DIA 19. SANT IU

FOU advocat dels pobres. Es passà la vida defensant plets i causes de pobres i de gent miserable i desventurada, sense cobrar mai res de ningú. Diu la tradició que en tota la seva vida no va posseir altres béns ni fortuna que una pinta molt ordinària, amb moltes pues trencades i gairebé inservible. D’ací que els pintaires i pentinadors el tinguessin per patró, com també els advocats i els juristes en general.

Segons la tradició, sant Iu és l’únic advocat que ha pogut entrar al cel, per raó de la seva gran virtut i santedat. Déu té manat molt rigorosament que no es doni entrada a cap advocat. El cas de sant Iu fou una excepció, i molt aviat Déu encara se n’hagué de penedir. Així que fou sabuda la seva professió, Déu va manar que no se’l deixés passar de la porta, per tal que no promogués embolics, i que no es mogués del costat de sant Pere, a qui podia fer com d’ajudant. Així fou fet. Però heus aquí que, a la poca estona, sant Iu va felicitar a sant Pere pel molt guany que li havia de donar un càrrec tan delicat i de tant de compromís com el de porter. Sant Pere, tot sorprès, li respongué que no en cobrava res. El nou vingut li digué que bé era prou bon jan de deixar-se explotar tant. Li preguntà, també, per quin termini li havia estat concedit un càrrec tan honorífic. El vell apòstol respongué que a perpetuïtat. L’advocat li ponderà novament la importància i la valor excepcionals de la seva missió, per a l’exercici de la qual creia que havia de tenir els papers molt ben endegats, perquè mai ningú no le’n pogués desposseir ni destituir. El vell porter restà encara més sorprès i contestà que al cel tot es feia de paraula i dins de molt bona fe, i que d’això de documents, ni se’n parlava ni sabien què eren. Sant Iu se li’n va riure a desdir i el va tractar de babau i de taujà. Li digué que si algú li segava l’herba sota els peus, o algun dia Nostre Senyor estava de mal humor, sense saber com va ni quant costa es podria trobar al carrer a les seves velleses, després de tants i tants de segles d’haver exercit la seva funció amb tant de zel i de bon seny. Les paraules de l’advocat van preocupar seriosament el pobre vell, que va capficar-se i amoïnar-se molt, fins a fer-lo decidir d’anar a trobar Jesús per exposar-li el cas. Quan Nostre Senyor el va sentir, tot s’hi va enfadar, i al moment va comprendre el que havia passat, i parlà així a sant Pere:

—Sembla estrany que, a la teva edat, encara t’hagis deixat omplir el cap. I també ho sembla que, després de tants segles de tractar-nos, encara no em coneguis. Bé feia jo de no voler deixar entrar cap advocat al cel. Una vegada que m’he sentit transigent, encara me n’he de penedir. Digués a l’Iu que vingui ací al meu costat, i no le’n deixaré moure per res: així no subornarà i no em posarà mal amb ningú.

Hom diu que cada divendres els advocats reclamen la protecció de llur patró amb la següent fórmula:

SANT JOAN DE CETINA I SANT PERE DE DUEÑAS

EL primer era aragonès, i el segon, toledà. Els dos havien estudiat a Barcelona, on van fer-se companys, i mai no es van deixar. Van viure a Vic, on van treballar molt pel bé del cristianisme. Amb avidesa de propaga i la fe i amb esperit de sacrifici van anar a predicar a terres d’infidels, i els moros de Granada els van gafar i els van tallar el cap. Uns mercaders vigatans que es van escaure a Granada quan va produir-se llur mort, per tal de poder emportar-se’n llurs cossos sense perill de seguir la sort dels sants i sense que els moros els fessin abandonar els cossos, van posar-los dintre de les saques de llana que mercadejaven i els van comprar a pes de llana.

Trets els cossos de la moreria andalusa, els van portar a Vic, on van ésser venerats fins ara.

SANT PERE CELESTÍ

SEGONS la tradició, era un gran músic i fou el qui va inventar l’orgue i l’arpa. Per això el tenien per patró els organistes i els tocadors d’arpa, a part d’altres músics. Fou també per influència seva que l’orgue va ésser introduït en la litúrgia i que fou l’instrument gairebé únic per a la música sacra. Hom diu que, antigament, també s’emprava l’arpa per a la música d’església.

Conta la llegenda que una vegada li van deixar un llibre de música relligat en pell. El sant el va deixar damunt de la taula de la seva cel·la en un moment que hi havia la finestra oberta i ell hagué de sortir. Un corb, atret per la flaire de la pell, va entrar per la finestra, va agafar el llibre amb el seu becàs i va anar a menjar-se la pell del relligat dalt d’un arbre proper. Quan el sant va tornar i no va trobar el llibre, tet es va desesperar, puix que era de molt de valor i no sabia quina excusa donar per tal de no tornar-lo. Mirant i cercant, va veure com el corb el tenia, i en nom de Déu el va comminar perquè li’l tornés. El corb el va obeir, però es pot dir que ja s’havia menjat tota la pell, i el llibre feia llàstima de veure.

El sant, davant d’aquell contratemps, tot va amoïnar-se, puix que no s’atrevia a tornar el llibre en tan mal estat com l’havia deixat l’ocellot, i altrament, no comptava amb mitjans per a fer-lo relligar. Amb bona voluntat, va enginyar-se i ell mateix va relligar-lo, amb tanta perfecció i tanta gràcia, que el relligat va resultar una obra veritablement excepcional dins del seu gènere. Per efecte d’aquesta tradició, els relligadors havien tingut aquest sant per advocat.

Aquesta advocació avui és gairebé desconeguda.