LA VIDA A POBLAT

EN iniciar-se la primavera, començaven a passar els safranaires de Rocafort de Queralt, que portaven safrà de la Manxa, per poder ensafranar, segons deien, els bons dinars de les festes majors, que s’iniciaven amb el bon temps primaveral. Els safranaires eren tinguts com la flor dels marxants ambulants, per raó del poc espai que ocupava la seva mercaderia, del bon preu a què la venien i de la seva bona qualitat. Deia la càustica popular que, en tornar a casa, portaven un paquet del tot igual al que duien quan en sortien, però que aleshores era de safrà i ara era d’unces d’or. Els safranaires de Rocafort, en mercadatge ambulant, arribaven fins al migdia de la França, el nord de la Itàlia i àdhuc n’hi havia que havien arribat fins a Constantinoble. Pel camí tenien agents receptors, als quals enviaven el safrà en dipòsit, que ells recollien, en passar-hi, per detallar-lo en mercadatge ambulant i rodamón.

Els safraners anunciaven llur pas amb un crit especial que es limitava a dir simplement: «Safraner!».

Per aquest temps solien començar llurs rutes els ganivetaires de Solsona, que durant l’hivern havien treballat vora del foc, obrant els típics ganivets solsonins i fent gresols i setrills de llauna, que anaven a vendre per la Península durant l’estiuada. Menaven diversos muls, tots carregats de ganivets. Tenien unes rutes establertes per tradició centenària, molt respectades entre ells. Cap dels ganivetaires no visitava cap població que caigués dins de la ruta d’un altre. Arribaven fins als punts més extrems de la Península. Llur especialitat eren els ganivets, però, en molt poca escala, venien també gresols. Aquest mercadatge ambulant havia fet arribar el tipus del nostre ganivet casolà i de cuina fins a contrades molt allunyades de casa nostra.

També començaven d’arribar els graneraires de València, que venien escombres, senalles i d’altres productes semblants pels pobles de la pagesia, en pla de competència amb els escombra i res i cabassaires de Rasquera i d’altres localitats riberenques de l’Ebre, que també exercien en petit aquesta indústria de la palma treballada.

Així mateix sortien els raspallaires, que a més venien bosses i botons; els vetes-i-fils, que duien vetes de diferents amplades, colors i qualitat, i els venedors d’agulles. Altres marxants del mateix ordre eren les venedores de robes, randes, puntes i musselina, i les que venien mitges i mitjons. Hom sentia també el crit dels fogonaires, que menaven ruquets carregats de fogons de copa, fets de terrissa, els quals havien estat molt en ús en temps dels nostres avis. Encara sobreviuen en la fireta de la nostra mainada.

Antigament també voltaven cendraires, que recollien cendra per a fer lleixiu o sabó i per a passar bugada. Duien un sac al coll, on posaven la cendra que recollien, i un cistell o cabasset amb una mesureta de fusta per a mesurar-la i uns retallets de sabó que donaven a barata, a raó d’un retall per cada tres mesurons.

Entre els marxants de queviures, per les contrades on no es cullen olives començaven a passar els oliaires. També sortien els qui venien carn de porc, pernil, cansalada, llonganissa i botifarres de diverses menes. Igualment passaven els venedors de llet, que pregonaven amb un crit ben propi, i els qui portaven cafè, que anunciaven cridant simplement el nom del producte. De les venedores de verdures i hortalisses començaven a passar les qui duien alls tendres, julivert i menta, entre d’altres pròpies d’aquest temps.

Com que per efecte de l’austeritat quaresmal estava privat tot espectacle, voltaven amb més intensitat que la resta de l’any els rodamons ensinistradors de bestioles, que feien ballar i joguinejar amb gran delícia de la gent que no trobava altra manera de distreure’s. Els pirinencs i piamontins feien ballar óssos; els savoians i d’altra gent alpina portaven marmotes ensenyades, i gent de diverses terres itàliques conduïen micos i d’altres simis enjogassats i bellugadissos, els quals eren l’admiració de la mainada, que els contemplava embadalida.

Passades la Quaresma i la Pasqua, que és temps de menjar ous, com que les gallines estan en plena posta, se’n solen aplegar molts; és moment adequat per a vendre’n. Per la pagesia passen els pollataires, que solen menar un animal amb dues o més samals o portadores, destinades a posar-hi els ous que compren. Els ous es tracten per comptes, i cada compte el formen trenta dotzenes. Entre pollataires diuen que:

Antigament, i segons ens diu el refrany, es pagaven a raó de:

quantitat equivalent, si fa no fa, a unes dotze pessetes i mitja, i, per tant, els ous resultaven encara no a quatre cèntims cada un.

Les contrades meridionals les visitaven els espluganys de l’Espluga de Francolí, especialitzats en aquest mercadatge.

Per aquest temps, els barbers rurals abandonaven llur botiga, on havien afaitat durant la hivernada, i s’instal·laven als afores de la població, sota d’un arbre, generalment una figuera o un garrofer, on paraven la barberia durant el temps de calor.

A Barcelona havien estat típics els barbers de l’Esplanada, els quals exercien llur feina a l’aire lliure, barrejats amb els gitanos esquiladors de tota mena de bèsties de pèl. Tenien dues tarifes: una, més econòmica, per si el client preferia estar de cara al sol, i l’altra per si desitjava estar-hi d’esquena, car aleshores el barber podia treballar més bé perquè podia fer-ho amb ombra. Tot l’establiment consistia en una cadira per a seure i un cabasset per a les eines, que cada dia es duien de casa. Abans hi havia barbers ambulants que anunciaven llur pas amb un crit típic que deia:

El qui se’n volia servir els cridava, i pujaven a afaitar lo a casa o bé ho feien al carrer mateix, assegut el client en una cadira que baixava o deixava algun veí. També duien les eines en un cabasset. Per la Barceloneta, fins ara, han voltat per la platja barbers ambulants que afaitaven arrecerats a les barques.

Aquest mes i el que ve són els mesos dels sastres. La gent es fa fer la roba abans que arribin les feines llargues i laborioses de les messes, per tal de tenir-la endegada per a l’estiu, temps de festes. Els sastres van per les masies, proveïts de tisores, didals i agulles, amb la planxa a la mà i la post penjada al coll a tall de guitarra. Duen també guix per marcar la mida, i la mitja cana, que els fa com de bastó. Solen treballar per setmanes senceres. Tallen la roba, comprada, o bé teixida a casa mateix, i fan les feines més importants d’agulla. Això, és clar, era en altres temps. Els ajudaven a cosir les dones. Feien tota mena de peres interiors i exteriors per a home, dona i infants. També feien alforges i robes per a casa. Menjaven i dormien a la pagesia i solien ésser ben tractats. Tanmateix, eren malvistos per la gent del camp, que havia de suar molt per a guanyar-se el sant pa de cada dia, mentre que els sastres treballaven asseguts i en feines plàcides i femenines, i, a desgrat de treballar en feines poc pesades, menjaven millor que ells. Hom els tenia per afemellats, embolicaires, covards i, sobretot, per molt mentiders.

L’abril és mes de pollets, resultat de les postes del febrer i de les llocades del març. Els camps en van plens. Els esparvers els atalaien i baixen en ràpid vol per agafar-los. Per tal de preservar-los de la presa, a pagès planten, al cim dels galliners i paratges freqüentats per les llocades, un estri de fusta, disposat de manera que el vent el fa moure, un semblant a un penell de campanar. Se l’anomena així, i a més, penella i esparver. Fent-se ressò de l’abundor d’ous que hi ha en aquest temps, hom diu :

Per aquest temps hom començava a menjar enciam i amanides. Havia estat típica la venda d’enciam pels carrers. Tant s’hi dedicaven homes com dones, i anunciaven llur producte amb el crit d’enciamet tendre!

Referent al menjar, en relació a aquest mes, en diu la parèmia:

L’economia domèstica aconsella de començar a criar els porcs des d’aquest mes, perquè siguin prou grossos per a la matança.

Aquest temps és el millor de l’any per a escurar els recs i les basses destinades al regatge. A pagès, la mainada recollia el llot que hom treia dels recs, per jugar a la cassoleta. Amb fang, hom feia una cassoleta, i, amb tota força, la tirava contra el sòl. Per efecte de la compressió de l’aire que n’apressava el buc, en caure produïa un espetec fort, i es feia un forat al fons de la cassoleta. Els companys de joc venien obligats a lliurar una mica de fang del seu, per tal de tapar el forat. Així, tal com hom va jugant, va augmentant el cabal de fang, ja que, per cada cassoleta que fa, en rep una mica. En anar a llançar la cassoleta a terra, sol entaular-se un diàleg entre el qui la llança i un altre dels companys. Un dels més típics diu així:

Si ningú no respon a la pregunta que fa el qui tira, això equival a dir que no accepten el joc i que ningú no està disposat a lliurar el fang precís per a tapar el forat produït pel cop.

Minven els vents i, per tant, no és temps a propòsit per a fer volar estels. El calendari dels jocs infantils, que no està escrit enlloc i que ningú no regula ni reglamenta, però que existeix, marca un canvi en la manera de jugar. Hom inicia els jocs sedentaris i quiets. No sabem per quina força de llei consuetudinària, el primer dels jocs de caient reposat que iniciava la nova temperatura era el de rodolins. Hom els retallava de les auques i en feia tenia de diferents jocs: la repicada; la barrisca; l’estre; la morra; el pa, carn i peix, dit també l’infern, purgatori i glòria, el cel, mar i terra, el gat, gos i conill i, encara, el sota, cavall i rei.

Per aquest temps, les nenes es lliuraven a jugar al rotlle, agafaries per les mans i fent una rodona, que voltava al ritme d’una cantarella. Les cançons de rotlle són molt nombroses. El ball en rodó és la forma més simple de la dansa. Hi ha algunes cançons de rotlle mimades i dialogades que tenen una espurna d’argument i d’escenificació. Una de les més notables és la de la vella sorda. La que fa el paper de vella s’agenolla enmig de la rodona; les seves companyes li sostenen el vestit per la vora i formen com una mena de campana. La protagonista amb un bastonet simula filar. Sosté un diàleg, avui molt degenerat, que no permet comprendre gaire el sentit originari. La facècia acaba empaitant la vella a llurs companyes, i aquella a qui atrapa ha de fer el paper que feia ella. Hi ha variants en les quals les jugadores es descalcen i posen llurs sabates damunt del cap de la vella o dins la campana que forma el vestit. Finit el diàleg, la vella les empaita i els tira les sabates pel damunt.

Una altra representació de nenes, molt estesa, és anomenada conversa del rei moro. Una de les nenes fa de mare de les altres jugadores, fora d’una d’elles. Totes s’asseuen a un costat de carrer. La mare, al mig. La nena que mena el joc fa d’ambaixadora del rei moro i té la posada en la part del carrer oposada a la de la mare. Es presenta a aquesta i, cantant, li demana una de les filles per al rei moro. La mare li nega. Ella se’n torna, tota disgustada. La mare la crida i li dóna una de les filles, representada per una de les jugadores que seuen. L’ambaixadora l’agafa de bracet, li fa fer un giravolt i se l’emporta al suposat palau del rei. I tornen a començar el joc, fins que totes les jugadores han passat de casa de la marc al palau reial. La cançoneta emprada per al diàleg ofereix poques variants. Una part està dictada en castellà. Es dóna el cas curiós que les versions rosselloneses també presenten interpolades frases castellanes.

Una altra representació infantil mig escenificada és l’anomenada els quatre donzells. Una nena està agenollada enmig del rotlle que formen les altres. La qui mena el joc convida les altres a fer diferents moixaines i galindaines a la del mig. El conjunt imita amb les mans i el gest els objectes o accions que els indica la directora i fan com si els ofrenessin a l’agenollada, que els rep passivament. Hi ha casos que hom juga a aquest joc immediatament després de l’anterior i com una continuació del primer. La que demana gràcies per l’agenollada és l’ambaixadora, i la que les rep, la filla cedida per la mare. Les que formen el cor són el conjunt de les filles o germanes de l’agraciada. Sembla com si els donzells o cavallers del rei fessin un acte de benvinguda a la donzella demanada pel rei, tot fent-li moixaines i galindaines.

És temps típic per a gronxar-se. Hom sol emprar un cabàs per a gronxador. Es suspèn amb dues cordes a la branca d’un arbre o en altre lloc adequat, i hom es balanceja mig assegut dins del cabàs. Sembla que el gronxar-se havia format part d’alguna cerimònia antiga, probablement de caient agrícola. Per algunes contrades itàliques es gronxen precisament per Nadal; a la Grècia, per Sant Jordi, i a Andalusia, per les Carnestoltes.

Els infants del nostre temps es gronxaven al so d’una cançoneta que marcava el ritme del balanceig, la qual deia així:

Aquesta cançoneta també era popular, per a gronxar-se, a Mallorca. Al text, hom li ha atribuït sentit mític, i així creu veure en la gallina blanca l’aurora que deixondeix la Natura; en la rossa, el migdia; en la negra, la posta que domina la claror solar. Si aquesta interpretació fos encertada, el gronxament podria ésser la resta d’una cerimònia ritual de caràcter solar.

Vers aquest temps, amb preferència a d’altres moments de l’any, els xicots de Gispony, d’Anyós, de la Cortinada i d’altres llogarrets andorrans, jugaven al grapal. Aquest joc, que tractava de simular una baralla entre gripaus i granotes, sembla recordar alguna pràctica màgica imitativa dels moviments d’aquests batracis, que per muntanya creuen que criden i porten la pluja, tan necessària per als conreus en aquest moment de l’any. Aquest joc forma part del vast repertori dels de saltar. Tots els jugadors, llevat del rei, després de saltar fan el paper de granota, i s’escampen, tot saltant, ajupits fins gairebé tocar a terra amb el darrera i amb els braços enlaire, posició forçada molt propensa a fer-los caure a terra. El qui para fa de gripau, i empaita les granotes saltant com elles, però amb els braços estesos. Si n’atrapa alguna, para. La mainada andorrana conserva encara jocs molt primitius. N’hi ha alguns d’estesos arreu del país que fa quatre dies encara no hi eren coneguts, com saltar a corda i la corretgeta, entre d’altres. Diverses de les penyores i càstigs de joc són fets a base de pedres: besar un roc; fer volar tres ocells, equivalent a tirar tres pedres ben enlaire; fer córrer tres llebres, és a dir, fer rodolar ben lluny tres pedres a cops de peu; girar tres pedrasses, i d’altres per l’estil.

La mainada es lliurava a caçar papallones al so d’una graciosa cantarella que creia que les cridava i les conduïa a l’abast de la mà.