DIA 15. SANT ISIDRE

EL sant pagès madrileny va restar molts anys oblidat de tothom. A la darreria del segle XVI, el rei va sentir-se malalt d’una greu malaltia, que els metges no li sabien guarir. La reina va invocar l’ajut de sant Isidre, que la va escoltar i va tornar la salut al monarca. Des d’aleshores, es va entendre la devoció a aquest sant, especialment entre els estaments rurals.

A la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra el sant madrileny, en substitució dels sants que fins aleshores havia venerat, alguns d’ells, pagesos catalans: sant Galderic, pagès rossellonès; sant Medir, pagès vallesà; sant Faust, del pla de Lleida, i els sants reis armenis Abdó i Senent, els cossos dels quals es conserven al llogarret pirinenc d’Arles del Tec, invocats i venerats per tota la nostra pagesia. L’actitud dels pagesos catalans no fou seguida pels camperols de la resta de la Península, entre els quals sant Isidre és gairebé desconegut.

L’any següent al de la canonització, és a dir, el 1623, les parròquies rurals barcelonines de Santa Maria del Mar i del Pi van obtenir unes relíquies del sant madrileny i van celebrar unes solemnes festes, seguides de lluïdes processons, per la translació d’aquelles. Un feligrès pagès, parroquià de Santa Maria, en va dictar una graciosa descripció, tallada en rimes de Jaume Roig, com hom anomenava aleshores la versificació tetrasil·làbica. Els pagesos i hortolans de les hortes del Raval de vora dels portals de Sant Antoni, de Sant Pau i de Santa Madrona, que ocupaven una gran extensió de la ciutat de l’esquerra de la Rambla, que fins aleshores havia venerat els sants armenis Abdó i Senent, dits popularment sant Nin i sant Non, van admetre el copatrocini de sant Isidre, que van venerar en llur altar de la parròquia del Pi, sense abandonar, però, el culte als sants armenis. Guarnien l’altar amb arreus i eines de conreu i adornaven la imatge del sant amb fruits primerencs.

Els hortolans de les hortes del Portal Nou i de Sant Pere veneraven la Mare de Déu del Roser i sant Bartomeu, als quals van seguir retent culte en admetre el sant madrileny com a patró. Tenien llur confraria vinculada a l’església de Santa Maria del Mar, on li retien culte. Fins ara s’havia mantingut el culte a aquest sant en aquesta parròquia. El matí d’avui, després de la solemne funció religiosa, es feia una processó per dins del temple, en la qual els assistents duien en una mà un ciri verd, i a l’altra, un ram de fullatge. Els hortolans de la Ribera també havien venerat sant Isidre a l’església de Sant Pere, que era tinguda pels nostres avis pel temple propi dels pagesos i per aquest motiu l’anomenaven l’església dels tronxos.

El mateix any 1623, li fou dedicat un altar a l’església rural de Santa Creu d’Olorde, del vell terme de Sarrià, que limita amb el de Collserola, el qual forma part de l’hemicicle orogràfic que corona la ciutat de Barcelona.

A mitjan segle passat la festa dels pagesos s’havia fet a la col·legiala de Santa Anna. Al voltant de la imatge guarnien com una glòria o nimbe amb palla de sègol i a cada costat feien uns grups al·legòrics amb diversitat de fruits de la terra dels més escollits de diferents espècies. Tota la resta de l’altar la guarnien amb profusió d’arreus i també en feien com dos grans escuts.

Els elements camperols de Gràcia, quan era el barri cinquè de Barcelona, feien una festa molt lluïda. Cal tenir en compte que Gràcia, com tots els nuclis de població dels voltants de la ciutat, era eminentment agrícola i que la pagesia constituïa el nucli més important del veïnat, i gairebé l’únic. Els pagesos sentien més devoció per sant Isidre que per la Mare de Déu, tinguda per patrona de la barriada. Al matí feien una solemne festa religiosa a l’església dels Josepets, i, en sortir, organitzaven una processó molt lluïda. Després feien ballades a la plaça del davant de l’església, al so de la tonada de la cançoneta, prou coneguda, que diu:

Per a adquirir el dret a ballar, calia comprar un ventall i un ramellet en una tauleta que els pavordes o administradors de l’altar del sant posaven al peu de les escales de l’església. Els pavordes eren els qui gaudien del dret d’organitzar la festa, i, per tal de recollir diners per al culte del sant i per pagar els músics i les despeses de la festa, obligaven a la compra d’un ramellet, que venien a preu fixat, i d’un ventall, que posaven a l’encant. Els fadrins compraven el ramellet i pagaven el preu que la subhasta determinava per al ventall. Un i altre els oferien a la balladora que escollien, com un requeriment per a la dansa. Totes les balladores duien, en ballar, un ram en una mà, i en l’altra, el ventall. El que pagava el preu més alt pel ventall, tenia dret a ballar ell sol la primera dansa. A voltes hi convidava algun amic. La segona dansa era dita el ball de les promeresses, i només el ballaven els administradors i les administradores del culte a l’altar de sant Isidre. El mot promeressa és la forma femenina del terme prom, reducció de prohom, equivalent i sinònim de majoral, macip, pavorde o administrador d’un culte, confraria o altre organisme o organització popular. El tercer ball era públic i hi podia prendre part tothom qui havia comprat el ram i el ventall.

A la tarda, es continuava la festa. Es feia ball a la plaça d’En Rovira i a l’era de l’Alegre, que era una de les pagesies més importants. Els anys de bona collita, la fadrinalla pagesa feia la tornaboda de la festa el diumenge següent. Tornaven a fer ball a la sala de l’Esmeralda o a la de can Pioc, que eren les millors sales de ball d’aquells temps. També en feien a voltes a ple aire. Els anys que el dia de la festa plovia o feia un temps rúfol, celebraven el ball en una de les sales indicades. Avui hom també estrenava els barrets de palla de la temporada. L’Ajuntament assistia a la funció religiosa en corporació i els regidors lluïen per primera vegada el barret nou de palla. Els fidels no en duien encara, però ja se’ls posaven així que havien tornat a casa, després de concórrer a l’església. El veïnat de Gràcia ha conservat aquest costum fins a temps recent.

La pagesia del Pla de Barcelona havia celebrat festes molt lluïdes, que en alguns nuclis han arribat fins a temps ben recents. Les notes més importants eren la funció religiosa, la processó, que passejava la imatge del sant pels camps, i el ball de rams, a la plaça en uns llocs i en envelats fets de verdor en d’altres. Durant la funció religiosa posaven dos grossos rams damunt de la mesa de l’altar, que hi restaven durant tota la funció religiosa. Acabada la funció se’n feien càrrec els pavordes i els lluïen durant la processó, sobretot en el ball de rams. Els primers de ballar eren els pavordes amb les pavordesses companyes de càrrec. Després del primer ball eren nomenats els pavordes nous, i els vells els anaven a oferir un dels rams beneïts com a insígnia simbòlica del càrrec i de l’elecció. Acte seguit feien un ball els pavordes i les pavordesses acabats d’elegir. Un cop fets els dos balls dels pavordes entrants i sortints, restava el ball obert a tothom, especialment a l’element pagès i confrare de sant Isidre. Els barris extrems de la ciutat on hi havia nuclis agrícoles importants han conservat aquest costum fins a l’agregació a Barcelona. Fins molt a la darreria del segle passat, a Sant Martí de Provençals, a la sortida d’ofici, a la placeta del davant de l’església de Sant Martí vell ballaven el ball de rams amb la melodia i la coreografia tradicionals. La fadrinalla pagesa encara ballava el ball de rams a la plaça d’en Comes, a les Corts de Sarrià, ben entrat el segle present, però perduda ja la coreografia tradicional típica del ball.

També venerava sant Isidre la pagesia dels pobles dels afores de la ciutat: la de Sants, de Sarrià, de Sant Gervasi, d’Horta i de Sant Andreu. Feien solemnes festes religioses i ballades de plaça. Quan la festa s’esqueia en dia feiner, la traslladaven al diumenge següent, per tal de no haver de perdre cap jornal.

Els antics hortolans barcelonins havien organitzat entremesos i representacions relacionades amb llur ofici, entre les quals figurava sant Isidre. Fou molt corrent simular l’escena de la llaurada i de la sembra, i sembrar confits, que escampaven entre el públic. Llavors de les festes fetes part de fora del Portal de Sant Antoni, l’any 1621, en ocasió de l’entrada a la ciutat del rei Felip IV, consta que els hortolans del Portal Nou van representar l’escena de la llaurada i de la sembra amb dos ases que tiraven l’arada acompanyats de sant Isidre i de la seva muller.

A pagès, és costum general posar, penjades de l’agullada que porten les imatges de sant Isidre, les primícies dels fruits, especialment espigues de blat i d’altres cereals. També fou corrent posar una tavella de faves a les mans de les imatges.

Havia estat costum, els anys de poca pluja, posar a la boca de la imatge una arengada ben salada i ben rovellada, per tal que excités la set del sant, a fi que, en trobar dificultat per a poder beure atesa l’escassetat d’aigua, es compadís dels seus devots i fes ploure. Les imatges que eren passejades en processó anaven totes voltades d’espigues i de fruita primerenca.

A Alió, quan feia temps que no plovia, posaven la imatge de sant Isidre a l’aigua perquè fes ploure.

La pagesia vallesana collia les flors més boniques i les espigues més gemades per fer-ne ofrena al sant pagès. Les fadrines portaven les flors a l’església, i en feien una bona enramada pel voltant de l’altar. Els caps de casa hi portaven les espigues lligades en manadets, i en posaven tantes com podien dins de les mans de la imatge. Creien que així el sant afavoria la collita propera del blat.

La pagesia del Pla de Barcelona el dia d’avui anava a visitar els bladars, i si per efecte de la festa del dia no li venia bé, hi anava la vigília. A la vista del blat recitava una mena d’oració, a la qual atribuïa la virtut de fer créixer el blat i de guardar-lo de cuques i d’altres mals. Deia així el recitat:

Al Mallol havien fet un ball, qualificat de Sant Isidre, que formava part del costumari de cultes agraris del cicle de maig, probablement dedicats a la divinitat advocada de la fructificació de les llavors, que coincideixen amb la festa dedicada a aquest sant. Entre els ballaires hi havia dos personatges principals: el sant que guiava l’arada, tirada per una parella de bous, i la seva dona, que anava sempre al seu darrera, fent com si filés i amb una cistelleta al braç, on en altre temps devia portar la llavor. Els feien companyia dues parelles, que, tot ballant, descrivien cercles al voltant del llaurador i de la seva dona, i en darrer terme, uns infants, generalment nenes, que volien figurar angelets i que simulaven sembrar. Fetes unes passades, la parella s’asseia a terra; ella treia, del cistell, una sopera, llonganissa, pa i una carbasseta de vi, i feien una col·lació; en destapar la sopera, de dins en sortia algun animaló estrany, que excitava la rialla dels espectadors: ocells, ratolins, un gat, o per l’estil. Els companys de la parella restaven drets i menjoquejaven quelcom, però no tant com els protagonistes. Per seure, ella plantava la filosa, dreta, a terra, i restava així mentre menjaven. Feta la col·lació, els infants es retiraven i no hi intervenien més. Aleshores sant Isidre i la seva dona simulaven una baralla, que acabava estirant-se ella a terra i ell passant, amb una camada, pel seu damunt. Finida la batussa, ella s’aixecava i reprenia altra vegada la dansa un nombre indeterminat de vegades. Acabaven fent una figura, que qualificaven de baldufa, en la qual només prenien part les dues parelles, i el llaurador i la filadora s’ho contemplaven. Les parelles s’encaraven i s’acostaven de peus, fins a tocar-se puntes amb puntes, mentre, agafats de mans, es separaven tant com podien fins a adoptar una posa un semblant de la lletra V. Així disposats, voltaven amb tanta rapidesa com podien, una parella vers la dreta i l’altra cap a l’esquerra. Acabades les «baldufes», que solien durar el temps de tres tirades de la tonada, donaven el ball per finit.

Com tenim dit, les divinitats agràries solien ésser femenines, i hom creu molt possible que la figura heroica de la dansa fos la filadora i no el llaurador. Els pobles de cultura primària creuen que la dona, per raó del sexe, afavoreix la germinació de les llavors; i d’ací que siguin dones les qui sembrin; els angelets sembradors, del nostre ball, també solien ésser nenes. En els estats primaris, el conreu de la terra és de patrimoni femení. Les voltes descrites per les parelles al voltant de sant Isidre i de la seva muller tenen tota la fesomia dels cercles màgics, tan abundants en documents de sabor primari encaminats a resguardar i salvar persones i accions contra d’influències malèfiques provinents del món fantàstic d’esperits que campegen per la imaginació del primitiu. L’àpat i la presència del pa i del vi comporten deix de consagració cerimonial. L’animaló que surt de la sopera pot recordar un esperit del mal, allunyat per efecte de la cerimònia, o del bé, atret per la mateixa cerimònia. És possible que una part d’aquesta, originàriament, consistís en la fecundació de la divinitat o de la sacerdotessa, practicada damunt mateix del camp; la batussa simulada entre el llaurador i la filadora en pot ésser un indici, desfigurat i descolorit. És molt curiós que la cançó d’El petit vailet, popular arreu de casa nostra, havia estat l’eix d’altre ball o representació del tipus de què parlem, i les versions més completes del seu text deixen endevinar clarament les relacions íntimes del llaurador i la mestressa jove que li duu l’esmorzar, efectuades damunt mateix del camp. Vegeu el que diem d’aquest altre ball en parlar del dia de Sant Miquel, el 29 de setembre.

En el ball de les filoses i les agullades, propi de la Garrotxa i de l’Alt Empordà, que sembla tenir el mateix sentit del de què parlem, en un moment donat les balladores que duien una filosa l’estenien a terra i els ballaires saltaven lleugerament pel seu damunt. Aquesta figura és, amb tota probabilitat, una atenuació i una gradació descolorida, dins del procés degradatiu, de la cruesa de l’acció, segons la moral actual, considerada, però, del tot natural en d’altres estats de cultura. Resulta remarcable que per a la simulació de la batussa hom feia retirar els infants o angelets, que no tornaven a intervenir en la representació. Creiem molt probable que entre les cerimònies rituals primitives relacionades amb la sembra, a casa nostra, hagués figurat l’acte de la fecundació, practicat entre sacerdots i sacerdotesses, qui sap si en representació de la mateixa divinitat.

Entre els ritus agrícoles de diversos pobles retardats actuals figura encara l’acte de la reproducció. En el costumari de diversos pobles balcànics hom troba restes reveladores d’aquesta pràctica com a acte propiciatori de la sembra i de la creixença dels vegetals.

Resulta també molt remarcable, dins el pla de què parlem, la figura qualificada de «baldufa», que es caracteritza per un giravoltar ràpid i precipitat. L’etnografia opina que els moviments accelerats i esbojarrats en la dansa, sobretot els de peus que marquen i comporten un persistent bellugueig ran de terra, poden reconèixer actes de màgia simpàtica conduents a provocar el creixement ràpid dels vegetals. El joc de la baldufa sembla que reconeix aquest origen, per bé que després es convertí en un element d’astrologia judiciària, com havem explicat. Encara avui, entre les cerimònies agràries d’alguns pobles de cultura endarrerida, africans i asiàtics, figura el joc de baldufa, encaminat a fer créixer les llavors ben de pressa. Les fan ballar els més vells de les tribus. Les baldufes són molt grosses i pintades de diferents colors. El joc forma part del conjunt de cerimònies religioses de la sembra i té caràcter ritual. Les nostres nenes fan un joc, que anomenen el ganxet, completament igual a la figura del ball, que possiblement és un fragment desprès de la vella cerimònia agrària.

El ball de sant Isidre encara es balla a Sant Privat d’En Bas, que té com a agregat el llogarret del Mallol. Està molt desfigurat; el sant ha perdut l’arada i la junta de bous; només porta un bastó, que per un cap forma tralla i per l’altre una petita paleta metàl·lica. Encara l’acompanyen les dues parelles que volten entorn seu, i uns infants simulen sembrar. Ella duu la filosa i la cistelleta amb el recapte per a la col·lació que simulen; però no hi ha batussa ni baldufes. De dins de la sopera en surt també un animaló. Ja el ballaven quan es feia el del Mallol, i ja aleshores era més simple i degenerat que el que hem referit. Per tal que el veïnat pogués presenciar els dos, al Mallol el ballaven el dia mateix de Sant Isidre, i a Sant Privat, el diumenge abans o després.

També s’havia celebrat un ball per l’estil a la Pinya.

Després de l’ofici, el poble es concentrava a la plaça. Hi acudien dues parelles: la del sant tal com se’l sol representar pels altars, amb la seva esposa, segons dir de la gent: vestida de pagesa antiga amb caputxa; i l’altra parella figurava la serventa del sant i el seu marit, ambdós vestits també de pagesos a l’antiga. Sant Isidre portava una agullada i unes xurriaques; la seva muller, una filosa guarnida i el fus a la mà a punt de filar. Al compàs de la música, les parelles, tot ballant, descrivien dues voltes per la plaça, mentre el sant feia petar les xurriaques i brandava l’agullada i la dona anava filant. Després, la muller sortia del ball, anava a cercar un cistell de vianda, i parava la taula en un cantó de la plaça. Les dues parelles es posaven a menjar enciam i llonganissa i bevien bons traguinyols de vi. L’àpat acabava amb una escena còmica per a fer riure els espectadors. Destapaven una sopera, de la qual sortien, vives, un parell de granotes, rates, orenetes, etc. Després, tots els que ho volien podien prendre part en una sardana, a la qual hom aplicava el text popular de la cançó dedicada al sant:

A Cabanes se celebrava una representació en la qual intervenien diferents personatges, degudament disfressats, que recitaven parlaments i diàlegs d’acord amb el sentit de la facècia. Sant Isidre llogava mossos i, junt amb ells, es passejava amb un carro tot enflocat i guarnit de verd. La rebostera, la seva muller, encenia foc per coure el berenar; després, sembraven amb un parell de bous, tot enflocats i guarnits i coronats amb flors, que anaven junyits a un jou, també tot engarlandat. Com a llavor empraven pinyons, que simulaven sembrar i que la mainada agafava amb fruïció. Acabada la representació, ballaven sardanes, en les quals els actors prenien part amb certa preponderància.

A Besalú, també simulaven sembrar i, semblantment com a Cabanyes, sembraven pinyons.

A Montblanc, feien una comèdia a la plaça, qualificada de ball de sant Isidre. Hi intervenia un gran nombre de personatges, entre els quals sobresortia el sant, que feia de pagès i que simulava llaurar amb una pollegana petita, de mida adient perquè la poguessin tirar un parell de moltons, els quals feien l’ofici de bous. El seguia la seva muller, com si filés. La representació prenia per argument la cançó descriptiva de la vida del sant, popular arreu de casa nostra. Quan el sant deixava la llaurada per anar a missa, un àngel es feia càrrec de la menuda arada i seguia la feina. També es figurava el passatge del brollament de la font d’aigua miraclera i remeiera, feta sorgir de la roca viva per apagar la set de la mestressa del bon pagès; miracle que va palesar la seva santedat. Amenitzaven els parlaments unes gracioses i escaients passades de flabiol i unes petites evolucions dels figurants, fetes entre escena i escena.

A la ciutat de Banyoles i a la de Besalú s’havien celebrat processons en les quals hom havia portat una imatge del sant, amb una espiga a la mà, voltada dels arreus de treballar la terra. Molt antigament, darrera de la imatge hi anava un prohom de la confraria dels Dolors, que menava una arada, com si llaurés, i feia veure que sembrava. En comptes de llavor, llançava confits, que la mainada s’atropellava per agafar. També sembla que s’havia portat una arada damunt d’una civera, com si fos una imatge.

A Puigcerdà, un infant, vestit com de sant Isidre, seguit d’uns altres quants, que figuraven ésser angelets, voltaven per la població, simulant que sembraven confits. El que feia el paper de sant menava una arada en miniatura, tirada per un parell de moltons, dels quals hi junyien els més grossos i més bonics que hom trobava, per l’estil de Montblanc. Els angelets portaven cistellets de confits, que escampaven pel carrer. La gent els collia amb avidesa, perquè els eren atribuïdes virtuts remeieres. Després de simulada la llaurada, els infants anaven per les cases, feien una capta i repartien confits a la gent. El que recollien era destinat al culte del sant. A Castellfollit de Riubregós només queda, de la representació, un detall. El majoral del sant surt, després de l’ofici, amb un gran cistell de pinyons i volta per la població escampant-los per terra, fent com qui sembra.

Per les dades que fins avui ens són conegudes, les valls d’Olot o la Garrotxa i l’Alt Empordà són les contrades on s’han conservat supervivències de les velles cerimònies de la sembra. Els balls de què hem parlat s’han escorregut calendari avall i, completament trasplantats, han anat a parar en un moment impropi de l’any; els altres balls s’han conservat en la temporada pròpia, puix que solien fer-se per Sant Miquel, que s’escau a la darreria del setembre.

Per la contrada de la Selva la fadrinalla sortia a fer unes caramelles per les masies i cases de pagès. Cantaven els goigs i la cançó de sant Isidre. Com per Pasqua, arreplegaven ous i botifarres. Aquest captiri no revestia la importància de les caramelles pasquals.

Antigament, pel Cardener i el Gironès, a toc d’oració encenien fogueres dedicades a sant Isidre. Des de molts dies abans la mainada voltava pels camps per recollir les herbes dolentes i plantes parasitàries per a encendre la foguera. També havia estat costum infantil, amb branques i troncs esberlats per un cap que embotien amb teia, encendre falles i voltar primer per les poblacions i després pels camps, corrent en esbojarrada carrera tot fent guspirejar les falles i escampant les espumes pels conreus. La crema de la brossa vegetal parasitària tenia sentit lustratiu, i la cerimònia era confiada a la mainada innocent i pura de malícia.

Pel Lluçanès i pel Ripollès, les pagesies i masies aïllades, cap al tard encenen quatre grans fogueres, encarades als quatre vents, Una d’elles, la més grossa, l’encenen davant de la porta. Creuen que aquestes fogueres esquiven els mals esperits que poden desbaratar les collites, i guarden la gent, el bestiar i les cases de mal donat i d’embruixament. L’encesa es fa per ordre de categoria i antiguitat. La primera és la masia més gran o més antiga, i al seu darrera segueixen les altres. A les contrades on hi ha alguna ermita, la primera foguera l’encén l’ermità davant de la capella.

Per tot el Vallès solien encendre-les a les eres, i amb preferència davant mateix de la porta de les masies. No se saltava ni es feien al seu entorn les expansions i alegries de les fogueres de Sant Joan.

A Manlleu i en d’altres poblacions de la Plana de Vic i de les Guilleries havia estat costum encendre fogueres pels carrers, semblantment com per la vetlla de Sant Joan. També s’encenien fogueres en moltes altres contrades, entre elles el Penedès, la Segarra, el Cabrerès, les valls d’Olot, la Garrotxa i la Vall d’Hòstoles.

Pel Lluçanès era corrent que la mainada les saltés, com es fa amb les de Sant Joan. En saltar-les, cantava:

A Sant Quintí de Mediona, hom hi escalivava cabeces d’alls, cregut que guardaven del mal de coll.

Els goigs de sant Isidre, de Palautordera, fan al·lusió ai costum de l’encesa de fogueres:

Segons la tradició, sant Isidre va encendre una gran foguera, per tal de convèncer els infidels i gent descreguda. Així va despertar en ells la flama de la fe. I d’això ve que per la seva festa hom encengui fogueres.

Com vam dir en tractar del plantament del maig, hi havia poblacions que el plantaven avui, tals com Sant Hilari Sacalm, Sant Climent de Llobregat i Sant Julià de Cerdanyola, entre d’altres.

A Ripoll, la confraria celebrava una solemne festa religiosa.

Hi acudien els confrares en comunitat, presidits per les dues senyeres: la gran, portada pels pavordes, i la petita, pels elements joves de la corporació. Els confrares solien portar una branca; les pavordesses, un ciri, i un ventall com a distintiu del càrrec. El ventall era de palla fina, vorejat per una sanefa ampla,-de badana pintada del mateix color que la palla. Embellien també el ventall dues borletes de seda fina, desfilada, també de colors diferents. El ventall portava pintats, a una cara, la imatge del sant patró, i a l’altra, uns arreus de treballar la terra. Els confrares feien diverses passades. Quan les banderes no eren a l’església, estaven exposades al balcó de casa del prohom major. A la tarda, feien ball a la plaça, i ballaven el ballet i el contrapàs.

A l’Hospitalet del Llobregat, la pagesia feia una festa a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge. Els majorals repartien ramets de flors als fidels, i les majorales els donaven estampetes. A la tarda, organitzaven un ball, en un envelat, fet amb brancatge i amb verd, que muntaven part de fora de l’ermita.

A La Figuerosa celebren una processó, que segueix tot el terme, segons la veu popular, perquè sant Isidre frueixi de la vista dels camps i dels conreus. També en fa una altra de semblant el poble d’Altet, a la qual concorren les banderes i els penons de les confraries. El jovent porta alçada una imatge del Sant Crist que pesa nou arroves. El seguici volta tot el terme i dura més de dues hores. En passar pels encreuaments de camins, es deturen i canten, a cor, una salve a la Mare de Déu, sota diverses de les seves advocacions, especialment la del Roser i la de Montserrat, i per la Plana d’Urgell la de les Sogues, venerada a Bellvís.

A redós de l’ermita de Sant Isidre dels afores de la ciutat de Castelló de la Plana té lloc un petit aplec, amb una solemne funció religiosa a la qual concorre un gran contingent pagès de la plana. A la sortida de la funció, el pavorde i la pavordessa se situen al peu de la porta i obsequien amb una coca i una copeta d’aiguardent tots els feligresos.

A Balaguer es celebra una fira de bestiar, molt important, a la qual concorren gran nombre de firaires i gent de moltes hores lluny. Hi assisteix un gran contingent de gitanos, que hi van de pertot arreu portats per la devoció a la imatge del Sant Crist de Balaguer, que tenen per patró i al qual dediquen vots i prometences estranyes i pintoresques, molt d’acord amb el seu fer i sovint renyides amb la religió. Una nota típica d’aquesta fira és la rifa d’un ruc.

A Solsona es fa una fira molt important de bestiar, a la qual concorren els collaters o marxants de mules més importants de la contrada i de les veïnes. La pagesia hi acudeix a proveir d’eines per a les messes, i d’ací que sigui qualificada de fira de les forques.

A pagès, el dia d’avui, era obligat menjar faves, es pot dir arreu de Catalunya. Pel Camp de Tarragona menjaven faves a la brutesca o a la gitanada. El gran àpat de faves típic d’avui és qualificat de favada. Al Pla de Barcelona, els pagesos les menjaven estofades, i la gent de ciutat, amb medalles. Tals eren talls de botifarra negra, ben prims i ben amples. Molta fadrinalla barcelonina, a la tarda, pujava a Gràcia, per fer-se un bon tip de ballar. La gent reposada i patriarcal anava a berenar en algun dels molts berenadors i fondetes que poblaven el vell barri, per menjar faves amb «medalles».

A Blanes i per d’altres poblacions costaneres, a més de menjar faves, era típic fer una bona cargolada.

Hom té sant Isidre per patró especial del blat.

Els pagesos reclamen sant Isidre perquè els guardi dels talps, de les musaranyes, de les rates i altres animalons que roseguen les arrels i els fruits de les plantes. D’ací la dita camperola:

Era costum que la gent comprés l’auca de la vida de sant Isidre, que trobava en tots els llocs de venda de literatura de canya i cordill. Hom la llegia, o en mirava els rodolins, si no sabia de llegir, i així renovava el coneixement de la vida del sant pagès.

Els abaixadors, que acabaven i polien els teixits de llana, també veneraven sant Isidre. No sabem per quina raó van escollir aquest sant per advocat, puix que l’ofici i el gremi són molt anteriors als temps en què es féu popular el sant madrileny.

Avui feia la festa el poble lleidatà de l’Albi. Una nota sobresortint n’era el ball de l’alemanya.

És una dansa formada per homes sols, que es balla al davant de la processó, i també corn acompanyament de les autoritats quan van a l’església i a altres actes oficials. Els fadrins que la ballen van vestits amb calces blanques, faldellí, mocador al cap, lligat a la valenciana, i un altre mocador de seda, dels anomenats d’herbes, a tall de banda creuant el pit. Van dividits en dos rengles, un a cada costat de carrer, i porten castanyoles, que repiquen en dansar. Les evolucions del ball són de poquíssima importància. És anomenat també el bracet.

Els pobles antics havien dedicat diferents ritus i cerimònies, encaminats a l’obtenció de bona sembra. Dedicaven festes a Tellus i a Ceres, divinitats rurals, que ells creien que podien afavorir el bon èxit de la feina agrícola, a la qual des de temps molt reculat l’home dedica una atenció molt especial.

Per tal de fer-se propici el favor d’aquestes divinitats, els nostres avantpassats els dedicaven oracions especials.

Ovidi conserva una oració dedicada a la deessa Ceres, que reprodueix en el llibre segon dels seus Fasti.

A Roma, pel gener se celebraven les festes de la sembra. Adornaven els animals de treball amb flors i brancatge. Feien com una processó pels voltants dels camps. S’efectuaven libacions i cerimònies en els altars rústics i hom oferia pastissos a les divinitats camperoles susdites.

Segons la tradició, en tal dia com avui va produir-se la confusió dels pobles. Van ploure del cel les llengües de foc, per tal de desbaratar el projecte d’arribar fins al cel per mitjà de la Torre de Babel. Segons la llegenda, la base de la torre tenia set-centes passes de radi. Quan fou abandonada, arribava al setè pis i, al punt de migdia, projectava una ombra de set hores de llargada. Afegeix la tradició que la gran gentada que de pertot arreu del món havia acudit per dur a terme la magna obra, no feien més que parlar i discutir, però ningú no fou capaç de posar mans a l’obra. Els catalans, que ja aleshores gaudien de fama de bons mestres de cases, foren els únics que es van posar a la feina, i ningú més que ells va emprendre la gran obra. En baixar el càstig del cel, tothom va eludir la responsabilitat i, com que ningú no hi havia posat les mans, llevat dels catalans, damunt d’ells va descarregar tot el pes de l’arriscada empresa. Tothom els va acusar com a autors i va demanar per a ells un càstig que sempre i pertot arreu els delatés i els posés en evidència, puix que simplement per la llengua no es farien reconeixedors. Déu va castigar-los a tenir la necessitat d’orinar sempre que veiessin orinar un altre. I aquest càstig encara dura, i sobre aquest cas diu el refrany:

Dels qui neixen el dia d’avui, hom creu que seran molt afortunats. Si vénen al món el matí, la sort els somriurà a desdir, i si neixen a la tarda, es casaran amb dona rica.

Heus aquí el refranyer del dia d’avui:

SANTA DIMFNA

SEGONS la veu popular, quan el seu pare va descobrir que era cristiana, va sentir per ella tanta aversió i tant menyspreu que volgué abusar-ne. La donzella va tenir un disgust tan fort que es va tornar boja. Per raó d’aquesta tradició se la invoca contra la bogeria, i antigament se la venerava en els manicomis i asils on tenien malalts d’aquesta mena. Els seus goigs fan referència al do remeier de la santa.

Avui se celebra la festa de Sant Torcuat, nat a Empúries; un dels pocs sants empordanesos del qual la tradició no ens conta res.