DIA 16. SANT HONORAT

ERA bisbe i va renunciar al fast de la vida ciutadana i bisbal per a retirar-se a una ermita perduda al cim d’una muntanya a fer penitència i oració. A li de no estar ociós feia pa, que enviava a la ciutat carregat damunt d’un ruquet que marxava sol i l’anava a repartir per les cases que ja tenia aparroquianades, on li prenien el pa i li posaven el pagament dins del morralet. Quan la bestiola havia enllestit el repartiment del pa se’n tornava tota soleta cap a trobar el seu amo a l’ermita del cim de la muntanya. Del diner rebut en, feia almoina.

Aquest sant, vestit de pelegrí, va visitar el sepulcre de Sant Jaume de Galícia. De retorn va passar per la Vall d’Aran i va trobar desesperat tot el senyoriu de Salardó, perquè el senyor, que s’anomenava Roger, per consell d’un bruixot havia fet degollar tres infants per tal de rentar-se un mal amb llur sang calenta. La consternació entre els vassalls de Salardú era gran. El sant va beneir els infants, que al moment van recobrar la vida, i va beneir el cavaller Roger, que així mateix va restar guarit tot seguit. Els goigs d’aquest sant fan al·lusió a aquest miracle:

La tradició suposa que aquest Sant va passar per Barcelona i que en recordança es degué posar una imatge seva damunt de la primera font pública de la ciutat, al carrer dit encara avui de Sant Honorat, propera a la plaça de Sant Jaume.

Els forners el tenen per patró, puix que, segons diuen ells, havia estat forner i per efecte de la seva gràcia divinal enfornava i desenfornava els pans de dos en dos. En aquells temps aquesta habilitat devia requerir una gràcia especial, però avui ho fan tots els forners. La gent d’aquest ofici l’invoquen amb la següent fórmula:

La tradició fornera també suposa que sant Honorat fou el qui va descobrir la manera de fer pans de tres crostons.

El patronatge d’aquest sant per als forners catalans és recent, puix que abans veneraven sant Gem, que, segons la tradició, també era forner.

Uns goigs de sant Honorat fan al·lusió al seu patronatge dels forners.

Són els goigs de la imatge que es venera a Santa Maria del Mar.

Els vells forners tenien per pecat molt gran pastar i encendre el forn el dia d’avui. Per tal de demostrar al públic que no treballaven en feina de pastador, tenien fort interès a despatxar ells el pa i rebre les felicitacions de la parròquia. Avui estrenaven samarreta i barretina, peces d’indumentària típiques dels vells flequers. La barretina era blanca, llistada amb vies blaves. Avui obsequiaven la parròquia amb coca ensucrada i peres cuites al forn.

El gremi dels forners posseïa la testa del sant patró com una preada relíquia. El dia de la festa, l’urna, amb la relíquia, era posada damunt de l’altar i exposada a la veneració dels fidels. D’aquest costum deriva, ben segur, el qualificatiu de caps de mort que la càustica popular aplica als forners.

Els forners també veneren i cremen llum al dimoni Dago, que és el forner de l’infern i l’encarregat de les pastades i del pa, car a causa de les trampes que fan amb la farina i amb el pa es creuen més propensos d’atiar a l’infern que al cel, i d’ací que procurin tenir-hi un diable advocat i ningú millor que el del seu ofici.

Els moliners havien tingut sant Honorat per patró perquè, segons una tradició, era fill de moliner i de petit havia exercit aquest ofici. La seva advocació molinera, no obstant, no era pas massa estesa.

A Mallorca invoquen sant Honorat per al mal de cap. La corranda se’n fa ressò.

SANT JOAN NEPOMUCÈ

UN dels sants més venerats per assolir una bona sort és sant Joan Nepomucè, el qual és invocat especialment per obtenir un número ben alt en el sorteig militar. A Tortosa, era creença que la mare del minyó que havien de quintar que assolia ésser la primera d’entrar al temple on es venera i oferir una candela encesa al sant seria aquella el fil1 de la qual obtindria el número més alt en el sorteig. Això feia que, molt abans d’obrir l’església, les mares ja s’esperessin al peu de la porta. A Barcelona, en aquest sentit, era molt invocada la Mare de Déu de l’Ajuda, que es venera en la seva capella pròpia, del carrer de Sant Pere més Baix. A Sabadell s’invocava la Mare de Déu de Togores, i a Manresa, la de Juncadella.

Els notaris el consideraven llur patró. Era tingut per advocat de la bona fama, de la bona fe i de l’honor.

El veneraven els oficis que intervenien en rius i ponts, passa-rius, passa-colls, passabarques, pontaners, i els mestres especialitzats a aixecar i estendre ponts. També el reclamaven viatgers i vianants quan havien de passar corrents d’aigua a gual o en palanca i quan havien de passar damunt o per sota d’un pont, i solien resar una oració especial.

SANT ÀNGEL

A darrers del segle XV, a Perpinyà, es feia una festa molt lluïda i important, de la qual formava part una processó molt solemne, amb profusió d’atxes i lluminàries, per commemorar la visita del sant Àngel. Segons la tradició, temps enllà, la vila de Perpinyà era heretge, incrèdula i blasfema. Nostre Senyor envià per càstig als seus habitants una pesta terrible que delmava la ciutat, i els envià també un àngel, que els tirà en cara la seva perversió i anà de casa en casa trucant a les portes, i es morien tants dels seus habitants com trucs donava. Va morir la gent dolenta; més de la meitat de la població. Els pocs que van quedar van fer grans penitències, oracions, pregàries i processons, i el flagell s’acabà. L’àngel tornà, aquesta vegada amb l’espasa embeinada, així com l’altra la duia desembeinada i enlaire. Va córrer tots els carrers i va entrar a casa d’En Marmoret, que tenia una filla tolida, i la va curar, i ella va tornar a caminar. Agraïts, els veïns d’aquell carrer van erigir una capelleta al Sant Àngel.

Trobem un parell de refranys referents al dia d’avui: