Seixanta-set

Ningú no el va ajudar a entrar per la finestra. Tenia tot el cos mortalment adolorit i els músculs de xiclet, però se n’havia sortit: va caure desplomat a terra, al pont de comandament. L’Alec estava assegut, encorbat als comandaments, amb la cara flàccida i els ulls buits. La Trina jeia a terra, amb la Deedee arraulida a la falda. Totes dues el miraven, però les seves expressions eren tot un misteri.

—El Pla Trans —va deixar anar en Mark. Encara veia espurnes i centellejos, i amb prou feines podia contenir les emocions inestables que se li arremolinaven per dins—. En Bruce va dir que la Coalició Post-erupcions tenia un Pla Trans a Asheville. L’hem de trobar.

L’Alec va aixecar el cap bruscament i va fitar en Mark amb mala cara. Però després se li va suavitzar la mirada.

—Crec que sé on el podem trobar —va dir sense esma.

En Mark va notar que el Berg descendia. Va repenjar el cap sobre la paret i va tancar els ulls; durant uns breus instants va desitjar adormir-se i no tornar-se a despertar mai més, o fer just el contrari: agenollar-se i rebentar-se el cap contra terra, fins que tot hagués acabat. Però dins seu encara hi havia una espurna de claredat. S’hi va agafar com qui s’aferra a una branca quan està a punt de caure per un precipici.

Va tornar a obrir els ulls. Amb un esbufec, es va forçar a posar-se dret, repenjant-se contra la finestra. La petita ciutat d’Asheville s’estenia davant seu. Tenia murs fets de fusta, trossos de metall, cotxes o qualsevol altre material prou gros i fort per protegir el que hi havia a dins: un centre urbà majoritàriament socarrimat. Va veure una munió de gent en una bretxa del mur. S’hi enfilaven. Rius de gent s’esmunyien a la ciutat.

Un home els feia gestos amb una bandera vermella lligada en un pal. Era en Bruce, l’home que havia fet el discurs al búnquer. També havia anat a Asheville pel Pla Trans, tal com havia promès als seus companys. I, pel que semblava, una munió de gent se’ls havia unit: hi havia centenars de persones que escalaven el mur caigut.

El Berg els va passar de llarg i va sobrevolar un carrer rere l’altre; tots buits. Però aleshores, van veure un edifici petit, amb unes portes de vaivé que estaven obertes del tot. En un rètol pintat a mà es llegia ÚS EXCLUSIU DEL PERSONAL DE LA CP. Hi havia diverses persones que feien cua per entrar-hi. Semblaven serenes i calmades, cosa que va fer que en Mark les odiés profundament, tant que durant un instant fugaç va estar a punt d’anar a buscar el Transtub i començar a disparar-los.

—És… aquí —va murmurar l’Alec.

I en Mark sabia el que volia dir. Si realment a Asheville hi havia un Pla Trans, el trobarien allà. Les persones que entraven a l’edifici devien ser els darrers treballadors de la Coalició Post-erupcions, que fugien de l’est una vegada per totes. L’abandonaven a la bogeria i a la mort. Miraven cap al Berg amb terror als ulls. Al cap de poc, van entrar tots alhora a dins de l’edifici.

En Mark va regirar un armari, fins que hi va trobar paper i llapis de tota la vida, que eren allà per a emergències. Amb una lletra descurada, va gargotejar el missatge que havia estat pensant i es va girar cap a l’Alec.

—Aterra —va mussitar. Notava com si als pulmons hi tingués foc, en comptes d’aire—. Afanya’t. —Va doblegar la nota i se la va ficar a la butxaca de darrere.

L’Alec es movia com si cada gest li xuclés molt d’esforç; tenia els músculs tensos i les venes, visibles a través de la pell, semblaven cordes. Estava enrojolat i suava. Tremolava. Però al cap de poca estona, el Berg va aterrar fent una batzegada sorprenentment suau, just davant de l’entrada de l’edifici de la Coalició Post-erupcions.

—Obre l’escotilla. —En Mark es va moure, però ho veia tot borrós. Va estirar la Deedee de la falda de la Trina d’una manera molt més brusca del que pretenia, i va fer cas omís dels crits de protesta de la nena. La va pujar a coll i la va dur cap a la porta; la Trina l’estalonava. No havia dit ni ase ni bèstia, ni tampoc no havia mogut ni un dit per aturar-lo.

Quan va arribar a la porta per sortir de la sala del pont de comandament, es va parar.

—Ja saps… què has de fer… quan acabi —va dir a l’Alec; parlar li resultava molt feixuc—. Tant si hi és com si no, ja saps què has de fer. —Sense esperar una resposta, va marxar decididament cap al passadís.

La Deedee es va tranquil·litzar mentre es dirigien cap a la bodega. Li estrenyia els braços al voltant del coll i tenia la cara enfonsada a l’espatlla d’en Mark, com si fins i tot ella hagués entès que allà s’acabava tot. Veia puntets, llumetes, que pampalluguejaven. Tenia el cor accelerat i li feia la sensació que li fluïen al·lucinògens per les venes. La Trina, muts i a la gàbia, mantenia el ritme.

Van arribar a la bodega. Van baixar per la rampa de l’escotilla i la brillantor del dia els va enlluernar. Quan amb prou feines havien arribat a baix de tot, uns grinyols punyents van esquinçar l’aire i la llosa de metall es va començar a tancar. A en Mark li costava Déu i ajuda mantenir-se serè, però va sentir una tristesa inesperada i insuportable. Mai més no tornaria a veure el veterà.

El sol era abrusador. Se sentia un brogit creixent de cridòria, xiulets i passes d’una processó. Diversos grups d’infectats se’ls apropaven per totes bandes. En la llunyania, a través de les llumetes que li centellejaven al davant, a en Mark li va semblar distingir en Bruce amb la bandera vermella, liderant l’atac. Si aquella gent arribava al Pla Trans abans que algú el desactivés o el destruís…

—Vinga —va grunyir a la Trina.

El vent que desprenia el Berg en enlairar-se va bufar sobre seu, mentre corrien cap a l’entrada de l’edifici, que encara tenia les portes obertes. La Deedee anava a coll i la Trina era just al seu costat. Van travessar l’entrada i van entrar en una àmplia sala sense mobles. Només hi havia un objecte al bell mig de la sala, que li era del tot desconegut: estava format per dues barres metàl·liques, dretes, que tenien una superfície grisa i brillant entremig. Semblava que es movia i que resplendia, tot i que, alhora, tenia una aparença quieta i serena. A en Mark li feia mal als ulls mirar-lo.

Just al costat de la superfície, hi havia un home i una dona, que es van girar i van mirar en Mark i les seves amigues amb por als ulls. Van continuar avançant cap a la grisor.

—Espereu! —va cridar en Mark.

No van respondre ni es van aturar. Els dos desconeguts van saltar a l’abisme i van desaparèixer. Instintivament, en Mark va arrencar a córrer cap a l’altra banda de la superfície grisa, però no hi va veure res.

Un Pla Trans. Per primera vegada a la vida, acabava de veure algú viatjant amb un Pla Trans. El brogit de la multitud que s’apropava des de fora havia augmentat considerablement i en Mark sabia que no li quedava temps. En cap dels sentits.

Va caminar fins a l’altra banda del Pla Trans, per on havien passat els dos desconeguts, es va agenollar i va deixar la Deedee a terra amb suavitat. Havia d’esmerçar fins a l’últim bri d’esforç per estar tranquil i mantenir a ratlla les emocions, la ràbia i la bogeria, que se li arremolinaven per dins. La Trina també es va agenollar, tot i que no va dir res.

—Escolta’m —va dir en Mark a la nena. Es va aturar, va tancar els ulls uns instants i va combatre la foscor que s’intentava apoderar d’ell. «Només una mica més», es va dir—. Ara has… has de ser molt valenta; fes-ho per mi, entesos? A l’altra banda d’aquesta paret màgica hi ha gent que… t’ajudarà. I tu els ajudaràs a ells. Els ajudaràs a fer… una cosa molt important. Ets… ets una nena especial.

No sabia què esperava. Que la Deedee protestés, plorés o fugís. Però, en lloc d’això, el va mirar als ulls i va assentir. En Mark no tenia el cap prou clar per entendre com n’era, de valenta. Sí que era una nena especial.

Pràcticament s’havia oblidat de la nota que havia gargotejat feia una estona. Se la va treure de la butxaca del darrere i la va rellegir, amb la mà tremolosa.

Amb delicadesa, va agafar la mà de la Deedee i li va posar el paperet al palmell. Va tancar-li els dits al voltant de la nota. Va estrènyer-li la mà amb les seves. La cridòria i els xiscles de fora cada cop eren més intensos. Va veure que en Bruce carregava contra la porta, amb una onada de gent al darrere. En Mark estava amarat de tristesa. Va assentir assenyalant el Pla Trans. La Deedee va fer que sí amb el cap.

Aleshores, la Trina i ella es van abraçar molt intensament. A totes dues els rodolaven les llàgrimes galtes avall. En Mark es va posar dempeus. Va sentir el so inconfusible dels propulsors del Berg, que tornava. Es va adonar que el vent revifava. Havia arribat el moment.

—Vés-hi, va —va dir, combatent les emocions que l’esquinçaven per dins.

La Deedee es va separar de la Trina, es va girar i va córrer cap a la cortina grisa del Pla Trans, que se la va empassar. Ja no hi era. El rugit del Berg retrunyia en l’aire. L’edifici tremolava. En Bruce va arribar a la porta, cridant alguna cosa inintel·ligible.

De cop i volta, la Trina va anar de dret cap a en Mark. Li va envoltar el coll amb els braços. Li va fer un petó. Un milió de pensaments li van passar pel cap, i ella hi era en tots. Barallant-se al jardí de davant de casa seva abans que fossin prou grans per saber res; saludant-lo al passadís de l’institut; anant amb ell al Sub Trans; agafant-li la mà en la foscor després de l’esclat de les erupcions solars; compartint el terror als túnels, l’aigua torrencial, el Lincoln Building; esperant que la radiació desaparegués, robant el vaixell, o fent la caminada interminable per la terra erma, devastada i sufocant. Havia estat al seu costat en tot moment. Amb l’Alec. La Lana. En Darnell i la resta.

I ara, al final de tot, tenia la Trina als braços.

Un soroll i una tremolor apocalíptics s’estenien pel món, però tot i això va poder sentir el que ella li va xiuxiuejar a cau d’orella abans que el Berg xoqués contra l’edifici.

—Mark.