DIA 11. SANT PONÇ

DES de temps reculat, que se’ns fa difícil de precisar, a l’església de Sant Cugat, del Rec de Barcelona, es venerava una imatge d’aquest sant, que gaudia de molta devoció per la barriada. Al carrer dels Carders, per l’indret del davant de l’església indicada, tenia lloc una fira d’herbes. No sabem quan ni per què aquesta fira va deixar de celebrar-se.

Des de fa anys que es celebra una fira d’herbes al carrer de l’Hospital, al redós d’una imatge de sant Ponç que es venerava en l’església de l’Hospital de la Santa Creu, desapareguda d’uns quants anys ençà. A les set del matí sortia un sacerdot que seguia tot el curs de la fira i beneïa la gran profusió d’herbes aromàtiques i remeieres que els firataires portaven per vendre. La fira s’estenia des de la Rambla fins més enllà del Pedró. En ésser traslladada la vella església de l’Hospital de la Santa Creu al de Sant Pau, s’ha encarregat de la benedicció de les herbes l’església de Sant Agustí.

Aquesta fira és molt animada i sembla que més aviat va en creixent. A més d’herbes, s’hi venen flors i productes de caient camperol, com mel, arrop, formatge, moixernons, confitures de fruites, etc.

A primeries del segle XIX ja es festivava sant Ponç a l’església de l’Hospital. De l’any 1817 sabem que a les set del matí el sacerdot beneí les herbes destinades a la salut dels malalts; molt probablement que es tractava de les herbes que per diverses festes solien vendre’s a les entrades de les esglésies, sense arribar a constituir una fira. El Sarrabal de Barcelona publicat l’any 1835 no parla per res de la fira. La dada més antiga que ens és coneguda es refereix al 1874 i sembla que era més de flors, com s’escau al maig, que no d’herbes remeieres. Per una nota publicada al Diari de Barcelona corresponent a l’any 1883, sabem que aleshores la fira ocupava la vorera dreta del carrer de l’Hospital, des del d’En Cervelló fins a la Riera Baixa.

Sant Ponç és advocat contra les xinxes i els altres paràsits que mortifiquen l’home. Aquest patrocini li ve del seu martiri, repugnant d’explicar. Des de temps vells, que l’Església beneïa roses, les quals la gent penjava al capçal del llit, o bé en tirava a sota, creguda que el sant n’esquivaria els paràsits que hi poguessin haver i que no n’hi deixaria niar d’altres. Encara avui hi ha qui tira sota el llit herbes beneïdes comprades a la fira, perquè guardi la casa de paràsits repulsius. Hom creu també que es poden allunyar els paràsits per tot un any, si el dia d’avui neteja i espolsa ben bé la casa i els mobles.

La creença en la virtut preservativa de diferents insectes parasitaris atribuïda a diverses herbes està molt estesa i és pròpia del cicle maial; sembla formar part del cerimonial agrari que caracteritza el costumari d’aquest període.

Antigament, en algunes poblacions importants, s’havien celebrat fires de flors, especialment de roses, que, per efecte de la protecció del sant, adquirien gràcies remeieres. Fins no fa gaire, encara es feia una fira de flors a Sant Feliu de Guíxols.

Per efecte de la virtut que avui gaudien les flors, era el dia preferit per a fer perfums i olis d’olor i remei a base de roses i d’altres flors, sobretot el tradicional aigua-ros, el vell perfum popular que en les festes assenyalades prodigaven les majorals ruixant-ne als qui els feien almoina per mitjà de les aigua-roseres o almorratxes.

Amb les roses d’aquest mes hom fa l’oli dit de roses o de sant Ponç. Es posen, el dia d’avui, fulles de roses beneïdes dins d’una melsa d’oli pur d’oliva. Quan hom es fa una ferida, aplica una fulla damunt del mal i guareix al moment.

Les fulles de roses de sant Ponç són emprades per donar olor i bona flaire a la roba, i, junt amb pomes del ciri, se’n posaven dins de les caixes i de les calaixeres.

Una versió de la tradició diu que les xinxes es van menjar el cervell del sant, i d’ací que hom l’invoqui contra el mal de cap.

Creu la gent que si cada divendres resen un parenostre a sant Ponç, aquest els guarda la casa de mengia i d’insectes repugnants i ingrats.

A Palafrugell celebren un aplec. S’hi beneeixen roses i pomes, damunt de l’altar, durant l’ofici. És molt concorregut per gent del Baix Empordà.

Se celebrava un aplec a l’ermita de Sant Ponç, del terme de Tordera, al qual acudia molta gent dels voltants. A la porta de l’ermita hi havia diferents parades de flors, herbes i fruites, que la gent comprava abans de la celebració de la funció religiosa i les hi portava quan hi concorria, per tal que fossin beneïdes. Hom els atribuïa nombroses virtuts. Les donzelles feien beneir pomes i creien que la que en menjava trobava casador abans d’acabar l’any.

A Sils i a Tordera la mainada feien un captiri infantil; cantaven una cançoneta al sant que protegeix les terres contra la cuca, i recorrien les masies i les cases de la vila, formant colles, cadascuna acompanyada d’un flabiolaire. Durant el captiri, cantaven i ballaven i recollien, en almoina, ous i botifarra. A migdia feien cap a la plaça i allí es partien la minestra que havien recollit. A la tarda tornaven totes les colles a la plaça i allí, reunides, feien una gran ballada infantil al so d’un flabiol, en la qual prenien part algunes persones grans. En el captiri intervenien només nois, tot guarnits amb flors variades. A la ballada de la tarda hi anaven també les noies. Aquest costum, si no és vivent encara, ho ha estat fins fa molt poc.

A Sóller es feia una representació curiosa, coneguda per sa festa de ses valentes dones, per tal de commemorar una gesta heroica. Les costes de Mallorca eren molt perjudicades per la pirateria, que molt sovint feia terribles estralls. Les nefastes incursions pirates també es deixaven sentir per la costa del continent, fins al punt que hom va tractar de cercar procediments de defensa. L’any 1398, les dones valencianes i mallorquines van fer una avinença que van qualificar de la Lliga Santa, destinada a aidar-se mútuament per a la defensa contra els pirates. L’any 1561, en tal dia com avui, unes naus berberisques van tractar de desembarcar al port de Sóller. Dues germanes, anomenades Francesca i Caterina Casanoves, van donar el crit d’alarma entre les dones i es van posar al seu davant. Totes les dones de Sóller van sortir a la platja armades de falçs, perquè no disposaven d’altres armes, i van repel·lir l’escomesa dels musulmans amb tant de braó i amb tant de coratge, que es van veure impossibilitats de desembarcar i van haver de fer vela mar endins sense haver deixat rastre de llur fracassat desembarcament; ans al contrari, havent tingut diverses pèrdues de morts a cops de falç. Cada any, el dia d’avui, al port de Sóller té lloc un simulacre del fet que hem referit. Hi prenen part dues embarcacions: una tripulada per homes vestits de moro, i una altra, per dones vestides a l’antiga, segons la moda del temps de Carles IV. Simulen entaular una baralla, amb molta masega, molta cridòria i gran aldarull, i, com hom pot suposar, sempre en surt guanyadora la nau mallorquina tripulada per ses valentes dones, que fa fugir la barca dels moros mar endins.

SANT EUDALD

PATRÓ de Ripoll, on va viure molt temps i amb les seves grans predicacions va convertir bona part d’aquella muntanya. A Ripoll s’havia perdut la noció d’on havia passat els darrers temps de la seva vida i no sabien on havia mort ni on estava enterrat. La vila de Ripoll, i molt especialment el seu monestir, es delien per poder posseir la gran relíquia del cos sant. Dos monjos del monestir, un de molt vell i l’altre molt jove, van tenir una inspiració divina: que si el cercaven, trobarien el cos que tant ansiejaven tenir. Van comunicar llur inspiració al pare Abat, qui els va autoritzar perquè sortissin en cerca de la relíquia.

Els dos monjos van sortir un dia, de bon matí, i una mica enllà del monestir van trobar que el camí es dividia en dos. Per tal de poder fer més feina, van decidir separar-se, i se’n van anar un per cada camí. Van caminar set dies i set nits sense saber per on anaven ni on paraven, i al capvespre del setè dia es van trobar, els dos, davant d’una capelleta dels afores del poble d’Acs, per terres de Fiança. Cap dels dos no havia trobat res ni havia tingut cap nova inspiració. Els dos es posaren a resar i, mentre ho feien, van veure que d’un punt de la població veïna sortia una claror blavenca, tota suau, que semblava talment procedent del cel. Era vers mitjanit, i els dos monjos, sense dir paraula, van travessar els carrers de la població guiats per la claror i van fer cap a l’església. El veïnat d’Acs havia tingut esment que un dia d’aquells els robarien un dels molts cossos sants que tenien. Tothom vivia i dormia amb recel, esperant el moment de llançar-se al damunt dels lladres pronosticats. La porta de l’església estava tancada amb set panys i set claus; la del reliquiari on hi havia les relíquies estava ben closa amb altres tantes claus. Davant de les dues portes hi havia una gran estesa de nous, per tal que així que algú s’acostés a la porta fes força remor i resultés advertit. Tot el personal sagrat dormia dintre de l’església i un escolanet estava sempre despert per tal de donar el crit fi d’alarma si veia quelcom inusitat, i de ventar les campanes per posar el veïnat en guàrdia. Tot Acs estava ben segur que no els podrien robar cap cos sant.

Heus aquí que, en arribar els dos monjos al peu de l’església, les portes es van obrir soles, les nous es van apartar i els deixaren el pas fàcil, i l’escolanet a qui tocava vetllar dormia com un sac i no va advertir res. La porta del reliquiari també va esbadellar-se i, amb la gran claror del cel que en sortia, els monjos hi van entrar amb tota facilitat. Però, bon Déu, un cop a dintre del sagrari, van trobar que hi havia potser una dotzena de cossos, i aneu a saber quin podria ésser de tots ells el de sant Eudald, si és que era un de tants. Mentre estaven dubtant, sense dir paraula per no despertar ningú dels molts que dormien a l’església, el cos de sant Eudald va tocar una campaneta molt xica, xica, que portava a la mà i que només van sentir els dos monjos, els quals no van dubtar que aquella campaneta era un avís del cel que els precisava quin d’aquells cossos era el del sant cercat. Sense pensar-s’hi ni un moment, se’l van carregar i van escapar-se com el llamp.

Mentre travessaven lleugers pels carrers foscos d’Acs, guiats per la claror que desprenia el cos sant, a una vella, que no podia dormir, li va semblar sentir fressa pel carrer, i com que a aquella hora era una cosa impròpia, va treure el cap a la finestra i en veure la claror que irradiava el cos sant, va comprendre el que passava i es va posar a cridar: «Lladres!, lladres!». De seguida van sonar les campanes tocant a sometent i tot el veïnat es va llançar al carrer per perseguir els dos monjos, que, cames ajudeu-me, fugien muntanya amunt, camí de la serralada; però, com que anaven carregats, no podien córrer tant com els altres, que no n’anaven, i per bé que els portaven molt d’avantatge, aviat els d’Acs els anaven a atrapar; però, quan gairebé els tenien, va aixecar-se una boira espessa i pixanera, d’aquella que sol aixecar-se pel Pirineu, i els d’Acs van restar esmaperduts i desorientats, mentre els dos monjos van tenir temps d’arribar a la ratlla partionera entre Catalunya i França, i van trobar que feia un sol de maig rialler i gemat com una donzella.

Abans d’arribar a Ripoll, van haver de fer molt camí. Com que anaven carregats, es cansaven molt, patien molta set i tot sovint s’havien de deturar; a cada lloc on es deturaven a reposar, al moment hi brollava una font perquè poguessin beure i apagar la set. Són nombroses les fonts del Pirineu català que van néixer d’aquesta manera; entre elles la Font de Sant Hou, del darrera del santuari de Montgrony, a Gombreny.

Explica la tradició que, quan les relíquies van arribar a Ripoll, el pare Abat va disposar que fos fet un ric reliquiari d’or per a guardar-les. El majordom del monestir va sentir-se gasiu; li dolia d’esmerçar tant diner com havia de costar el reliquiari i, sense manifestar-ho, no el feia fer. Un dia, sobtadament, va trobar-se cec i va comprendre que Déu l’havia castigat per la seva gasiveria. Va manar que es fes el reliquiari a tota pressa, i al moment va recobrar la vista.

Un servent del monestir va manifestar que no creia prou bé que la relíquia de sant Eudald fos venerada en el mateix altar que ho era la Mare de Déu, puix que, per a ell, la Verge havia de tenir preferència per damunt dels sants. Així que ho hagué acabat de dir, va sentir-se atacat d’una terrible malaltia, de la qual no es va sentir alleugerit fins que va confessar-se i que va manifestar que s’havia equivocat en dir el que havia dit.

Vora de Calldetenes, en terme de Vallfogona, hi havia un lluert terrible, que era el terror i la desolació de tota la contrada. Molts ardits cavallers s’hi havien enfrontat i a tots els havia devorat. Un dia va encarar-s’hi un brau cavaller, anomenat Dolcet, el qual va demanar l’ajut de sant Eudald, i la fera fou al moment retuda i vençuda. En record de la gran proesa, el cavaller va oferir el cos del monstre a l’església de Vallfogona, on s’ha conservat fins fa quatre dies.

Diuen que sant Eudald era fill d’un clavetaire i que de fadrí ell també havia fet claus; per això els clavetaires el tenen per patró; abans d’erigir-se en gremi propi havien format part dels Elois. Llur confraria estava vinculada a l’església de Sant Cugat del Rec. Antigament, els clavetaires veneraven el clau dels peus de la imatge del Sant Crist de la capella reial de Santa Àgata.

Els vells clavetaires de Ripoll, i, temps enllà, els armers i l’altra gent de l’art del ferro de gairebé tota la carena pirinenca, en posar-se a treballar i en acabar la jornada cantaven una Salve especial acompanyada d’un repiqueig de martells damunt de l’enclusa que donava al cant un tipisme i una fesomia molt especials. La gent que treballava el metall havia estat mig desconsiderada i mirada com a bruixesca i artera. És possible que el costum referit enclogui com un testimoni de religiositat i com una declaració de fe encaminada a esvair el mal concepte que la gent tenia dels ferrers. Val a dir que la desconsideració vers els treballadors de l’art del metall a casa nostra, avui sobretot, gairebé no es troba, mentre encara es manté ben viva per diversos pobles peninsulars i per molts de la vella Europa.

A l’església de Sant Cugat, on era venerada la imatge del sant, es beneïen ramets d’herbes i de flors boscanes. Com tenim dit, al carrer dels Carders s’havia celebrat una fira d’herbes.

La vila de Ripoll celebra la seva festa major. Abans, a la funció religiosa de la tarda beneïen volvetes de cotó que havien tocat la relíquia del sant i les repartien als fidels. Hom els atribuïa la virtut de guarir de mal d’orelles.

Segons la tradició, temps era temps que el poble de Vallfogona fou aplanat per una pesta terrible. Un àngel va baixar del cel amb una espasa de foc i va maleir els vallfogonins. Per alliberar-se del flagell, van reclamar l’ajut de sant Eudald, i l’epidèmia va acabar. Agraïts, van organitzar una solemne processó, que va anar fins a Ripoll per venerar la relíquia del sant. Per reverència, les primeres autoritats i els prohoms de Vallfogona van ballar un contrapàs. Durant molts anys, van repetir-se la processó i el ball, en tal dia com avui. El costum de baixar a Ripoll els principals veïns de Vallfogona i de ballar un contrapàs solemne ha subsistit fins molt ençà del segle passat. Els primers de sortir a ballar eren el batlle de Vallfogona i el primer regidor, que sols feien una volta sencera a la plaça, mentre la cobla tocava l’entrant, i, en atacar les primeres notes del contrapàs, podien sortir a ballar tots els vallfogonins que en tinguessin ganes. De la primera volta donada per les autoritats de Vallfogona en deien la sortida del belitre.

Antigament, els veïns de Vallfogona acudien a sant Eudald per demanar-li que fes ploure, i l’any que havia plogut prou i que les collites havien anat bé feien ofrena, al sant, d’una quartera de blat, en gràcia d’haver-los concedit el favor de la pluja.

La nota més típica havia estat el bou amb corda. Consistia a atiar un bou, lligat amb una corda llarga, la qual sostenia un brau minyó que el frenava i retenia. Voltava pels indrets més cèntrics de la població i s’entaforava pels carrerons més estrets, on sortia a escometre’l o a cercar-li brega el jovent garrit, àvid de divertir-se i de bromejar. La gent penjava ninots de palla de finestra a finestra, i, en passar el bou, els afluixaven i els feien baixar fins al nivell del sòl. La bèstia, enfurida, els envestia i els tirava enlaire. El bou amb corda donava lloc a incidències pintoresques, que constituïen la part més viva o moguda de la festa. El bou havien de facilitar-lo els carnissers, per obligació que ja es feia constar en conferir-los la concessió de la venda. En la taula de l’arrendador del tall del moltó i del bestiar de pèl agut, és a dir, de cabres, bous i porcs, corresponent a l’any 1706, consta una clàusula per la qual se l’obligà a fer córrer vaques: «item que lo dit imposador lo dia de la traslatio de Sant Eudald estiga obligat a fer córrer quatre vacas malas que sien a propòsit per córrer com se acostuma sots pena de 25 lliures aplicadores per fer-ne córrer quatre de malas entre altre dia a càrrec del Clavari». En altre plec de condicions, de l’any 1722, es diu: «… quatre toros o vacas que sien bones».

A més del bou amb corda, s’havia estilat el córrer-bou, que consistia a torejar un bou manyac, i més encara una vaca, que fugia dels torejadors en comptes d’empaitar-los, puix que tant ella com els qui la torejaven tenien més por que altra cosa. És molt curiós que així que hom havia acabat de córrer, els espectadors demanaven el contrapàs, i tots els torejadors i els qui havien tingut alguna intervenció mes o menys directa en la correguda, ballaven un contrapàs, que formava part integrant del córrer, fins al punt que hom no hauria comprès una correguda sense el contrapàs.

El balanceig d’un ninot suspès amb una corda que hom estira i afluixa es troba estès per molts països, confós entre costums diversos. Hom creu que és la resta d’un ritu de creixement de la vegetació i figura entre les cerimònies de diverses cultures ressagades.

Antigament els clavetaires i d’altra gent de mall i enclusa feien pastar uns panets gairebé rodons que figuraven un home molt petit i botarut, gairebé sense braços ni cames, amb un cos com una bóta, damunt del qual convergien tres ratlles que figuraven els tres claus simbòlics de sant Eudald i dels clavetaires. Aquesta mena de ninot figurava en Peranton o Paranton, que per la Cerdanya i d’altres indrets coneixien per Pericó o Pericot; ésser mític que sembla que era la divinitat del subsòl i dels metalls. Era de ferro, i els vells fargaires el tenien com l’ànima del ferro i com l’amo d’aquest metall. Era petit com una puça i gairebé invisible, i quan s’enfadava creixia fins a tornar-se un gegantàs enorme. La seva fúria era temible, puix que, com que era de ferro massís, aixafava i esmicolava tot allò que tocava i pertot allà on passava. L’irritava enormement que en treballar el ferro el deixessin escaldar o cremar; aleshores sorgia del cor del ferro i saltava lleuger d’entre les brases i les flames i, amb un alenar, es feia un gegantàs que esbravava la seva fúria en el pobre fargaire o ferrer desventurat. Tota la gent de l’art del ferro, cada dia abans de començar la feina, donaven tres cops de martell damunt de l’enclusa com una mena de tribut o d’oració dedicada a una divinitat del metall obscura, imprecisa i poc determinada.

El significat d’aquest repiqueig s’explica encara d’altres maneres: hi ha qui creu que es fa per cloure les malles de les cadenes que lliguen el dimoni per tal que no es pugui escapar; hom diu també que és per a trencar les lleves de les cadenes que engrillonaven els cristians captius dels sarraïns, i així mateix per a refermar les malles de les dels agarens esclaus de cristians. Aquest costum havia estat comú als ferrers de diversos pobles de la vella Europa. Possiblement que el panellet dels vells clavetaires recordi un tribut o sacrifici a aquesta divinitat.

Pel Ripollès, hom invoca sant Eudald perquè ajudi i afavoreixi en el trànsit del part. Els goigs que li canten a Ripoll, diuen així:

A la imatge de sant Eudald que es venerava a la parròquia de Sant Cugat del Rec, a Barcelona, li mancava un ull. Per aquesta circumstància el tenien per patró els bornis. La càustica popular deia que a les persones a les quals mancava un ull els amos de cases no volien llogar-los cap pis, portats per la creença que portaven malastrugança. Només se sentien tolerants en aquest sentit els propietaris del barri de Sant Cugat. Això feia que tots els bornis visquessin en aquesta barriada, i si algun vivia en d’altre indret de la ciutat, devia ésser propietari de la casa o devia haver perdut un ull després d’haver-la llogada. El mateix hom explicava dels geperuts, que, segons dir de la gent, també vivien tots en aquell barri.

SANT ANASTASI

SOLDAT, fill de Lleida. Formava part de les legions romanes i estava de guarnició a Tarragona, on fou iniciat en el cristianisme.

Tenia gran influència entre els seus companys, que van admirar la seva gran virtut i la seva excepcional bonesa, i fins a setanta-tres d’ells van convertir-se també al cristianisme. Un dels soldats cristians un dia va tenir unes diferències amb un altre soldat, pagà, per qüestions de joc, i aquest va delatar tots els cristians que hi havia entre la tropa. Decià manà posar-los en presó. Li dolia tractar-los amb la duresa que solia tenir per als cristians en general, perquè tots ells eren el floret de la milícia, i li recava perdre un escamot tan important de soldats dels més valents. Per tal de veure si assolia fer-los desdir del cristianisme, els féu traslladar a la presó de Barcelona i d’ací els conduí a Badalona, i, veient que no en podia sortir, un matí els féu matar tots setanta-quatre, a la platja de Badalona, i féu tirar llurs cossos al mar.

Tot el temps que va durar l’empresonament dels soldats màrtirs, Anastasi fou tractat sempre de manera diferent dels altres, amb més atenció i deferència, per tal de veure si hom assolia tornar-lo a la fe gentílica, ben convençut que si ell es desdeia, amb la influència que tenia per damunt dels seus companys, tots ells renunciarien també al cristianisme. Fins ara s’han conservat a Badalona uns enderrocs de la vella presó de Sant Anastasi, damunt dels quals va néixer un ametller, que era el més gros i gemat de tota aquella contornada i el que primer floria; el seu fruit tenia una sabor tota especial, diferent de la de les altres ametlles, una dolçor com de sant, que no té cap altre fruit.

Per honorar sant Anastasi, celebrava festa major la ciutat de Lleida, de la qual era fill. Antigament, havien organitzat diversos balls de caràcter representatiu, que constituïen una nota curiosa de teatre de plaça. Entre els diversos balls que havien sortit mereix menció especial la moixiganga, dansa de caient gimnàstic que figurava diversos quadros plàstics, fets al so d’una graciosa melodia, la més interessant de les diverses versions que ens són conegudes d’aquesta representació. També havia sortit a animar la festa un ninot estrany, qualificat de marraco, que volia figurar un ogre; animal que vivia en boca de les mares lleidatanes per fer creure llurs infantons amb l’amenaça que se’ls menjaria; i ogre que sembla que tenia ascendència carnestoltesca, del qual ja vam parlar en la pàgina 59, volum II. El marraco de la festa major estava construït de manera que simulava empassar se la mainada, car els qui el menaven li posaven dins de la boca un dispositiu, per on lliscaven els menuts, que, quan menys s’ho pensaven, es trobaven asseguts a terra, part darrera del monstre, el qual, en caminar, o, millor dit, en rodar, puix que era conduït per una carrosseria, els havia deixat darrera seu. Aquest ninot singular i de cartó, que només campejava per la festa major i pel Corpus, va tenir una vida efímera, car fa uns anys que es va malmetre.

També s’havia representat l’anomenat ball de moros i cristians. Hom tractava de representar la lluita sostinguda pels catalans contra els sarraïns per reconquerir la ciutat del jou agarè. Hi intervenia un gran nombre de personatges, dividits en dos grups, un per cada credo, tots armats fins a les dents, comandats uns i altres per un nombre de capitans, una quantitat notablement excessiva en proporció al nombre de figurants d’ambdues colles. Com en la generalitat de versions d’aquesta representació, es feien molts parlaments, alternats amb passades i creuament d’armes, al so d’una graciosa tocada de flabiol. Uns i altres engegaven gran nombre de trets en les diverses alternatives de triomf i derrota, que no cal dir que acabaven amb la victòria dels catalans i amb la submissió de la mitja lluna a la creu.

SANT SERGI, MONJO

COMPANY de sant Anastasi i dels altres soldats que van sofrir martiri amb ell; no va deixar-los a l’hora del sacrifici, i els animà i sostingué espiritualment fins al darrer moment.

SANT MAMET

ERA i és encara molt invocat per les mares perquè els augmenti el cabal de llet en el període de la lactació. No sabem que aquesta advocació sigui pròpia d’altres pobles; possiblement, entre nosaltres pren origen de la fonètica del nom, semihomònim del verb mamar. Havien gaudit de molta veneració les imatges d’aquest sant venerades a Alòs, a Baldomar, a Vic, a Balenyà, a Bacardit i a la capella del mas de sant Mamet de la parròquia de Balenyà, entre d’altres; eren visitades per moltes mares de la rodalia, que el reclamaven amb la jaculatòria:

Hom també el reclamava perquè la fes recular acabat el període de lactació de l’infant.

Hom creu que entre avui i demà s’acaben l’hivern i el fred i que sant Mamet se’ls emporta. Parla així el refrany, en aquest sentit:

A les llars de foc on hi havia escó mòbil, avui era el dia fixat pel costum per treure’l. Abans de desmuntar-lo feien una gran foguerada i cremaven un tió ben gros. D’aquesta acció en deien cremar l’escó i venia a constituir com un comiat del fred. El refrany ens diu:

Hi ha alguns preceptes higiènics, de caràcter alimentari i propis d’aquest moment de l’any, dictats a tall de refrany i referits al dia d’avui:

La pluja, per aquest temps, sol ésser persistent i duradora, fins al punt de fer creure que dura una mesada, o una quarantena, com ens diu la parèmia referida a diversos dies del present mes:

La pagesia creu que una bona pluja, per aquest temps, augmenta considerablement la collita del blat, puix que infla les espigues i fa créixer els grans. La vella pagesia reclamava sant Ponç, i li prometia una garba de blat si els afavoria amb una plugeta ben acompassada. Amb al·lusió al costum, diu la parèmia: