DIA 16
LA pagesia de la terra plana des del dia d’avui comença a fer migdiada, puix que fins ara el dia encara era massa curt i calia aprofitar les hores de claror. Per tal de fer saber als pagesos l’hora de tornar a la tasca, en moltes poblacions camperoles sona la campana de la son, a una hora que varia segons els indrets i segons els mesos. Fa un toc especial qualificat de despertapagesos.
Avui s’escau sant Dragó, advocat per al mal de ventrell. Hom l’havia invocat molt en aquest sentit.
SANTA ENGRÀCIA
ÉS invocada contra el mal de cap. És venerada a Montcada. Els diversos goigs que en coneixem fan referència a aquesta gràcia:
Per ço en vós el malalt sap
trobar remei promptament,
i entre tots, principalment,
els qui tenen mal de cap.
SANT LLAMBERT
SEGONS la tradició, havia estat pagès, i per un temps el va venerar com a patró la nostra pagesia. Per l’Empordà havien fet el ball de les filoses i de les agullades, durant el qual els ballaires portaven una agullada de les emprades per a guiar i menar els bous en llaurar, i les balladores duien una filosa. Per efecte de les evolucions del ball, ells feien com si menessin el parell, i elles, semblant de filar.
Les llevadores veneraven sant Llambert, que havia estat partegàs, o sia parterot.
Sant Llambert, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)
SANT BENET CAPTAIRE
ERA un captaire francès, que per les seves virtuts va arribar a ésser sant. Feia vida de pa i aigua, i només, encara, fins al grau just que necessitava per a sostenir-se. Del que li sobrava en tornava a fer almoina a d’altres mendicants, més necessitats o menys virtuosos que ell. Els captaires devots el tenien per patró i en tal dia com avui feien com ell: dejunaven a pa i aigua, i les almoines que havien rebut i els sobraven les repartien entre d’altres pidolaires poc devots, que no veneraven ni imitaven el sant. Així creien congratular-se amb el sant pobre, perquè des del cel els protegís, els fes bons i virtuosos com ell, i els donés una vida alegre i santa, dins de la seva pobresa.
El captaire, segons una auca de la segona meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)