DIA 1. SANTS LLUCIÀ I MARCIÀ

FILS de Vic i patrons d’aquesta ciutat. Fou descobert que eren cristians, i els saigs decidiren cremar-los vius enmig de la gran plaça de Vic. El veïnat, horroritzat, va amagar tota la llenya i tot altre element que pogués servir per a fer foc, perquè, mancats els gentils de combustible i sense saber amb què encendre la foguera, potser perdonarien els pobres infeliços. Un gest de compassió i de benvolença per a ells va envair els cors de tot Vic, i la gent ja confiava en el seu salvament, quan heus aquí que es va presentar una doneta de pagès, la qual menava un ase amb uns feixos de llenya que portava a vendre al mercat de Vic. Els pagans, en veure-la, van arrabassar-li la llenya, li van donar una moneda d’or que valia cent vegades més que la llenya i van manar-li que sortís de seguida de Vic. I amb aquella llenya van encendre una gran foguera enmig de la plaça i van cremar vius els pobres màrtirs.

La doneta, amb aquella moneda que mai ho havia vist, i sense saber què li passava ni saber què havia de fer, va sortir de la ciutat i va encaminar-se cap a casa seva. En passar per la vora d’una mena de cova, va sentir-se presa per una son molt forta, i va posar-se a dormir al peu de la cova, però abans va lligar el ruquet a un arbre proper, perquè mentrestant pasturés. I la doneta va dormir i més dormir, fins que arribà un moment que va acabar la son i es va despertar, però es trobà que gairebé no podia moure’s, car estava tota envoltada d’arços, gatoses i altres herbes, que la mig lligaven. Amb la seva destral de fer llenya, tota rovellada, va tallar el brancatge el millor que va poder i va deseixir-se d’aquells lligams. Va cercar l’ase pertot arreu i enlloc no el va veure, i allí, a prop seu, s’adonà de tota una estesa de cases, les quals formaven una gran ciutat, que no hi era pas quan ella va adormir-se. No entenia res del que li passava i, mig d’esma, va encaminar-se cap a la ciutat. Tothom se la mirava; la gent anava vestida de manera molt diferent de la seva, i ella no entenia res del que deien. I, sense saber què fer, els ensenyava aquella moneda d’or, que la gent mirava i la hi tornava, tot remugant paraules que ella no entenia.

El son d’aquella doneta havia durat mil anys, en càstig d’haver proporcionat la llenya per a cremar els màrtirs. La població de Vic, insignificant quan ella vivia, era aleshores una gran ciutat, que s’estenia vora de la cova que li havia servit de dormitori per deu segles. Les robes, els costums, la moneda i la parla havien canviat molt durant aquell miler d’anys, i per això ella no entenia ningú i ningú no l’entenia a ella.

SANT VALERI

FOU pastor des que tot just caminava, i d’ací que els rabadans el veneressin i tinguessin per patró. Com que no sabia de lletra, s’enginyà a apuntar-se coses que li convenia saber fent talls i osques amb el ganivet damunt del t i rapeu i de la gaiata, i així va inventar com una mena d’alfabet de ratlles i signes que ha perdurat fins ara entre pastors per a apuntar-se damunt del bastó el nombre de caps del ramat, com també d’altres signes, sobretot de caràcter calendàric. Segons tradició pastoral, ell fou així mateix el primer qui va decorar i embellir els collars del bestiar amb ratlles i dibuixos i, per tant, el qui va iniciar l’art de treballar la fusta a punta de ganivet, tan estesa entre pastors.

Els vells pastors del Lluçanès, de les valls d’Olot i de la Garrotxa portaven el compte dels caps de bestiar de llurs ramats amb nusos fets damunt d’una corda que duien lligada al cos i els feia mig de cenyidor. Feien dos o tres tipus de nusos d’altres tantes valors i significats. El nus recorda un sistema primitiu d’escriptura, probablement anterior al del tallat o marcat de la fusta representat pels bastons gravats a punta de ganivet. L’escriptura en nusos ha subsistit fins ara en diversos pobles. Damunt d’una canya que fa com de carta es fan diferents nusos amb cordes de diversos colors, gruixos, llargada i qualitat, equivalents cada un a una idea; llur conjunt constitueix el tema i motiu del missatge. Entre els pobles extremorientals, sobretot els xinesos, encara es valen d’un procediment calculador a base de cordes nuades, força superior a l’europeu, més ràpid i menys propens a errades. El costum de fer un nus al mocador com a procediment mnemotècnic, comú arreu d’Europa, recorda encara el sistema primitiu d’escriptura i més encara de càlcul per mitjà de nusos.

L’any 1650, el dia d’avui, fou trobada a Tàrrega una imatge del Sant Crist, d’un pam aproximat d’alçada, enterrada en l’església de la comanda de Sant Antoni. Hom considera aquesta imatge com a protectora de la ciutat en les calamitats públiques, epidèmies, eixut, fam i d’altres flagells, i la fa objecte de rogatives i de cultes especials. El dia d’avui, a l’hora en què fou trobada, que és la de les cinc de la tarda, hom diu un solemne rosari a l’església on es venera.

Segons la tradició, el dia d’avui, i en dimecres, Jesús va reunir tots els seus deixebles al voltant de la taula, en l’àpat que li va oferir Llàtzer el llebrós, i va instituir el Sant Sagrament. Els nostres avis, l’any que avui s’esqueia en el susdit dia de la setmana, commemoraven el Sant Sopar. Reunien al voltant de la taula el màxim nombre possible de familiars i amics. Procuraven que fossin dotze, i que tots fossin gent gran. La mainada no hi prenia part. El cap de casa actuava com de Jesús, beneïa la taula, feia les parts i parlava amb to amorós i sentenciós, en termes bondadosos i cordials per a tots els presents i per a tothom. L’àpat era frugal. Es menjava pa del més blanc i es bevia una engruna de vi del més bo que podien trobar. El qui presidia recomanava pau i amor per a tots els homes als qui havien estat els seus companys, i els acomiadava fins l’altre primer d’abril que s’escaigués en dimecres i desitjava un bon cel a aquell dels presents que traspassés durant aquell interval.

Els vells moliners de vent avui festiva ven llurs patrons, la Mare de Déu del vent o de les ventoses, i sant Bufet, que no sabem que figuri en cap calendari. Els parlaven així:

L’humor popular diu que avui és la festa del dimoni Cobal.

Als comediants, com que tant se’ls en dóna fer de sant com de dimoni, cap sant del cel no els volia protegir, i aleshores van demanar protecció al diable, el qual els va donar per patró el dimoni Cobal, que és l’empresari dels teatres de l’infern, el que organitza les funcions i aquell amb qui han d’anar a raure els comediants quan es moren, ja que rarament pugen al cel.