DIA 13. SANT ANTONI DE PÀDUA

ERA indubtablement el sant més venerat a casa nostra i el que gaudia d’un culte popular més intens. La seva iconografia, amb estampes de tota mena i imatges corpòries de profusió de mides i de tipus, és la més abundant de tota la imatgeria religiosa popular de casa nostra. Era un dels sants que tenia més capelletes de veïnat i que va donar nom a més carrers de la ciutat. Encara avui hi ha tres vies de la Barcelona vella que duen el seu nom: la de Sant Antoni de Pàdua, al barri de la Riereta, la de Sant Antoni dels Sombrerers, tocant a Santa Maria, i la de l’Hostal de Sant Antoni dels Flassaders. Fa uns quants anys que van donar el nom de carrer de Sils a un atzucac que s’obre al carrer Nou de Sant Francesc, al qual duia el nom de Sant Antoni del Nou de Sant Francesc. A més de les capelletes d’aquests carrers n’hi havia una a la Rambla de les Flors, entre els carrers dels Tallers i del Bonsuccés, una altra al carrer de la Corríbia i encara una altra al Born. La intensitat del culte popular vers aquest sant féu perdre importància al culte en les esglésies. Es donava el cas paradoxal que, essent el sant més venerat, era al que es dedicaven les funcions d’església menys importants i menys solemnes.

Diu la tradició que des de Tolosa, on va residir molt de temps, va venir sant Antoni a Catalunya, per tal de combatre l’arrianisme i de sotmetre els heretges albigesos. Va entrar pel cantó de Puigcerdà i va seguir cap a les valls de Ribes, Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i d’altres indrets de la muntanya catalana on féu grans predicacions i on va convertir molta gent. Un record del seu pas per aquelles terres el constitueixen les diverses ermites que té dedicades per aquells paratges i la molta devoció que fins ara hi ha gaudit.

Per les contrades extremes de la Catalunya nova tenen a sant Antoni per patró dels infants de braç, degut segurament al fet de representar-lo la iconografia amb l’infant Jesús al braç. El dia d’avui les mares acudeixen a l’ofici amb llurs infantons al braç perquè el sacerdot els beneeixi.

El tenien per patró els botiguers en general, especialment iots aquells que no pertanyien a cap gremi determinat i que, per tant, no tenien un advocat fix. També el tenien per patró les gents que vivien en botiga sense que es dediquessin a cap negoci o indústria, excepte els adroguers, pastissers, fideuers, cerers i altres oficis que havien de pastar per a la producció de llurs articles.

En la gran majoria de les botigues de la ciutat, encara que llur ofici reconegués un altre sant per patró, hi havia, penjada a la paret, una capelleta amb una imatge de sant Antoni, simplement com a protector de la botiga, no de la feina que s’hi feia ni de l’article que s’hi venia. El crèdit del sant portuguès com a protector contra els lladres i els robatoris és conegut per molts pobles catòlics. Les botigues que per tenir porta oberta al carrer eren de fàcil entrada per tothom, i estaven per tant molt exposades al robatori, no podien cercar un protector millor que sant Antoni.

Els botiguers avui despenjaven la capelleta i la posaven damunt d’una mena de túmul cobert amb un cobrellit de coloraines. Al voltant de la corona del sant hom feia com una aurèola amb esparreguera i ginesta. A l’escalinata que s’estén al peu de totes les capelletes hom posava canelobres amb ciris encesos barrejats amb lliris, poms de clavells i gran diversitat d’altres flors pujades de color. Al damunt del cobrellit, que feia com de dosser a la capelleta, hom escampava profusió de flors, distribuïdes de manera harmònica i grata a la vista. Hi havia molt d’estímul a guarnir les capelletes com més bé millor. Tothom posava a contribució el seu gust.

A la Rambla de les Flors es feia una fira extraordinària de flors, dedicada especialment a la venda de flors i d’altres elements vegetals destinats a l’ornamentació de les capelletes: ginesta, tarongina, lliris de sant Antoni i d’altres. També venien testos amb alfàbregues i corones d’esparreguera.

Els guixaires i calcinaires durant molt de temps van rivalitzar amb els altres oficis de l’art de l’obreria a guarnir les capelletes amb la màxima esplendor i riquesa de flors i de llums. N’hi havia que desembarassaven tota la botiga i la convertien en una capella.

La gent anava a visitar capelles, fet que venia a constituir com una mena d’espectacle propi del dia. S’hi anava al vespre per tal de veure-les il·luminades. La gent sopava d’hora i, en havent sopat, era costum de formar colles que anaven a fer la passada. Quan es trobaven dues colles, també era costum de preguntar-se quines eren les capelles més ben guarnides que havien vist, per tal d’anar-les a veure si encara no ho havien fet. La gent discutia i ponderava la bellesa i el guarniment de les capelles.

Hi havia botigues que abans de sopar deien el rosari en colla. Llogaven una cobla de ceguets perquè fessin una mica de música. Després del rosari cantaven els goigs. Baixaven els veïns. Cadascú es portava la cadira; si la concurrència era tan nombrosa que no cabia a la botiga, era corrent que hom segués al carrer, fins al punt de dificultar el trànsit.

Avui a la tarda se celebrava una processó organitzada per la confraria de Sant Antoni. Sortia de l’església de Sant Francesc dels frares menors; pel carrer de la Mercè i pels Encants arribava fins al Born; tornava pel carrer Ample cap a l’església, on entrava per la porta dedicada a sant Antoni. La presidia la bandera de la confraria, seguida d’un gran nombre de germans, i la imatge del sant era portada sota tàlem. Aquesta processó va sortir fins a l’any 1835.

Tres dies abans de la festa la vella confraria sortia a fer una capta pels carrers. Tot l’any anava per la ciutat una qüestora especial d’aquesta confraria que portava penjada al coll una capelleta amb una imatge d’argent. Als qui feien una almoina els donava uns goigs del sant. La capta dels tres dies anteriors a la festa anava presidida per aquesta santera, seguida del prohom i de diferents confrares. Aquesta festa deixà de celebrar-se el 1835.

Hom havia celebrat una fira de santirons de fang i d’imatges de tota mena de sants en miniatura, capellanets, escolanets i una gran varietat de figuretes de tema religiós del tipus de les de pessebre. També hi havia firaires que venien tota mena d’objectes de culte en miniatura, fets de plom i de llautó, i capelles de fusta, perquè la mainada jugués a capelles o a capellans. La iconografia coroplàstica religiosa venia a ésser la part més important de la fira. Era molt profusa en tipus, formes i colors. Constituïa un aspecte notable i interessant de l’art popular que és molt de doldre que s’hagi perdut. La fira s’havia celebrat pels voltants de l’església de Sant Francesc, especialment a la plaça immediata al temple, anomenada aleshores de Framenors i avui del Duc de Medinaceli. Sant Antoni havia estat franciscà menoret, i d’ací que la fira fos celebrada vora del convent d’aquesta ordre. Quan fou enderrocat el convent de Sant Francesc, la fira va traslladar-se a la Rambla dels Estudis, on es celebrà fins que foren suprimides les fires i on encara nosaltres l’hem aconseguida.

Els carrers que veneraven sant Antoni celebraven avui llur festa de barri. Si fa no fa, totes les festes de barri venien a ésser per l’estil. En descriurem una abstractament. Indicarem la totalitat dels costums que els eren característics, els quals, en parí o en llur totalitat, són aplicables a les festes de barri en general.

En les festes de barri hom pot considerar dos aspectes: l’embelliment o guarniment del carrer i els divertiments que formen el programa de la festa. De l’embelliment, en la seva major part, en tenia cura la mainada, dirigida per una persona gran. Els qui solien dirigir aquestes festes i fer de pares de la canalla eren els ataconadors; tant és així que, per qualificar de poca cosa una festa, hom deia que era festa d’ataconador; en canvi, per qualificar-la de molt bona, remarcava que no ho era.

Dies abans de la festa, hom l’anunciava amb banderes i gallardets de paper, que hom penjava de banda a banda del carrer, suspesos d’una corda fixada en un balcó de cada banda i penjats a l’alçada d’un segon o tercer pis. Hom feia els gallardets amb bitllets de les rifes populars i ciutadanes d’aquells temps: la de l’empedrat, la de l’Hospital i la de la caritat. Els carrers més rics, a més de banderes, penjaven salamons fets amb papers de colors aplicats damunt de cèrcols de xescla. Abans, hom guarnia els carrers amb elements vegetals. Hom feia llargues garlandes de branques de mata, espígol, esparreguera i d’altres vegetals verds i les estenia en ziga-zaga de l’un costat a l’altre del carrer i de cap a cap. Un o dos diumenges abans del dia de la festa, uns quants veïns i gran part de la mainada sortien als afores a collir el verd que necessitaven per a enramar el carrer. Durant tota la setmana la quitxalla, en sortir d’escola, s’entretenia fent garlandes. La vigília de la festa anaven a cercar canyes verdes, i a voltes algun arbre sencer, per tal de formar arcades a l’entrada i a la sortida del carrer i a l’entrada de les travessies que hi donaven. Hom també enramava les portes de les cases, i amb canyes cobria i tapava les parets velles i poc vistoses que poguessin desdir de l’harmonia rústica que hom volia donar al conjunt. Quan va abundar més el paper, hom va substituir les garlandes de verd per banderetes de paper retallat enfilades en llargues tires de cordill, que hom penjava de part a part del carrer. Hom també feia llargues cadenes amb les lleves o anelles de paper de colors que emprava com a complement ornamental per a donar més lluïment i fer destacar en aquest sentit l’ornament general i corrent. Des de molt temps abans de la festa la mainada guardava els cartipassos vells que omplia a l’escola per tal d’utilitzar-los per fer banderetes i cadeneta. Hom també anava a comprar paper bonic, és a dir, de colors, a casa dels adroguers, dels vetes-i-fils o dels plats-i-olles, per tal d’alternar amb banderetes de coloraines vives les tires ordinàries de paper de cartipàs.

Hom organitzava dos tipus de divertiment: un per a la mainada, que eren els més, i un altre per als grans. Les sorts de tipus més vell eren les curses. Hom en feia diverses que consistien a córrer simplement, i d’altres en què els corredors anaven posats dins de sacs lligats al coll o a la cintura, cosa que no els permetia de bellugar els braços per donar-se aire, i havien d’avançar saltant. També es feien curses en què els concursants havien de córrer asseguts a terra i de recules.

Una sort infantil, avui gairebé perduda, era la de l’estaferm. Consistia a posar enmig del carrer un ninot amb una anella a una mà i un bastó a l’altra, o simplement amb el braç estès. La figura estava fixada per dalt i per baix en dos punts fixos que li permetien un fàcil i ràpid moviment giratori. Els concursants, tot corrent, havien de fer passar una vareta o un bastonet per dins de l’anella que sostenia el personatge. Si no endevinaven el buit, pegaven damunt de la fusta de la figura, que girava ràpidament i ventava un cop al desencertat concursant si no anava prou de pressa perquè no l’atrapés. Aquesta sort infantil recordava el joc cavalleresc de l’anella, que havia ocupat un lloc molt preferent en les festes de la gent noble i de la gent d’armes. Els jocs d’anella degueren ésser tan populars en les festes de barri, que van arribar a prendre aquest nom, per bé que traduït al castellà, segurament per haver-lo adoptat en moments de decadència.

Una altra sort infantil era la maroma. Consistia en una barra cilíndrica i molt llisa, sostinguda per cada cap per dos peus drets que la mantenien a una alçada d’un parell de metres. La barra tenia unes baranes que permetien als concursants d’agafar-se amb les dues mans. Els concursants havien de fer tres viatges amunt i avall de la barra, muntats al seu damunt a la xarranca. La barra tenia un moviment giratori molt fàcil, i, per mica que el qui la passava es decantés, la maroma girava ràpidament, i d’assegut es trobava penjat i suspès pels braços a les baranes i a dos o tres pams del sòl, on s’havia de deixar caure i donar-se per fracassat.

Hi havia altres sorts. La de la paella consistia a agafar amb les dents una moneda encastada al fons d’una paella tota negra i fumada, que deixava feta una brutícia la cara dels qui ho provaven. Un altre joc consistia a agafar amb les dents una moneda posada al fons d’un gibrell ple d’aigua.

Després d’aquest joc se’n feia un altre que consistia a destapar, bufant, una moneda amagada sota de cendra, posada també dins d’un gibrell. Com que els mateixos que havien provat la primera sort solien prendre part en aquesta amb la cara tota mullada, se’ls agafava la cendra a la cara i restaven fets una desgràcia. Un joc que feia riure molt els qui el miraven era el de les ganyotes. Els concursants pujaven dalt d’una cadira perquè tothom els pogués veure. Amb el cap ben alt es posaven una moneda damunt del front i a força de ganyotes l’havien de fer baixar i fer-se-la caure dins de la boca. Si queia a terra, havien perdut. Un altre joc que feia riure molt era el de la xocolata. Dos xicots asseguts damunt d’una taula i amb els ulls ben tapats, cadascun amb una xicra a la mà, es donaven l’un a l’altre xocolata sucada amb melindros.

Un altre joc que havia estat molt practicat era l’anomenat cós de pomes. Hom posava enmig del carrer una bujola plena d’aigua fins a uns tres quarts de la seva capacitat. A dins hi tiraven molta fruita. El qui menava el joc remenava contínuament l’aigua amb un samaler per tal de fer bellugar la fruita. Els nois, amb una badoquera a la mà, passaven corrent per davant de la bujola i clavaven la badoquera per tal de veure si podien agafar alguna fruita. La broma durava fins que no hi restava gens de, fruita. Tant els que hi prenien part com el qui menava el joc acabaven mullats fins al coll. Modernament s’ha perdut l’ús de la badoquera i hom tracta d’agafar la fruita amb les mans. Antigament la fruita es componia gairebé només de cireres. D’aquest joc deriva la frase proverbial remenar les cireres, aplicada per a significar que algú porta la direcció d’un afer i pot influir per a fer-lo anar com vulgui, a semblança del qui menava el cós de pomes, apel·latiu que fa suposar que en algun temps devien ésser gairebé només pomes la fruita que nedava per la bujola.

Una altra sort molt popular era la de l’olla. Hom suspenia una olla enlaire lligada amb una corda travessera enmig del carrer. L’olla era plena d’aigua i a dins s’hi havia posat una moneda d’argent, generalment de les de valor més ínfim. Els concursants, tapats d’ulls i amb un bastó a la mà, havien de rompre l’olla amb un cop de bastó. Solien encarar-se a l’olla, avançaven d’esma i, quan creien que estaven si fa no fa a l’indret de l’olla, ventaven bastonada. Moltes vegades feien caure l’aigua de l’olla i es mullaven intensament, quan no es tacaven i tot, perquè l’aigua a voltes estava tenyida amb mangra. Aquest joc feia riure molt els qui s’ho miraven.

Els barris o carrers que volien posar l’olla gran dins de la xica solien fer funcions de titelles. Llogaven una conductora que feia l’ofici de teatre. Obrien les portes posteriors del vehicle, tapaven la meitat inferior amb un cobrellit, i la part que restava descoberta feia d’escenari. Hom situava la conductora a un cap del carrer. El veïnat baixava cadires de casa seva i s’asseia enmig del carrer a fi de poder contemplar l’espectacle amb tota comoditat. Hom donava preferència a la mainada, que seia a terra davant de tothom. Aquestes funcions a pic aire solien congregar molta gent, que a voltes venia de qui sap on per poder fer-se un bon tip de riure sense pagar.

Era corrent, al matí del dia de la festa, celebrar una funció religiosa a l’església més immediata. Si la festa era rumbosa, llogaven una música que al matí feia una passada o cercavila pels carrers més propers. A la tarda es feien els jocs de la mainada. Cap al tard hom passava el rosari davant de la capella, i després es cantaven els goigs. La gent, com per veure els titelles, acudia amb cadires i s’instal·lava asseguda al carrer. En havent sopat es feia ball, que durava fins a tal i quina hora de la nit. Hi havia carrers que feien durar la festa dos o tres dies. També n’hi havia que la repetien més o menys el diumenge següent i la qualificaven de tornaboda. Hi havia carrers, en canvi, sobretot els de gent treballadora, que feien la festa el dissabte i diumenge següents al de la festa per tal de poder-hi prendre part sense haver de perdre feina.

Hom dóna a sant Antoni el nom de sant del mal d’amor perquè és advocat dels enamorats i gran ajut en tots els mals del cor. Afavoreix les relacions amoroses i mai no deixa d’atendre els precs dels qui l’invoquen amb fervor per tal que els protegeixi en afers amorosos.

Les fadrines creien que sant Antoni feia trobar casador ric a les qui el dia d’avui li cremaven un ciri. Això feia que totes les esglésies es veiessin plenes de donzelles que anaven a portar un ciri al sant; elles mateixes l’encenien així que el lliuraven, i parlaven a la imatge a qui el dedicaven d’aquesta manera:

Com que sant Antoni era tan venerat, a tots els temples hi havia molta concurrència de fadrines, i els seus altars estaven profusament il·luminats.

Les fadrines també reclamaven la seva protecció amb la següent jaculatòria:

I si trigava més del que elles volien li prenien la imatge de l’infant Jesús que porta al braç, el giraven de cara a la paret o el posaven cap per avall, i si es tractava d’imatges de plom o de terra, les posaven dins de greales o d’altres recipients plens d’aigua o les baixaven al pou lligades amb una corda, on les deixaven estar un temps que variava segons els casos. Aquest costum pot dir-se que era general entre les fadrines de gairebé tota la Península. Hom també creu que sant Antoni vetlla perquè tothom tingui el seu menester i perquè a ningú no manqui el sant pa de cada dia. Els qui tenien dificultats per a viure i no es guanyaven prou bé la vida li anaven a dir unes oracions i li demanaven protecció amb la formuleta següent:

Així com hom reclamava a santa Madrona i li oferia vestir les nenes amb el seu hàbit si concedia la gràcia que se li demanava, hom també invocava sant Antoni i li feia prometença de vestir els nens amb l’hàbit de menoret si atenia el que hom desitjava. I de la mateixa manera que per Santa Madrona hom veia pel carrer moltes nenes vestides amb l’hàbit de la santa, el dia d’avui hi veia molts noiets vestits de sant Antoni, amb els hàbits propis dels menorets. La majoria d’aquests infants concorrien a les processons de la parròquia que tenien lloc per la vuitada del Corpus.

Havia estat costum, que potser encara s’observa en algun indret, de beneir lliris de sant Antoni que adquirien virtut remeiera i panets que asseguraven l’abundància alimentària, i, sobretot, el no patir per manca de pa en tot l’any.

Havia estat també costum d’adquirir rams i fer-se’n present. Les flors que els integraven havien d’ésser obligadament blanques. Eren qualificades de lliris de sant Antoni i les empraven per fer aiguanaf i oli per a cremades.

Avui la mainada s’instruïa sobre la vida del sant per mitjà de l’auca que es veia exposada per les parades de fil-i-canya i pels aparadors dels herbolaris, dels vetes-i-fils i d’altres botiguetes que venien auques. Aquesta auca comprèn la vida dels dos sants Antonis: l’abat i el que celebra la festa avui. Era corrent que la mainada comprès per un xavo mitja auca, la segona part, que és la que fa referència al sant Antoni portuguès.

Les gents de mar invocaven sant Antoni perquè els ajudés en la navegació i perquè els afavorís en la pesca.

Segons la tradició, sant Antoni amb la seva paraula encisava els ocells i els peixos, que acudien sempre manyacs a la seva vora i es deixaven agafar amb tota facilitat i docilitat. Per efecte d’aquesta tradició, hom creu que el dia d’avui les aus i els peixos es deixen agafar amb les mans, per mica d’enginy i de gràcia que hom tingui.

Hom creu també que el qui durant set anys seguits s’exercita a amanyagar aquests animalets, en tal dia com avui, que es fan mansois a l’home, adquireix per a sempre el do de poder caçar sense armes ni paranys i de pescar sense canyes ni cap altre ormeig, puix que els ocells i els peixos es van a posar a les seves mans per ells mateixos. Un rodolí de l’auca de sant Antoni fa referència al do d’agafar amb les mans les bestioles esquerpes.

La tradició empordanesa conta que sant Antoni venia de mar enllà i pel camí se li va desencadenar una tempesta terrible, amb una maror i unes ventades que semblava que tot el món havia de finar; el sant va lligar el mar, el vent i els núvols i a l’instant va restar serè com un dia d’àngels, la mar esdevingué plana com una bassa d’oli, i amb la major tranquil·litat el sant va desembarcar a un poblet empordanès, el nom del qual la tradició no recorda. Va predicar als pescadors, que se li’n van riure, preferiren anar a la taverna i el deixaren sol. Arribada l’hora d’anal a la mar, el sant va seguir el seu sermó a la platja, però els pescadors, escèptics i burletes, van sortir a pescar. Sant Antoni, pacient, va asseure’s a una pedra i va seguir el seu sermó; al punt tots els peixos de la mar van aplegar-se a la seva vora i van treure llurs caparronets de l’aigua, per tal de poder-lo escoltar millor, i tots els ocellets van fer cap de pertot arreu i van voltar el sant, embadalits de sentir-lo i afanyosos per escoltar-lo. Els pescadors, en cobrar llurs ormeigs, van veure amb gran sorpresa que no havien agafat ni un miserable peix i, moixos i amb el cap cot, van cobrar les calades i tornaren en terra. Molt abans d’arribar-hi no s’hi podien acostar de tanta furimor i espessor de peixos com hi havia escoltant la paraula del sant, puix que no restava ni un senabre d’aigua sense haver-hi un peix. Aleshores van comprendre com era que cap peixó no hagués caigut en llurs trampes, puix que l’esquer de la paraula del sant era mil vegades millor que la xixina. Com van poder van arribar en terra, caigueren de genolls al peus del sant i li demanaren perdó pel menyspreu que li havien fet.

Les puntaires del Masnou, pels voltants del dia d’avui, s’aplegaven per fer punta davant d’una casa que tenia a la façana una capelleta amb una imatge de sant Antoni. Sense deixar de moure els dits, tot treballant, passaven el rosari. Entre dena i dena intercalaven algun motet o jaculatòria dedicada al sant.

Els cantirers de Miravet avui iniciaven l’arreplega de terres destinades a fer càntirs que fessin l’aigua calenta per a l’hivern; feien com a mínim una tenalla o un càntir. Hom creu que les argiles calentes del sol i treballades en temps calorós mantenen sempre certa escalfor que comuniquen als líquids amb què estan en contacte; d’ací que a l’hivern hom faci els recipients destinats a mantenir l’aigua fresca, i a Festiu, els que hom desitja que la facin i mantinguin calenta.

Pels pobles riberencs del Ter havia estat costum en el dia d’avui, o en un dels diumenges més immediats, fer una granotada. Hom posava a contribució tots els mitjans hàbils per a pescar com més granotes millor, per tal de poder fer un bon àpat de granotes en arròs i cuinades d’altres diferents maneres. Hom solia fer una fontada o forada, tot sovint vora del riu.

A pagès, per a sopar, es fa el primer àpat de patates i verdura primerenques.

A muntanya, en honor de sant Antoni, avui es menjaven les primeres faves i pesolets tendres, com a primícies dels productes de l’horta.

Sant Antoni també és patró dels mestres de cases. Hom l’invoca, entre moltes d’altres coses, perquè guardi de caigudes. Com que els mestres de cases pugen i s’enfilen per les bastides i llocs perillosos de caure, s’encomanen a sant Antoni perquè els en guardi.

Per extensió, també el veneren els molers, que antigament havien anat units, durant llargs anys, amb els mestres de cases.

Els mestres de cases celebraven llur festa patronal a l’església de Sant Agustí, on havia estat vinculada llur confraria. Guarnien un carro amb verd i draps de coloraines, i amb les eines pròpies de l’ofici, distribuïdes de manera més o menys artística, el feien passejar pels carrers més cèntrics de la ciutat com una mena de reclam i a fi de convidar la gent a fer obres. Dalt del carro hi anaven un parell o Ires de fadrins, i a voltes també l’acompanyaven un grup nombrós de paletes, formant un petit conjunt.

Els mestres de cases vuit-centistes solien ésser grans cantadors i sobretot xiuladors. Donava bo de passar per la vora d’una obra per fruir de les cantúries dels paletes, lli havia feines que semblava que no sortien bé si no es feien al so de música, en especial pujar paret o posar maons, enrajolar i arrebossar. Sembla que abans hi havia hagut cançons típiques d’aquestes feines que es van abandonar per les cançons de dansa vulgars i sense valor que van estilar-se tant el segle passat; sobretot per una americana d’en Soler, dictada per un mestre de cases d’aquest nom, que feia referència a la feina de pujar paret. Donem la tonada d’una xiulada típica de les feines indicades molt emprada pels paletes del segle passat.

Els picapedrers o pedrapiquers havien format part de la confraria de Sant Antoni com a ofici annex al de mestre de cases. Picaven la pedra amb martells petits proveïts de llargs mànecs de ferro massís i es guardaven la vista, mitjançant grosses ulleres muntades en bastiments de fusta que els tapaven mitja cara, de les esberles de pedra que feien saltar en picar. Tot picant, gairebé sempre cantaven i xiulaven. Les cançons vuit-centistes de danses del pinyol dolç van fer perdre les tradicionals de l’ofici.

Els vells picapedrers repicaven el martell al so de cantarelles pobres, tristes i monòtones com la feina que feien i com la remor del picar. Semblava concordar amb el sentit de pobresa que caracteritza aquest ofici.

Una vegada uns heretges es burlaven del sant i de la missa. El sant els tractà de més ignorants que les bèsties. En elevar la Sagrada Forma una mula molt guita que menaven els qui es reien d’ell va acotar el cap i s’agenollà. Els heretges davant d’aquell prodigi es van convertir. D’ací que a vegades hom representi sant Antoni al costal d’una mula i que se’l consideri advocat d’aquest bestiar; per això el reclamaven els traginers de muntanya, que li encomanaven el bestiar mular i portaven la seva imatge brodada a la manteta i a la coberta del bast.

Els calessers, precursors dels cotxers d’ahir i dels xofers d’avui, també havien tingut sant Antoni per patró. La veneració per part dels cotxers a sant Antoni Abat, patró del bestiar de peu rodó, és relativament moderna, com ho és de fet l’ofici. Llurs antecessors invocaven el sant d’avui. No tenim notícies de si el festiva ven religiosament.

Com una extensió de la devoció de les gents que menaven vehicles i que es dedicaven al tragí, també reclamaven sant Antoni els qui es dedicaven a llogar carretons. La innovació d’aquests petits vehicles data si fa no fa d’ara fa un segle i cridà molt l’atenció de la gent, que en feu motiu de crítica, puix que deia que mai no s’havia vist que els homes tiressin els carros en lloc de les bèsties; només s’havia vist en les auques del món al revés. La premsa en féu t^ma de sàtira i, se’n van publicar diversos ventalls humorístics. Una de les primeres cases que es dedicaren a llogar carretons va establir-se a la placeta de Santa Caterina, i com a reclam els exposava a la placeta, on els anava a veure la gent encuriosida, i d’això ve que entre els nostres avis fos conegut aquell lloc per placeta dels carretons.

Sant Antoni era patró dels xocolaters La tradició conta que aquest sant va visitar la nostra ciutat i durant la seva estada entre nosaltres gairebé no va menjar altra cosa que xocolata, perquè la trobava molt exquisida. D’ací que els xocolaters el prenguessin per advocat.

Es tracta d’un anacronisme ben palès; la xocolata no fou introduïda fins al segle XVI i el sant visqué en el segle XIII.

Avui els molins de xocolata no molien i les botigues i obradors restaven tancats. La vigília els xocolaters donaven una presa de xocolata a tots llurs clients per tal que l’endemà en poguessin menjar. El dia d’avui la gent que s’estimava prenia obligadament xocolata per esmorzar o per berenar. Els xocolaters feien una solemne funció religiosa a l’església de la Trinitat, avui parròquia de Sant Jaume.

Els xocolaters antics quan batien la xocolata al molí cantaven una cançó rítmica que s’avenia amb el ritme del molí; deia així:

Aquesta cantarella respira encara el sentit de distinció i de selecció que hom va concedir a la xocolata en ésser introduïda, car hom la creia menja pròpia de magnats i gent de pro.

Els cistellers penedesencs, possiblement com una extensió de la devoció a sant Antoni Abat, advocat dels cistellers en general, reclamaven també sant Antoni de Pàdua. Els vells paneraires i covaires d’aquesta contrada feien bellugar els dits i teixien les canyes i els vímets al so d’una petita cantarella.

El vell gremi dels candelers de cera, precursors dels cerers d’avui, tenien també a sant Antoni per patró i avui donaven candeles als clients que acudien a comprar quelcom a llurs obradors o botigues.

També estan sota el seu patronatge els majordoms, els maquinistes de vapor, els fogainers i els peons de fàbrica.

A pagès i pels pobles de muntanya hom considera sant Antoni com a advocat contra les malalties de les persones i del bestiar, i en els parenostres que solien seguir al rés del rosari era un dels primers sants a qui hom en dedicava. Avui hom feia un rosari extraordinari en honor seu i se li solia dir un parenostre per cada persona de la casa i per cada bèstia de la quadra. Àdhuc se li’n dedicaven per la salut de les gallines.

Els pastors de la vellúria mai no es descuidaven de dir una part de rosari i set parenostres a sant Antoni perquè els guardés les ovelles d’extraviar-se i perquè els les fes trobar si les perdien, i encara perquè salvés el ramat i a ells mateixos dels llops, de les bruixes, del dimoni, i de llamps i de mals vents, sobretot del vent roig, que mata les ovelles. Aquest rés es feia amb certa cerimònia, hi assistia tota la pastoralla i era dirigit pel majoral, que venia a actuar com de sacerdot d’aquest acte religiós.

També invocaven sant Antoni perquè allunyés les tempestes i guardés de llurs efectes el bestiar. Quan veien males nuvolades s’agenollaven de cara al núvol, es descobrien i, amb la barretina a la mà, resaven els responsos del sant als efectes indicats i en acabar senyaven el núvol per set vegades.

Els pardalots o mossos dels hortolans també veneraven sant Antoni de Pàdua, i d’ací que els anomenessin antonets. Els hortolans havien tingut a llur càrrec la recollida de les escombraries de la ciutat, que Utilitzaven per a femar les terres un cop tret tot allò que en podien aprofitar per a criar bestiar. La feina de recollir les escombraries era confiada als mossos, i d’ací que per extensió els escombriaires, continuadors dels antics pardalots, haguessin venerat sant Antoni de Pàdua i els sants Abdó i Senén, patrons també dels hortolans.

Els vells mariners, sobretot barcelonins, creien que sant Antoni era un gran advocat per a deturar la tempesta i la maror. Per tal d’obtenir el seu favor, el dia d’avui es lliuraven a una pràctica curiosa i estranya. Es trobessin on es trobessin, tant en plena mar com en port, lligaven una imatge del sant amb una corda, la baixaven fins a l’aigua i la deixaven estar una bona estona en remull. Creien que així el sant es feia càrrec de les angúnies que motiva haver d’estar dins de l’aigua combatent amb les onades i que, per tal de guardar-ne els seus devots, apaivagava la fúria de la mar i de la tempesta que la provocava.

La pagesia menorquina també invoca sant Antoni i li encomana així mateix el bestiar. Els pagesos, en dir el rosari, mai no deixen de dedicar-li una oració seguida de la present jaculatòria:

També se l’invoca perquè faci trobar les coses perdudes i contra els lladres. Fou estès el costum de tirar una fava a la llàntia del sant quan a algú li havien robat quelcom. Era creença que, a mesura que l’oli de la llàntia feia inflar la fava, s’inflava també el lladre, que per tal d’alliberar-se del flagell es reconvenia i tornava allò que havia robat. Es conten molts casos de recuperació, per aquest procediment, d’objectes robats. El costum està en decadència, perquè la clerecia fa treure les faves tirades dins de les llànties.

Els mercers de la ciutat de Mallorca, agregats als guanters, els passa-maners i els marxants, havien format una corporació gremial força important dins de la vida social i cívica de la ciutat i sota de la protecció celestial de sant Antoni. Els tintorers i els traginers de garrot —molt semblants, aquests darrers, als nostres bastaixos de capçana— també l’invocaven.

Sant Antoni de Pàdua és invocat per fer tornar les paus als matrimonis desavinguts. Se li deia la següent oració en aquest sentit:

Quan hom perd la paraula s’encomana a sant Antoni de Pàdua; també li demana ajut el malalt que, trobant-se a la vora de l’agonia, ha de fer testament, a fi que pugui parlar clar i bé davant del notari.

Segons la tradició, sant Antoni va morir en dimarts i, per tal que els seus devots tinguessin bona memòria d’ell, va treure la malícia d’aquest dia, especialment els anys en què s’hi escau la seva festa. Aquests anys, per tant, els dimarts no són de témer. Com que és l’advocat del dimarts, hom li confia les coses que ha de fer en aquest dia i tenen alguna importància, a fi que les alliberi i les guardi de la mala ventura i la malastrugança que el dimarts comporta. En aquest sentit, sant Antoni fa com sant Pere respecte del divendres; la parèmia diu:

Les dones estèrils li dediquen devocions especials, durant tretze dimarts seguits, per tal que les torni fecundes.

Els presos que es creien innocents s’encomanaven a aquest sant, puix que, segons la tradició, va salvar d’ésser penjat el seu pare, que fou acusat de criminal. Uns goigs fan al·lusió a aquesta invocació:

Hom també el reclama per la gota coral (?) i per la ceguesa. Els goigs en diuen:

Contra l’erisipela hom reclama tant a sant Antoni de Pàdua com a l’Abat.

Els anys que el dia d’avui s’escau en dissabte hom el creu molt bo per als malalts i de molta salut en virtut de la protecció de sant Antoni damunt dels mals i del dissabte.

Com una probable extensió de la devoció al sant Abat eremita de la Tebaida hom reclamava també el sant portuguès contra el dimoni, i, sobretot per la Catalunya vella, era més invocat en aquest sentit sant Antoni de Pàdua que l’Abat.

El poble de Capdepera, de Mallorca, celebrava la seva festa. El pavorde es passejava pel ball amb un cantiret de vidre o almorratxa plena d’aigua d’olor damunt del cap. Havia de seguir les evolucions del ball, sense que li caigués el recipient. De tant en tant l’abastava i ruixava les balladores.

A Maó s’havien celebrat festes molt extraordinàries des de l’any 1644 en què, per acord del Consell General, sant Antoni fou proclamat patró de l’illa. S’havia fet una important representació de la conquesta de l’illa pel gran rei En Jaume.

Segons conta la veu popular, un cop conquerida Mallorca, el rei En Jaume intentà la conquesta de Menorca sense lluita. Va enviar uns emissaris al rei moro d’aquesta illa convidant-lo a capitular, si volia evitar una matança com la que havien sofert els sarraïns mallorquins. El rei, escortat per set cavallers, va acompanyar els emissaris fins a Capdepera, que és la punta més immediata a Menorca i perfectament visible des d’aquesta illa. Així que va fer-se vespre, el rei, ajudat pels seus companys, va encendre tantes fogueres com va poder amb romanins i matolls. Els moros de Menorca van preguntar als emissaris què significaven aquelles fogueres. Els preguntats els digueren que les encenia el gran exèrcit acabdillat pel rei, que esperava llur resposta per atacar Menorca, si no decidien capitular. Els moros van agafar por i van donar-se. En arribar a Capdepera i no veure sinó el rei i els set cavallers, van preguntar-li on era l’exèrcit que tenia preparat.

El rei els contestà que l’havia fet recular i entrar terra endins per tal de no intimidar-los ni fer-los pressió si dubtaven a rendir-se.

Avui començaven a Menorca els balls entre els pagesos. Les pagesies que volien fer ball posaven una bandera dalt la teulada com a anunci de les ballades. La dansa es feia u la nit, a l’hora fresca. Els qui es feien el propòsit d’anar a les ballades, un temps abans recollien ginebrons i d’altres arbustos; els feien eixugar i els lligaven a manats per tal de poder-los encendre i fer-se llum per anar a les balles. Els qui veien la bandera feien saber la nova als qui trobaven i a aquells amb qui parlaven, i així s’escampava ràpidament la notícia. De nit, pels camins que conduïen al casal on feien el ball, hom veia un gran nombre de punts lluminosos dels qui anaven a balles. Si algú desitjava anar-hi i no se n’havia assabentat, en veure els llums en tenia esment i s’agregava a algun grup dels que hi anaven. El ball es feia a l’era al so d’instruments de corda, i es ballaven el «bolero», la mateixa i el «copeo».

Pels afores de la ciutat de València hom feia una processó que passava per l’horta. El jovent tirava melons a la imatge, cregut que el qui la tocava trobava amb qui casar-se abans de finir l’any. Com que els melons tocaven sovint als portadors de la imatge, més d’una vegada l’havien abandonada enmig dels conreus i hi havia hagut feina per a poder-la tornar al temple. A causa d’això hom va deixar de celebrar la processó.

En gairebé tot el regne de València hom encén grans fogueres la vigília de la festa, i la mainada les salta, semblantment com per Sant Joan.

Com ja hem referit, segons la tradició, sant Antoni va passar una temporada a Barcelona, i va viure en una casa del carrer dels Arcs. Un dia va tenir la revelació que el seu pare era acusat d’haver fel una mort i que l’anaven a penjar. Per obra i efecte del pensament i sense que li calgués moure’s de casa seva de Barcelona, va trobar-se a casa del seu pare a Lisboa. Va presentar-se al jutge a respondre que el seu pare era innocent. El jutge va dir que mentre no es presentessin proves ell no podia revocar la sentència ni creure la paraula del sant. Sant Antoni digué que presentaria el testimoni de major força que podia desitjar la justícia; tal era la mateixa víctima de l’assassinat del qual acusaven el seu pare. El jutge va creure que sant Antoni havia perdut l’enteniment; però, davant de la seva insistència, va disposar-se a fer el que el sant demanava. El mort fou desenterrat, i sant Antoni, davant de tot el tribunal, li preguntà si era cert que l’havia assassinat el seu pare, i el mort contestà de manera ben clara i rodona que no, enmig de gran meravella de tots els presents. El jutge li preguntà aleshores qui l’havia occit, i el mort no contestà; en vista del seu mutisme, li ho preguntà sant Antoni, i el mort digué que ja havia dit tot allò que podia dir i que des del cel li manaven no parlar més. Davant d’un testimoni tan eloqüent, el pare del sant fou posat en llibertat.

Una variant de la tradició diu que la revelació divina va tenir-la predicant a l’església de Sant Francesc. Immediatament va presentar-se al seu país per tal de defensar el seu pare, i quan la justícia s’hagué encertit que aquest era innocent, el sant tornà altra vegada a Barcelona. Això va produir-se en una curta estona, sense desaparèixer de l’església, on va seguir predicant i ningú no s’adonà que havia marxat.

Durant la seva estada a Barcelona, sant Antoni va anar a un hostal de la Ribera, i demanà si li volien donar posada, puix que feia una nit molt freda. L’hostaler era bon home i el va acollir. Mentre el sant s’escalfava vora del foc, uns hostes incrèduls van dir-li que si era cert que tenia tanta virtut els fes un miracle i aleshores creurien en el seu poder. El sant va beneir els rabassons que cremaven al foc, els quals de seguida van redreçar-se, van reverdir i feren uns raïms grossíssims i deliciosos, dels quals van menjar tots els qui seien al voltant del foc. I, naturalment, aquells incrèduls van convertir-se.

L’hostal on va passar això, que encara subsisteix convertit en un safareig, des d’aleshores prengué el nom d’Hostal de Sant Antoni, nom que es va estendre al carrer que encara avui s’anomena així.

Un pagès del Raval, heretge i descregut, un dia va convidar el sant a dinar i, amb l’intent de mofar-se’n, li serví un gran gripau. El sant, sense dir paraula, va beneir l’animaló i el convertí en un lluç grossíssim, saborós i deliciós, del qual pogué menjar tota la família de l’incrèdul, qui davant d’aquest prodigi es va convertir.

Mentre sant Antoni vivia a Barcelona succeí que un traginer portava un passatger molt ric i carregat de diner, el qual va morir-se-li pel camí. Desesperat el pobre home, que temia que la justícia el processés per creure que l’havia mort, va invocar sant Antoni, qui va ressuscitar el passatger. Per això els traginers tenien a sant Antoni per patró i creien que no permetia que se’ls morissin els passatgers que portaven, per malalts que estiguessin. Durant l’estada del sant a la nostra ciutat, un noiet d’una saboneria, jugant, va caure dintre de la caldera i restà ofegat pel sabó. La seva mare, desesperada, va acudir a sant Antoni en demanda d’ajut i el sant li tornà l’infant viu.

Per tal de veure i admirar el sant de ben a la vora els ocellets baixaven fins a terra i el seguien pertot arreu. Sempre anava seguit d’un gran vol d’ocells de totes menes. A sant Antoni li agradava en gran manera el mar i anava molt a passejar per la seva vora; els peixos, en pressentir la seva presència, sortien de l’aigua també per veure’l.

Sant Antoni va visitar la nostra muntanya un any d’una misèria espantosa; tots els camps eren abrusats per la sequedat, les fonts i els pous s’havien estroncat, i els ocells havien fugit de tant eixut. Una pesta terrible delmava la població, la gent moria com a mosques i semblava que el món s’havia d’acabar. Quan va presentar-se el sant, la gent va demanar-li perdó per les seves culpes i misericòrdia del cel per tanta malaurança. El sant va beneir la terra, i al moment va sorgir-ne un lliri blanc com un glop de llet; de seguida va acudir-hi un ocell, darrera d’aquell un altre, i amb una gran rapidesa tota la terra va enriolar-se; les fonts i els pous van revenir, el sòl es va regar, les plantes i les flors van reviure, la pesta va acabar-se i la vida es féu més riallera que abans. El lliri blanc, creat pel sant, encara avui és anomenat lliri de sant Antoni, i per això la imatge d’aquest sant sempre porta un lliri a la mà.

SANT EVIDI, SANT MARÍ I SANT PATRÓ

LLURS cossos es veneraven a lo col·legiata de Besalú, on gaudien de molta devoció. Eren invocats contra les tempestats i per a les quartanes i trencadures, lleus aquí el refranyer d’avui: