Cinquanta-quatre

En Mark va voler girar-se i arrencar a córrer, però l’Alec encara no s’havia mogut. Des de les escales, apuntava l’arma a l’home amb el llumí.

—No venim a fer-te mal —va dir l’Alec amb prudència—. Només busquem unes amigues nostres. Que hi ha algú més, aquí sota?

Va semblar com si aquell home no hagués sentit res del que l’Alec havia dit. Continuava allà, palplantat, tremolant i regalimant combustible.

—Tenen por del foc, ja m’entens. Tothom té por del foc; és igual com de tocat estiguis. Aquí sota no em molesten. No si tinc els meus llumins i la gasolina.

—Trina! —va cridar en Mark—. Lana! Que sou aquí?

Ningú no li va respondre, i a l’home amb el llumí no el va pertorbar que hagués perdut els estreps.

—Vosaltres trieu, companys. Podeu fer una passa cap a mi i encendré les flames que se m’enduran per sempre. O podeu marxar per on heu vingut ben feliços i deixar-me viure un dia més.

L’Alec feia que no amb el cap a poc a poc. Al final, va començar a enretirar-se de les escales, fent recular en Mark, fins que tots dos van tornar a ser al passadís. Sense dir ni una sola paraula, l’Alec va allargar el braç i va tancar la porta lentament fins que va fer un clic suau. Aleshores, es va girar cap a en Mark.

—En quina mena de món vivim?

—En un de molt fotut. —En Mark també ho notava. Li havia provocat alguna cosa veure aquell home amarat de combustible, amb el llumí a la mà. Per algun motiu aquella imatge ho deia tot—. I quan ens en acomiadem, dubto que nosaltres tinguem un final gaire feliç. L’únic que podem fer és trobar els nostres i assegurar-nos que morim a la nostra manera.

—Ben dit, fill. Ben dit.

En Mark i l’Alec van sortir de la primera casa sense fer soroll i van anar a la següent.

Ara el brogit se sentia més. L’Alec i en Mark havien arribat a la casa de l’altra banda del carrer, corrent ajupits; tenien pensat seguir una ruta de ziga-zagues. Uns quants despenjats havien advertit la seva presència i els havien assenyalat, però se n’havien oblidat prou ràpidament. En Mark esperava que continuarien tenint sort i que cap d’ells no els causaria problemes. Encara que les armes lluents segur que els desbaratarien el pla.

Just quan acabaven d’entrar al porxo de la casa següent, dos nens petits van anar corrents cap a ells. El dit d’en Mark es va moure al gallet, però una onada d’alleujament el va embolcallar en veure que només se’ls acostaven nens. Estaven bruts i tenien aquella mirada perduda als ulls. Van riure i van marxar corrents, però tan bon punt van desaparèixer una dona se’ls va apropar, trepitjant fort, cridant alguna cosa sobre uns mocosos i amenaçant-los que els esllomaria a garrotades.

No va semblar que s’adonés dels dos desconeguts fins que va deixar de cridar uns quants segons i els va llançar una mirada de desaprovació.

—A casa nostra no estem bojos —va dir, amb la cara ruboritzada d’indignació—. Almenys no encara. No cal que em prengueu els nens. Són l’únic que impedeix que els monstres vinguin. —Els seus ulls tenien una buidor que va fer que un calfred recorregués l’espinada d’en Mark.

L’Alec estava visiblement enfadat.

—Miri, senyora, no ens importen els seus fills i li asseguro que no som aquí per emportar-nos-els. L’únic que volem fer és donar una ullada ràpida a casa seva i assegurar-nos que els nostres amics no hi són.

—Amics? —va repetir la dona—. Sou amics dels monstres? Dels que es volen menjar els meus nens? —La buidor de sobte va quedar substituïda per un terror absolut que li va enfosquir els ulls—. Sisplau… Sisplau, no em feu mal. Us en puc donar un. Només un. Sisplau.

L’Alec va sospirar.

—Nosaltres no coneixem cap monstre. Només… Miri, aparti’s i deixi’ns entrar. No tenim temps.

Va avançar endavant, amb els músculs tensos, preparat per utilitzar la força si calia, però la dona se’n va anar bruscament i va estar a punt d’ensopegar amb les males herbes mortes del jardí. En Mark la va mirar amb tristesa: havia suposat que els monstres eren la gent infectada del final del carrer, però ara s’adonava que s’havia equivocat de mig a mig. Aquella dona no estava pas millor del cap que l’últim home que havien trobat, i en Mark no se sorprendria si la dona realment pensés que els monstres vivien sota el llit.

En Mark va deixar la dona al jardí, va seguir l’Alec fins a dins i es va quedar bocabadat del que hi va veure. L’interior semblava més un carreró d’un dels pitjors racons de Nova York que no pas una casa d’un barri residencial. A les parets hi havia tot de dibuixos que semblaven fets amb guixos i ceres negres. Dibuixos foscos i horripilants. De monstres. De coses amb urpes, dents esmolades i ulls depravats. Eren un garbuix, com si els haguessin fet de pressa, però alguns tenien detalls ben vívids. Era més que suficient perquè a en Mark se li ericessin els pèls del braç.

Va fer una mirada ombrívola a l’Alec, va seguir-lo fins a les escales que menaven al soterrani i hi van baixar, amb les armes a punt.

A sota hi van trobar més nens: almenys quinze, o potser més. I tots vivien entre un munt de ronya. La majoria s’havien arremolinat en grupets i estaven encongits de por, com si esperessin un càstig terrible dels nous visitants. Tots anaven bruts i mal vestits i, pel que semblava, estaven morts de gana. En Mark amb prou feines es va adonar que les persones que buscava no hi eren.

—No… no els podem deixar aquí —va fer en Mark. Havia deixat anar l’arma, i li penjava de la corretja de l’espatlla. Estava esbalaït—. No els podem deixar aquí de cap de les maneres.

Va semblar que l’Alec notava que no seria capaç de fer que en Mark canviés de parer. El soldat es va posar davant seu i va parlar molt seriosament.

—Entenc el que dius, fill. Sé d’on véns. Però escolta’m. Què podem fer, nosaltres, per aquests nens? Tothom està malalt en aquest lloc de mala mort i no tenim els recursos per treure’ls d’aquí. Almenys estan… No sé ni què dir.

—Sobrevivint —va dir en Mark en veu baixa—. Jo em pensava que l’únic que importava era sobreviure, però m’equivocava. No podem deixar aquests nens aquí.

L’Alec va sospirar.

—Mira’m. —Com que en Mark no ho va fer, l’Alec va fer espetegar els dits i va cridar—: Mira’m!

En Mark ho va fer.

—Anem a buscar els nostres. Després podem tornar aquí. Però, si ens els enduem ara, no hi haurà manera. Em sents? Cap ni una!

En Mark va assentir. Sabia que el veterà tenia raó. Però alguna cosa li havia partit el cor en veure aquells nens i li feia un mal gairebé físic. No creia que se li pogués curar mai.

Es va girar per posar en ordre les idees. L’únic que podia fer era centrar-se en la Trina. L’havia de salvar. A ella i a la Deedee.

—Entesos —va dir finalment—. Anem.

En Mark i l’Alec van anar de casa en casa i les van buscar de dalt a baix.

Una sensació borrosa, vaga i confusa va envair en Mark. Com més coses veia, més l’atordia l’estranyesa del nou món. Aquella malaltia que s’havia estès expressament. En cada casa, cada illa, hi va veure coses que ultrapassaven el que creia que era impossible d’ultrapassar. Va veure una dona que saltava d’una teulada i aterrava, feta miques, a les escales del porxo. Va veure tres homes dibuixant cercles a la terra i saltant-hi a dins i enfora, com si fossin nens jugant, tret que alguna cosa els feia estar més i més desil·lusionats i al final van acabar tots barallant-se com bojos. En una de les cases hi havia una sala on hi havia apilades vint o trenta persones en un silenci sepulcral. Estaven vives, segur, però no es movien.

Una dona que es menjava un gat. Un home que mastegava una catifa al racó de la sala d’estar. Dos nens llançant-se pedres tan fort com podien, ensangonats i plens de morats de cap a peus. Tota l’estona reien. Gent que s’estava dreta al jardí, sense moure’s, mirant el cel. Altres persones estaven de bocaterrosa a terra i parlaven soles. En Mark va veure un home envestint un arbre, estampant-se contra el tronc una vegada i una altra, com si es pensés que al final guanyaria alguna mena de batalla i faria caure l’arbre.

Però com més avançaven, escorcollant més ràpidament cada casa, més s’apropaven al que l’Alec n’havia dit «la festa». El més estrany, però, era que fins llavors ningú no els havia atacat. La majoria de gent, en veure’ls, de fet semblava que estigués morta de por. Mentre s’apropaven a la casa següent, de sobte un crit va esquinçar l’aire; d’alguna manera es va imposar al fragor general. Era penetrant i salvatge, i va travessar el carrer com si tingués vida pròpia.

L’Alec es va parar en sec, igual que en Mark, i tots dos van mirar en direcció al soroll.

A unes cinc cases més enllà, dos homes arrossegaven pels peus una dona amb els cabells negres, per la porta d’entrada. El cap li rebotava contra el ciment a cada passa que feien, a mesura que baixaven al jardí.

—Mare de Déu se… —va xiuxiuejar l’Alec—. És la Lana.