LA VIDA A MUNTANYA

ÉS el temps de conllogar herbes. Els propietaris de prades i muntanyes riques d’herbei apte per a la pastura acudeixen a les fires i mercats importunis que es fan durant aquests temps i es troben amb els ramaders i pastors, que també hi concorren a fi de fer tractes de la lloga de les herbes per a la temporada d’estiueig del bestiar de llana, que sol comprendre des de molt a les darreries de juny fins a mitjan setembre. El propietari de les herbes ve obligat a tenir, en els prats on viuen els ramats, barraques per als pastors i pletes de pedra per al bestiar, la conservació i construcció de les quals és del seu compte. En fer la conlloga es fixa el dia d’efectuar la barreja dels diferents ramats en una gran ramada i es determinen els pastors que hauran de tenir-ne cura. La fixació del dia es fa entre els propietaris de les herbes i els ramaders. L’elecció dels pastors és de privilegi exclusiu del qui conlloga.

El refrany ens confirma la riquesa d’herbes per aquest temps.

El cant del primer gripau és interpretat, a muntanya, com anunci que els xais nascuts aquella hivernada ja es poden donar per salvats i que no en morirà cap per les rigors ni per les inclemències del temps.

En general, hom té l’abril per molt dolent per al bestiar de llana.

Hi ha, però, qui opina tot el contrari:

Les ovelles, àdhuc les més tardanes, ja menen xai.

Per aquest temps, passen els carnissers per les cases on tenen ramat, a fi de comprar el caps que no es deixen per a la cria i que hom destina a carn. Generalment, es fa preu a raó de tant per cap, es fixa el nombre de caps que hom vol vendre, i es trien. Hom els fa una marca per identificar-los. L’operació resta ferma, però el carnisser no se n’emporta el bestiar fins per Sant Joan. Els caps que es puguin morir des d’ara fins aleshores van a càrrec del carnisser.

Vers aquest temps, Roma dedicava cultes a les divinitats dels ramats amb cerimònies rituals que es distingien per l’ofrena de coques, de les quals poden ésser un record els panellets de Sant Marc que temps enllà s’havien fet gairebé arreu, i més encara la mona de Pasqua.

És temps de recria del bestiar equí:

L’escassetat d’herbes dels mesos precedents fa dir al refrany:

En canvi, hi ha qui diu:

Vers aquest temps els vells esclopaires, en grups de cinc u sis, proveïts de les gratusses, les raspoies i altres eines pròpies de l’ofici, s’instal·laven al bosc per fustejar esclops; feien vida en barraques de brancatge que cada any es construïen en l’indret més adient a llur conveniència. Empraven fusta de pi, de salze i de pollancre, que primer serraven i després escalabornaven i fustejaven. Un cop fets els esclops, els musicaven i embellien amb dibuixos molt simples i primitius. Una vegada decorats, els fumaven al foc de la llar per tal que es fessin consistents fins a un grau que sols la competència de l’ofici els permetia de conèixer. Per saber si estaven al punt hom els feia trincar o copejar l’un amb l’altre, puix que totes les operacions pròpies de l’elaboració es feien per parells. Un cop fumats i trincats es pintaven de vermell.

En aquesta època de l’any els eixams estan en gran activitat i hom creu que s’inicia l’elaboració de la mel més selecta. La parèmia parla així de les abelles:

És bon temps per a fer eixams nous i per a fer mudar les abelles d’arna. Es perfumen ben bé les dues arnes, la nova i la vella, es posen a tocar de manera que les dues entrades o fonells estiguin ben encarats i com més a la vora millor l’un de l’altre, i amb una pedreta es pica l’arna vella seguint el ritme de la següent cantarella:

Cal vigilar si passa l’abella mare, que és una mica més grossa que les altres; si passa, és senyal que les abelles volen mudar de casa i la muda ha anat bé; i si hom no la veu, significa el contrari. Per a fer aquesta feina cal estar dejú i és encara millor que hom hagi dejunat tres dies.

Per efecte de la plètora dels eixams, les abelles solen abandonar llurs arnes capitanejades per reines joves que no poden conviure en la seva república i, seguides de llurs partidàries, emigren per fundar una nova família. La mainada volta per vora de les arnes i vigila la sortida d’un eixam per tal de veure si pot conduir-lo vers un indret extern de la propietat on està situada l’arna. Un cop les abelles han passat la ratlla de la propietat re9ten sense amo i se les pot apropiar qui vulgui. Entre els brivalls sol córrer la veu i es congreguen prop de l’eixam a fi de fer-lo penjar, és a dir, perquè les abelles es posin a la branca d’un arbre formant com una mena de raïm, agafades les unes amb les altres. Per fer-les apinyar la mainada no para de picar teps teps, o sia de copejar dues pedres o bocins de teula amb la mà a tall de castanyoles; cal guardar gran silenci, car la remor del parlar les espanta i avalota, mentre que el soroll dels teps teps les agrupa i congrega.

Quan a còpia de tocar s’han fet apinyar els bromerots que anaven escampats i que es componen de les abelles més perilloses i que piquen més, hom recull l’eixam per posar-lo en casa nova. Part d’amunt de la branca on penja el raïm es posa un sac obert amb la boca esbadellada amb dos tronquets. Sota del raïm es fan fums, i les abelles, molestades per la fumada, volen enlaire i es posen al sac. Aleshores hom les porta a una arna nova. Si hi resten tres dies ja hi queden emmarades i s’hi doneu per aposentades. Cal evitar que durant aquests dies hi vagin formigues, car si n’hi anaven les abelles fugirien, perquè abelles i formigues no fan lliga.

La vella pagesia del petit massís muntanyenc del Baix Llobregat, com la del Garraf, Aramprunyà, Brugués, la Morella, etc., on havien conreat molt la mel, per evitar les picades de les abelles en crestar cantaven la següent cançó:

La pagesia de l’Albera i d’altres contrades properes del vessant pirinenc francès veneren la Mare de Déu de les Abelles, que, segons tradició, fou trobada dins d’una arna que van pescar uns pescadors de Banyuls de la Merenda. No sembla gaire probable la caiguda d’una arna al mar. És possible que es tracti de la cristianització d’alguna petita divinitat apícola local, semblantment a la nostra imatge de la serra de Prades.

És un moment de l’any en què la cacera es fa difícil; els gossos de caça fracassen en llur comesa:

És el mes en què les moixernoneres esclaten i donen llur fruit abundosament i de millor qualitat:

Els herbaires i bosquerols de muntanya es dediquen de manera especial a resseguir les moixernoneres d’amagat i a hores ben estranyes, perquè cap company d’ofici no els descobreixi llur emplaçament i en una altra esclatada no culli els moixernons primer que ells. Entre gent de muntanya, el coneixement del lloc on es troba un bon nombre de moixernoneres sense que ho sàpiga un altre equival a la possessió com d’una mena de secret lucratiu. Pel Cadí i el Carlit i d’altres massissos muntanyencs d’aquella regió tresquen molts herbaires que es dediquen a recollir herbes remeieres per proveir els herbolaris i els laboratoris de la terra plana de productes mèdics, i que per aquest temps van a collir el moixornó, collita que en d’altres temps havia assolit certa importància, car la venien a marxants francesos vinguts expressament de París. A la cerca del moixernons s’hi havien dedicat moltes dones. Les típiques trementinaires de Tuixén, entre els múltiples productes remeiers de muntanya que portaven, ofereixen moixernons, com també n’havien duts els tradicionals mantegaires de la Cerdanya.

Vers la darreria d’aquest mes o la primeria del maig, segons les pluges i el desglaç, començava el transport fluvial de les fustes tallades a bosc durant la hivernada.

Els bosquerols o picadors de bosc feien, els mesos freds, la talla dels arbres i el serrament i escairament de la fusta, a conveniència, per a la seva utilització industrial, i la portaven a peu de riu on pogués ésser enraiada i transportada. El transport es feia barranquejant, és a dir, estimbant les peces des de punts adequats, fins a fer-la arribar al peu del corrent; o bé pel rossegall, que consistia a arrossegar els troncs per mitjà de cavalleries. En arribar aquest temps, els corrents pujaven per efecte de les pluges i del desglaç, i això els feia navegables per al tragí de la fusta. Només dos dels rius de muntanya són navegables: el Segre i la Noguera Pallaresa, i encara cap dels dos en tota llur extensió. El Segre ho és des de la Seu d’Urgell, i la Noguera, des de la Borda del Tor, vora d’Escaló. Les peces de fusta són conduïdes fins a aquests punts barranquejant, és a dir, d’una a una, estirant-les i menant-les des de la vora, i a voltes, àdhuc dins del mateix corrent i amb aigua fins més amunt de la cintura. Aquesta feina és molt pesada, laboriosa i perillosa. Els que la practiquen són coneguts amb el nom de raiers.

Conduïda la fusta als punts indicats, es formen rais o raigs, consistents en acoblaments d’un nombre variable de bigues i de peces de fusta situades paral·lelament les unes al costat de les altres, ben lligades amb ridortes i formant com una plataforma, que sura per damunt del corrent. Aquests acoblaments reben el nom de trams, i hom n’enfila un nombre variable, uns darrera dels altres, ben fermats i lligats entre ells, però mantenint cada un una certa mobilitat. El conjunt dels trams forma el rai. El rai és conduït per dos raiers: el davanter, que va al davant i el dirigeix i condueix servint-se d’una alta verga, i el cuer, que va dret al tram del darrera del rai i ajuda la maniobra del primer.

La navegació fluvial és molt perillosa. Cal conèixer molt bé la sinuositat de les riberes, els tolls, els remolins, el gruix o tou d’aigua, segons els indrets, i, sobretot, el desnivell i les alteracions dels fons del corrent, que són els que ofereixen el gran perill de topades i d’esculls que poden destruir el rai i, encara més, posar en perill la vida dels raiers. El llit dels corrents varia incessantment, per efecte de l’afluència constant de les torrentades i dels corrents que, sense parar, aboquen pedregall, terra i d’altres arros-segalls cap al riu. L’experiència adquirida en un viatge no serveix per a res en el següent, puix que el sòl dels rius s’altera i varia contínuament. Als raiers els cal tenir molta serenitat i sobretot molt de tacte per a saber vers cap a quin marge i amb quin grau de decantament, ençà i enllà, cal menar el rai perquè no topi. Els rius no són navegables en tota llur extensió. Hi ha indrets on, per angostos, per accidentats i desnivellats o per mancats de prou toll d’aigua, els rais no hi poden lliscar. Aleshores cal barranquejar la fusta, és a dir, desenraiar-la i fer seguir les peces corrent avall, fins arribar al paratge on els rius tornen a ésser navegables, i s’han de refer els trams, a voltes de mides diferents, per tal de fer-los adaptables a la configuració del corrent que cal seguir. El davanter porta una destral a fi de poder tallar les ridortes o lligams que subjecten les peces i desfer el tram ràpidament en cas de sorgir un perill inesperat, i el cuer va proveït d’una triba per a fer forats a la fusta, per si cal lligar-la més fort.

Antany, els rais solien baixar fins a Tortosa. Els que baixaven pel Segre, d’Oliana a Ponts solien invertir de tres a quatre dies. Fins a Lleida, n’invertien un i mig. Arribaven fins a Mequinença, on, pel junyent d’aquest riu amb l’Ebre, passaven a aquest altre, i seguien Ebre avall, fins a Tortosa, on arribaven al cap de quatre o cinc dies. Els qui enraiaven per la Noguera, des d’Escaló a la Pobla de Segur passaven un dia i mig, i des d’ací fins a Lleida, un parell de dies. Aquests càlculs són sempre per un terme mig. Només navegaven en plena claror. De nit, pernoctaven o menjaven pels hostals u per cases properes al corrent. Cada colla tenia un avisador, que, dies abans, feia el recorregut i anunciava la probable arribada dels rais a les cases on feien posada, per tal que estiguessin preparades.

Gairebé tots els raiers eren de Coll de Nargó, de la Pobla de Segur i del Pont de Claverol. Els raiers catalans gaudien de fama de braus i de molt destres; tant és així, que antigament, quan la navegació pels rius i el transport fluvial de la fusta enraiada eren més practicats que avui, els raiers catalans treballaven per tots els corrents navegables del nord de la Península i del migdia de la França, i no es té notícia que raiers forasters vinguessin a treballar a casa nostra. Els raiers catalans eren molt hàbils per a barranquejar, que és la feina més dura de l’ofici. Per donar-ne una idea, bastarà dir que, en una ocasió, per barranquejar una partida de sis mil peces de fustades de Tor a Escaló, per la Noguera avall, hagué de treballar-hi tres temporades (dues primaveres i una tardor) una colla de més de quaranta homes.

Els raiers, quan passaven per vora d’una població, solien anunciar-se amb un toc especial de corn, del qual també es servien quan navegaven diversos rais plegats i, degut al fet d’avançar-se uns més que els altres, els convenia comunicar-se entre ells. Per paratges poc accidentats i de navegació fàcil, a voltes també cantaven, encara que no gaire, per ajudar-se a moure el rai. La cançó que més cantaven era la del Fill del rei:

L’extensió de la xarxa de carreteres i el camionatge han perjudicat notablement el transport fluvial de la fusta en rai, i ja ben poca se’n baixa riu avall. Per donar una idea del volum d’aquest transport primari, direm que a la primeria del present segle baixaven pel Segre un promedi de trenta o quaranta mil peces a l’any, i per la Noguera, unes vint mil.

Els ocells han fet la posta i fan llur covada.

De les representacions dels mesos de la portalada del monestir de Ripoll, la que figura l’abril presenta un subjecte quan agafa un niu.

Quant al niu dels ocells, en diu la parèmia:

És el temps de l’arribada de molts dels ocells que vénen a passar l’estiu a casa nostra.

Del mascaret i el rossinyol hom diu que són germans. Llur pare els va ensenyar, als dos, de cantar fi. El rossinyol va sortir molt aplicat i molt destre, mentre que el mascaret no ha arribat a tant i, per bé que tracta d’imitar el seu germà, no hi reïx. Hom creu que el rossinyol només canta de nit i que quan s’adona que l’escolten refila encara més bé. Si els petits no són savis i no canten tan bé com el pare, els mata o els deixa morir de fam. Hom creu que així regenera l’espècie. És opinió que els ulls i el cor de rossinyol posats sota del coixí provoquen un insomni molt intens; en aquest sentit són emprats en bruixeria. El llenguallarg hom el creu agent del cucut. Arriba quinze dies abans que ell i pel seu compte, per tal de veure si encara hi ha rupits, a fi de poder-los fer covar els seus ous. Així que el llenguallarg ha vist un rupit, ho envia a dir al seu amo el cucut, i aquest es disposa a venir, car sap que té la cria assegurada, perquè el rupit li covarà els ous i li peixarà el petit. Si algun any, sigui pel que es vulgui, no hi ha rupits, tampoc no hi haurà cucuts; no vindran degut a la por de perdre la cria per manca de quins facin de dides a llurs menuts. […]^[3]