrit. Pren per tema la degollació dels sants Innocents, com el seu títol ja indica. Segons estil de les obres teatrals d’aquells temps, comença amb una lloa, posada en boca de l’autor, que explica l’argument i demana tolerància al públic. Intervenen en la representació la Sagrada Família: Josep, Maria i l’Infant Jesús, el qual no es compta per al diàleg, i potser degué ésser figurat per una nina; els tres Reis, que van a visitar el Nadó; el rei Herodes; dos savis del seu consell, i un cavaller, un trompeta i un agutzil, que estan al servei de la seva llei; igualment, quatre bastaixos, que maltracten altres tantes dides, de manera truculenta i irada; una espigoladora, tres pagesos i tres segadors, que emparen i ajuden la Mare de Déu, atribolada i adolorida, per tal de poder amagar el seu fillet de la vista i de la fúria dels sic aris. Ho assoleix amagant-se darrera d’una garbera, puix que, per efecte d’un miracle, el blat va granar tot just sembrat i fou possible segar-lo i agarberar-lo en plena gelor, per tal que les garberes poguessin emparar Maria i la seva preada càrrega. També hi figurava un àngel. No sabem que cap fragment del diàleg fos cantat.

Fins fa poc temps, la festa s’anunciava amb una traca, que hom engegava pels carrers dels voltants de la Catedral. El final de la traca s’enfilava campanar amunt i arribava fins al cim del Miquelet, on esclatava una cantarella enorme, que se sentia des de tota la ciutat.

Avui té lloc l’entrada de la murtra. La porten en carros tot enramats de verd i adornats amb flors. Fornien una comitiva acompanyada per una orquestra rústica, integrada per un dolçainer i un tabaler. Fan una passada per les vies més importants de la ciutat, comunicant l’alegria al veïnat, que s’enjoia en veure el seu pas i s’agrega al seguici. La murtra està destinada a encatifar-ne els carrers del trànsit, per tal d’embalsamar l’ambient.

A la tarda, sortia una cavalcada formada per un bigarrat conjunt de representacions. Anava des de la casa de les roques, que, com vam dir en la pàgina 52, fa d’estatge al desori dels entremesos valencians, fins a la Seu. Anava presidida pel capellà de les roques, a cavall, vestit a l’antiga, amb riques robes de seda, damunt de les quals ostentava les armes de la Ciutat. El seguia l’entremès de la dansa dels set pecats capitals, presidits per una dama que simulava ésser la virtut, i que el poble qualificava de moma. Seguia un ball de cintes, anomenat de la magrana, perquè capçava el pal que sostenia les cintes una grossa magrana de cartó, que, un cop feta la dansa, per mitjà d’un ressort s’esbadellava i deixava veure un vericle que simulava sostenir una Sagrada forma, a la vista de la qual els ballaires s’agenollaven i feien acatament. Seguien, darrera, un grup d’infants, el serpent que va temptar els nostres primers pares al Paradís, la Mare de Deu, muntada en una somereta, camí d’Egipte, amb el seu diví Infant a la falda; al seu darrera, un grup de segadors, amb amples barrets de palla i duent falçs a una mà i garbes a l’altra, que volien figurar els qui segaven en passar la Sagrada Família; darrera d’una de les garberes que feien és on es va amagar Maria, per guardar-se de la vista dels soldats del rei Herodes, que la perseguien. Venien, darrerament, la comparsa del misteri de sant Cristòfor, formada per un home altíssim que duia un infant a coll-i-be; un grup de romeus i un ermità; seguien els tres Reis, a cavall, i un grup de bastaixos que figuraven ésser la tropa del rei Herodes, simulaven la degollació dels Innocents, i per donar més realisme a llur paper, copejaven i apallissaven suaument tothom qui trobaven al pas. Cloïa la colla un grup de cavallets.

A Castelló de la Plana, sortien les gropes, parelles de fadrins a cavall, ells, a l’eixarranca, i elles, al seu darrera, assegudes a l’anganella. Anaven vestits a la pagesa, amb les millors joies que tenien, puix que era tema de lluïment. Semblaven talment parelles de promesos o de nuvis, i no es fa entenedor el seu paper a la passada de la processó. També sortia una comparsa que figurava la fugida a Egipte, qualificada de la Mare de Déu de la «burreta», figurada per una fadrina muntada en un ruquet, tirat per un minyó amb una alta vara, que representava sant Josep. La donzella portava un infant als braços. Darrera la parella seguia un àngel. També es representava la degolla, figurada per uns bastaixos vestits estranyament, que tractaven de representar els saigs del rei Herodes. Portaven uns bastons fets amb els pergamins de l’Arxiu Municipal, cargolats i lligats, o saquets prims plens de sorra, que duien una bola de plom al cap, amb els quals copejaven a tort i a dret tothom qui ensopegaven a llur pas, i promovien molt d’aldarull i desordre.

En el brollador del templet gòtic de Sant Jordi, del claustre de la Seu de Barcelona, hom guarneix l’anomenat ou com balla. Al voltant del raig del sortidor es munta com una panera, tota guarnida de cireres i de verdor. Dins de la pica del sortidor es posa un ou. Quan l’ou, que neda per damunt de l’aigua de la pica, va a parar damunt del raig, aquest l’enlaira i el fa jugar i giravoltar, fins que novament cau a la pica, d’on tornarà a ésser enlairat pel raig. Aquest joc, que posa l’ou en moviment continu, s’emporta l’entusiasme de la mainada, la qual acudeix en munió a contemplar l’ou com balla. Temps era temps, quan l’ou queia a terra i es trencava (cas que s’esdevé rares vegades, perquè hom ja guarneix la panera de manera que això no passi), els nostres avis ho interpretaven com un averany segur que es produiria algun incident a la processó, i ràpidament corria la veu per tota la ciutat fent saber el contratemps.

L’any 1901, va caure l’ou a terra mentre se celebrava l’ofici. A la tarda, en passar la processó pel dormidor de Sant Francesc, va produir-se una gran alarma i un fort aldarull que van desorganitzar la processó, sense que ningú sabés què passava ni es pogués aclarir la causa de l’avalot.

El costum de fer ballar l’ou havia estat exclusiu de la ciutat de Barcelona. Molta gent de fora l’ignoraven. Als pagesos, hom els deia que a Barcelona per Corpus balla l’ou, frase presa del peu d’un rodolí de l’auca de les Funcions de Barcelona. Aquesta fórmula feta era plantejada a tall d’enigma, i els qui no coneixien el costum no sabien pas endevinar-lo. Hi ha indrets de pagès on encara es diu a la mainada.

El seu origen i significat són del tot desconeguts. Hi ha qui ha volgut veure, en el raig de l’aigua del sortidor, el vericle d’una custòdia, i en l’ou giravoltant, que amb son seguit moviment pren la forma rodona, la simbolització de l’hòstia consagrada, i amb ella, el símbol de Jesús sagramentat. Nosaltres ens resistim a acceptar aquesta opinió. S’ha dit que el costum era italià, i que va ésser portat a casa nostra, des d’Itàlia, per un sacerdot barceloní que havia residit en aquell país. Nosaltres ens hem trobat, en aquest dia, en més d’una ciutat italiana, i enlloc no hem visí aquesta manifestació de joia popular. Les indagacions personals que hem fet, per veure si existia el record d’aquest costum, en diferents ciutats italianes, han donat un resultat completament negatiu.

Actualment, el costum és desconegut per l’església italiana, i, si subsisteix, no és general i deu fer-se en alguna localitat poc important. Que nosaltres sapiguem, només es fa a Barcelona. Si es practica en algun altre lloc, és copiat de la nostra ciutat i d’introducció recent.

Segons el senyor Golferics, al castell nou de Nàpols, que era la residència reial durant l’ocupació catalana, en temps del rei Anfós el Magnànim, els dies de gran solemnitat guarnien al pati un sortidor i feien ballar un ou pel damunt del raig. D’ací que la gent del poble anomenés l’estatge reial «Castell Nou» o «Castell de l’Ou». Segons una nota manuscrita de l’historiador barceloní Ramon Nonat Comas, hi ha indicis de l’ou com balla des del segle XV; no dóna més detalls. Consta documentalment que l’any 1440, el claustrer o batlle de les pixarelles va rebre l’encàrrec d’enramar la capella de Sant Jordi, del claustre. Això ha fet suposar que ja devia guarnir-se l’ou com baila en tal dia com avui, però el document no en diu res en absolut. La capella podia enramar-se sense la representació de l’ou. Això sembla el més probable.

En els llibres de comptes de l’obreria de la Seu consta una partida, pagada el 20 de juliol de l’any 1588, al ferreter Bernat Balla, per adobar el cavallet de la font del claustre pel dia del Corpus, i una altra, corresponent al dia 10 de juny del 1637, que consigna el pagament d’uns diners pels ous que van servir per al sortidor el dia del Corpus. L’any següent figuraven consignades altres dues partides: una d’un sou, per als fadrins del mestre de les fonts o fontaner, per girar l’aigua el dia del Corpus, i altra de dos sous, per una dotzena d’ous per al sortidor.

Llavors de la visita de Carles IV a Barcelona, l’any 1812, un pare i son fill, adrecistes i fusters, establerts a la Volta de Sant Francesc de la Bòria, van publicar un anunci oferint llur indústria i, a tall de reclam, feien constar que eren els que guarnien el sortidor de l’ou com balla, per Corpus, al claustre de la Catedral.

L’ou com balla sembla inspirat en els jocs d’aigua propis dels pobles orientals, de patis espaiosos i assolellats, enmig dels quals s’erigeixen sortidorets per donar una nota de frescor i d’alegria a la xardor que sol planar-hi, i on, per distreure’s la vista, hom sol tirar, a la pica del líquid, pilotetes que el raig enlaira i fa joguinejar, un semblant com amb l’ou de què parlem.