DIA 28. SANT JUST
FILL de Barcelona, bisbe de la Seu d’Urgell i germà de sant Nebridi, bisbe d’Egara. No és pas el mateix sant Just, bisbe de Vic, de qui parlem a continuació. La tradició no ens diu res del sant Just barceloní.
Sant Just de Barcelona, bisbe de la Seu d’Urgell, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)
SANT JUST
BISBE de Vic i fill d’aquesta ciutat. Abans, la Plana de Vic i la seva rodalia eren perjudicades per l’excés de pluja: la humitat podria els fruits , i gairebé sempre es perdien les collites, Sant Just tenia el do celestial de trencar els núvols. Enmig de la tempesta més forta i desfeta sortia al ras i mai no es mullava, per més que plogués. Amb un dit assenyalava el cel, i el núvol al moment s’obria pel punt assenyalat pel sant. Seguidament, el forat fet al núvol restava esqueixat del tot, i als pors minuts parava de ploure i no trigava a lluir el sol més resplendent. Encara avui, els pagesos de la Plana de Vic i d’altres indrets de Catalunya, quan plou massa, reclamen a sant Just perquè deturi la pluja i els guardi els fruits de la terra. Els goigs fan al·lusió a aquesta advocació:
Sempre que els fruits designen
que perillen per ploure demasiat,
si de cor sou reclamat,
es mitiguen
les aigües amb brevetat.
Sant Just, bisbe de Vic, segons una estampa set-centista. (Col. de l’autor.)
SANT CORNELI
LA tradició diu que era saltimbanqui, i d’ací que el tinguessin per patró els pallassos, els homes de les forces, els qui feien jocs de mans i, en general, tots aquells qui feien funcions i espectacles públics que no poguessin ésser qualificats de comediants.
Els pallassos, segons una auca de la primera meitat del segle XIX. (Col. de l’autor.)
SANTA UBALDESCA
SANTA Ubaldesca també era advocada dels fruits de la terra, especialment del blat i de la vinya. D’ací que hom la qualifiqués de la santa del pa i del vi i que la representés amb una espiga i un raïm a la mà.
Avui feia la seva festa el poble valencià de Burjasot, que venerava la Mare de Déu de la Cabeça. La nota típica eren les seves ballades, entre les quals ocupava el primer rengle l’anomenada jota del carrer. És molt popular en els pobles de l’horta de València. La toquen i ballen generalment de nit, seguint els carrers del poble. L’instrument que l’acompanya és la guitarra, i alguna vegada s’hi afegeix també el guitarró. El moviment d’aquesta jota és molt animat i bulliciós. Una de les cobles que hi canten és la següent:
A la mar me’n vull anar,
a vore les aigües blaves,
que ha vengut una barqueta
de pometes catalanes.
Santa Ubaldesca, segons una estampa vuit-centista. (Col. de l’autor.)