DIADA DE CORPUS

AL dia d’avui és considerat com una de les tres festes solemnes de l’any, junt amb Nadal i la Pasqua de l’Anyell, i com un dels tres dijous resplendents, amb Dijous Sant i l’Ascensió, com ens diu la parèmia.

En les antigues crides del Consell hom privava de treballar el dia d’avui i de lliurar-se a feines bastardes i servils. Des de sempre, la gent ha fet festa i hom ha tingut per pecat treballar. Àdhuc de feines casolanes indispensables, hom en feia les menys possibles. Hom creia que qui treballava el dia d’avui, restava condemnat. La llegenda de la bugadera d’Horta, que el riu se la va emportar perquè va anar-se a rentar el vestit per anar bonica, hom la referia també el dia de Corpus.

Mentre, per recomanació del Consell, el veïnat enramava i embellia les obertures i les parets dels edificis, la ciutat al seu torn encatifava el sòl per tal d’allisar-lo i de fer-lo més transitable. Des de temps vells que els carrers eren coberts amb joncs i boga. En nomenar un nou hortolà de la Ciutat, l’any 1609, es fa constar que ve obligat a procurar el necessari per a les enramades del dia del Corpus. L’any 1715, encara s’emprava boga, i aquell any foren portats sis pins de Montcada.

Des de la institució de la festa, que el cos municipal publicava una crida per la qual manava a tots els ciutadans que escombressin i tinguessin ben neta la part del carrer que donava davant de llurs cases, per tal de retre més reverència al Santíssim. També era manat que fossin empal·liades i adornades les cases. Aquest costum s’ha observat fins a temps recents.

Hom havia guarnit l’altar de la Seu amb gran profusió de flors i amb garlandes que travessaven de banda a banda i que penjaven graciosament de les llànties i dels salamons. Les garlandes eren fetes amb cireres i d’altres fruites i amb hòsties grosses, de colors, enfilades pel mig, molt espesses i alternades amb fulles d’heura. També es guarnien per l’estil els altars de les parròquies, el dia que celebraven llur processó dins de la vuitada. Així mateix havia estat costum guarnir les baranes i reixes del presbiteri i de les capelles amb branques de boix, de mata d’espígol i d’altres vegetals rics de verdor i gais, en general. Les cireres i la verdor que embelleixen el sortidor de l’ou com balla, als claustres de la Seu, poden ésser un bell record d’aquest costum avui perdut.

Al matí solien sortir noies, i les dones en general, a collir ginesta i sobretot roselles, per adornar les capelletes i altars, i per tirar-les a la Custòdia quan passés. També era corrent tirar fulles de rosa.

Un cop havia passat la processó, la gent recollia les restes vegetals, mig trepitjades i malmeses, i les cremava al foc de la llar, per tal que el fum allunyés de la casa el diable, els mals esperits i la desventura en general.

A pagès, hom sol encatifar els carrers del curs amb un tou de fulles d’heura, de xop i d’om, i per damunt hi estén roselles, flors de Sant Joan o perpetuïnes i ginesta.

Del costum de fer enramades per Corpus, ens en parla la cançó popular dita rEnramada, precisament perquè comença al·ludint aquest costum:

Hom també empal·liava els balcons, les finestres i les façanes de les cases amb domassos i draperies més o menys riques, segons la categoria dels veïns dels carrers del curs. Així mateix fou costum de cobricelar amb cobrellits i llençols els carrers per on havia de passar la processó, formant com una vela de llarg a llarg dels carrers. Quan la indústria dels estampats va assolir el grau màxim d’apogeu, els fabricants d’indianes deixaven peces de roba als veïns, per tal que adornessin amb elles les façanes de llurs cases, que tapaven des del terrat fins a la botiga amb teles florejades, molt riques de color i molt variades. Aquest costum va donar a la festa del Corpus un segell d’originalitat i alhora una intensa nota de color i d’alegria. Els indianaires oferien les peces més novelles per tal de lluir les novetats de la temporada. El préstec de les peces venia a constituir com una exposició, a ple aire, de les novetats més recents, i tenia més de reclam que de generositat altruista.

Les nostres àvies tenien gran goig de fer vànoves de ganxet per poder-les lluir en aquesta diada en l’endomassat de balcons i finestres. Per tal que ressaltés més el treball, posaven, sota de la vànova, un cobrellit de color viu i fort.

Antigament, les cases que duien dol, el dia d’avui havien de velar-lo, és a dir, havien de dissimular-ho i posar cobrellits i penjarolles als balcons i finestres. Les cases que es trobaven en aquest cas, per tal d’indicar-ho, giraven una punta del drap que penjaven. Aquest costum ha subsistit fins no fa gaire en diverses poblacions.

Era costum no posar domassos als balcons fins que ja es veien els gegants. Els qui contemplaven la processó des dels balcons era obligat que estiguessin drets. Hom considerava com una irreverència mirar-la assegut des d’un balcó.

Els veïns de les cases per on havia de passar la processó convidaven llurs amistats i coneixences a veure-la des del balcó. Generalment, convidaven molta més gent de la que cabia en les obertures de què disposaven per a poder oferir a amistats i coneixences. Era d’ètica cedir els balcons i les finestres a les senyores. Hauria estat molt mal considerat el senyor que hi hagués sortit. Com a màxim, es posaven drets al darrera, però fins això era malvist.

Els homes es reunien en les sales o cambres on donaven les obertures que sortien al carrer, i conversaven i feien tertúlia. Era de rigor convidar els invitats a refrescar. Generalment, hom servia xocolata amb secalls o melindros i orxata. La xocolata, per a ésser bona, havia d’ésser feta en algun convent, o bé de cal Borni, del carrer dels Carders; els secalls, del forn dels Àngels o del de Sant Jaume, i l’orxata, de can Manetes, tingut com el millor xaroper, del carrer dels Banys. La mestressa i l’amo de la casa ponderaven la qualitat dels productes, i mai no s’oblidaven de remarcar-ne la procedència. Els amos de la casa es prenien molt malament que algú no tastés, com a mínim, de tot el que formava la breu minuta del refresc. Ésser convidat a veure la processó era tingut en molta estima; els qui convidaven se sentien molestats si l’invitat no feia ús de la invitació. Moltes vegades hi havia famílies que, per tal de quedar bé amb tothom qui els convidava, s’havien de dividir i anar uns a una casa i altres a d’altres. Els veïns dels carrers per on passava la processó, molt temps abans del Corpus feien un recompte de la parentela, de les amistats i de les coneixences, per tal de no descuidar-se de convidar ningú que creguessin que mereixia ésser-ho. Hom també tenia molt en compte de correspondre a la invitació si vivia en algun dels carrers per on passava alguna de les processons de la vuitada. Com que entre les moltes processons que s’organitzaven durant la vuitada hom pot dir que en passaven per tots els carrers més importants, les persones que tenien una mica de coneixença, i sobretot els que podien convidar a veure la del Corpus, tota la vuitada tenien una casa o altra per a poder anar a veure la processó. Aquesta petita etiqueta menestral i casolana donava lloc a la reunió de tertúlies i a un aiguabarreig d’amistats i coneixences, de les quals resultaven enamoraments i festeigs. Les cases una mica grans, després de passar la processó, feien ball, jocs de penyores i d’altres entreteniments familiars i de societat.

A la sala principal, on donaven més balcons des dels quals podia veure’s passar la processó, hi exposaven un quadro amb uns fulls d’imatgeria popular, que representava tot el seguici. Aquest quadro servia com de guió per a saber quins assistents ja havien passat i quins encara havien de venir, i per tant, per a estar contínuament més o menys al corrent del tros de processó vis a i de la que encara mancava veure.

Els botiguers treien cadires i, amb taulons que estenien per davant de llurs botigues, formaven bancs per als convidats de llur parròquia i amistats. Era molt estimat el poder veure la processó des del carrer i, sobretot, el poder conversar amb els coneguts que anaven a la processó, cosa difícil des d’un balcó.

Als carrers l’amplada dels quals ho permetia, es disposaven, davant de les botigues, quatre rengles de seients. El del davant s’assignava a la mainada; el segon, a les noietes mitjanceres; el del seu darrera, a les fadrines i jovenalla casadora, i el quart, a les senyores. Els homes restaven drets, darrera de tot.

Hi havia qui es dedicava a llogar seients destinats a poder veure ben assegut la processó. Se’n pagaven dos o tres quartos, segons la importància dels carrers. Els piaques o llogadors de seients instal·laven taulons davant dels panys de paret dels edificis públics i en els punts on el veïnat no se’ls pogués apropiar.

Des que hom veia venir els gegants fins després d’haver passat el piquet de tropa que tancava el seguici, ningú no podia fumar ni cobrir-se. Els establiments del curs no podien fer cap venda ni mena d’operació. Les tavernes, els hostals, les fondes, les cases de beure i menjar de tota mena, havien de treure tota la gent de llur interior i no permetre l’entrada de ningú mentre passava la processó.

El pas del Sagrament era festivat tirant-li ginesta, romaní, roses, clavells i d’altres flors aromàtiques, les quals venien en coves venedors ambulants que poblaven els carrers del curs, de què eren seguidors al davant de la processó.

Els venedors de ginesta i de paperets cridaven l’atenció dels passants amb crits típics, dels quals donem una mostra:

L’any 1870, es va introduir el costum de tirar paperets en lloc de la ginesta, que fins aleshores tirava la mainada. El Diario de Barcelona es fa ressò de la novetat i se’n dol, car la qualifica de pobra, i creu que millor hauria estat que s’hagués augmentat la ginesta amb fulles d’altres flors, sobretot de rosa i de rosella.

L’ús de serpentines data de la darreria del segle passat. Els primers paperets els feia la mainada, retallant paper de diari i de colors en bocinets ben petits. Durant molt de temps procuraven aplegar tot el paper de colors que els queia a les mans, per fer-ne paperets. Era un de tants entreteniments infantils de sortint d’estudi. Per passar-ne més via, els retallaven de sis o de set fulls alhora. Per fer destriar els paperets i perquè no restessin agafats uns amb altres, per efecte d’haver-los tallats junts, els posaven dins d’un sac, amb una pedra dintre, i sacsejaven els paperets amunt i avall del sac, vegades i més vegades, fins que es tornaven flonjos. Els primers paperets foren de producció casolana. També els feien així els qui en venien. Hom els calculava per mesures i els feia pagar a xavo la mesura.

Entre els venedors de ginesta, paperets, llepolies i d’altres galindaines, que precedien el seguici, hi havia els que venien l’auca de la processó, que la gent comprava per tal de recordar l’ordre dels diferents elements que la componien, per anar-ne seguint els curs damunt del paper, i per poder fruir del seu record, tot mirant l’auca, durant tota la resta de l’any.

Antigament havia estat costum d’algunes poblacions que el comú convidés el veïnat amb un panellet i una mica de vi que hom donava a la plaça a tothom qui acudia a cercar-ne i abans d’organitzar la processó. Sembla que volia encloure el sentit d’una comunió col·lectiva abans de ponderar la Santíssima Eucaristia.

LA PROCESSÓ

EN tractar de la processó, no la relatarem amb tot detall, puix que no ens sembla pas necessari ni massa interessant desgranar el seguici per peces menudes, ni ens referirem tampoc a la processó vella, que podríem qualificar d’històrica, posat que ja hem parlat dels seus trets més essencials i característics. Prendrem com a tipus la processó vuit-centista, que conservava encara força sabor d’època, i, quan s’escaigui, farem notar, referint-nos-hi, detalls de dates més velles.

La gran processó és la de Barcelona, que va servir de patró per a les altres de casa nostra. A ella ens haurem de referir, per tant, en parlar de la processó en sentit general i abstracte. Quan parlem dels components, anotarem les particularitats que puguin oferir-se fora de la Ciutat, així com també al·ludirem aquells localismes que ens siguin coneguts. Dues altres festes eucarístiques hi ha que, per llur excepcional importància i llur caràcter, mereixen atenció especial: la Patum de Berga i la processó de València, de les quals parlarem en particular.

Actualment, la processó es divideix en dues parts: la part profana, que és tota la que va al davant, i la processó pròpiament dita, o sia la que té caràcter ritual, que comença amb les creus parroquials.

Com que la part profana és la que té més caràcter etnogràfic, és aquella a què més ens haurem de referir.

Dels vells entremesos i representacions que antigament formaven el cos principal de la processó, n’han quedat encara nombroses restes. Donarem una lleugera relació de tots els que coneixem i dels que encara es conserven en una o altra població catalana.

Una de les notes més característiques de la processó del Corpus són els gegants, que presideixen la processó i que comporten un deix de joia i d’alegria. La Ciutat té una parella de gegants propis, que la representen i simbolitzen, i pels quals el poble sent simpatia i afecte. Són coneguts amb els apel·latius afectuosos de l’Hereu i la Pubilla. Un vell refrany barceloní ens diu:

Ara fa un segle, hi havia cinc parelles de gegants, que amb tota llur majestat presidien la processó: els de la Ciutat, els de la parròquia de Santa Maria, els de Sant Jaume i dues parelles de la del Pi. Aquests, no sabem per quina raó, eren més petits que tots els altres.

L’any 1860, van assistir a la processó sis parelles de gegants. Els de la Ciutat vestien, ell, de gran etiqueta, i la gegantessa, tota de color de rosa, amb una corona al cap. Els de Santa Maria anaven vestits de perses; quant als de la parròquia del Pi, el matrimoni jove, de pagesos, i els vells, de turcs. També hi van anar els de Sant Jaume.

Antigament, els gegants de la Ciutat gaudien del privilegi popular de ballar al so del flabiol; els de les parròquies havien de fer-ho al so de cornamusa. Els de la Ciutat ballaven precisament una pavana, amb caràcter exclusiu. Els altres ballaven altres danses.

Els nostres avis, en veure passar els gegants, recordaven les velles endevinalles que s’hi refereixen:

La literatura oral ha pres amb molt d’afecte els gegants. Hi ha un bon nombre de refranys que s’hi refereixen. La intitulació de Pubilla, aplicada a la gegantessa, ve de molt enllà. El poble va veure en la gran dama com una representació simbòlica de la Ciutat, i el Consell, per tal que la Pubilla no desdigués del seu rang senyorívol, no va regatejar res perquè lluís tal i com pertocava a la seva condició. El gremi de vidriers curaven del seu adreç i posaven a contribució tot llur enginy perquè anés ben empolainada.

Ja el 1586 la gegantessa vestia a la moda del país, pentinada a la Tudor, i lluïa un gran ventall, mentre que el gegant semblava un ferotge guerrer, amb elm al cap i una gran porra o maçó de pues al coll. Les dues figures surten profusament representades en auques i rajoles.

Durant molts anys, fou costum que la gegantessa tragués la moda femenina en els vestits d’estiu. No era considerada dama de bon to la que no esperava a estrenar el seu vestit fins després de Corpus. La Pubilla era vestida per la modista de més fama de la ciutat; cada any canviava el vestit, seguint el novell gust de la moda, i el vestir-la costava a la Ciutat una suma important. Els vuit dies següents al de Corpus eren, per a les modistes, de gran activitat, car el mateix costum que veia amb mals ulls que s’estrenés el vestit abans de Corpus, trobava carrincló estrenar-lo més tard de la vuitada. La societat femenina de bon to acudia a veure la processó de la vuitada portant ja el vestit segons la moda treta per la gegantessa.

Això que la gegantessa tregui la moda del vestit femení d’estiu no és pas exclusiu de casa nostra. Aleshores no hi havia sastre dels gegants, com més ençà. Curava d’abillar-la el sastre que designava el gremi, seguint un torn rigorós. Vestir la gegantessa resultava per a ell un bon negoci, puix que tota la bona societat femenina li encarregava la roba, per tal que fos a la moda. Aleshores ja s’estilava copiar els vestits estrangers. Com que els mitjans d’expansió eren difícils i els sastres no podien anar a l’estranger per veure com vestia la gent, ni de fora no arribaven prou gravats que donessin clarícies en aquest sentit, els sastres, per a renovar les modes, s’havien d’aprofitar i treure partit dels forasters que venien a la ciutat. Per tal d’estar ben informats en aquest sentit, segons la veu popular, els sastres estaven avinguts amb els hostalers, a fi que els posessin al corrent dels forasters que arribaven, sobretot dels que vestien diferent de nosaltres. Els sastres, en agraïment d’aquest servei, tallaven i cosien de franc les calces per als hostalers. I no s’hi devien mirar pas gaire, puix que encara avui, per qualificar una cosa de malgirbada, hom diu que: sembla unes calces d’hostaler, que mai no cauen bé.

El gegant de Girona menjava arròs. La documentació del 1612, ja parla d’aquest àpat del gran personatge, per al qual el Capítol catedral deixava una superbes escudelles d’argent, que duien, marcades al fons, les armes dels Cruïlles, i que foren donades a la Seu gironina per un bisbe d’aqueixa noble família. Fa de mal entendre com es devia empassar l’arròs el personatge, però sembla que era tema de gatzara per a la la mainada de la ciutat i que l’àpat ocasionava bonys i contusions al físic del gegant. Les mares vuit-centites encara deien a llurs mainades que els punxeguts maçons que duien al coll els magnes ciutadans eren els escuradents que empraven per netejar-se la boca després de l’àpat.

Prescindint de l’ascendència etnogràfica, els gegants i els altres entremesos, un cop incorporats a la festa del Corpus, tenen llur història, a la qual en referirem concretament.

L’origen històric dels gegants el trobem en les figures de tals, que, sota l’aspecte del gegant Goliat vençut pel rei David, i de sant Cristòfor, ja figuraven en l’antic Corpus barceloní, segons es pot veure en la descripció de les pàgines 12 i 15. Perdut llur significat bíblic, van concórrer a la processó solament com a gegants. Les cites més velles que es troben sempre fan referència només a gegants, no a cap gegantessa. A Barcelona, la documentació municipal ens parla del gegant l’any 1436, mentre que la gegantessa no es troba citada fins al 1568. Els vells gegants responien, doncs, a la visió de sant Cristòfor i del gegant Goliat, i no se’n varen independitzar, formant parella i prenent un sentit de matrimoni, fins que va aparèixer la gegantessa. És remarcable que encara avui no s’han confós els dos personatges en una mateixa idea, car en la majoria de parelles de gegants, mentre a ell se’l presenta com a un guerrer ferreny i ferotge, armat fins a les dents i d’època pretèrita, la gegantessa és presentada com una dama del dia, abillada segons la moda corrent, i completament allunyada de la idea de poder ésser la muller del gegant, tot i ésser aquesta la general creença. Aquesta diferència entre els personatges de la parella ha existit sempre, i pot seguir-se fàcilment en els gravats antics i rajoles on es troben representats el gegants.

Sembla que els primitius gegants no eren formats per un ninot de fusta i cartó de gran mida, sinó que eren figurats per un honre enfilat en xanques, simulant ésser molt alt, vestit amb robes llargues que li arribaven fins als peus. Les velles cites que al·ludeixen als gegants no donen pas a entendre clarament que fos un ninot. En el Dietari del Consell barceloní es llegeix: «Die V de juny del 1436, en aquest die en Bernat Sisto, cuyreter, promès de servir lo entremès del jigant a la festa dels cors de Jushxrist quiscun any mentres sia hàbil e que por son salari li sien donats XXXIII sols». Això dóna idea que havia de fer de gegant ell mateix, i no servir-se d’un ninot. Altra dada, referent a Girona, és més clara. En el llibre de comptes d’aquell organisme consta que l’any 1476 foren pagades «11 lliures a Johan Casadevall per haver servit de gegantessa».

Sembla que el tipus de gegant actual no aparegué fins l’any 1601, en ocasió de les festes de la canonització de sant Ramon de Penyafort; les celebrades en tal avinentesa foren festes molt extraordinàries, amb luxe d’entremesos, entre els quals figura el primer gegant de fusta i cartó. En una relació de les festes es llegeix: «per remat un gran gegant de diferent tall que els altres, armat amb grosses planxes i coraces»… «un terrible gegant de més de vuit peus d’alt, buit per dintre, armat de planxes daurades i un terrible alfange cenyit, llança i adarga a les mans, obria i tancava la boca i els ulls i produïa terror a qui se’l mirava».

El procés d’evolució dels gegants de la processó pot seguir-se fàcilment, car la documentació de les principals ciutats catalanes en registra dades ben abundoses. Se’n podria fer un voluminós llibre, en el qual no mancarien anècdotes ben curioses, puix que aquests personatges de cartó també tenen la seva vida pintoresca. No cau dintre del nostre camp fer-ne una descripció detallada. Direm que en l’actualitat en posseeixen més de cinquanta poblacions catalanes diferents, i que formen un conjunt d’unes setanta parelles, puix que en moltes poblacions, com a Barcelona mateix, n’existeixen unes quantes.

LES TRAMPES

A Barcelona constitueix una nota típica del Corpus la parella de timbalers que, vestits segons els hàbits medievals dels joglars i cavalcats, van tocant dues grosses timbales. Aquest grup és conegut popularment amb el nom de les trampes. Fan un insípid i monòton toc de timbala, ara l’una, ara l’altra. Segons les orelles del poble, la rudimentària tonada del toc diu trampes, trampes; tot són trampes. D’aquesta interpretació deriva el nom amb què són conegudes. Segons la tradició, aquesta genial tonada fou empescada per un famós músic, mestre de tabals, conegut per Pau Timbales, el qual hagué de restar set anys reclòs en una habitació subterrània per a concentrar be la seva atenció i poder produir tan magna obra. Això mateix es diu de l’inventor del toc dels tabals de la Sala de la Ciutat, de Palma de Mallorca, típic també de Corpus i d’altres moments de l’any. Cal advertir que, així com la tonada barcelonina és completament insulsa i sense gens de valor, la palmesana té un veritable mèrit musical. Aquests tabalers ja surten citats en la vella documentació, i els trobem que acompanyen els entremesos en llur passada, feta la vigília del Corpus, marcant el curs que l’endemà haurà de seguir la processó. Com gairebé tots els entremesos, se’ls troba molt representats en la imatgeria popular, en rodolins i rajoles.

Ara fa un segle que les parròquies també tenien timbalers; semblantment als municipals, rebien el nom de trampes. Vestien gramalles de vellut, semblants a la dels de la Ciutat, per bé que de colors diferents, segons les parròquies. Com que sortien a marcar el curs de les processons, la gent, en trobar-los pel carrer menys pensat, els reconeixia pel color de les gramalles i de les gualdrapes de les timbales.

L’ÀGUILA

CCOM els altres animals de què parlem, és molt, però molt, anterior a la instauració de la festa del Corpus, i el seu simbolisme és també molt confús. Segons l’arqueòleg francès Charles Cahier, pertany a l’anomenada zoologia mística; tal és un grup d’animals escollits per representar 5 simbolitzar diferents virtuts, segons la interpretació que de llurs costums i qualitats explicaven els bestiaris antics. L’àguila simbolitzava, segons això, la justícia; la representació dels Evangelistes és tardana, dins de la vida d’aquesta figura. Josep Pijoan opina que la nostra àguila podria arribar a simbolitzar la casa d’Aragó, atenent que era d’origen gibel·lí i que aquesta branca tenia la gran au per emblema. L’àguila és una pedra del mosaic arqueològic universal, i la seva ascendència és difícilment inquirible només per l’examen de documents nostrats.

D’àguila només podien tenir-ne les ciutats. Representava aquestes, i el major honor que es podia fer a un hoste o foraster era enviar-li l’àguila a visitar-lo, dedicant-li una ballada. Equivalia a posar-se la ciutat a les seves ordies. Probablement, l’àguila primitiva no fou un artefacte de cartó, sinó un home vestit amb robes recobertes de plomall, puix que, segons la documentació de l’any 1579, el Consell la féu fer de «bulto».

La vella àguila barcelonina era feta amb plomes blanques, que costaven una bona quantitat. Anava acompanyada de quatre aguilons o homes vestits com d’àguila petita, que portaven les crosses destinades a sostenir el cos de l’àguila quan el que la portava havia de descansar. La seva gràcia consistia a dansar. La seva dansa devia ésser molt difícil i enginyosa, car el càrrec de ballador de l’àguila es proveïa per concurs, molt estret i rigorós. S’establí el costum que el dilluns abans de Corpus es fes un assaig del ball de l’àguila en la Casa de la Ciutat. Per a assistir a aquest assaig, al qual es concedia gran importància, calia ésser-hi convidat, i es tenia l’assistència a gran honor i títol. Moltes vegades les danses de l’àguila eren compostes expressament pel cap dels ministrils del Consell o per algun altre mestre de música. L’àguila dansava dalt del presbiteri de la Seu i en altres esglésies.

Hom la guardava en una casa especial, a part de la dels entremesos, que servia de desori de tots els elements emprats per a les representacions. Sembla que en la mateixa casa vivia l’encarregat de fer-la ballar i que servia per a fer els assaigs de les danses. La dita casa va donar nom al carreró on es trobava, el qual conservà el mateix apel·latiu de «l’Àguila» fins que fou aterrat per obrir el carrer d’En Jaume I.

Havien tingut àguila gairebé totes les ciutats catalanes. La conserven encara: Girona; La Bisbal; Sitges i Olot, on és propietat, no del comú, sinó dels veïns d’un carrer, que la fan sortir per la festa del seu barri; Berga, on forma part del programa de la Patum, i Vilafranca del Penedès, que se’n féu construir una de nova, ara fa pocs anys.

La ciutat de Valls conserva encara una àguila, la qual, fins ara, feia una ballada típica, que constituïa una de les notes més sobresortints del costumari popular vallenc. Duia a la boca un colomet viu. Un cop llesta la processó, el colomet era encantat i cedit al més-diem. La subhasta es feia enmig de la plaça. Solia assolir preus elevats, perquè era creença general que qui l’adquiria tenia la ventura i, sobretot, la salut assegurades per tot un any.

L’àguila gironina, com la de Valls, porta a la boca un colomet viu, que ha d’ésser obligadament blanc. La mainada es complau a tocar-lo i fa tot el que pot per assolir-ho. Passada la festa, el portador de l’entremès i els seus acompanyants es mengen el colom amb arròs, en alegre xefla, ben remullada amb bon vi.

EL DRAC

HAVIA format part de la representació de la batalla de sant Miquel i els àngels contra Llucifer i els diables, en l’entremès de l’«Infern». Les tropes diabòliques portaven el drac perquè els ajudés en la brega. Primer es perdé la visió de la batalla amb l’escenografia de l’Infern, restant només els diables i el drac, separats i sense cap connexió. Avui subsisteixen en alguns llocs els diables, i en altres, el drac, com, en alguns, ambdues coses, però sense mantenir els dos entremesos cap relació. A part del drac així anomenat, concorria a l’antiga processó un altre animal semblant, anomenat, en vell i bon parlar, vibra, o sia víbora (remarquem el castellanisme), i modernament, per corrupció del terme correcte, víbria. Aquesta no tenia cap relació amb l’Infern, i acompanyava la donzella alliberada per sant Jordi, figurant el drac o bèstia ferotge que volia devorar la donzella i al qual va matar el sant. Aquest drac desaparegué fa anys, i el que resta encara, és romanalla del drac de Llucifer. Com la mulassa, també espeternegava i llançava coets i «carretilles» per la boca. El barceloní era propietat de la Ciutat. Encara se’n conserven a Vilafranca del Penedès, Sant Quintí de Mediona, Solsona, Igualada i Sitges.

La víbria figurava ésser la femella del drac i, segons la documentació, molt endavant del segle XVII, anava coberta amb pells d’ovella blanques.

La ciutat de Tortosa ha conservat fins ara uns exemplars notables d’aquesta fauna mitològica, d’espècie diferent, de difícil classificar, per bé que volen semblar tortugues. Són qualificades de cuques feres. Són tres: una de grossa, que vol figurar la mare, i dues de xiques, que són les filles. Tenen un marcat deix gòtic i poc deu mancar-se’n sí no ho són.

Les tortugues, per efecte d’un dispositiu especial, obren i tanquen la boca, i en cloure-la, produeixen un petar especial de dents, que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius.

EL BOU

EL seu origen i significat resten un xic tèrbols, car, mentre per una part sembla que es tracta del bou que simbolitza i acompanya l’evangelista sant Marc, d’altra banda sembla que pot tractar-se del bou del Naixement, que podia acompanyar l’entremès de Betlem. En la relació que hem transcrit del vell Corpus barceloní, no hi surt citat, per la qual cosa creiem que, si era en realitat el del Naixement, hom l’englobava en remuneració simple d’aquest, sense citar-lo expressament. Cap a les seves darreries, anava al davant de la processó i empaitava la gent, majorment la mainada, per tal de fer-los apartar i obrir call entre la gent, a fi que pogués passar bé el seguici. En els darrers temps, el bou barceloní pertanyia a la parròquia del Pi, i havia perdut de tal manera el seu caràcter, que el poble, més que un bou, el creia un ase, raó per la qual era conegut popularment per l’ase del Pi.

Antigament a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjós el trànsit per la ciutat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança: enflocat com el bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia practicat també per d’altres poblacions, tant tarragonines com d’altres terres catalanes.

A Vic havien fet sortir un ninot qualificat de bou de fusta (que era la joguina de la fadrinalla i de la mainada i que avalotava el veïnat), menat per un home que el conduïa amagat sota del buc.

És possible que vers aquest moment de l’any s’haguessin celebrat festes i cerimònies de caient ramader relacionades amb el bou, sobretot per les contrades de tramuntana on la cria i la utilització del bestiar boví tenen importància. Encara es conserven restes de festes d’aquest tipus per contrades castellanes del planell central i les celebren pels voltants de la diada de Sant Joan. Entre nosaltres es poden haver confós amb les festes del Corpus, entre les quals es troben encara alguns elements que semblen ésser-ne un indici.

Antigament, moltes poblacions, entre elles Valls i Reus, només mataven i menjaven bou el dia d’avui com a signe de gran solemnitat i festa grossa; d’ací el qualificatiu de festa de bou i arròs, en sentit de gran ponderació.

És remarcable que a Marsella havia assistit a la processó un bou autèntic, i que cada any les confraries el compraven expressament perquè honorés el Sagrament amb la seva concurrència al seguici. Els pares procuraven amb molt d’afany que els infants el veiessin, per tal com creien que els portava ventura. Les mares feien besar el bou a llurs infantons perquè els guardés del mal donat. Els veïns de les cases al davant de les quals el bou es deturava interpretaven el cas com averany de felicitat i de fortuna, i molt més encara si la bèstia s’embrutava al davant.

LA MULASSA

TAMPOC no surt citada en la descripció referida. Sembla que té el seu origen en la mula del Naixement, havent estat completament desfigurada i adulterada en el seu significat i en la seva forma. Se l’anomena també la mula fera i la mula guita. Se li fan espetegar coets i «carretilles» per la boca, i se la vol presentar com un animal feréstec i ferotge. Com el bou, anava al davant de tot del seguici, per fer apartar la gent i obrir call. La barcelonina havia estat per molts anys del gremi de paraires, motiu pol qual portava brodat, damunt de la gualdrapa que la cobria, l’escut d’aquest gremi. Encara se la conserva a Reus, Vilanova i La Geltrú, Sant Feliu de Pallerols, Solsona i Berga.

EL LLEÓ

UNA altra de les figures de què parlem fou el lleó. Anava coronat amb corona reial. Era tot daurat i molt majestuós. Havia estat el company de sant Marc en la processó del segle XV. Després se’n van fer càrrec els blanquers, que tenien molt d’interès que les pells que el cobrissin fossin de les millors. Li feien companyia quatre lleonets, dos que el precedien i dos més que el seguien, que, com els aguilons, portaven les crosses per sostenir-lo quan es cansaven els qui el duien. Com les altres bèsties del comú, havia degenerat sensiblement. A les darreries, treia un pam de llengua, representada per un llistó. La mainada li posava un caramel al damunt, i els qui el portaven enfonsaven la llengua endins, per a recollir la llepolia. A la quitxalla li feia tota la sensació que menjava caramels. Fou, dels entremesos animals, el que més va sobreviure. EI nostres pares encara el recordaven.

ELS CAVALLETS

AQUEST entremès estava format per un grup de minyons, els quals simulaven anar cavalcats en un menut cavallet de cartó que cadascun d’ells portava suspès a mig aire del cos. El cavallet no tenia potes; portava la part baixa del cos coberta per un faldellí que feia l’ofici de gualdrapa. En el centre del cos tenia un forat per on el que feia de cavallet passava el seu cos. Aquests cavallets havien format part d’un entremès en el qual es simulava una batalla entre un grup de turcs i uns cavallers cristians. Els cavallers eren molts menys que els turcs, i anaven a cavall simuladament, segons hem indicat, mentre que els turcs anaven a peu. Volia figurar, això, la lluita d’uns pirates turcs amb uns guardadors de la costa. Venia a constituir la simbolització, tan generalitzada per la Península, de la lluita de la creu contra la mitja lluna; sols que, així com en altres terres pren la forma de la lluita de moros i cristians, a casa nostra, on la lluita contra la morisnia no tingué tanta violència com en altres llocs, es presenta sota l’aspecte d’una brega contra els pirates corsaris, ja que aquest aspecte de la lluita es féu a casa nostra més viu. Els antics cavallets barcelonins eren anomenats cavalls cotoners, per ésser el gremi de cotoners el que n’administrava l’entremès. Amb el seu antic aspecte, o sia simulant la lluita entre turcs i cavallers, no es conserva només que en la representació de la Patum de Berga. Perdut el seu primitiu significat, i com una simple comparsa de cavallers que concorren al seguici o en forma de ball d’aire guerrer i militar, els cavallets es conserven encara a Olot i a Sant Feliu de Pallerols (en vam parlar per la Pasqua Granada), i han estat vivents fins ben entrat el segle XIX en moltes poblacions catalanes.

ELS NANS

AQUESTS grotescos personatges semblen ésser d’introducció moderna a Catalunya. La data més vella que ens en és coneguda és de l’any 1589, en què els jurats de València van acordar la confecció dels «cap-grossos» valencians, els quals encara perduren. Amb tota probabilitat que foren els aborígens d’aquesta espècie singular i grotesca. Formen tres parelles, que volen representar les tres races humanes descendents de les velles tribus de Sem, Cam i Jafet, i figuren, per tant, uns europeus, uns gitanos i uns africans.

El primer «cap-gros» de què és té notícia a Catalunya és el conegut Lligamosques d’Olot, que, com el Cap de Llúpia de Vic, té per ofici acompanyar els gegants i empaitar la mainada que va davant de la processó, a cops de xurriaques, obrint call; o sia el mateix ofici que antigament feien el bou i la mulassa. A Barcelona no trobem cap dada documental que ens parli de la seva concurrència a la processó de Corpus organitzada per la Seu, si bé sabem que han format part d’altres processons de la vuitada.

Trobem gravats del primer terç del segle passat que figuren ninots d’aquests tipus, i semblen testimoniar inequívocament llur existència i llur presència al concurs. En una prova de gravat procedent del ions xilogràfic de l’estamper Maimó de Barcelona, que imprimia en els anys 1826 a 1856, trobem un gravadet molt infantil, probablement destinat a encapçalar un ventall de «quarto», que figura un grup de cap-grossos, vora dels quals hi ha un flabiolaire, detall que fa creure que devien ballar, o que almenys els feien música. El personatge més visible porta barret bicorne dels estilats a la primeria del segle passat. Creiem possible que la catèrvola fos pròpia d’alguna parròquia, qui sap si de la de Santa Mònica, a la processó de la qual n’hi havia anat una comparsa.

En un graciós ventall dels volts de l’any 1860, que no porta data d’estampa, editat per l’imatger Joan Llorens, es figura una graciosa comparsa de nans, i, segons el vers que encapçalen, anaven a la processó. La primera notícia que tenim de nans catalans formant comparsa es refereix als de la Societat del Born, que varen concórrer a la recepció d’en Carnestoltes l’any 1859, comparsa que més tard fou cedida a la casa de Caritat i que, reformada i remuntada, encara subsisteix. A Catalunya es compten un gran nombre de tals comparses. Mereix especial menció, pel seu mèrit artístic i per la seva indumentària, la de Tarragona. Pel seu ball, interessant des d’un punt de vista coreogràfic, són mencionables les de Berga i Olot.

És corrent que hom digui als infants que els nans són els pares dels gegants.

Els nans no ens són coneguts fora de la Península; per les dades que fins avui en tenim aplegades, per terres ibèriques d’enllà de casa nostra no assoleixen ni de bon tros la importància numèrica ni l’extensió que entre nosaltres. Llur categoria, en relació als gegants i als entremesos animals, ós força inferior, però la circumstància de llur difusió a casa nostra i de la seva gairebé absència a fora ens els ha fets més estimables i ha influït en el fet que els consideréssim més del que ho hauríem fet sense aquesta particularitat.

ELS BALLS

SÓN molts els balls que com una resta dels antics entremesos concorren encara a la processó. El més important i estès és el ball de bastons. La data documental més vella que ens és coneguda, de la concurrència del ball de bastons a la processó, correspon al 1620, que hi va assistir una colla de vuit ballaires, capitanejats per un tal Onofre Baró, el qual va venir expressament de Tortosa; van fer uns balls molt bonics i diversos, durant el curs del seguici i, dins de la Catedral, davant del presbiteri. El ball va agradar i fou molt celebrat.

A la processó de Cervera, del segle XV, ja hi figurava un ball d’espases. A Morella i altres poblacions del Mestrat hi fan balls de pastorets, llauradors, arts i oficis, pelegrins, etc., generalment presidits per un cap de colla, que fa parlaments en punts determinats del curs. Al Vendrell i en d’altres poblacions tarragonines hi va el ball dels diables, engegant coets, petards i «carretilles» en abundor.

Pel Penedès, en general havia estat obligada la concurrència a la processó del ball de diables, i la diablessa era la qui treia les modes femenines d’estiu. Això feia que cada any hagués de mudar el vestit, el qual era motiu de lluïment per part dels sastres i costava qui-sap-lo als ajuntaments.

A Valls fou típica l’assistència de les colles de «castellers», que anaven aixecant «torres» i «castells» durant tot el curs. Com que anaven al cap de la processó, en tornar al temple, de moment no entraven; es situaven al costat de la porta i, ara l’una, ara l’altra, les dues colles posaven tot llur esforç a superar la contrària i no paraven de posar a contribució llur enginy durant tota l’estona que la processó entrava. Un cop la custòdia a dins de l’església, s’afegien al seguici i entraven al temple els dos «castells», amb gran entusiasme del poble que ho contemplava. L’estímul dels «castellers» en llur concurrència a la processó era més intens en les festes de la Candela i per la festa major.

En la ciutat de València hi concorren moltes comparses i representacions que no tenen tradició a Catalunya. En algunes poblacions valencianes hi va el ball de la magrana o de la carxofa, semblant al nostre ball de cintes i anomenat així per portar al cim del pal una grossa magrana o carxofa de cartó, que, en un moment donat de la dansa i obeint a un ressort que mou el que sosté el pal, s’obre i deixa veure en el seu interior com una simulació de l’hòstia consagrada, davant de la qual fan acatament els ballaires. En la mateixa capital, com en altres diverses poblacions, concorre a la processó el ball dels tornejants; els ballaires, proveïts de febles varetes, fan variades evolucions, que recorden passos d’esgrima; simulen una brega i acaben per alçar una «torre», semblant a la dels nostres castellers, en el seu fons, però molt lluny de la importància d’aquesta. És un ball de gran mèrit i de difícil interpretació.

A les Balears la festa del Corpus no ha revestit la importància que havia assolit al continent. Han posseït parelles de gegants la ciutat de Mallorca i Felanitx, i també n’hi havia hagut en d’altres poblacions, com Sóller, on així mateix, al segle XVII, sortia un cuc. La documentació antiga de diverses poblacions ens parla dels balls dels cossiers i dels diables boiets, que estaven molt en voga ja en el segle esmentat. Actualment, encara abunden els balls de diables i de cossiers, dels quals parlarem en detall en referir-nos a les festes majors de les localitats on es ballen. A Artà, Felanitx i Manacor hi ha comparses de cavallets. En aquesta darrera població surt un ball de moretons i en diversos indrets el de sant Joan Pelós, del qual parlarem en tractar del dia de Sant Joan. A Pollença surten unes àguiles, que no són pas figures de cartó, com solen ésser arreu, sinó dues minyones vestides com d’ocell, totes enjoiades i empolainades, de les quals parlem en el volum IV. Aquestes àguiles, consta que ja van concórrer a la processó de l’any 1525.

A Ciutat de Mallorca la parròquia dels Socós havia posseït una comparsa de cavallets, gegants i àguiles que van anar a la processó fins a la segona meitat del segle passat.

La disfressa d’àguiles i la seva dansa hom creu que recorden les danses de dones conduents a afavorir la ventura de llurs marits en guerra; tractaven així d’imitar aquests braus ocells per tal de poder volar a vora d’aquells i protegir llur acció en la brega. Les àguiles poden recordar, doncs, una cerimònia màgica de tipus guerrer semblant a les que encara estan en ús entre diversos pobles de cultura retardada, on la màgia obra amb tota vigoria.

Els entremesos perderen, en temps moderns, l’encís de senzillesa que havien conservat durant molts anys, i van esdevenir grotescos. Així veiem com el 30 de maig del 1771, d’ordre del Consell, el capità general i la Reial Audiència resolgueren que no assistís a la processó el que era conegut pel pare del lleó, i es manà que els portadors del lleó no fessin els bramuls d’aquesta fera, que els de la mulassa no disparessin coets ni altres focs, que el del bou no envestís els xicots, que l’àguila no ballés per manament de ningú, sinó que anés davant del Santíssim, des que sortís de l’església, que ningú no insultés de paraula els qui figuraven els apòstols i reis, ni en fes mofa; tot sota pena de deu lliures i vint dies de presó. Aquests abusos i desconsideració envers els entremesos devien produir-se de manera semblant en altres llocs de la Península, car, pocs anys després, el rei i el Consell d’Estat en privaven la concurrència a la processó. Pel que fa a Barcelona, el compliment de la privació durà poc. El poble enyorava la part espectacular del seguici. Es decidí que, per satisfer el desig popular, els entremesos sortissin una estona abans que la processó, i que fessin el mateix curs d’aquesta, però ben separats d’ella i com a cosa independent. Així es féu uns quants anys, però molt aviat la distància que els separava de la processó s’anà escurçant, fins a tornar a ajuntar-se. Els entremesos, abans, havien anat repartits entre el seguici. Una bona part anaven davant mateix de la custòdia. Per efecte de la supressió de què hem parlat, varen agrupar-se, i varen passar, de davant del Santíssim, al del seguici. Segons el full popular que reproduïm, que figura la processó barcelonina de primeries del segle passat, la totalitat dels gegants i els altres entremesos anaven davant de tot; el lleó, que era del gremi de pellaires, anava amb els mestres d’aquest gremi, en el lloc que segons protocol li pertocava; i l’àguila, símbol de la Ciutat, anava, seguida dels ministrils, darrera del gremial, davant de les ordres religioses. En altres temps, havia anat immediatament davant de la custòdia i tot sovint ballava.

Noves orientacions polítiques van treure l’organització de la processó del fur municipal i la van transferir a l’Església exclusivament. Segons la veu popular, la processó va perdre molt i el conjunt del concurs va descendir notablement de categoria. El Capítol catedral, per tal d’elevar el nivell de la processó, va oferir de lliurar una llossada de monedes d’or a tots els clergues que hi anessin. Segons ens conta la llegenda, el Capítol posava, al peu de la porta de la Seu, una gran caldera plena de monedes. Tal com anaven entrant els sacerdots, de retorn de la processó, hom els feia tornar el tros d’atxa que els havia sobrat, i rebien, en pagament de llur assistència, una llossada de monedes. En rebre la paga, hom diu que exclamaven:

En aquesta llegenda es basa la forma proverbial: Riure’s de la processó.

La llegenda també conta que, en passar l’organització de la processó al càrrec de l’Església, els frares de Santa Caterina, que aleshores tenien una gran influència, van pretendre ésser ells els encarregats de la processó del Corpus. La resta de l’Església s’hi va oposar. Varen produir-se moltes polèmiques. El conflicte cada dia es complicava més, i hom va plantejar una fórmula de transacció que tendia a dividir les funcions; les unes correrien, de llavors endavant, a càrrec dels canonges, i les altres, a càrrec dels dominics de Santa Caterina. Els frares s’hi van oposar rodonament i van dir que renunciaven a tota intervenció, si no els confiaven completament la festa. Aquesta opinió fou interpretada per la frase: O tots frares o tots canonges, que també ha restat proverbial per a indicar que o una cosa o una altra.

Els monacals, sobretot els frares, no es miraven gens a deixar la processó en ple curs, per entrar en les cases conegudes que trobaven al pas; s’integraven al seguici quan aquest ja havia acabat de passar per davant de la casa visitada, i altres vegades ni tan sols hi tornaven. S’havia donat el cas, quan es tractava d’algun prior o dignitat monacal, que, mentre aquest estava parlant, la processó restava deturada, en espera del seu retorn; això feia que el curs es fes inacabable i que la custòdia entrés a la Seu a hora molt avançada.

A mitjan segle passat la processó havia perdut molta devoció i la gent hi anava més per lluir que per sentiment religiós. L’any 1852, hi van concórrer un centenar d’infants vestits de sants, especialment nenes. N’hi havia que duien cadenes d’or i d’argent, i verges amb ciris més alts que elles, xuclant caramels i llaminadures, saltironant i ballotejant, al so de tonades profanes de les obres teatrals italianes més en voga aleshores.

Els sants més corrents preferits per a ésser representats per la mainada eren sant Joan amb la creu, la bandereta i el be, i sant Antoni de Pàdua. A la processó de la Barceloneta abundaven els que figuraven sant Elm i l’arcàngel sant Miquel, que resultava molt decoratiu. Les representacions preferides per les nenes eren les de santa Magdalena i de santa Filomena, que a mitjan segle passat va gaudir de gran devoció. Era corrent que aquests sants petits portessin algun acompanyant no familiar, perquè, vers el final del curs, sobretot si la processó era gaire llarga, se’ls havia de pujar a coll, per tal com no podien seguir caminant, de tan cansats. Durant el curs, els amics que trobaven els donaven llaminadures, flors, corones, palmes, i en acabar la processó, els pesaven tant aquestes galindaines con les cames.

A la processó ocupava un lloc endavant del seguici, darrera dels entremesos i de les diverses orquestres, abans de la part religiosa, la bandera de santa Eulàlia, que simbolitzava la Ciutat. Era anomenada així perquè duia pintada, damunt del drap, la figura de la patrona de Barcelona i una imatge que, cisellada en argent, capçava l’extrem alt del pal. La riquesa de la bandera i de la indumentària del genet que la portava havia variat molt amb el curs del temps, sempre d’acord amb la puixança de la ciutat.

Amb les creus parroquials i els gamfarons començava la part religiosa de la processó; darrera d’ells venien els gremis, que constituïen un dels elements ciutadans que li havien donat més relleu. Alguns d’aquests portaven, per distintiu, els entremesos als quals ja ens hem referit. Encara avui hi van les entitats professionals que han vingut a substituir als gremis antics. Com a detall interessant direm que els mestres sabaters, presidits per llur penó o bandera, eren els qui gaudien del privilegi d’ésser els primers entre el gremial; honor que tenien en molta estima i que era molt envejat per tota l’alta menestralia.

Durant un temps, foren els sastres els qui havien anat davant, perquè la seva senyera era la més grossa de totes les gremials. La càustica popular deia que era feta amb els retalls dels clients que els anaven a fer fer vestits i els portaven la roba. Els retalls una mica grans que resten en fer un vestit hom els anomena «banderes». La gent deia que la prioritat dels sastres era deguda al fet que tots ells portaven una gran pila de banderes.

La concurrència dels gremis a la processó havia conduït a diferències i batusses entre ells, puix que tots desitjaven ocupar llocs de prioritat. L’any 1552, el Consell va privar l’assistència dels ferrers del Regomir, dels dels Portals Nou i de Sant Antoni, per raó de fortes dissensions entre ells. L’any 1556, abans de sortir la processó, es va promoure un aldarull dins mateix de la Seu, perquè tapiners i sabaters pugnaven amb els fadrins sastres. Les raons van obligar el Governador a privar l’assistència als sastres. Aquests no es van avenir a tal prohibició, i, en passar la processó pel carrer Ample, van tractar d’afegir-se al seguici. I van promoure’s altra vegada moltes raons, que van acabar a coltellades.

Entre el gran conjunt de gremis que concorrien a la processó hi havia la confraria dels pobres captaires, aplegats sota la protecció del Sant Esperit. Una part dels confrares eren ceguets captaires, que es guanyaven la vida tocant el violí o altres instruments pels carrers de la ciutat. El grup dels que tocaven el violí formava una cobla, que ja des del segle XV assistia a la processó, i tocava una tonada especial prou coneguda de tot el veïnat.

Aquests pobres músics vestien de manera especial: cola de vellut verd, roquet, i al cap, barret de teula, d’ales molt amples. Els seguia una llarga renglera de confrares esguerrats: coixos, manxols i gent estrafeta de tota mena, els quals formaven un conjunt punyent i ingrat que feia certament de mal veure. De llur vista desafecta la gent en va crear la dita barcelonina:

que hom encara aplica als conjunts de persones poc harmònics o bé desiguals.

Havia estat costum, sembla que molt estès, que les confraries de fadrins portessin a la processó un ciri molt gros, el qual a voltes pesava més de cent lliures, i altres vegades, quatre de petits. Aquests ciris anaven molt a la vora del Santíssim. Ja se’n troben referències a les darreries del segle XV. La fadrinalla, per arbitrar recursos destinats al sosteniment del culte, gaudia, entre d’altres facultats i privilegis, de la de poder nomenar un rei moixo, que des de Nadal fins als Reis estava facultat per a captar i recollir allò que la gent planerament li volgués donar.

Ara fa un segle, els gremis encara assistien corporativament a la processó, de manera obligada i com a deure corporatiu ineludible. Dins del seguici guardaven un ordre establert per la tradició, molt rigorosament seguit i observat. En organitzar-se la processó, un obrer del municipi, des del peu del portal major de la Seu, cridava per tres vegades les banderes de cada gremi, segons l’ordre fixat. Si no es presentava el gremi cridat al cap de tres vegades, es cridava el següent, i hom comminava i penyorava la corporació que no havia comparegut.

Els gremis, a la vigília, posaven la senyera al balcó. Els agremiats feien cap a l’estatge social i, arribada l’hora de fer via, treien la senyera del balcó amb certa solemnitat i s’organitzaven per ordre rigorós de categories, edats i importància gremial, per tal de fer cap a la Seu, a esperar que fossin cridats per afegir-se al seguici, en el qual conservaven la mateixa ordenació de preeminència.

La gent menestrala i els mestres d’ofici solien estrenar una corbata per anar a la processó. Quan havien d’estrenar una casaca, també esperaven fer-ho aquest dia, perquè tothom els veiés. Les corbates per a anar a la processó havien estat tema de gran lluïment. Era acceptat que el qui no en tenia de prou bonica, bona i vistosa, la manllevés, si no se’n podia comprar.

També farà un segle que encara era ben viu l’ús de ventalls per part dels menestrals i gent de gremis que anaven corporativament a la processó darrera de llur ensenya gremial. No sabem si aquests ventalls els pagava el gremi o si se’ls compraven ells particularment. Eren de palla o de palma, amb el mànec folrat d’aluda argentada, que també cobria tota la vorada. Portaven la imatge del sant patró i les insígnies gremials, pintades o brodades, damunt de la banderola, i estaven vorejats de borletes de seda desfilada.

En les velles auques de la processó, hom troba sempre el venedor de ventalls davant de tot del seguici. Els ventallaires anunciaven llur article amb un crit especial. La persistència del costum va donar lloc a una profusió d’imatgeria de tema eucarístic destinada a embellir els ventalls humils de cartó, imatgeria que ens ha servit força per a il·lustrar aquest capítol.

Segons opinió de la gent vella, els bons cristians no havien de limitar-se a anar a veure la processó, sinó que hi havien d’assistir. Només els malalts i gent impossibilitada estaven rellevats d’anar-hi. Els balcons i les portes de les cases del curs, i àdhuc de les dels carrers per on no passava la processó, ha vien d’estar ben endomassats i empal·liats, però completament tancats i sense ningú, perquè tot el veïnat havia de participar en la concurrència. En la descripció de la processó de mitjan segle XV, que hem transcrit, diem que, al final, hi anaven dos homes salvatges amb una barra, i després tot el poble, és a dir, tothom de la ciutat que no havia passat ja i que no figurava entre el seguici.

Darrera dels gremis venien les ordres religioses, representades per un bon nombre de confrares, el conjunt dels quals generalment ultrapassava llargament el miler. Solien anar distribuïts en dues rengleres; davant, els novicis, i en darrer terme, els ordenats. Hi havia establert un ordre de prioritat segons les comunitats, que era observat amb molt de rigorisme i que havia donat lloc a diverses diferències i dissensions.

Des de l’any 1867, figuren en la processó les insígnies basilicals de la nostra Seu, representades pel «campanile» o «canopeo» i el «padiglione». El 1862, van celebrar-se a Roma unes solemnes festes canòniques, amb motiu de la canonització del vigatà sant Miquel dels Sants. Hi van concórrer fins a vint-i-dos bisbes espanyols, que es van reunir a Barcelona per emprendre junts el viatge. Durant llur breu estada entre nosaltres van restar tan satisfets de l’hospitalitat i acollida que la ciutat els va dispensar, que van sol·licitar al Papa que volgués distingir la nostra iglésia major amb algun títol. La petició va produir efecte cinc anys més tard, que el Pontífex va dictar un breu nomenant la nostra Seu basílica menor, amb totes les atribucions i tots els honors que el títol representa, entre els quals figura l’ostentació de les susdites insígnies basilicals en les processons.

Vora del Santíssim, des de temps antics que hi anava una representació anomenada els Reis. Representaven els reis de l’antic Orient, vestits a la moda gòtica, que varen acudir a retre homenatge a Jesús quan va néixer; no els tres reis clàssics, sinó tots els que es creu, segons tradició, que regnaven damunt la terra en produir-se el naixement de Jesús. El seu nombre havia variat, segons els temps, però el més corrent es que fossin vint-i-quatre. Ja surten citats en la vella transcripció que en donem. Els representaven sacerdots, i anaven molt immediats a la custòdia. La documentació municipal ens en parla moltes vegades. Actualment, seguint la vella consuetud, encara van davant de la custòdia vint-i-quatre preveres, representant els monarques de l’Egipte. Avui el poble n’ha oblidat el significat i ignora el paper que representen.

Una altra comparsa, semblant a l’anterior, composta per dotze sacerdots, que anaven no gaire separats dels Reis, figurava els dotze Apòstols. Com en el cas anterior, concorren encara a la processó dotze clergues que, de manera ignorada, representen els apòstols, que tantes vegades surten citats en vells documents.

Davant del Santíssim, hom creu que hi ha d’anar música sorda, és a dir, precisament de corda, puix que es considera com irreverent que senti música de buf, massa estrident i furta. Era el lloc típic de la colla del Sant Esperit, darrera de la qual seguia la música de la capella de la Seu.

Sabem, per una disposició reial, que, ja des de la primeria de la festa eucarística, el Sagrament era portat en custòdia i sota pal·li.

El rei En Pere el Cerimoniós, en les ordinacions per al règim de la seva casa, cort i capella, promulgades el 18 d’octubre del 1344, disposava, amb referència a la festivitat del Corpus, que el Santíssim es portés en una molt rica custòdia i que fos ben manifest i sota pal·li o cobricel.

La Sagrada Forma era portada, ja des del segle XIV, en custòdies o ostensoris d’or i d’argent, enriquits amb pedreries valuoses i amb esmalts de mèrit artístic, que constituïen una exquisitat de l’orfebreria medieval catalana. La ciutat de Girona ja tenia la seva custòdia de mà el 1321; a Vic, portaven el Santíssim en un típic i preat copó, que ja surt referit el 1328. La data més vella coneguda fins ara, quant a la custòdia de Barcelona, pertany a l’any 1357, en el qual consta que els Consellers van deixar a la Seu una rica custòdia enriquida amb nombroses joies i embellida amb esmalts, que ostentava les insígnies de la Ciutat; detall que indica que era de propietat del comú. Una vintena d’anys més tard, el Capítol en degué adquirir una, car consta que fou retornada als Consellers la que li havien deixada. L’any 1401, la custòdia de la Seu fou robada de manera violenta, amb gran consternació de la ciutat i àdhuc de tot el país. Segurament que la temença popular, de si tornarà a ésser robada, és deguda al record encara del robatori del segle XIV, que tanta commoció va promoure.

L’any 1399, va fundar-se un benifet per curar d’obtenir joies per a enriquir la custòdia. La major part foren donades pel cavaller Lluís de Cervelló, testamentari de la reina Violant d’Aragó. De les joies de la custòdia en sobresurt una faixa daurada i argentada, que sembla que havia pertangut a uns ornaments orientals de torneigs. Segons la veu popular, fou donada per una princesa, anomenada Maria d’Aragó, que va voler veure de totes passades el cos de santa Eulàlia. Com que els cossos sants només poden ésser vistos per sacerdots i gent d’església, van prevenir-la que no li era permès de veure’l. La dama féu prevaler la seva condició reial i el volgué veure. Així que ho intentà va restar cega. Va demanar perdó a la santa amb tot compungiment, i li fou retornada la vista, i en agraïment va ofrenar-li la cinta o banda de què parlem, que el Capítol va posar entre els tresors de la custòdia.

La rica custòdia de la Seu de Barcelona reposa damunt de la cadira d’argent que fou tron i setial dels reis i comtes d’Aragó. Cadira i custòdia constitueixen dues valuoses obres, de gran mèrit dintre l’argenteria, sens dubte les més importants de l’orfebreria catalana. La cadira és gòtica. La custòdia no se sap de quan data, ni per qui fou feta, car no se n’han trobat dades documentals. Quant a la cadira, tampoc no es pot comprovar documentalment la seva procedència. Es diu, per tradició, que fou el tinell dels reis catalans, però no consta enlloc de manera documental. Diu la veu del poble que mentre el darrer Come català, Martí l’Humà, finava, els Consellers i nobles rodejaven el seu llit, preguntant-li amb insistència qui havia de succeir-lo en la seva alta jerarquia. En això, se sentí tocar la campaneta del combregar, que acudia al Palau per administrar-li el Sagrament; el rei Martí, en oir-la, digué que instituïa per hereu seu en el tron Aquell que aleshores se sentia i li deixava oir la seva veu, o sia el Santíssim Sagrament. El Comte morí sense fer altra manifestació. Els Consellers i homes d’Estat cregueren que el Santíssim no podia regir els destins del país, i no donaren efecte a les paraules del moribund, que altrament no tenien solució jurídica. Els esdeveniments que succeïren a la mort del rei Martí no foren de satisfacció dels Consellers, i, abans que s’assegués en l’històric i simbòlic tron dels gloriosos reis d’Aragó qui no era del grat del poble, els Consellers, recordant la paraula del darrer rei català, feren cessió del tinell a la Seu, perquè s’hi assegués el Sagrament, segons voluntat del rei Martí. També li cediren el cabasset o corona reial, que encara avui lluu la custòdia.

Comsevulla que fos, la cadira, per la seva exquisitat artística, pel filigranat i acurat de l’obra i pel seu valor material, és ben digna del tinell dels reis d’Aragó. La seva construcció permet desmuntar-la amb facilitat i la fa molt apta per a ésser fàcilment transportable; detall que sembla ajudar a la possibilitat d’haver estat un reial tinell, puix que força hauria hagut de viatjar per tal de poder presidir, junt amb el rei, les nombroses cerimònies i solemnitats esdevingudes en diverses ciutats.

Per una inexplicable confusió, segurament relacionada amb l’avalot dels segadors, els vells barcelonins creien que aquests tenien dit i jurat que robarien la custòdia de Barcelona així que els fos possible. Per tal d’evitar que, si la robaven, pogués sortir de la ciutat, mentre Barcelona va estar emmurallada, així que la custòdia sortia de la Seu, tancaven els portals de la muralla, i no tornaven a obrir-los fins que el Sagrament havia tornat a entrar. I afegia la gent que, si alguna vegada es produís el robatori, els portals no es tornarien a obrir fins que hagués estat trobada, passés el temps que passés.

És possible que aquesta creença tingui relació amb la desaparició de la custòdia, l’any 1401, fet que va produir, com ja hem dit, un gran trastorn i molta commoció en totes les esferes de la societat d’aquells temps.

Entre la gran profusió de joies que enriquien la custòdia i que n’augmentaven el valor material, fins al punt que una valoració feta una trentena d’anys enrera la va taxar en trenta-dos milions, hi havia una tavella de pèsol feta amb perles, les quals en figuraven els grans, aplicades damunt d’una làmina d’or que simulava ésser la tavella. La veu popular deia que els segadors, molestats pel fals testimoni que se’ls atribuïa, van fer present a la custòdia d’aquest pèsol d’or, per demostrar que l’estimaven tant com els altres ciutadans.

Per il·luminar la custòdia, eren nomenades setze o vint persones notables, proveïdes de ciris blancs, col·locats per ordre rigorós d’antiguitat i de jerarquia. Vers mitjan segle XV, foren substituïdes per vint-i-quatre preveres, revestits amb sengles albes i dalmàtiques, amb barbes i cabelleres de cànem blanc, arrissades, i amb corones a la testa; volien figurar els vells venerables que l’Evangelista va veure davant de la càtedra de Nostre Senyor.

Consta que l’any 1436 foren pagats, al candeler del comú, quaranta brandons de cera blanca, que duien les insígnies i els senyals de la Ciutat, i deu de cera groga, per als àngels que feien cor a la custòdia i anaven al seu darrera.

De tant en tant es mudava el foc dels encensers. Durant el curs, dos escolanets, amb cassoletes especials, entraven a cases ja escollides prèviament, a cercar foc. Hom en donava gustosament, puix que es tenia a gran honor poder servir al Santíssim amb allò que fos. Havia format part del seguici de la processó un sacerdot qualificat de capellà maçoter, que portava una maça amb la qual copejava el cap dels qui no es descobrien.

A Ciutat de Mallorca fins a la darreria del segle passat formava part del seguici un bastaix vestit amb robes talars i proveït d’una vara alta i gruixuda amb la qual ventava cop al cap dels qui no es descobrien en passar el Santíssim o no observaven la deguda compostura i respecte.

L’entrada i la sortida de la custòdia de la Seu eren assenyalades per sis canonades, tirades antigament des del fort Pius, que era el que feia les salves militars de reglament, i un cop desaparegut aquest, pel castell de Montjuïc. Els comtes de Castellvell enviaven llur carrossa a la Seu perquè seguís la custòdia, a fi que en cas de pluja pogués soplujar-se en ella el Santíssim Sagrament. En una ocasió, en passar la custòdia pel carrer de Montcada, es produí un fort ruixat i el Sagrament fou soplujat en la portalada d’una de les cases properes al carrer dels Assaonadors, on, més tard, es posà una làpida commemorant el fet.

Totes les poblacions catalanes emmurallades tancaven els portals l’espai de temps que el Santíssim era fora del temple, probablement que com un gest de previsió semblant al de Barcelona.

Durant aquest temps, els nostres avis estaven inquiets per si passava algun incident a la custòdia, car deien que ho havia profetitzat sant Vicenç Ferrer.

Una de les cerimònies més importants de la litúrgia popular del Corpus són els acataments. Consisteixen a abaixar davant del Santíssim les senyeres dels gremis, confraries i d’altres corporacions, corn a acte d’acatament i submissió. En una de les places del curs, generalment ja una mica endavant d’aquest, guarneixen un altar. En arribar-hi el sacerdot amb la custòdia, la diposita en l’altaret i l’encensa. Aleshores la clerecia i les autoritats s’asseuen per presenciar els acataments. Les senyeres desfilen per davant de l’altar, d’una a una. Quan són davant del Santíssim, els dos cordonistes s’avancen; un d’ells, que porta com una crossa de fusta tota daurada, se situa vora de l’altar; l’altre cordonista, a mig aire entre el banderer i el primer cordonista. El banderer deixa caure aleshores la senyera, el del mig la sosté per matar-li la balançada, i el de l’extrem l’aguanta amb la crossa o peudret. Aleshores la pleguen, perquè el domàs no toqui a terra. Els dos cordonistes es giren de cara a l’altar, fan tres passes enrera i altres tres endavant, per tres vegades. A cada tres passes, fan una genuflexió. Els cordonistes sempre es mantenen a l’esquerra de la senyera, mirant a l’altar, i mai no es giren d’esquena al Santíssim. Fetes les tres passades, aixequen sobtadament la bandera i, passats uns moments, tornen a deixar-la caure com ban fet la primera vegada, i repeteixen tota la mateixa cerimònia un conjunt de tres vegades.

En les poblacions on la processó porta orquestra, mentre es fan els acataments, toquen una melodia especial, que a voltes marca el ritme de la cerimònia i assenyala el temps que ha de durar. Aquesta cerimònia la fan tantes banderes com van a la processó. Hi ha una cançó de pandero que fa al·lusió a aquest costum:

En moltes poblacions, la confraria de Sant Esteve estava formada exclusivament pels fadrins. El majoral de Sant Esteve venia, per tant, a ésser el fadrí més brau i garrit de la població.

Un cop acabats els acataments, el sacerdot encensa altra vegada la custòdia, la torna a agafar, i la processó segueix el seu curs.

A Cervera havia fet els acataments un funcionari del comú, que empunyava la bandera de guerra de la ciutat. Anava muntat a cavall, i la bèstia, degudament ensenyada, flectia els genolls per tres vegades.

Hi havia indrets on hom feia l’acatament tres vegades davant del Santíssim i el portador de la bandera, cada vegada que la inclinava, s’agenollava. Quan se’n tornava al seu lloc, a mig camí, amb la bandera, descrivia com tres creus enlaire, amb tota pausa i parsimònia, i quan arribava al seu lloc, feia altres tres acataments amb altres tantes genuflexions, sempre de cara a l’altar, puix que hauria estat irreverent donar l’esquena al Santíssim.

La bandera, sobretot la de la confraria del sant patró, encarna i simbolitza de manera inconscient el sentit i l’esperit de la població, i d’ací que sia confiada al majoral de la fadrinalla que enclou i condensa el floret del braó, de la força i de tota la vigoria que comporta la jovenesa guardadora i continuadora de les valors racials i tradicionals. D’ací la importància concedida al joc de la bandera, als floreigs i galanies fetes pels banderers i als acataments; vanitat i orgull de cada poble, semblantment com la mateixa bandera.

Una nota típica de la processó i del Corpus en general era la ginesta.

El poble associa les idees del Corpus i de la ginesta, fins al punt de creure que si algun any la ginesta no floria no es faria la festa del Corpus, perquè hom no en podria tirar al Santíssim:

A mitjan segle passat, les autoritats hagueren de privar que la gent tirés flors i ginesta al pas de la custòdia, perquè dels balcons en tiraven en grans quantitats damunt del pal·li, fins al punt de fer-lo tan pesant, que resultava gairebé impossible sostenir-lo. De tant en tant, l’havien de plegar i treure-la.

Per a molts barcelonins havia constituït un espectacle anar a dins de la Catedral, a veure com s’organitzava la processó. Un clergue, generalment jove i de bona veu, anava cridant els diferents components que formaven el curs, per l’ordre que havien de seguir, i un cop s’havien presentat, exclamava el mot obligat de vaja, que equivalia a donar-li la sortida, i al punt els cridats sortien del temple. L’encarregat revisava ràpidament si els cridats reunien les condicions degudes per a prendre part al seguici i, si creia que no, no pronunciava el vaja emprat per ordenar la sortida. Cridava un altre component, i els que havien estat designats primer, malgrat haver estat cridats, no podien sortir, perquè no havien rebut l’ordre consuetudinària. Aquest cas no es donava gaires vegades.

Una bona part dels concurrents a la processó hi anaven per ostentació. Procuraven estrenar un vestit i es feien seguir per un servent que els portava el barret i les sis atxes. Els qui no tenien criat i hi anaven en pla vanitós, llogaven algú que els fes com de servent, i si no tenia roba prou lluïda, li llogaven un vestit per a aquell dia a can Penja-i-despenja. Tenien com a motiu de lluïment el fet de consumir un mínim de sis atxes. Per tal que es gastessin més aviat, intencionadament les trencaven; així feien de més mal dominar i la cera regalimava més de pressa per terra.

Aquest tipus de concurrents anaven molt ben pentinats, arrissats i amb el cabell ple de tirabuixons. Duien el braç recolzat al costat a tall d’ansa de gerra i caminaven greus i rígids, sense dir una paraula a ningú.

Hi havia qui anava a la processó per divertir-se. Parlava amb tothom, tirava floretes a les donzelles que acudien a veure-la, repartia caramels o altres llepolies que portava dins del barret o d’un mocador penjat al braç, portava ciris en comptes d’atxes i solia dur per acompanyant l’aprenent de l’obrador on treballava o algun vailet que llogava per sis quartos. Aquest tipus de concurrent, que era molt abundant, era qualificat de sarauista.

La processó havia estat una veritable fira de jovent. Els fadrins hi anaven tan mudats com podien, per tal de lluir i veure si enamoraven alguna donzella. Les fadrines casadores procuraven posar-se sempre a primer rengle, per poder rebre i escoltar millor les floretes que els tiraven els minyons que anaven a la processó. Era dia de lluir les robes més bones i d’estrenar molts vestits. Cada any en resultaven enamoraments i festeigs.

La temporada del Corpus era de tortura i de fatic per als pobres gossos, puix que entre els concurrents a la processó que portaven atxa o ciri hi havia l’abominable costum d’acostar-la a la cua de tants gossos com se’ls posaven a tret, amb la mala intenció de cremar-los-la.

Després del pas de la processó, els carrers del curs restaven plens de cera. Els xicots l’anaven a collir amb avidesa, moltes vegades àdhuc posant-se entremig dels concurrents. Els cerers adquirien aquesta cera a canvi de candeles de baixa qualitat, que ja feien expressament per a aquest cas. Els xicots sentien afany per adquirir candeletes d’aquestes, per a guarnir les capelletes de joguina amb els santirons comprats a la fira de Sant Antoni.

Les entitats per davant del local de les quals passava la processó del Corpus, un cop passat el seguici, organitzaven un ball de gala i es lliuraven a fer gran bullícia i gatzara.

Per tal de veure la processó, acudien molts forasters a Barcelona. Tota els que hi havien de venir es deixaven caure a la ciutat per Corpus, per tal de poder admirar i veure la processó, la fama tradicional de la qual s’ha mantingut a pagès fins als nostres temps. Per Corpus era, també, temps de bescuits, puix que se’n consumien molts per als refrescos que hom acostumava donar als convidats que anaven a les cases amigues per veure el pas del seguici. D’ací la dita barcelonina:

A Barcelona, a l’església de Santa Anna, ara fa un segle, es feia una processó al matí. Era molt curta i poc important. Es limitava a donar una volta pels claustres de la vella col·legiata i pels patis, els rentadors, i els despoblats que voltaven l’església vora del vell pany de muralla que s’estenia des de les Torres d’en Canaletes fins al Portal de l’Àngel.

La processó i la seva litúrgia fora de la Ciutat oferien poques particularitats.

LA PATUM DE BERGA

LA festa del Corpus a la ciutat de Berga constitueix una notable excepció dins del costumari general d’aquesta festa a casa nostra i àdhuc possiblement d’arreu, puix que no ens és conegut d’enlloc que presenti un aspecte semblant al bergadà. La festa consisteix en la representació d’uns quants dels antics entremesos que havien format part del seguici, amb tot llur esplendor i amb plena vigoria, tanta, que ells constitueixen, es pot dir, tota la festa. L’actuació dels entremesos absorbeix la ponderació eucarística de la festa, que resta a segon terme, semblantment com passava en el Corpus medieval.

Regula la festa un personatge conegut pel Xamberg, nom pres d’un ample barret que porta. Va carregat amb un enorme tabal, al so insípid del qual marca l’entrada dels diferents actuants, i quan actuen els diables, toca més fort. Una comparsa de quatre cavallets, que figuren cavallers catalans, simulen una brega amb altres tants turcs a peu, armats els primers d’espases, i els segons, de simitarres. Els turcs resten vençuts, com se suposa. Aquest episodi havia estat molt freqüent en les velles representacions. Com diem en la pàgina 183, volum II, els cavallets es troben arreu dels pobles de civilització més vella; llur origen és pregon i obscur. Figuren molt en les mascarades carnestoltesques de molts pobles europeus. També els hi hem vist a casa nostra. Poden recordar cerimònies ramaderes. Antigament, a la Patum, en comptes de cavallets hi prenien part cabretes i no figuraven cap baralla. La conversió d’aquestes en cavallets i la presència dels turcs són relativament modernes.

Surten a ballar dues parelles de gegants i quatre de nans. Aquests són molt moderns; ja tenim dit que aquests personatges són molt joves a casa nostra. Fan uns balls ben graciosos i harmoniosos. També hi surt una àguila, severa i encarcarada, que balla amb tota parsimònia, tal i com pertoca a l’elevat llinatge de rang reial que el poble atribueix a aquest entremès, com ja hem explicat. El ball es mou dins de la senzillesa a la qual obliguen les evolucions d’un ésser tan encarcarat i pesat de moviments. També evoluciona una mulassa, mula fera o mula guita, que és la que té més caràcter i la més primitiva de tots els exemplars que de la fauna apòcrifa ens són coneguts, i la que conserva més el segell de troglodita. Aquest animalàs és qualificat també de patum, i sembla com si volgués simbolitzar el sentit de la festa. Treu foc pels queixals, descarrega gran quantitat de petards i «carretilles» i espetega de valent a tort i a dret.

Clou la representació un ball de diables, que simulen barallar-se amb l’arcàngel sant Miquel i amb un àngel, que els redueixen i fan caure només que signant-los amb l’espasa. Els diables llancen tot un devessall de «carretilles» i focs grecs i petadors, els quals omplen l’espai de soroll i d’espessa fumerada, que emboira i enterboleix la funció. L’espectacle es repeteix al vespre, en havent sopat. Aquesta vegada l’anomenat ball dels diables pren unes proporcions dantesques. Els actuants són anomenats plens, i van vestits de sargil, per tal que les guspires que els puguin caure al damunt no els cremin la roba. Es cobreixen tots d’herba tendra, perquè també escupi el foc. Damunt l’herba hi posen bona quantitat de coets i focs petadors. Duen la cara ben coberta amb una carota gruixuda, de fesomia ferotge, i a cada costat, unes llargues banyes dretes, així mateix tapades amb coets. Quan es cala foc, tots ells cremen, espeteguen, centellegen i espurnegen, constituint un veritable castell de focs ambulant, puix que no paren de córrer, de cridar i de guspirejar, fins que, rendits, s’estiren a terra i a la fi els van a collir, car, de tanta herba que duen, els moviments se’ls fan difícils. Aquesta ma-sega infernal, amenitzada amb la remor forta del tabal, produeix una visió fantàstica i constitueix la part més important i principal del conjunt de la representació. Els plens, tot carregats d’herba i materialment vestits i atapeïts de vegetals, tenen molta paritat amb els maiets de què parlem en la pàgina 343, i amb el vailet segador, que referim en la pàgina 706, personatges que recorden divinitats vegetals, que qui sap si també havien representat, molt temps enllà, els diables de què parlem.

El conjunt de la Patum constitueix un espectacle de teatre popular veritablement notable i, amb tota probabilitat, únic. Nosaltres no sabem d’enlloc més on es conservin en estat ben actiu episodis i elements dels entremesos antics, que formin un conjunt tan harmònic, ni que resultin tan espectaculars; sempre, naturalment, dins del pla de simplicitat que comporta el teatre de plaça i de la migradesa de mitjans amb què hom comptava en el temps que aquestes representacions es trobaven en llur plenitud i en llur època d’or. El conjunt de la Patum és un notable document de valor arqueològic, dins de l’ordre de representacions que havien contribuït a l’esplendor de la festa eucarística.

De la Patum no se’n troben dades anteriors al segle XVIII. Aleshores un governador va sentir curiositat per la festa i un secretari de la vila, anomenat Altarriba, en va fer una descripció, que és la dada documental més vella que se’n té.

Abans se l’anomenava bulla, equivalent a gresca, bullícia, alegria; terme ben d’acord amb la festa. El nom Patum és, per tant, modern i insignificat. Hi ha qui el creu pres de la pintura fonètica del toc sord i insípid del tabal, que marca les entrades dels diversos elements del conjunt. Ens sembla difícil que així sigui. No creiem que la festa sigui la mateixa que feien els nostres besavis, ni que s’hagi mantingut a Berga, sense interrupció, tal com la feien en temps que els seus components estaven en tot llur apogeu. Les seves melodies són modernes. Cap dels detalls dels elements no gotiqueja, com ho farien si respiressin els primers temps de la festa eucarística. És probable que, en un moment donat, es reorganitzés la festa i es refés així un conjunt integrat per elements dispersos, més o menys vivents encara en diferents indrets, i que hom els aplegués i els donés una cohesió. Probablement, el conjunt data de molt cap a la darreria del segle XVII, i de més ençà encara, de la primeria del XVIII, car d’aquells temps és la indumentària del Xamberg que dirigeix la festa.

* * *

A Argentona, curaven de l’organització de les festes del Corpus uns administradors especials, d’ambdós sexes, escollits expressament per la Pasqua de la Pentecostès, que rebien el nom de caps de quina. Llurs noms es feien públics durant l’ofertori del dilluns de Pasqua. S’encarregaven d’arbitrar almoines per a la il·luminació. Per al primer dia elegien dues de les donzelles més lluïdes i distingides; elles i llurs promesos curaven de la il·luminació del diumenge. Posaven tot llur enginy a recollir com més millor. La vigília del Corpus, els dos caps de quina, acompanyats de flabiol i tamborí, sortien a fora, a recollir ginesta. El diumenge de la vuitada, les donzelles enramaven l’altar major, la barana del presbiteri i la trona. El dia del Corpus i el diumenge següent, quan es canta el Glòria, les donzelles escampaven ginesta damunt del celebrant, el presbiteri i la resta del temple. Les noies tenien molt de punt a guanyar a llurs promesos en la il·luminació del diumenge.

A Manlleu, durant l’ofici propi d’avui, un home pujava dalt del cor, procurava que ningú no el veiés, i feia un ball tot sol, al so de castanyoles. Era consigna que el poble congregat a l’església tractés de no veure’l, i ell feia tot allò que podia en aquest sentit. El fet que el veiés algú com ballava era interpretat com averany malastruc. Fa anys que el costum ha caigut en desuetud i gairebé se n’ha perdut el record.

En molts llocs de pagès, la mainada va al davant de la processó, anunciant el seu pas tot sonant trompetes construïdes amb peles de xop, i amb una llengüeta feta amb una fulla del mateix arbre.

Per la ribera de l’Ebre, la quitxalla anava davant de la processó, i imitava el cant d’ocellets servint-se dels cantirets plens d’aigua coneguts popularment per rossinyoles. Darrerament, fou costum coronar els cantirets amb unes quantes floretes.

La mainada de Poboleda anava davant de la processó, sonant xiulets com per anunciar el pas del concurs i perquè la gent s’apartés i fes call.

Per diverses poblacions tarragonines un estol de vailets precedia el seguici sonant estridents xiulets de terrissa vernissada de blanc amb una esquemàtica figura d’ocellet al damunt, obrats pels terrissers de la Selva del Camp; adminicles que poden recordar primitius reclams de cacera degenerats i caiguts en mans de la mainada.

Abans, en la majoria de poblacions rurals, precedien la processó uns quants veïns armats d’escopetes, trabucs o retacos, que galejaven o engegaven trets enlaire per anunciar el pas del seguici.

Per la Terra Alta, hom jutjava de la importància de la processó de Corpus pels galeigs que s’hi feien i l’abundor d’escopetades que hom engegava al seu pas.

En la majoria dels pobles dels plans de Lleida i de l’Urgell, el jovent esperava a les golfes el pas de les banderes, i en passar, des d’allí disparaven escopetes i trabucs contra el pom i capciró de la bandera i feien tot allò que podien per tocar-lo.

Pel Maresme, era corrent que precedissin la processó uns quants infants vestits d’angelets o de sants, proveïts de cistelletes i paneretes amb ginesta i fulles de rosa i d’altres flors oloroses, les quals anaven escampant per terra.

Per les poblacions costaneres, quan la processó passava per vora de la platja, el sacerdot es girava de cara a mar i la beneïa, amb gran goig i satisfacció dels pescadors, els quals creien que la mar els fóra benigna i manyaga per efecte de la benedicció. El costum havia estat molt estès i ha perdurat fins ara.

En alguns indrets de l’Empordà, fins a temps moderns, la processó es feia al matí, era curta i, de retorn a l’església, el poble cantava els goigs del Santíssim. Els homes els cantaven drets, des de dalt del presbiteri. Les dones, com que litúrgicament no hi poden pujar, cantaven agenollades als graons.

Al diumenge següent es repetia la processó, però notablement més reduïda i, si fa no fa, com les que solien celebrar-se els primers diumenges de cada mes. La celebració de la vuitada és així mateix d’introducció relativament recent. La festa del Corpus durava simplement quatre dies. D’ací els refranys:

Conta la veu popular que a Sant Feliu de Guíxols, un any, mentre se celebrava la processó, va caure del cel un corb enmig del seguici, i va produir una pesta espantosa, que la gent moria com a mosques. En record d’aquest cas, a la façana de can Barraquer van posar-hi una figura de ferro, que té mitja forma de corb i mitja de drac, la qual, en passar la processó, engega coets i «carretilles», produint un gran espetec. Vol significar el mal esperit, furiós pel triomf del Santíssim Sagrament, com es creu que ho era el corb fatídic que, temps era temps, va sembrar la mort i la misèria en la població.

A Olot, les autoritats, a més del ventall, duien a les mans dos clavells vermells. Els pavordes, era de rigor que vestissin casaca, barret de copa i guants blancs.

Per l’alta muntanya lleidatana era corrent plantar un xop, o un altre arbre ben alterós, en una de les places del curs. El guarnien, tan bé com podien, amb cintes, flocs de paper i flors naturals. A la seva vora, en una taula, s’aixecava un altaret. En arribar el seguici a la plaça, es deturava i s’estenia al seu entorn, a l’ombra i empara de l’arbre. El sacerdot dipositava el Santíssim damunt de l’altaret, una vegada ben encensat. Les banderes i les creus feien els acataments i les reverències de consuetud, després de les quals es reorganitzava la processó, i el seguici continuava el seu curs.

Per la Llitera havia estat costum que els fadrins plantessin un pi, ben alt i ben cepat, enmig de la plaça. Primer el pelaven i netejaven de brancatge. La processó, en sortir de l’església, donava una volta pel pi, i la repetia abans de tornar a entrar. Així que s’havia acabat la processó, la fadrinalla encantava el pi i el venia al més-dient. Amb allò que en treien compraven un cap de bestiar, i se l’anaven a menjar a casa del comprador, la filla o la muller del qual estava obligada a cuinar-lo, precisament amb la llenya del pi que havia lluït a la plaça. Tota la resta del berenar l’havia de posar el comprador del pi. Sobretot quan la cuinera era la filla del qui havia adquirit l’arbre, després de berenar es feia una ballada en alguna era forana de vora de la població.

De les característiques de la processó al Rosselló, ben poques dades n’hem pogut inquirir. Sembla que responia al patró general arreu de la França, del qual pot donar una visió i una idea el full de rengles d’imatgeria d’Epinal que publiquem.

La festa del Corpus, per les Balears, no ofereix particularitats remarcables; sembla que mai no havia assolit ni llunyanament la importància adquirida en el continent. La ciutat de Mallorca té encara una curiosa parella de gegants que vesteixen a l’estil camperol dels vells insulars, i constitueixen una nota ben típica al costat de l’estrany exotisme del seus congèneres continentals. També surten gegants a Felanitx i a Inca.

Des del segle XVI, en les poblacions importants de l’illa concorrien a les processons parelles de gegants, cuques estranyes, balls de diables i de cossiers i comparses d’apòstols i de profetes.

En franc contrast amb el sentit de joia i d’alegria que informa tot el costumari del Corpus, a les processons mallorquines hi havien assistit grups de deixuplinants, que es copejaven i llatzeraven el cos durant el curs, semblantment com per les processons de penitència i dels dies sants. Finida la processó, hom els guaria les nafres i prenien part en el refresc que hom dedicava als concurrents abnegats, consistent en confitura i vi dolç.

Una nota típica del Corpus mallorquí era la concurrència, a la processó, de la creu de flors dita sa lledània, que era la que havia presidit a la darrera de les processons de lledànies. Aquestes creus eren totes adornades i vestides de flors, amb molta abundor i amb gran riquesa de colors i d’aromes. El costum fa anys que s’ha perdut. La darrera lledània fou la de la Seu de Palma. Era adornada amb flors de cera de múltiples colors i de diverses espècies, fetes amb motllo. Constava de 12.312 flors i pesava més de cinc arroves. Els que l’adornaven tenien molt mirament a fer-la tan diferent com fos possible de la de l’any anterior.

Fou costum de menjar avellanes, de les quals es feia un gran consum. Els fadrins en compraven mocadorades per a les donzelles, i les persones grans, per a la mainada i els familiars.

A Ciutat de Mallorca fou costum que el veïnat deixés el bo i millor de les seves joies per enriquir i adornar la custòdia, que hom tenia molt d’interès perquè anés ben carregada d’or i pedreria.

A Menorca, el jovent s’amaga per les cantonades i, en passar el Santíssim, fa petar trons i focs, com més estrepitosos i forts millor.

Entre les diverses mides que van adoptar les viles costaneres de Mallorca per combatre l’assot de la pirateria argelina figurava la de no celebrar les festes els dies precisos en els quals s’esqueien, puix que els corsaris, per tal de trobar més gent a la població i de sorprendre-la en moments de més fast, solien fer llurs incursions en dies de festes assenyalades. Això va induir les autoritats a fer les festes uns dies abans o després de la data pròpia. La processó, per tant, s’havia celebrat en dates variables, a conveniència.

La ciutat de València havia celebrat una processó molt solemne i molt lluïda, del mateix caient que la de Barcelona, i, en alguns aspectes, àdhuc més esplendent i grandiosa. El Corpus valencià va rebre un notable impuls durant l’arquebisbat de Jaume d’Aragó, que havia viscut durant molt de temps a Barcelona i que sentia gran afecte per la nostra ciutat, fins al punt de fer-li ofrena d’un valuós exemplar, ricament miniat, del Valeri Màxim, que personalment féu traduir del llatí al català. Sembla que la grandiositat de la festa eucarística barcelonina va influir en la valenciana, la qual, però, molt aviat va desviar-se del patró i va seguir per d’altres viaranys, que li van donar una originalitat i una personalitat que ha conservat fins a temps moderns; encara avui és una de les més solemnes que es celebren.

Com ja tenim indicat, a València els entremesos són anomenats roques. La notícia més vella que sobre l’antiguitat de les roques ens és coneguda és el consell o deliberació que tingué lloc a València el 16 d’abril del 1535, per erigir vuit roques o carros triomfals que havien de representar: Adam i Eva, el Judici, Sant Jeroni, la Santa Cena, el Davallament de la Creu, el Sant Sepulcre, el Judici Final i l’Adoració dels Reis. Aquell any havien d’assistir a la processó els misteris a peu, que hi havien anat l’any anterior.

En l’any 1779, obrien la marxa de la processó sis roques: la de Plutó, que simbolitzava el regne de València, encara sota la dominació dels musulmans; l’Arcàngel Sant Miquel, representació de l’extirpació de la secta de Mahoma pel rei Jaume I, el 1238; La Fe, en commemoració de la conversió del regne al cristianisme; la Trinitat, afirmant la creença del poble en aquest misteri; Sant Vicenç, el símbol de l’àngel de l’Apocalipsi, presentant-se la imatge del sant amb ales, i la Concepció de Maria Santíssima. Ocupaven els carros triomfals o roques: el misteri del pecat d’Adam, amb la temptació d’Eva; la Virtut amb els set Vicis, representats pels set momos i la moma, i la varietat de vistoses danses.

Darrera les roques anaven els reis d’armes, amb cotes i plaquins de roba de seda groga i vermella, perruca i corona amb els guions de la ciutat a cada costat, i al mig, la senyera. Seguien els gremis, amb ciris encesos, i darrera d’ells, quatre gegants amb sengles gegantesses, que simbolitzaven: l’espanyol i l’espanyola (que diu el vulgus), l’Europa; el turc i la turca, l’Àsia; el moro i la mora, l’Àfrica; el negre i la negra, l’Amèrica. Amb ells anaven sis nans: dos, vestits de turc, figurant l’Àsia; dos, vestits de moro, figurant l’Àfrica, i dos negres, l’Amèrica. Així acabava la que podríem dir primera part de la processó.

La segona començava amb les trompetes i tabals de la ciutat, precedint la Creu de la Catedral, a la qual seguien totes les comunitats regulars de la ciutat, que formaven un conjunt de més de mil religiosos, amb ciris encesos. Cada religió o convent portava la seva custòdia o la imatge del seu sant titular, o una altra. Repartides entre aquest seguici de religiosos hi anaven certes danses, instituïdes per l’ajuntament de l’any 1615, vestides amb induments variats, i ballant davant del Sagrament i de les imatges, en recordança del rei David. Seguia un nunci, amb bordó; una altra creu, amb dos canelobres, i les catorze parròquies (la de Sant Pere, que completa les quinze, anava inclosa en la Catedral), per ordre d’antiguitat, amb les creus, custòdies, reliquiaris i tabernacles respectius, vistosament guarnits per tal de guanyar el premi que la Ciutat atorgava al sagristà que millor hagués fet l’ornament. Entre la clerecia de les parròquies ocupaven llocs determinats altres danses, acabant així la segona part de la processó.

La tercera estava formada pel personal de la Metropolitana i la noblesa de la ciutat. La precedia una creu, de gran valor, a la qual seguien els nombrosos clergues de la Santa Església: doctors, pavordes o prepòsits, canonges i dignitats; tots amb roquet i capes molt riques, i amb ciris encesos. També anaven entre aquest seguici diverses representacions i símbols, que anunciaven els profetes, concernents al Sagrament de l’Eucaristia. Primer es presentaven les àguiles, construïdes a mitjan segle XVI, les quals portaven, sota les corones, les inicials R. E., que signifiquen Roma i Espanya, i una cinta, d’ala a ala, sostinguda amb el bec, amb la llegenda: In principio erat Verbum, et Verbum erat, publicant l’evangeli de Sant Joan; les àguiles presenten vistosa escata daurada, i més que totes, la imperial, que és la més grossa. D’aquesta es troba ja esment en una deliberació de la Ciutat, de 9 de maig del 1412. Pesa deu arroves i la porten dos homes; les altres les porta un home cada una. Aquesta porta un colom blanc a la boca, amb idèntica inscripció, i un mot a la testa, sota la corona, que diu: Joannes. Darrera d’ella anaven dos personatges vestits amb cotes i tunicel·les de tafetà groc i vermell; un amb cap de bou, l’altre, amb can de lleó, i un àngel que els guiava, amb una bandereta a la mà, simbolitzant els quatre Evangelistes. L’àguila indica sant Joan; l’àngel, sant Mateu; el bou, sant Lluc, i el lleó, sant Marc. Acompanya l’àngel un personatge vestit també amb cota i tunicel·la, perruca i corona, portant al braç una darga amb l’escut de la ciutat. Seguia un jovincel, amb un peix d’argent al sivelló, representant el jove Tobies. Anava acompanyat d’un altre jove, vestit, aquest, amb cota blava, amb cap d’àngel, ales i un penó a la mà, representant l’àngel sant Rafael. Seguien (guiats per nois) els cecs, vestits amb alba, proveïts d’arpa i altres instruments, representant el rei David quan sonava davant el Tabernacle. A poca distància, hi anava un personatge venerable, vestint alba, estola i corona, i amb una palma i un llibre, acompanyat per un àngel; era una al·lusió a les profecies rebudes per l’Església catòlica per mitjà de la declaració que féu l’àngel a l’evangelista sant Joan. Després es presentaven els músics cantant, amb albes, tunicel·les i una vara a la mà, com a significació dels levites, ministres del temple. I en últim lloc, els vint-i-quatre vells, amb albes, perruques i corones, portant cada un, per mitjà d’un dispositiu especial, un cirial de dues arroves i mitja de pes, ornamentat amb diversos escuts de les armes de la Ciutat; aquest grup de vells simbolitzava els que veié l’evangelista sant Joan en l’Apocalipsi, que adoraven el Corder. A més d’aquests vint-i-quatre vells, n’hi anaven dos amb cirials més petits, agregats en memòria d’haver declarat el rei Joan II, el 1456, el reconeixement del misteri de la Concepció de Maria Santíssima.

Entre els símbols que anaven a la processó, ocupaven llocs determinats quatre custòdies d’argent. Una era la imatge de sant Lluís Beltran, amb la seva relíquia en el pit. Una altra era sant Vicenç Ferrer, amb relíquia també al pit. La tercera era una imatge de mig cos, de Sant Tomàs de Villanueva. La darrera era el tabernacle amb la imatge de Maria Santíssima.

Sortia de la Catedral l’estament de títols i nobles entre els prepòsits i canonges, i, per últim, el tàlem, acompanyat dels macers i porters de la Ciutat, i portat per representants d’ella. S’aturava, la processó, a la cantonada de la Casa capitular, el tàlem era posat en mans del cos de la noblesa, i l’Ajuntament passava a presidir l’acte. Duien la custòdia dotze sacerdots que s’anaven rellevant amb altres tants.

En sortir de l’església el Diví Sagrament, repicaven les campanes de la torre del Miquelet i les de Us altres esglésies. Darrera la custòdia anava el prest, després l’arquebisbe, al qual seguien l’Ajuntament i els capitulars, amb un escamot de granaders per reraguarda.

En tornar la processó a l’església major, tot el seguici de regulars i seculars s’encabia per tot l’àmbit de la Catedral. Els gremis religiosos i clerecia ocupaven, amb llurs custòdies, tabernacles i creus, llocs determinats, de tal manera que omplien la Catedral per un i altre costat, però deixant pas al mig per al de la custòdia amb tot el seu acostumat acompanyament, que era format per tots el misteris, cirials, danses, gegants, nans i clerecia de la Seu.

Molt de l’esplendor del Corpus set-centista valencià ha arribat fins als nostres temps, encara que alterat i adaptat als costums moderns.

A València, abans, el jurats de la ciutat feien en perdona el curs sencer que a la tarda havia de fer el seguici, per veure si tot estava en regla.

Per terres valencianes els clavaris de les confraries i els principals intervinents en la processó feien un gran dinar i convidaven els amics i coneguts que havien assistit a la processó i els qui més havien contribuït al seu relleu.

A Castelló de la Plana, davant de la processó hi havia anat un carro guarnit pel gremi dels flequers, tot adornat i enramat. Hi anaven un grup de forners, vestits tots de blanc a tall de cuiners. Portaven una quantitat enorme de panets petits, fets amb farina molt baixa i ordinària i intensament recuits i durs. Apedregaven amb panets els edificis del curs i a tanta gent com trobaven, fins al punt de trencar molts vidres de les cases de la carrera, i de fer mal a més de quatre dels espectadors.

També formava part de la comitiva el ballet dels arets o dels savoians. El formaven una colla d’infants de l’asil de la Misericòrdia, vestits a tall de pastorets, amb carnals ben espessos de cascavells. Duien a la mà un cèrcol tot enflocat també de cintes i de cascavells; mena de pandero sense la tapa de pell, que, en ballar, sotraguejaven i copejaven a ritme. Ballaven al so de diverses tonades alegres, d’aire pastoral, tocades amb flabiol.

En una plaça del curs feien una representació anomenada els porrots. Uns quants homes, estranyament vestits, amb uns bastons acabats amb una grossa cabota o porra, de la qual sortien unes punxes com les dels antics maçons, feien una mena de ball de bastons amb combinacions diverses. El ball dels porrots venia a ésser una variant del ball dels homes de la força, que formava part del ball de Torrent com un dels diversos episodis que integraven aquesta mascarada. El feien a la plaça, dalt d’un cadafal. Feien diversos quadros plàstics de caràcter gimnàstic i atlètic, al so de gaies tonades.

A Vallibona, en terres de Castelló, fins ara encara, durant el curs de la processó, es representava un fragment del sacrifici del fill d’Abraham. Dialogaven només tres personatges: el profeta Abraham, el seu fill i un àngel.

ALTRES COSTUMS

A Barcelona, acabada la processó, començava el passeig d’estiu a la Rambla. Hi acudia el bo i millor de la societat barcelonina a lluir els vestits d’estiu, estrenats el dia d’avui, tant si feia molta calor com si encara fresquejava.

El dia d’avui era un dels indicats per a posar les nenes de llarg, especialment entre estaments humils. Les persones de categoria solien fer-ho per la Puríssima.

Al vespre començaven les tertúlies a la Rambla. Una junta de dames, amb fins benèfics, gaudia del dret del llogament de seients. Per una cadira es pagaven dos «quartos», i quatre per un silló. Donaven dret a seure la nit, mentre hom no s’aixequés. Es formaven grans reunions en rotllo i grups i grupets de cadires i cadiretes, que feien difícil poder passejar. Es feien tertúlies a ple aire, per l’estil de les que en temps hivernals tenien lloo per les cases. Hom parlava de negocis i de política, i entre el jovent, ni caldria dir-ho, es festejava a desdir.

Al matí, a Sant Andreu de Palomar, es feia un concurs ocellístic, que tenia molta importància dins del moviment ocellista i al qual assistien entusiastes de pertot arreu. El jurat se situava dalt d’un cadafal, molt ben guarnit de banderes i brancatge. Vestia amb certa etiqueta, amb grans barrets de xemeneia. El director o president, el qual figurava ésser un rei, portava una corona molt llampant i anava voltat de patges que el seguien i l’honoraven. El jurat estava integrat per dos individus de cada una de les diferents societats, que acudien a la festa amb llur estendard. Les societats més importants eren: la de Sabadell, que fou la primera que va fundar-se, i les de Sants, Gràcia, Barcelona, la Creu Alta, Badalona, Granollers, Caldes de Montbui, Sallent, Castellar del Vallès, Santa Perpètua, i encara d’altres. Al matí, totes les colles, reunides, feien una cercavila per tota la població, presidida pel rei amb els seus patges, seguit de tots els ocellistes, proveïts, aquests, de llurs gàbies. Concursaven i cantaven passerells, verdums, caderneres i pinsans. Hom feia dos torns: en el primer cantaven els ocells amb vista, i en el que es feia després, els ocells orbs. Els pinsans tots eren orbs. Hom els donava per premi corones de flors artificials.

Avui, per dinar, havia estat costum menjar taronges i tortell, com a llevant de taula.

Antigament, per Corpus es feien les llogues dels segadors. Amb aquest motiu s’havien acoblat a Barcelona els segadors del Pla, i va produir-se l’anomenat avalot dels segadors precisament per Corpus.

Amb referència al costum i al·ludint als segadors, ens diu la parèmia:

A muntanya, avui comencen a posar les esquelles al bestiar gros; vaques i eugues, que fins ara han anat desesquellades. Vaquers, bovers i eugassers donen a aquest acte sentit semicerimonial. I avui treuen els escarots a passejar, per tal de lluir l’esquellam i els carcanys de fusta que molt bestiar sol estrenar.

CREENCES

HOM creu que la diada de Corpus no es pot escaure pel dia de Sant Joan, puix que aquest dia és de gresca i de bullícia i desdiu de la serietat i la severitat del Corpus. Hom diu també que si alguna vegada es produïa aquest cas, fóra senyal que el sagrat i el profà s’han confós i barrejat, i això seria indici de la fi del món. Perquè Corpus s’esdevingui per Sant Joan, el Dijous Sant s’escauria per Sant Jordi, i el Dissabte de Glòria, per Sant Marc. Fent-se ressò de la creença que acabem d’apuntar i amb referència a Jesús, diu el refrany:

Diuen que la processó ha de celebrar-se obligadament, sense excusa ni apel·lació. L’any que, per pluja o altra circumstància, no es fa a la terra, se celebra al cel. La gent creu que surten grans nuvolades, les quals desfilen com si talment fossin la processó que els homes no celebren, i en la forma bigarrada dels núvols creu veure els diferents elements principals que integren el concurs.

El poble creu també que totes les orenetes i les falzies que viuen a la ciutat i que, per tant, en són veïnes, concorren a la processó, sense mancar-n’hi ni una, i que contínuament volen per damunt del seu curs, el qual segueixen i ressegueixen vegades i mes vegades. Si mentre dura la processó hom veu ocells dels indicats en algun altre indret de la ciutat, és perquè ja n’han tornat o encara han d’anar a veure-la i a participar-hi.

Hom creu que el dia de Corpus no pot fer mai vent, per tal de no apagar les atxes dels concurrents, de no fer brandar massa les banderes, els gamfarons, les creus ni, sobretot, el talem, que podria caure damunt de la custòdia, i en general, per no deslluir ni desbaratar la processó.

Conta la tradició que l’hereu de can Rovira, de Sant Hilari Sacalm, un dia va prendre unes tovalles, que les «Encantades» tenien esteses perquè s’eixuguessin. Quan elles se’n van adonar, el van empaitar. El fadrí va passar el riu amb lleugeresa, i al moment que les «Encantades» van arribar al peu de l’aigua, van caure les batallades de les dotze, que les van privar de poder-la passar. Van recomanar al fadrí que sobretot conservés ben bé aquelles tovalles, car li portarien gran ventura i riquesa. Així va ésser, i a can Rovira van prosperar tant, que arribaren a ésser una de les cases més importants del poble. Per Corpus guarnien davant de la casa un altaret, amb una taula coberta amb les tovalles de les «Encantades». Quan passava el Sagrament per davant, la processó es deturava, el sacerdot reposava i dipositava el Santíssim damunt de l’altaret. Un cas semblant s’explica que va passar a Sant Pere de Torelló.

Segons la llegenda, un any la fadrinalla de Lloret Salvatge, en comptes d’anar a la processó, va organitzar unes grans balles a la plaça. Al moment de passar el Sagrament, no van parar el ball, i van fer llengotes i es van riure dels que hi anaven. Al moment el sòl es va enfonsar i van restar soterrats els ballaires i els músics; i encara avui la plaça està ben enfonsada, i al bell punt del migdia, si hom escolta amb atenció, sent la fressa de la dansa i el so del flabiol que toca el ball.

Hom diu que cada any el dia d’avui passa un núvol estrany que no es veu cap més dia de l’any. En forma com deu de petits. Són deu minyons condemnats per no haver reverenciat el Santíssim, tornats núvol i castigats a haver d’errar pel cel mentre el món serà món.

El dia d’avui els nostres avis combregaven fervorosament en record d’un sacrilegi que la veu de la tradició localitza en diversos indrets, entre d’altres a l’església de Sant Pau del Camp, de Barcelona, i en fa protagonistes uns tavernaris del carrer de les Carretes que no es van enviar la Sagrada Forma i tractaven d’empassar-se-la amb un tip de vi i en intentar-ho es convertiren en dos llops.

També explicaven el cas de tres soldats sacrílegs que volien donar-se al dimoni per tal que els facilités diners i riqueses. Un d’ells va apoderar-se furtivament d’una Sagrada Forma, i entre els tres la van clavar amb agulles a un arbre tot invocant el dimoni. La Sagrada Forma va sagnar i els féu adonar de llur gran sacrilegi. Els Ires foren cremats, i van organitzar-se grans processons de desgreuge i penitència, durant les quals el cel va obrar diversos miracles com a senyal que els dejunis i les penitències havien aconseguit que fos reparat el sacrilegi. El cas es dóna per esdevingut en terres germàniques i fou tema de romanços.

Hom creu que cada cent anys hi ha un dijous anomenat dels impossibles, durant el qual passen les coses més inversemblants i impossibles, fins a l’extrem que àdhuc hom pot canviar de sexe si ho desitja, si al punt de mitjanit diu una oració especial. Aquest dijous només el Papa sap quin és. S’anuncia amb un toc especial de campanes que comença així que es fa fosc i no para fins al punt de caure la darrera batallada de la mitjanit. Hi ha qui creu que aquest dijous de meravella ha de coincidir precisament amb la festa del Corpus.

La gent de mar tenien el dijous pel dia més venturós per a la mar i els afers que s’hi relacionen, i d’entre tots els de l’any creien que el d’avui era el més bo. De bon matí anaven a donar tretze voltes al sepulcre de santa Eulàlia de la cripta de la Seu per tal que els afavorís la pesca i els guardés de negar-se. Tenien per cert que en dijous no s’ha perdut mai cap barca i que en casos de treballs en mar, si hom pot passar el dimecres, pot estar segur que se salvarà per efecte de la influència del dijous.

Els nostres avis creien que el dijous era el dia més bo per a començar peregrinacions, romeries i viatges en general, per bé que no interessats ni per negocis, i de tots els dijous de l’any escollien el d’avui per considerar-lo com el més bo.

Hom creu que obrir les fonts baptismals avui porta desgràcia a la població. Per molts indrets ho creuen dels festanyals en general i àdhuc, en certs pobles, del diumenge i tot.

A Ripoll creuen que no es poden deixar els infants sols a casa mentre dura la processó, perquè les bruixes els roben del bressol i els amaguen a la cendrera.

Pel Camp de Tarragona creuen que no es poden tenir lloques posades, perquè per tal de celebrar la festa no coven i les llocades es perden.

Com pel Dijous Sant, els sagristans i d’altres intervinents en les esglésies posaven monedes d’argent sota les tovalles de l’altar, perquè cobressin la gràcia que vam explicar en la pàgina 797 del volum II.

A muntanya, creien que el dia d’avui és un dels millors per a fer olis remeiers a base d’herbes, especialment de les que es poden collir per aquest temps. Les collien mentre estava exposat el Santíssim. Les posaven en infusió nou dies, després dels quals trasbalsaven l’oli en ampolletes especials per als olis de remei, melses o figuetes, i les enterraven al corral o al celler, i no les descolgaven fins d’avui en un any. L’oli s’havia espessit i havia format com un bàlsam, de gran virtut guaridora.

Les mares de pagès, per tal de facilitar la dentició de llurs infants, feien collarets de brots de saüquer i els els penjaven al coll. Perquè tinguessin la virtut desitjada, era precís que hom collís els nou brots mentre el campanar de la parròquia anunciava la sortida de la processó, i hom havia de començar just al moment que queia la primera batallada.

El Corpus té un petit refranyer:

Actualment aquest últim refrany resulta equívoc, perquè les taronges, per Corpus, ja han passat.