SEGON DIUMENGE

AVUI tenia lloc l’aplec de Santa Llúcia a l’ermita d’aquesta santa, del terme de la Jonquera, del qual vam parlar en la pàgina 401.

A Sabadell s’efectuava l’aplec del santuari de la Mare de Déu de la Salut. Constituïa la festa major d’aquest important barri. L’aplec no oferia cap particularitat especial i era com un de tants aplecs. Potser es distingia per la gran gentada que hi acudia i pels molts esguerrats i contrafets que hi feien cap, portats per la devoció a la imatge, esperançats que els donés salut i els afavorís en llurs desgràcies. Un detall interessant de la festa del barri és que cada casa plantava, davant de la porta, un parell de pins, un a cada costat de portal. Hi restaven durant tota la festa, i a voltes àdhuc uns dies més. Els carrers, amb una renglera de pins a cada costat, oferien una perspectiva bonica. Hi havia qui es dedicava a anar a cercar els pins al bosc i a plan-tar-los del preu de sis rals cada un. Passada la festa, hom utilitzava la llenya dels pins per a fer foc a la llar, que ben bé venia en aquells temps que el carbó escassejava i resultava car per als estaments humils.

A l’ermita de Sant Mer de les Olives, del terme de Banyoles, tenia lloc un aplec, que era molt concorregut per gent de tota la rodalia. Era creença que el trencat que assistia a l’aplec restava guarit, i d’ací que hi concorreguessin tots els trencats de la contrada i moltes d’altres persones mancades de salut, puix que hom creia que, en tal dia, el sant prodigava la seva gràcia remeiera. Era típic d’aquest aplec el menjar cireres, que la pagesia dels voltants portava a vendre en grans cistells. Per això aquest aplec era conegut per aplec de les cireres.

A Cardedeu tenia lloc una de les fires més importants i més concorregudes de tot el Vallès.

Al santuari mallorquí de la Mare de Déu de Cura feien un aplec que era un dels més concorreguts de tota l’illa. Hi organitzaven una processó, durant el curs de la qual donaven la benedicció als quatre vents, per tal de fer-la extensiva a tots els fruits de Mallorca.

A part de l’espectacle, la festa tenia la seva part emotiva, puix que, com és corrent en les festes populars mallorquines, el jovent i àdhuc la gent granada es lliuraven alegrement a la dansa.

Avui s’escau la Mare de Déu dels Desemparats, patrona del regne de València. Moltes poblacions valentines celebren llur festa; entre d’altres, València, Dénia i Gandia.

Les festes majors valencianes solen ésser organitzades per una comissió nomenada a l’efecte, o pels prohoms o majorals de la confraria del sant patró de la localitat. Els organitzadors solen rebre el nom genèric de clavaris. Per tal d’arbitrar cabals per a les despeses, fan fer una o diverses coques, conegudes amb el nom de pa cremat. Uns dies abans de la festa, els clavaris, presidits per la cobla rústica valenciana, formada per un grallaire o dolçainer i un timbaler, qualificada de música de tabal i dolçaina, visiten totes les cases de la població i ofereixen als veïns una coca o un bocí, segons els casos, oferiment que equival a un anunci i a un convit a la festa i, alhora, a un requeriment perquè donin una quantitat per a les despeses de la seva organització.

Les festes majors valencianes solen començar per la cordà, que és un espetec esgarrifós de focs que es tiren la vigília corn a anunci i preludi de la festa. A la plaça més important de la població pengen una corda ben llarga, que no baixa dels setanta o vuitanta metres, i que moltes vegades en passa. Aquesta corda se situa a una alçada d’uns quatre metres i se sosté amb pals o als balcons. La corda és el camí destinat a seguir una gran esfera de canyes, plena i atapeïda de coets, de petards i de focs voladors, que circula amunt i avall del curs de la corda, per mitjà d’un artifici de canya, el qual permet al coetaire que la dirigeix fer-la anar cap allí on vol, des de certa distància. El vespre de la vigília, en havent sopat, hom encén aquesta esfera i la la circular per tota la plaça plena de gent, per damunt de la qual espetega rabiosament l’abundor de focs grecs i d’artifici, que el pirotècnic ha disposat dins de l’artefacte amb gran enginy i amb desig de lluïment. L’esfera no segueix un curs normal; el coetaire la fa avançar, recular i passar de nou per allí on ja ha passat, per tal d’esparverar la gent que omple la plaça, i que hi ha acudit desitjosa d’ésser atabalada i socarrada.

Els clavaris acostumen sopar enmig de la plaça, davant de tothom i sota de la cordà, asseguts en cadires baixes de corda, a l’estil del país, i amb la tauleta o banca, a l’estil també del país. El pirotècnic fa passar repetides vegades l’esfera de canyes per la vora de l’entaulat dels clavaris, que, impertèrrits, sostenen l’espetec d’aquell foc, veritablement infernal. Hi ha clavaris joves i prou garrits per a escometre la munió de públic que amb incessant vaivé campeja per la plaça, tot tirant a la multitud grapats de coets i petards encesos. També hi ha espectadors previnguts que en llencen contra els clavaris i envaeixen de foc la taula. Com més valentia i coratge demostren els clavaris a suportar i resistir l’acció de tant de foc, més satisfet està el veïnat i creu ben encertades llurs eleccions.

Les cordaes completes acaben amb un número accessori com a complement i que no forma part concreta de la cordà: és el bou. El pirotècnic es carrega al coll un pal ben llarg, al cap del qual hi ha un paquet, voluminós, de coets i de tota mena de focs grecs i voladors. Traginant aquell artefacte, es passeja ací i allà de la plaça, fent arremolinar la multitud en un confús aiguabarreig. La gent tracta d’escapar de l’escomesa, fugint pels carrers immediats, però la fadrinalla, que ja està previnguda, li talla el pas, escometent-la amb un foc granejat de piules, «carretilles», correcames i focs rastrers i seguidors.

Hi ha coetaires molt garrits que es converteixen ells mateixos en una mena de castell de focs. Es cobreixen ben bé de canyes i d’herbes verdes, per tal de fer-se incombustibles i de guardar-se, fins on és possible, de cremades. Damunt del verd s’apliquen bona quantitat de focs petadors i voladors. Així endegats, salten i ballen, corren i volten per la plaça, escampant arreu foc, espetecs i soroll, eixordadors per a les orelles que no hi estan avesades i embasardidors per als qui no hi estan acostumats.

Aquest devessall de foc, moltes vegades, dóna feina als metges i als apotecaris, puix que és rar que no hi hagi algú que no en resulti cremat o ferit. De moltes cases properes se’n trenquen els vidres, i els veïns cal que estiguin previnguts per a apagar portes, finestres o altres elements de fusta, propensos a cremar-se, com molt sovint passa. També salta part de l’arrebossat i del parament de les façanes i es trenquen teules i canonades. Ben poques són les cases dels paratges que serveixen d’escenari a una cordà, que, un cop passades les festes, no hagin d’abordar algun desperfecte.

Moltes traques acaben amb un engraellat o traca de morterets, articulats per mitjà d’una roda, que els fa esclatar gairebé simultàniament i amb una rapidesa veritablement excepcional. Mentre es dispara l’engraellat, que sol donar la volta per tota la plaça i, a voltes, àdhuc per tota la població, la gent va al davant, corrent tant com pot, per tal que no l’atrapi l’engraellat. Després de l’esclat d’aquest artefacte, solen fer explosió unes quantes canterelles, que produeixen un esclat semblant al de grosses canonades i que deuen llur nom a la circumstància d’haver emprat per a recipient una gerra o canterella. Aquestes traques solen ésser clavades al sòl i generalment són emprades per iniciar i començar les festes.

Les traques aèries o penjades solen marcar el final o acabament de festa. Solen ésser fetes amb metxes de paper, disposades a certa alçada del sòl, distribuïdes en una tira llarguíssima, que volta per molts carrers i, de vegades, àdhuc per tota la població. De tret en tret, hi ha focs d’artifici, petadors i voladors, que esclaten així que els arriba el foc i que, molts cops, desprenen profusió de llumenetes voladores de colors molt diferents, que, a tall de bengales, omplen l’espai de claror.

Un costum típic de les festes valencianes és la coetà, que consisteix en la brega entre diferents grups de fadrins, que s’esbatussen tirant-se coets, els d’una colla contra els de l’altra; entre tots arriben a engegar-ne unes quantes dotzenes.

La utilització de grans bucs de terrissa com a continent d’un bon tou de focs petadors que hom posa en explosió és molt corrent en diversos indrets de la Xina. Quan es presenta una calamitat omplen una gerra de pedres, bocins de ferro i altres elements inservibles per l’estil, barrejats amb una bona quantitat de pólvora, i de manera convenient li fan fer explosió. En escampar-se, qui sap a on, els materials sòlids que contenia, creuen que s’escampen i esvaeixen els mals i que tornen la salut i la ventura. Qui sap si les cantarelles valencianes poden recordar també una expulsió col·lectiva i periòdica dels mals practicada en vigília de festes, que és precisament quan se solen dur a terme aquest gènere d’expulsions.

Havia estat costum donar un concert integrat exclusivament per instruments de corda, tocats amb pua. Eren qualificats de guitarraes. Els valencians són molt afectats a tocar la guitarra, el guitarró, la bandúrria i d’altres instruments populars, de manera incipient i espontània. En la majoria de poblacions resultava fàcil aplegar uns quants guitarristes i formar un conjunt nombrós de músics de corda, més o menys populars, que omplien un número musical de les festes.

Una de les notes típiques i més sobresortints en les festes majors valencianes, sobretot en les de les poblacions una mica importants, havia estat l’anomenat ball de Torrent. Era un document interessant de teatre de plaça, integrat per un nombre d’episodis alterable i imprecís, que variava a gust dels organitzadors, i dels quals els més notables reconeixien llur origen en les mascarades pròpies, generalment, de les Carnestoltes, i com a romanalles i cerimònies d’antics cultes agraris, esteses per bona part de l’Europa meridional, des de més enllà del Jònic i de l’Adriàtic fins al Cantàbric i l’Atlàntic; representacions de què parlem a bastament en ocupar-nos del costumari de les Carnestoltes. Una de les notes dignes d’esment és la simulació de la mort momentània d’un personatge, que ressuscita fàcilment; recorda la figuració de la mort i el reviscolament del geni de la vegetació, la intervenció de gents de diversos oficis i de gitanos i gents transhumants, detall freqüent en les mascarades, i la simulació de lluites i persecucions dels intervinents, amb el retrobament dels extraviats i el triomf dels qui representen l’elenc de la colla dels actuants; aspectes característics de les facècies pròpies de les bullícies carnestoltesques. Aquest gènere de representacions s’escauen millor per la festa major, per tal com llur costumari global tendeix a festivar el resultat de les collites amb cerimònies adients per als moments de l’any en què solen escaure’s la majoria de les festes majors, puix que els ritus agraris del tipus dels episodis del ball de Torrent s’escauen vers les acaballes de la hivernada.

El conjunt de la representació vol figurar la visita d’uns virreis, marit i muller, a una població, descabdellada en un pla ridícul i pintoresc. Aquest argument ha fet suposar a l’erudició valenciana vuit-centista si podia prendre origen d’una visita dels antics virreis de València al poble de Torrent, que degué resultar accidentada i desigual. Aquest argument, com a motiu de representació carnestoltesca, ja el trobem a Barcelona en les grans festes dels Carnestoltes sis-centistes, que simulaven l’arribada i visita, a la ciutat, d’una reina, apòcrifa, d’un país imaginari: el Catai o el Gran Can, com aleshores hom anomenava la Xina; per a la recepció i honors de la qual hom organitzava grans cavalcades i festeigs molt lluïts, al Born, amb molta ostentació de vestits, joies i gran riquesa d’aparat escènic. Dies abans rondava per la ciutat una colla de disfressats de manera ridícula i pintoresca, que, molt parençosament, es posava pertot arreu i movia molta gresca, fent-se passar pels aposentadors i allotjadors del gran seguici de la dama, hostessa de la ciutat. Semblantment començava el ball de Torrent. El matí del dia abans, una comparsa, estranyament vestida, voltava pel mercat i els establiments de venda de queviures, per comprovar els pesos i mesures, a fi que tot estigués en regla quan arribessin les autoritats esperades. No trobaven conforme res del que examinaven, posaven penyores a tort i a dret, i, a molts dels suposats infractors, els castigaven engegant-los coets entre cames i entre cap i coll; procediment molt adient amb els costums valencians i que donava lloc a molta gresca i a força bullícia.

Generalment, al vespre, se solia organitzar una gran cavalcada, que simulava l’arribada dels personatges, els quals anaven ben asseguts en un vehicle estrafolari; els feien costat unes extravagants autoritats de la població, de per riure, entre les quals destacava el batlle, amb una grossa vara. Seguien el carruatge el capellà dels senyors, de figura tan pintoresca com el conjunt, muntat en un ase magre i arrossinat, i tota una munió de criats i servents, de totes menes, edats i condicions, que formaven un conjunt bigarrat i excèntric. La cavalcada voltava tota la població al so d’una passada de dolçaina i tabalet, i constituïa un anunci i reclam de l’espectacle.

La funció tenia lloc a la plaça principal, dalt d’un cadafal. S’iniciava amb un ball, ofert pel poble als visitants. La virreina dansava de manera grotesca. El qui més ballava era el capellà, que era el qui feia de graciós del conjunt. Per refer els ànims, després del cansament de la dansa, les autoritats havien organitzat un refresc, amb gran abundor d’exquisida pastisseria de suro, de cartó i d’espart, bellament decorada, que feia glatir els convidats, els quals, en provar de tastar-la, tot s’empastifaven amb les pintures que la cobrien i empegataven, sobretot el capellà, que esperava fer un bon tip. Entre la pastisseria hi havia una magna «tortada», que els simulats convidats figuraven esperar amb avidesa, i el sacerdot beneïa, perquè el tip no resultés indigest. En tallar-la, sortia de dins un minyó vestit de dimoni, que, forca en mà, empaitava la caterva. La inesperada aparició provocava gran renou entre la concurrència, i sobretot el desmai de la virreina, que el batlle curava de retornar apel·lant a procediments pintorescs, tals com ventar-la, ruixar-la grotescament i fer-li perfums malolents, tal com sol fer-se amb els herois de les mascarades morts momentàniament i tornats així a la vida. També era típic de les mascarades el diable que sortia del pastís, del qual, a voltes, sortien així mateix ocellets, un gat, una rata o altre animaló, semblantment com en les mascarades.

Seguien diversos episodis dansats; un ball de llauradors o pagesos, dit de la baieta perquè anaven dividits en dos grups agafats pel coll per una ampla baieta, proveïda de nombre de forats equidistants, pels quals els ballaires treien el cap. Per les restes que d’aquest ball trobem a Catalunya, direm que sembla ésser una romanalla d’una cerimònia agrícola dedicada a la divinitat del vi. Seguien grups d’altres figurants, que simulaven treballar de diversos oficis. Al bo i millor d’un dels balls, lligaven un coet al darrera de la casaca d’un dels apòcrifs regidors, coet que, en espetegar, omplia de fum i d’espurnes tot l’escenari; i en acabar-se la masega, el protagonista restava estès i com mort enmig del cadafal. Els companys el revifaven per procediments semblants als de la virreina. Entre aquestes, el batlle desapareixia del conjunt, enfilant-se per un alt pal, tot enflocat, que s’aixecava a un extrem del cadafal. En advertir la seva absència, tothom el cercava a la desesperada i de manera pintoresca, fins que, al cap de molta estona, el trobaven i el feien baixar per procediments estrafolaris i còmics.

Un dels episodis més importants era el del barber o faitó. Un dels forasters volia afaitar-se i acudia al barber del poble, que, per apoderar-se d’una gran bossa que el foraster portava, el degollava i fugia. La força el perseguia, amb la consegüent masega; la justícia el condemnava; un notari li prenia el testament, i el capellà el confessava. En anar el metge a certificar la defunció, s’adonava que el degollat no era mort del tot; tractaven de retornar-lo pels procediments indicats, i el mort es refeia. Resultava que la bossa causa del crim estava plena de veces, guixes o altre llegum. L’incident acabava amb un ball del barber, el degollat i d’altres figurants. El ball del barber està molt estès per les contrades pirinenques, on el ballen per les gresques de Carnestoltes, per la mort del porc i en ocasió de les bromades dels casaments, com per València, amb varietat de detalls, però igual en essència.

Per terres itàliques, com entre nosaltres, per retornar-lo, el metge, amb una manxa ben grossa, el venteja pel carnal de les calces i, un cop feta la cura, treu de dins una corda molt llarga que l’apòcrif afaitat hi duia amagada, la qual diuen que és el cuc solitari, i el pacient resta al punt guarit completament.

Altre episodi era el del Vell i la Vella, vestits de manera grotesca i molt exagerada, que ballaven i actuaven en pla de gran comicitat. Aquests personatges són així mateix tradicionals arreu d’Europa en les mascarades i representacions de l’ordre de la que ens ocupa i llur significació ha estat motiu d’estudi per l’etnografia.

Venien uns estudiants, que primer havien voltat la població cantant davant de les cases de les noies casadores i rebent les almoines que els donaven, semblantment com els nostres caramellaires. Sabedors de l’estada dels virreis a la població, els anaven a fer una serenata. Al bo de la cantarella, es presentaven l’hostaler, el moliner i altres veïns, que els acusaven de no haver-los pagat el consum que els havien fet, d’haver-los robat l’aviram del corral i d’altres malifetes. Els miquelets tractaven d’agafar-los, ells fugien, i es produïa una masega i una correguda per tota la població. També volia festejar els virreis una companyia de saltimbanquis, qualificats d’alcides i d’homes de les forces, els quals feien diferents exercicis gimnàstics, que recordaven força la nostra moixiganga. Feien així mateix evolucions de ball, amb porres a les mans, que constituïen veritables balls de bastons, i, com tenim dit, restes de cerimònies agràries.

Venien una colla de gitanos, els quals armaven un ball molt repicat, que se n’emportava l’entusiasme de la concurrència. Al bo i millor de la dansa, com llavors dels estudiants, es presentaven uns homes, que denunciaven que els gitanos els havien venut uns articles robats i que no eren de la qualitat que havien de tenir, atès el preu que n’havien pagat. La força tractava de detenir-los, ells es defensaven amb ganivets o d’altres eines de tall molt grosses, i es produïa nu aldarull i un espès i menut de no dir, que donava lloc a molt soroll i a molta bullícia.

Un altre episodi era el dels contrabandistes. Una partida d’andalusos venien a cavall duent garrides donzelles a la gropa; descavalcaven, i posaven una gran parada de tabac de per riure, fet amb ingredients i substàncies estrafolàries. Els qui en compraven denunciaven Fenguin, i les autoritats descobrien que el tabac era de frau i tractaven de perseguir els contrabandistes. Tornava a produir-se una brega, que ultrapassava les dels estudiants i gitanos, durant la qual es disparaven trets a dotzenes i hi havia un espetec en gran. Hi havia representacions que acabaven amb una mena d’apoteosi, amb gran soroll de coets i focs tronadors i petadors, de l’esclat dels quals era molt abundant tot el conjunt de la representació. Generalment, s’acabava a hora fosca, i l’espectacle dels focs grecs i tronadors constituïa un bon fi de festa. Era obligat que l’espectacle acabés de manera extremament sorollosa i amb corredisses, fins al punt que, per el indicar que un afer ha acabat malament, són populars les dites: acabar com el Ball de Torrent, a garrotaes, i passar com al Ball de Torrent, que va començar caminant i va acabar corrent.

Aquests són els episodis més importants i més comuns de la representació de què parlem, la qual, per efecte de la seva gran extensió, havia ofert un gran nombre de variants i de localismes, que no afecten el corpus general ni el fons de la representació del document; aquesta, com hem dit, és un enfilall dels diversos i múltiples elements que componen el programa general de les mascarades, comú a diversos pobles del migdia d’Europa i del nord de l’Àfrica.

Un altre número tradicional de les festes valencianes, com la resta d’un vell espectacle joglaresc de plaça, arribat al grau de màxima degeneració, eren les cantaes de cegos. Un parell o tres de cecs, amb llurs acompanyants, de vegades des de dalt d’un cadafal, i més sovint des d’un balcó, finestra o altre indret elevat i visible per a la multitud que els feia de públic, cantaven i recitaven, amb veu de nas, dissonant, un parell o tres de romanços de tema còmic, sovint grollers i poc polits de llenguatge, que no els feia pas gaire adients per a ésser declamats en públic. Els acompanyants dels ceguets solien ésser dones, que, a voltes, es mig disfressaven per tal de donar més comicitat a l’espectacle, que ja de si en tenia prou. Amenitzaven la cantada i el diàleg amb accions acompanyades d’estirabots improvisats, de mal gust, que intensificaven la picantor del text escollit per a la cantà. La funció era amenitzada també amb el so de la guitarra, tan desafinada com la veu dels cantaires, que concordava plenament amb el conjunt de la gresca.

Els col·loquis que formaven el repertori dels programes dels ceguets cantaires i recitaires eren força vasts. Tots tenien sentit humorístic i festiu i tendien a excitar la rialla de l’auditori, àvid de riure i de passar bé l’estona, puix que la cantà constituïa una de les parts còmiques de la festa. Entre molts d’altres, representaven els següents: el de Nelo el Tripero, que fou un dels que gaudiren de més popularitat, i referia les peripècies d’un pallardàs valentí; el d’El Nas, el qual prenia per tema un personatge que tenia un nas enormement gros; el d’El Tio Vueltes, que explicava les facècies d’un foraster que va anar a les festes de Borriana; el de Teresa la Mocosa, que descrivia un casament; el d’Els Festejants, que tractava de festeigs; el de La Sogra i la Nora, que referia unes batusses entre les dues protagonistes; el de la Lluïseta i Feina fuig, també de tema amorós; el de La Loteria; el de Trenta reals, i el d’El Cuc; aquest darrer, escatològic i repugnant.

En els llogarrets i poblacions molt petites havien omplert la part teatral de la festa amb funcions de titelles que, sobretot al segle XVIII, havien donat molt de caràcter i de tipisme a les festes majors.

Un número que ocupa un lloc important en les festes majors valencianes són les danses. Hi havia pres part un nombre indeterminat de parelles, com més millor, perquè la festa resultés més lluïda. Els dansaires anaven vestits de manera grotesca i excèntrica, carregats de flocs, borles, cintes i passamaneria, que semblaven un aparador. Com més barreja de colors ben vius portaven per més mudats es tenien. Les balladores solien vestir a l’antiga. Anaven tan enjoiades com podien i tan ben pentinades com sabien. Les parelles de ballaires ja es concertaven, per ballar plegats les danses, dies abans de la festa. La cobla típica del tabal i la dolçaina feia una passada per tal de recollir els balladors, els quals sortien de llurs cases tot guarnits, i feien cap a la plaça, on es reunien tots el ballaires. Allí els esperaven un gran estol d’acompanyants amb atxes de vent per a fer-los llum, puix que les danses solien fer-se en havent sopat. Els portadors d’atxes es dividien en dues rengleres; els dansaires també: una, formada pels ballaires, i l’altra, per les balladores. Així disposats, i presidits per la música, emprenien la volta per tots el carrers del poble, sense parar mai de ballar una dansa, simplíssima de moviment i de tonada, que era repetida les cantes vegades que calia, fins arribar a donar la volta per tota la població. Les llargues corrues de ballaires i de portadors de llums feien cap a la plaça, a tal i quina hora d’haver-ne sortit. Allí es feia una ballada final, qualificada de danseta. No es diferenciava gaire de la dansa ambulatòria que havia voltat tota la població, però era feta a un ritme sensiblement més ràpid i més accelerat.

En diferents indrets de València havia estat costum, el primer dia de la festa major, d’anar a fer albaes a les donzelles. Sobretot els fadrins enamorats cercaven uns quan s amics que els fessin companyia, i anaven a fer serenata al peu de la casa de l’estimada. Un fadrí cantava dos versets, primers d’una corranda, de sentit amorós i encomiàstic, i un altre responia els altres dos. La resta feien música, al so d’instruments de corda.

No es comprendria una festa major valenciana sense curses o cossos i gran espetec de focs tronadors i voladors.

Les joies dels cossos solen ésser tres mocadors, que, durant la festa, són exposats al balcó de casa del clavari, estesos damunt d’un fons de verdor, per tal que en destaqui la coloraina.

Per marcar els punts extrems del recorregut, el punt de sortida i la meta d’arribada, solien estendre com una catifa, feta amb herbes oloroses: murtra, menta i flor de llimoner.

Per les poblacions castellonenques de les contrades del centre de la província era costum fer una processó del Roser. En tornar al temple, un personatge vestit de moro li barrava el pas, al·legant un seguit de raons, que rebatia altre subjecte, defensor del cristianisme. Després d’un llarg diàleg, el cristià convencia el moro; els dos es retiraven i la processó entrava triomfalment al temple. On darrerament va celebrar-se aquesta representació fou a Vilanova d’Alcolea.